Normes d'El Puig

Les Normes del Puig (o Normes d'El Puig) són les normes ortogràfiques per al valencià creades per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en la década del 1970. La seu denominació és deguda a que foren presentades en el municipi valencià d'El Puig en 1981.

Cartell de l'acte del XXV Aniversari de les Normes d'El Puig en l'any 2006

El 5 de març de 2006 es celebrà el XXV Aniversari de Les Normes d'El Puig en el Monasteri d'El Puig de Santa Maria, acte al qual s'adheriren numeroses entitats culturals i civiques i que va ser organisat per la Plataforma Normes d'El Puig.

Normes Ortogràfiques

El nom de les lletres

L’ALFABET

En valencià l'alfabet consonàntic és el següent:

b, be

c, ce

ch, che

ç, cedeta

d, de

f , efe

g, ge

h, haig

j, jota

k, ca

l, ele

ll, elle

m, eme

n, ene

ny, enye

p, pe

q, cu

r, ere

rr, erre

s, esse

t, te

v, ve

w, ve doble

x, xe o equis

y, i grega

z, zeta

En Valencià el sistema vocàlic és el següent:

a de "dacsa"

ẹ tancada de "fe"

ę oberta de "mel"

i de "melic"

ọ tancada de "Sorolla"

ǫ oberta de "por"

u de "tramús"

S'escriu B (batre)

1. En inicial i interior de paraula: badalla, acaba, dubte.

2. En els prefixos AB-, OB-, ABS-, OBS-, SUB-: abces, obtus, abstracte, obstaculisar, subproducte.

3. Davant de D, en diferent sílaba, posarem B i no P: abdica, abdomen.

4. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en B:

- àrap, no arab, pero arabisar

- verp, no verb, pero verbal

- mossàrap, no mossarab, pero mossarabisme

S'escriu C

1. En so de [k] (colp)

1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.

1.2. En principi de sílaba formant els grups consonàntics CR, CL: crida, clau, dimecres,_ -. proclamà.

1.3. Davant de C, D, S, T, Z: acció, anècdota, dacsa, actua, eczema.

1.4. En final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en G o se conserve:

- atac, no atag, pero ataca

- pròlec, no pròleg, pero prologa

- fanc, no fang, pero fangos

2. En so de [s] (cendra)

2.1. Inicial i interior de paraula, davant de E, I: cel, cinc, incert, província.

2.2. Davant de A, O, U, escriurem c (cedeta): caçar, llançol, vençut.

2.3. En posició final de paraula, escriurem ç, sempre que en derivar s'escriga c:

- capaç, capacitat

- comerç, comerciar

2.4. En els sufixos -ac/-aça, -uç/-uça (aumentatius, despectius) i -iç/-iça (matèria o tendència):

- bonaç, malaltuç, pastiç.

S'escriu Ç

(Vore C, 2.2, 2.3 12.4.)

S'escriu CH

1. En so de [c] (chic)

1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants:

- chufa, Chirivella, clòchina, archiu.

1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3).

2. En so de [k] (March)

2.1. En posició final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradició:

- Albuixech, Albiach.

S'escriu D (dit)

1. En principi i mig de paraula: donar, idea. Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmòsfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).

2. En el grup consonàntic DR: drago, moldre.

3. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s'escriga D:

- vert, no verd pero verdor.

- reverent, no reverend pero reverenda.

S'escriu F (farina)

1. Inicial, interior i fi de paraula:

- fer, corfa, bufa, baf.

2. En posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se transforrne en V o se mantinga:

- serf, no serv, pero servir.

- tuf, no tuv, pero atufar.

S'escriu G

1. En so de [g] (gat)

1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G):

- gàbia, got, gust, regal, engolir, aigua.

1.2. Inicial i interior de paraula davant de E, I (GU):

- guerra, guisar, figuera, esguita.

1.3. Davant de UE, UI, portarà diéresis la U quan se pronuncia:

- aigües, llingüístic.

1.4.En principi de paraula o de silaba, en els grups consonàntics GR, GL:

- gràcies, glop, agrana, regle.

1.5. Davant de D, M, N:

- Magdalena, fragmentar, insignificància.

Excepte en cultismes com:

- acme, dracma, estricnina, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i derivats.

1.6. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) s'escriga G:

- amic, no amig, pero amigar.

