Anatomia

Anatomia del cos humà per Juan Valverde de Amusco

L'anatomia (del grec ανατομη, ana i tome, "tall i dissecció"), és la branca de la biologia que estudia l'estructura i organisació interna dels sers vius, a sovint basant-se en la dissecció. El terme designa tant la topografia, l'ubicació, la disposició, i la relació entre si dels òrguens que els componen.

Si be l'anatomia es basa especialment en l'examen descriptiu de plantes, animals i sers humans, la comprensió adequada de l'arquitectura anatòmica implica un coneiximent de la funció dels organismes vius, és dir, de la fisiologia. Per tant, l'anatomia s'ha desenrollat simultàneament en la fisiologia, ciència que a vegades rep el nom d'anatomia funcional o anatomofisiologia.

Els orígens de l'anatomia es remonten a l'antiguetat, i constituïx una de les primeres i més antigues ciències mèdiques de les que existixen en l'actualitat. Els estudis de la medicina moderna varen escomençar en el sigle XVI en l'estudi de l'anatomia humana per part d'Andreas Vesal a partir de l'estudi de cossos dels reus ajusticiats. Els métodos amprats també han evolucionat molt, des de la dissecció de cossos fins a complexes tècniques desenrollades en tecnologies del sigle XX.

L'anatomia és considerada com una de les ciències bàsiques de la vida. Constituïx un dels estudis fonamentals i de major pes dins la clínica especialisada o general.

Història de l'anatomia

Antiguetat

L'anatomia va obtindre els seus forts descobriments ben establets en Grècia, pero de fet el primer registre del seu estudi que té l'home, es va iniciar en l'edat de pedra, aparentment en l'any 3600 aC. Dins d'este periodo de la prehistòria trobem l'home de Cromanyó, qui va deprendre a tractar ferides en animals, aixina com a realisar la trepanació a animals de diverses grandàries. La paleontologia i la paleontopatologia han ajudat a la història de la medicina a detallar més la troballa dels estris de l'home de Cromanyó, aixina com de pintures rupestres en diverses cavernes que conten cardiotomies de mamuts, traqueotomies aplicades a equins, i diverses miotomies en paquiderms i equins, a on s'amprava instrumentaria elaborada finament en pedra treballada i puntes de fusta.

Edat de bronze

En l'edat de bronze, l'anatomia va tindre un gran impacte especialment en Àsia, i més concretament en el subcontinent indi. L'Índia va ser la principal font de coneiximents anatòmics per a totes les escoles d'ensenyança de l'antiga ciència mèdica i, en el passar del temps, començant a transmetre els seus ensenyaces a China, Orient Mig i Àfrica. En l'Índia, al voltant del sigle III aC, aparegué el Charaka Samhita, el registre d'escritura més antic de medicina interna, que va ser escrit per Charaka, el gran impulsor de la medicina de l'Índia o Ayurveda. Va desenrollar la cirugia reconstructiva, va ser antecessor i mestre del llegendari Shusruta i va realisar les exploracions anatòmiques topogràfiques en cadàvers humans, sobre tot de les estructures. Va ser el primer en descobrir l'existència de l'aparell circulatori. Charaka va establir un método sobre prevenció de la salut, encara funcional fins hui en dia, per lo que és també considerat a nivell mundial com un dels iniciadors de la medicina preventiva, la cirugia plàstica i la medicina interna. Al seu torn, Charaka va ser el primer en manufacturar més de 113 instruments quirúrgics, que fins hui en dia alguns dels seus dissenys seguixen sent amprats en la pràctica quirúrgica.

Edat de ferro

En l'edat de ferro, Hipòcrates, el gran mege i filòsof grec, és considerat com el pare de la medicina general. Plasmà les seues experiències d'anatomia en el seu llibre Corpus Hipocraticus, que conté des d'orientacions pràctiques sobre anatomia forense i clínica, fins a métodos de cirugia humana i veterinaria que s'ampraven llavors en Grècia. Cal comentar també a Erasístrat, mege grec que inicià importants estudis en fisiologia.

