Cromatografia
La cromatografia és un método físic de separació per a la caracterisació de mescles complexes, la qual té aplicació en totes les branques de la ciència; És un conjunt de tècniques basades en el principi de retenció selectiva, que el seu objectiu és separar els distints components d'una mescla, permetent identificar i determinar les cantitats de dits components. Diferències sotils en el coeficient de partició dels composts donen com resultat una retenció diferencial sobre la fase estacionària i, per tant, una separació efectiva en funció dels temps de retenció de cada component de la mescla.
La cromatografia pot complir dos funcions bàsiques que no s'exclouen mútuament:
- Separar els components de la mescla, per a obtindre'ls més purs i que puguen ser usats posteriorment (etapa final de moltes #síntesis).
- Medir la proporció dels components de la mescla (finalitat analítica). En este cas, les cantitats de material empleades solen ser molt menudes.
Història
La cromatografia, com indica el seu nom (prové del grec χρῶμα *chrōma i γράφω *gráphō, que signifiquen respectivament "color" i "escriure, registrar", lliteralment "escritura de color", o millor "registre de color") , va ser amprada originalment en substàncies colorejades.
Ya en 1850, Runge va descriure la formació de zones colorejades quan es depositaven gotes de substàncies colorants sobre paper secant, pero el desenroll més important vi en els experiments de Mijaíl Tsvet[1](1872-1919), que va amprar per primera volta en 1906 el terme "cromatografia". A començos de l'any 1903, Mijaíl Tsvet, botànic rus, va conseguir separar una mescla de pigments de plantes (clorofilas) en una columna de carbonat de calci. Més tart, en 1910, cromatografió un extracte de yema en una columna de inulina. Les seues investigacions, no obstant, no varen ser utilisades per atres investigadors fins a 1931. Este retart potser es va deure al fet de que els treballs de *Tsvet varen ser publicats en rus i en una revista que no tenia àmplia circulació.
El ràpit desenroll de la cromatografia com a ferramenta analítica sensible no va ocórrer fins a 1931, quan Kuhn, en Lederer i en Winterstein, va amprar la tècnica per a l'anàlisis de pigments de plantes, confirmant els primers treballs de Tsvet i la seua predicció de que el caroté no era una sola substància, sino una mescla de varis homòlecs estretament relacionats. Al mateix temps, el tamany de les columnes amprades va ser aumentant per a poder recuperar els components separats. La tècnica, per lo tant, no era solament analítica sino preparatòria.
La cromatografia en columna per estos temps tenia aplicacions llimitades, ya que els components que es podien separar eren invariablement lípits. Varen passar 10 anys ans que Martin i Synge desenrollaren una tècnica per mig de la qual es pogueren separar composts aquosos o hidrofílics. Açò va marcar un nou interés en la tècnica i en 1944 Consden, Gordon i Martin varen conseguir separar mescles complexes d'aminoàcits en paper i varen ser premiats en el Premi Nobel pels seus treballs. Al poc temps, en 1947, en Estats Units de Nortamèrica, la Comissió d'Energia Atòmica va donar a conéixer informació sobre l'us de la cromatografia d'intercanvi iònic per a la separació de productes de fissió nuclear.
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Cromatografía de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
- ↑ La cromatografía. Fundamentos de tecnología de productos fitoterapéuticos. Nikolai Sharapin. Editorial Convenio Andrés Bello, 2000. ISBN 9586980014. Pág. 159-190.l