- rec, no reg, pero regar.

- amarc, no amarg, pero amargar.

- sanc, no sang, pero sangonera.

2. En so de [g] (girar)

2.1. En posició inicial de paraula i interior davant de E, I:

- argila, gel, giner.

Excepte davant de -ecc-, -ect-:

- objecció, objectiu i algunes mes

i en uns atres noms de procedència grega o bíblica:

- Jesús, Jeroni, Jeremies, Jerusalem, jerarquia, jeroglífic.

2.2. En el grup -IG- en mig de paraula davant de G (formes dels verps acabats en -gir):

- afigga, rigga, frigga.

2.3. En posició final de paraula la G darrere de I no es sonora, encara que en derivar se transforme:

- mig, pero miger.

- oreig, pero orejar.

2.4. No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha mes que un so africat sonor, representat per G/J en qualsevol posició:

- viage, no viatge.

- juge, no jutge.

- llenguage, no llenguatge.

- correja, no corretja.

3. En so de [c] (roig)

3.1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U o de consonant, sempre que la I siga àtona i muda:

- vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Calig i Tirig en les que la I del grup se pronuncia.)

3.2. En posició final de paraula, darrere de I tònica:

- desig, frig.

3.3. En posició final de paraula apareix sempre [c], representat per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant E, I i J davant A, O, U), o se mantinga (CH en tots els casos):

- trepig, trepigen.

- mig, mija.

- despaig, despachar.

S'escriu H (heretar)

No te cap de so.

l. En principi i mig de paraula, en les que sent etimològica s'ha conservat per l'us: herba, huí, hivern.

2. No l'escriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimològic, s'han escrit aixina des d'un principi: avorrir.

S'escriu J (jardí)

1. En posició inicial i interior de paraula davant de A, O, U:

- jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, ajunta.

2. Davant de -ecc-, -ect-:

- objecte, objecció, subjecte, objectiu (vore Y, 4).

3. Davant de E (vore G, 2.1.)

4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J:

- plaja, no platja.

- mija, no mitja.

5.- Darrere del prefix AD: adjacent.

S'escriu K (York)

1. Nomes en paraules d'orige estranger o tecniques:

- Kant, kilo.

S'escriu L (lenta)

1. En inicial de paraula:

- local, liquit.

2. En interior i fi de paraula:

- almagasen, dol.

3. En els grups consonàntics BL, CL, FL, GL, PL:

- blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.

S'escriu LL (llanda)

1. En inicial, interior i final de paraula:

- llet, lliberal, fillia, rella, poll, manoll, bolletí, ralla.

S'escriu M (mana)

1. En inicial, interior i final de paraula:

- mar, mestre, flama, camí, fum, estem.

2. Davant de P, B, M:

- rompre, gamba, immortal.

Excepte en paraules compostes que ajunten N final a M inicial:

- enmig, granment.

3. En el prefix circum- quan li seguix una atra consonant:

- circumstancia, circumnavegació, circumferència.

4. Mal davant de V ni F:

- enveja, enfrontar (excepte triumvir. Vore N 2 i M 3).

5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua valenciana.

- semana, no setmana.

- sometre, no sotmetre.

6. No escriurem el grup MP sino solament N quan la pronunciem, encara que per raons etimologiques s'haja usat:

- atentar, no atemptar.

- pronte, no prompte.

S'escriu N (nas)

1. En inicial, interior i fi de paraula:

- niu, lluna, mon.

2. Davant de F en els prefixos CON, EN, IN:

- confiar, enfadar, inflamar.

Excepte els cultismes:

- émfasis, emfisema, emfiteusis, àmfora.

3. Davant de consonant, excepte B, M, P:

- enveja, confit, planta, gandul.

4. Davant de M per excepció, en paraules que ajunten N final a M inicial:

- enmig, granment.

S'escriu NY (pany)

1. En inicial, interior i fi de paraula:

- nyespla, pinyó, riny.

S'escriu P (posar)

1. En posició inicial de paraula:

- puny.

2. En interior de paraula davant de T, C, Ç, S, N:

- concepte, concepció, capçal, hipnòtic, eclipse. Excepte: dissabte, dubte, sobte.

3. En posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en B o se mantinga:

- cap, no cab, pero cabut.