Edat antiga

El primer institut d'anatomia es va establir en Aleixandria, Egipte al voltant de l'any 280 aC. El mateix va passar en moltes atres facultats i biblioteques importants, a on es podia trobar la ciència i el coneiximent d'aquella época. En este institut d'anatomia el rei va autorisar la pràctica de disseccions als morts, que va donar la possibilitat d'examinar cossos per dins i descriure els òrguens. En l'Egipte es varen trobar indicis d'importants treballs d'investigació en la descripció del cos humà. El treball original es va perdre, pero moltes d'estes obres varen ser traduïdes pels meges àraps i es varen dur a Pèrsia o Grècia, a on la tradició es va continuar.

En l'edat antiga destaca també Galè, un mege i filòsof grec. Va elaborar un corpus escrit immens, en un contingut exhaustiu, en més de 125 volums, que tractaven sobre l'estudi anatòmic-funcional de diversos sistemes: el muscular, el nerviós, el respiratori i el circulatori. La seua preponderància com a mestre de medicina va durar més de 1400 anys en Grècia. Estos coneiximents, també es varen continuar ensenyant durant l'edat mija.

Edat mijana

Primera plana del primer llibre del Kitāb al-Qānūn fī al-ṭibb (Llibre del cànon de la medicina) d'Avicena

Degut a la gran autoritat atribuïda als coneiximents anatòmics expressats per Galè, sumada als prejuïns morals i religiosos que representaven el sacrilegi de practicar disseccions en cadàvers, el progrés en el coneiximent de l'anatomia humana quedà paralisat durant l'edat mija.

El gran progrés de la medicina àrap no va incloure les disseccions humanes, també per motius religiosos. Avicena per eixemple, que va donar ombrosos detalls anatòmics dins de la seua obra Cànon de la Medicina estava restringit quant a les disseccions humanes.

En el sigle IX, l'estudi del cos humà va tornar a interessar als sabis, gràcies a l'escola de medicina de Salerno, en Itàlia, i a l'obra de Constantí l'Africà, que va traduir de l'àrap al llatí numerosos texts mèdics grecs. Despuix, Guillem de Saliceto, Bruno da Longobucco i atres meges migevals varen seguir les pràctiques i recopilació de coneiximents en anatomia, fortament influenciats per Galè i Avicena.

L'edicte de Frederic II en Nàpoles consistent en forçar a l'escola a introduir en el seu currículum un entrenament pràctic en anatomia en l'any 1240, va ser decisiu en el desenroll d'esta ciència.

Els precursors del periodo modern d'aprenentage en anatomia varen sorgir en l'any 1315 en Bolonya (Italia), quan es va practicar una dissecció. En este any, les disseccions de cossos humans tornen a ser rutina en l'escola mèdica. Els cossos que es feen servir provenien, en general, de persones eixecutades com a criminals. El professor Mondino de Liuzzi fon el recuperador d'esta pràctica, escrivint en tots els seus resultats el llibre Anathomia (1316) que fon el primer llibre d'anatomia i fisiologia de l'edat moderna, pero que es basava fortament en les ensenyances de Galè i d'Aristòtil. Este llibre fon imprés per primera vegada en Pàdua en l'any 1478, havent-se fet servir durant sigles en 40 edicions.

Les disseccions en aquell temps es varen fer servir a soles per objectius educatius, sense qüestionar les escritures antigues d'anatomia.

Edat moderna

Gravat de 1542 representant Vesalius publicat en la pàgina XII en l'edició de 1543 "De humani corporis fabrica". Este eixemplar és propietat del U.S. National Library of Medicine divisió dels National Institutes of Health

Els estudis d'anatomia i patoanatomia varen florir una atra vegada en el renaiximent, a on els universitaris d'Europa varen tindre una atra vegada la possibilitat de disseccionar els morts, cosa prohibida durant la influència del catolicisme. En l'edat moderna, Miquel Àngel Buonarroti, pintor, arquitecte i escultor italià va fer grans obres com el David. Dins d'esta época també varen sorgir importants personages, com és el cas de Paracels, catedràtic d'aquells temps de l'Universitat de Basilea. Un dels escrits mèdics més famosos de Paracels fon De la Malaltia dels Miners i atres Enfermetats de Miners, que documentava els riscs laborals del treball en metals, incloent-hi estratègies i tractaments preventius.

