Diferència entre les revisions de "Mónaco"
Revisió de 09:59 16 maig 2014
| Principauté de Monaco Principatu de Múnegu | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
El Principat de Mónaco o simplement Mónaco (en francés: Principauté de Monaco; en monegasc: Principatu de Múnegu; occità: Principat de Mónegue; en italià: Principato di Monaco), és, després del Vaticà, el país més chicotet del món i mes densament poblat. Localisat entre el Mar Mediterràneu i França sobre la Riviera francesa, també dita la Côte d'Azur (la Costa Blava).
Història
Antiga colònia grega fundada pels grecs de Messàlia en el nom Monoikos, la ciutat tenia un temple dedicat a Hèrcules i baix els romans es va dir Monoeci Portus (Μονοίκου λιμήν) o més exactament Portus Herculis Monoeci (a vegades només Portus Herculis). Fon una base naval romana de segon orde.
En les muntanyes propenques es va erigir un monument per a commemorar la sumissió de les tribus ligurs, la inscripció del qual fon conservada per Plini el Vell. Encara es conserven les seues ruïnes prop de la vila de Turbia derivació de Tropaea Augusti (Τρόπαια Σεβαστοῦ) o Tropaea Alpium.
Mónaco passà a ser governada per la família Grimaldi en l'any 1297 i a partir de 1419 la conserven fins als nostres dies. Després d'haver segut reconegut per França, en l'any 1793, Napoleó anexionà el principat a l'estat francés fins a l'any 1814, en qué es restaurà el poder de la dinastia dels Grimaldi. L'antic absolutisme fon substituït per un règim lliberal a partir de la constitució de 1911. El govern recau sobre el Príncep, que reguix sobre un consell de govern, mentres el poder llegislatiu l'eixercix un Consell Nacional integrat per 18 membres.
Convertit en un paraís fiscal a on els seus ciutadans no paguen impost sobre la renda i les empreses abonen unes taxes molt reduïdes, Mónaco ingressà en l'any 1993 en l'ONU i s'adoptaren diverses mesures per a lluitar contra el blanqueig de diners i la malversació financera. En l'any 2002, encara que no formava part de la Unió Europea, Mónaco adoptà l'euro com a moneda única i en abril d'aquell mateix any es modificà la Constitució per tal d'assegurar la continuació al tro dels Grimaldi davant la manca de descendència de l'hereu Albert, ya que fins llavors l'estat francés era l'hereu del Principat en cas d'extinció de la dinastia.
De totes maneres, esta constitució deixa sense drets dinàstics a Alexandre Coste i a Jazmin Grace Rotolo, fills del príncep pero concebuts fora del matrimoni eclesiàstic.
Política
Mónaco ha segut governat per una monarquia constitucional des de 1911, en el Príncip com a Cap d'Estat. La rama eixecutiva consistix en un Ministre d'Estat (Cap de Govern), qui presidix un gabinet (Consell de Govern) de 6 membres. El Ministre de l'Estat és un ciutadà francés designat pel príncep, triat entre uns candidats proposts pel govern de França, i s'encarrega dels assunts de defensa i seguritat del principat.
Baix la Constitució de 1962, el Príncip compartix el seu poder en un Parlament unicameral, el Consell Nacional. Els 24 membres del cos llegislatiu són triats per mig de votació directa i democràtica, i té un periodo de 5 anys. Ells complixen la funció de fer les lleis i reglamentar els decrets reals. Els principals assunts locals són dirigits pel Concili Comunal, el qual se compon de 15 membres triats i presidits per un alcalde. El Concili Comunal fa d'ajuntament i complix la funció de fer les gestions locals per al seu desenroll.
Cultura i Art
En Mónaco prevalien els estils arquitectònics que s'han donat en França. Entre les seues construccions més significatives es troba la Catedral de Mónaco de l'any 1875, construïda en pedres blanques de La Turbie sobre l'emplaçament d'una antiga iglésia del segle XII dedicada a Sant Nicolau. L'edifici presenta un estil romànic bizantí, i en el seu interior alberga interessants peces. Una atra de construcció emblemàtica de Mónaco, ademés del Palau Principesc, és l'edifici que alberga el Museu Oceanogràfic i l'Aquari. La seua impressionant frontera, de cara al mar, és considerada una obra mestra d'arquitectura monumental.