Leonardo Da Vinci va tindre també una important tasca dins l'anatomia, proporcionant ilustracions de precisió. Da Vinci començà els seus dibuixos d'anatomia al voltant de l'any 1489.

El personage clau d'esta etapa del floriment de l'anatomia fon Andreas Vesal. Els seus estudis varen permetre sobrepassar els estudis de Galè, gràcies a les seues pràctiques de dissecció i autòpsies. Tots els seus descobriments es varen publicar en 1543 en la seua obra: De humani corporis fabrica libri septem, que va ser el primer llibre en descripcions correctes sobre l'apariència del cos humà i del seu funcionament.

Atres investigadors importants en l'àmbit de l'anatomia foren Falopi, Miquel Servet, William Harvey (1578-1657), Malpighi i Descartes (1596-1650).

Edat contemporània

En l'edat contemporània, cal citar Leo Testut, autor del tractat anatòmic Tractat d'anatomia humana, que va tindre un fort impacte en l'estudi profunt de la gastroenterologia.

Branques de l'anatomia

Fotografia del manuscrit del Home de Vitruvi.

Durant sigles els coneiximents anatòmics s'han basat en l'observació de plantes i animals disseccionats. No obstant això, la comprensió adequada de l'estructura implica un coneiximent de la funció dels organismes vius. Per tant, l'anatomia és quasi inseparable de la fisiologia. L'anatomia, que és una de les ciències bàsiques de la vida, està molt relacionada en la medicina (humana o veterinaria) i en la botànica. És convenient subdividir l'estudi de l'anatomia en diferents aspectes. Una classificació es basa segons el tipo d'organisme en estudi; en este cas les subdivisions principals són les d'anatomia vegetal o botànica i l'anatomia animal o veterinaria. D'igual manera, l'anatomia animal se subdividix en anatomia comparada, quan establix les similituts i diferències entre els diferents tipo d'animals i estirps biològiques.

L'anatomia també es pot classificar segons els processos biològics. Per eixemple, per una banda, l'anatomia del desenroll (estudi dels embrions en diferents etapes) i, per l'atra, l'anatomia patològica o estudi descriptiu dels òrguens malalts. Atres subdivisions, com l'anatomia quirúrgica i l'anatomia artística (com per eixemple en l'obra Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci), es basen en la relació de l'anatomia en atres activitats baix el títul general d'anatomia aplicada. Una atra forma més de subdividir l'anatomia depén de les tècniques amprades, com per eixemple la microanatomia, més coneguda com anatomohistologia, que es basa en les observacions de cèlules i teixits obtenguts en ajuda del microscopi.

D'una manera més exhaustiva, dins l'anatomia es poden considerar les següents branques:

• Anatomia topogràfica: estudia sintèticament les diferents parts (òrguens, aparells, etc) dels sers vius i les relacions que s'establixen entre elles de manera relacionada en la posició que ocupen.
• Anatomia veterinaria o, com es coneix vulgarment, anatomia animal: estudia l'estructura dels animals.
• Anatomia humana: estudia l'estructura del ser humà, encara que s'enfoca a estudiar l'edat adulta.
• Anatomia comparada: estudia les diferències i similituts entre diverses espècies i estirps.
• Anatomia vegetal: estudia l'estructura de la flora, que en general el seu estudi complet és de tipo botànic anatomohistològic.
• Anatomia forense: estudia les estructures del cos humà someses a circumstàncies de mort.
• Anatomia patològica: estudia les estructures del cos humà que han estat alterades per malalties.
• Anatomia clínica: estudia l'estructura del cos humà sanes i danyades per procedir de la clínica.
• Anatomia odontal: estudia l'estructura de la cavitat oral. És un estudi exclusiu i profundisat de l'odontologia.
• Anatomia descriptiva: estudia l'estructura del cos humà quant en la seua pura descripció anatòmica.
• Anatomia funcional: estudia l'estructura del cos humà de manera fisiològica.
• Anatomia quirúrgica: estudia l'estructura del cos humà que és somesa, o preparada a un procediment quirúrgic.
• Anatomia artística: estudia les estructures diverses del cos humà per ser esplanat en arts gràfiques, i disseny biomèdic.
• Anatomia del desenroll: estudia a les estructures que canvien des de l'etapa embrionària fins al començament de la joventut.
• Anatomia embriològica: estudia el canvi de la estructures i la seua condició en l'etapa embrionària.
• Anatomia pediàtrica: estudia a l'estructura del nounat cap al principi de l'adolescència.
• Anatomia geriàtrica: estudia l'estructura del pacient durant la tercera edat.
• Anatomia deportiva: estudia l'estructura anatòmica del deportista.
• Anatomia radiològica: estudia a les estructures profundes per mijà d'aparells radiològics.
• Anatomia segmentària: estudia al cos humà en regions i porcions.
• Anatomia sistemàtica: estudia al cos humà en sistemes i aparells.
• Neuroanatomia: estudia a tot el sistema nerviós.
• Anatomohistologia: estudia l'estructura dels teixits en funció a la seua disposició anatòmica.

Nomenclatura

Plans de l'anatomia

Abans que l'anatomia comence a dispondre de nomenclatura oficial, es va crear un llenguage tècnic. El llenguage tècnic s'estandardisa, de manera que és el mateix en el món sancer, per eixemple, via el sistema NA (Nomina Anatomica), que fon l'últim en ser revisat en 1998. Moltes de les contribucions al llenguage tècnic s'han fet en el llatí o llatinisació del grec antic.

Per a cada senzilla estructura anatòmica hi ha un nom (a vegades més d'un), de manera que es pot representar per mig de diferents talls i direccions, que ajuden a descriure l'estructura completa.

Plans de secció

Artícul principal → Termes anatòmics de localisació#Plans anatòmics.

Normalment es fan servir tres plans, per tal de dibuixar seccions del cos humà: El pla horisontal, el pla frontal i el pla sagital. El pla medià és un tipo de pla sagital, que partix el cos en dos mitats simètriques (sent d'esta manera el pla sagital que es mostra en l'image). El pla medià és l'únic fix, a la manera a la que s'han definit. Es pot, per eixemple, fer un tall horisontal, frontal o sagital de manera que respecten les seues direccions. Eixemples són el pla horisontal que es pot fer a l'altura de les espatlles, del genoll o qualsevol atra altura (vore el dibuix).

Direccions

Direccions d'anatomia.

Image representant direccions rostral i caudal.

Artícul principal → Termes anatòmics de localització#Termes de direcció.

Per a l'estudi de l'anatomia es poden fer servir direccions anatòmiques que indiquen localitzacions relatives o recorreguts de sistemes i òrguens determinats. La base de direccions del ser humà és molt semblant a la del restant de vertebrats. Els vertebrats s'integren en esta metodologia d'estudi gràcies a la disposició bàsica que compartixen:

1. Simetria bilateral: Moltes de les estructures i els òrguens són simètrics a cada costat del pla medià.
2. Disposició de tubo dins un tubo: Dins de la forma de cada vertebrat disponen d'un tubo digestiu.
3. Segmentació: Repetició de membres en direcció axial (costelles, extremitats, etc).
4. Columna vertebral buida i nervada.
5. Notocordi.
6. Bosses faríngies.

Aixina puix, uns eixemples de direccions anatòmiques són:

• Craneal-Caudal o Inferior-Superior
• Medial-Lateral
• Ventral i anterior-Dorsal i posterior
• Proximal-Distal
• Dreta-Esquerra
• Superficial-Profunt

També es fan servir en conjunt les direccions Rostral i Caudal.

Anatomia humana

Artícul principal → Anatomia humana.

Les persones pertanyen a la classe dels mamífers i, a grans trets, l'anatomia dels humans és similar a la de la majoria dels mamífers. Es mostra a continuació una llista de parts de l'anatomia de persones: Les paraules llatines s'escriuen en cursiva.

Sistema esquelètic

thumb|Esquema del sistema esquelètic i ossos principals.

Artícul principal → Esquelet humà.

• Esquelet
  • Crani calva
  • Clavícula clavicula
  • Manubri manubrium
  • Omòplat scapula
  • Estèrnum sternum
  • Costelles costae
  • Húmer humerus
  • Cúbit cubitus
  • Radi radius
  • Carps carpus
  • Metacarps metacarpus
  • Falanges Phalanx
  • Pelvis pelvis
  • Fèmur femur
  • Ròtula patella
  • Tíbia tibia
  • Peroné fibula
  • Peu pes
  • Columna vertebral columna

Sistema nerviós

Artícul principal → Sistema nerviós.

Plantilla:Vegeu també El sistema nerviós és el que s'encarrega de controlar totes les funcions del cos. Això se conseguix gràcies als nervis, que poden comunicar ràpidament, per mig de senyals, en tots els músculs i glàndules del cos, per tal de donar ordenes sobre quan i com treballar. És gràcies al sistema endocrí que es transporten hormones en la sanc, que les transporta per tot el cos.

El sistema nerviós també transmet informació de l'entorn gràcies a la percepció sensorial. Gràcies al òrguens sensorials, els nervis a la pell, els músculs i els ossos envien un fluix constant d'informació al tàlem a on l'informació és ordenada i es transmet per tal de post-processar-la.

Sistema circulatori

Artícul principal → Sistema circulatori.

Les funcions del sistema de circulació són proveir al cos d'oxigen i nutrients, aixina com de transportar residus, anhídrid carbònic i excedents excretats a través dels teixits. La part dreta del cor actua com a bomba de sanc als pulmons, a on s'extrau el diòxit de carbono i se conseguix oxigen fresc. La sanc oxigenada és dirigida una atra vegada cap al cor, que en este cas, rep la sanc oxigenada a la part esquerra a on es bombeja la sanc cap a fora a l'artèria principal, l'artèria Aorta, a on la sanc es repartix per tot el cos. El sistema circulatori consta de les artèries i vasos limfàtics exteriors al cor que transporten els excedents de la perifèria a la seua tornada per mig de al sistema de venes.

• Cor cor
• Vasos sanguíneus
  • Sanc, vena, artèria, capilar
• Vasos limfàtics

Aparell digestiu

Artícul principal → Aparell digestiu.

El sistema digestiu està format pels conductes per a on circulen els aliments que s'ingerixen, aixina com els òrguens auxiliars que servixen per a la digestió del menjar.

El camí de l'aliment a traves del cos humà comença en la boca, a on es tritura i mescla en la saliva. Despuix, transcorre a traves de la boca cap a l'esòfag fins a arribar a l'estómec. Dins l'estómec, s'afegix al menjar un àcit fort i diverses enzimes, sent remogut pels moviments musculars de l'estómec, de manera que es convertix en una pasta blana. Quan el menjar està ben pastat passa a traves del duodé en chicotetes porcions.

En el duodé s'afegeix la bilis del fege i el suc pancreàtic del pàncrees, més allà comença l'absorció de les substàncies que no necessiten ser dividides en parts més chicotetes, per eixemple, les vitamines solubles en aigua.

L'aliment passa primer per l'intestí prim a on s'absorbixen els nutrients, i despuix per l'intestí gros, a on s'absorbixen els líquits i les sals.

Finalment, les substàncies restants s'excreten pel recte. El Fege i el pàncrees són tradicionalment considerats com a parts del sistema digestiu, ya que són dos glàndules endocrines i exocrines.

• Boca os
• Laringe pharynx
• Esòfag oesophagus
• Estómec ventriculus
• Duodè duodenum
• Intestí prim intestinum tenuis
• Intestí gros colon
• Anus anus
• Fetge jecur
• Vesícula biliar vesica biliaris
• Pàncrees pancreas

Aparell respiratori

Artícul principal → Sistema respiratori.

• Laringe larynx
• Tràquea trachea
• Bronquis
• Pulmons pulmones

Aparell urogenital

Via urinària

Artícul principal → Aparell urinari.

• Renyons ren
• Urèters
• Bufeta urinària
• Uretra

Aparell reproductor masculí

Artícul principal → Aparell reproductor masculí.

• Pene penis
• Testículs testis
• Epidídim epididymis
• Próstata prostata

Aparell reproductor femení

Artícul principal → Aparell reproductor femení.

• Vagina vagina
• Clítoris clitoris
• Cèrvit cervix
• Úter uterus
• Trompes de Fal·lopi salpinx
• Ovaris ovarium

Sanc i òrguens relacionats

Sanc

• Sanc
  • Plasma sanguíneu
  • Plaquetes
  • Glòbuls roigs (Eritròcits)
  • Glòbuls blancs (Leucocits)

Òrguens de tractament de la sanc

• Melsa
• Mèdula òssea roja

Glàndules

Glàndules endocrines

Artícul principal → Sistema endocrí.

• Glàndula tiroide glandula thyroidea
• Pàncrees pancreas
• Hipòfisi hypofysen
• Glàndula suprarenal adrenes

Glàndules exocrines

Artícul principal → Glàndula exocrina.

• Glàndula paròtida glandula parotis
• Glàndula mamària mamma
• Glàndula lacrimal glandula lacrimalis
• Glàndules sudorípares
• Fetge jecur

Òrgans sensorials

Artícul principal → Sistema sensorial.

Els sentits són el contacte del sistema nerviós en el món exterior. Es troba entre totes aquelles informacions de les quals es recopilen senyes.

• Ulls - oculus - Vore també Vista
• Oïts - auris - Vore també Oïda
• Nas - nasus - Vore també Olfat
• Llengua - lingua - Vore també Gust
• Pell - dermis - Vore també Tacte
• Equilibri - Vore també Sistema vestibular

Sistema tegumentari

Artícul principal → Sistema tegumentari.

La pell és la defensa interior del cos contra els agents físics i químics, aixina com contra la invasió dels microorganismes, per eixemple, les bactèries i els virus.

Està dividida en diferents capes, la més exterior és la formada pel fi teixit epitelial, més baix, es troba l'epidermis i al següent nivell de profunditat es troba la dermis. Al sistema tegumentari hi contribuïx també la presència de les ungles, els cabells, les glàndules sudorípares i les glàndules sebàcees.

• La pell
  • Teixit epitelial epithelium
  • Epidermis epidermis
  • Derma dermis
  • Hipoderma subcutis
• Estructures derivades
  • Cabell
  • Ungles
  • Glàndules sudorípares
  • Glàndules sebàcies

Anatomia artística

[[Fitxer:Leonardo Anatomical Studies.jpg|thumb|250px|Estudis anatòmics de Leonardo da Vinci.]]

L'anatomia humana està íntimament lligat a l'anatomia artística. Es pot concretar encara més i afirmar que els coneixements de l'anatomia humana i l'artística discorren paralels a l'història del nu en l'art i en la vida quotidiana. Els grecs no tenien tanta necessitat de disseccionar cadàvers (no obstant les viviseccions d'Heròfil de Calcedònia, qui va treballar en l'helenística Aleixandria en temps de l'Imperi romà), per efectuar representacions figuratives del cos humà com varen haver de fer mil cinc cents anys més tart els científics-artistes del Renaiximent. Ya que els antics grecs, des de chicotets, contemplaven els nus dels seus jóvens atletes i de les seues heteres.

La representació artística té la seua pròpia trajectòria, independent de la trajectòria de la ciència, no obstant les indiscutibles coincidències que es troben, com en els estudis de Leonardo da Vinci. L'eixemple del nu grec el posa de manifest: els curos eren un model de representació artística arcaïzant i una miqueta hieràtica, pero no un model de representació anatòmica. La representació anatòmica dels curos va estar idealitzada o esquematitzada durant dos cents anys, des de l'Estil arcaic (650 a. C.) fins Fídies i Praxíteles (c. 450 a. C.), i el periodo del classicisme hel·lenístic que despuix es va estendre a les arts etrusques i romanes; en estes dos arts crida l'atenció que l'investigació dona a vegades un descarnat realisme; els busts etruscs i romans eren inicialment escultures en terracota o en bronze que obtenien dels mòles de mascaretes funeràries ya que el paradigma d'estes cultures era supondre que es preservava alguna cosa de la vida del difunt en representar de la manera més fidel possible les seues faccions.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Anatomia.
• E-anatomy
• Portal de Anatomia de Radiologia enfòrums de discussió
• Guies de Neuroanatomia
• Anatomia Fractal
• Diccionari d'Anatomia
• Bernardino Montaña de Monserrate. Libro de la anatomía del hombre, sigle XVI