- llop, no llob, pero lloba.

- colp, no colb, pero colpejar.

- adop, no adob, pero adobar.

S'escriu Q (quinze)

1. En inicial i interior de paraula, seguida de U muda, davant E, I:

- queixa, quilat, alqueria, sequia.

Si la U se pronuncia, du diéresis, com se diu en el número 3.

2. En inicial i interior de paraula, davant de U àtona seguida de A, O, formant diftonc:

- quatre.

Excepte:

- ipecacuana i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu, vacu, promiscu.

3. En inicial i interior de paraula, quan una U àtona vaja seguida de E, I, i s'haja de pronunciar, portarà diéresis:

- qüestió, obliqüitat.

S'escriu R

1. En so de [r] (carreter)

1.1. En inicial de paraula:

- roda, rajola.

1.2. En interior de paraula darrere de M, N, S:

- somris, enriquir, israelí.

2. En so de [r] (cara)

2.1. En interior i final de paraula:

- mira, cura, cor, dolor.

2.2.En els grups BR, CR, GR, TR, PR:

- brot, cru, gran, traure, propi, arbre, recriar, agranar, batre, comprar.

S'escriu RR (guerra)

1. En posició intervocàlica:

- carro, errar.

S'escriu S

1. En so de [s] (sap)

1.1. En inicial de paraula:

- solt, sabut.

1.2. Darrere de consonant:

- ansa, dacsa.

1.3. Darrere dels prefixos llatins i grecs:

- ante-, contra-, sobre-, supra-, uni-, bi-, tri-, anti-, hipo-, para-, mono-, di-, tetra-, poli-, etc.

i de la A- en valor negatiu:

- asilàbic.

1.4. En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en sonora o se duplique per continuar sorda:

- mes, mesos.

- nas, nassos.

2. En so de [z] (cosa)

2.1. En posició intervocàlica:

- casa, promesa.

2.2. En els prefixos DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora:

- desaiguar, desheretar, desviure.

2.3. En els participis:

- d'entes, entesa, entesos, enteses; d'impres, impresa, impresos, impreses.

2.4. En derivats de gentilicis:

- andalus, andalusos.

- frances, francesos.

2.5. En el femeni dels substantius que signifiquen ofici, professio, dignitat, titul o carrec.

- abat, abadesa.

- duc, duquesa.

- princip, princesa.

- mestre, mestresa.

S'escriu SS (passar)

1. En posició intervocalica:

- posseir, massa.

2. En les paraules començades pels sons a + s (ass) + atra vocal:

- assimilar. Excepte: ase, Asia, asil

Tambe darrere del prefix negatiu A (que se pronuncía S sorda):

- asimetric.

3. En els sufixos -issim, -issima:

- bonissim, cregudissima.

4. En alguns derivats de les paraules que acaben en -as, -es, -is, -os, -us.

- fracas, fracassos.

- castis, castissos.

- gos, gossos.

- tramus, tramussos.

- espes, espessos.

5. Darrere dels prefixos des-, dis-, seguits de paraula que comence per S:

- dessecat, dissoldre.

S'escriu T (tornar)

1. Inicial i interior de paraula:

- toca, costella, setze.

2. En el grup consonantic TR:

- truc, atraure.

3. En el prefix grec AT- :

- atmosfera (vore D, 1).

4. Davant de Z:

- dotze.

5. En posició final de paraula posarém sempre T encara que en derivar se transforrne en D o se conserve:

- fort, fortalea.

- cert, certea.

- calit, no calid pero caliditat.

- abat, no abad pero abadia.

S'escriu V (vindre)

1. En inicial i interior de paraula:

- velocitat, cavall.

2. En les terminacions del preterir imperfecte d'indicatiu:

-AVA, -AVES, -AVA, -AVEN, -AVEU, -AVEN

De tots els verps acabats en -AR.

3. Mai en posició final de paraula encara que en derivar s'escriga V:

- serf, no serv, pero servir.

S'escriu X

1. En so de [s](eixida)

1.1. Darrere dels diftoncs decreixents AI, EI, OI, UI:

- caixa, creixer, coixo, afluixar.

1.2. Darrere de I:

- pixar, seguixen, vixca.

1.3. En els increments incoatius de la 3.ª conjugació (-ixc, -ixqu-):

- oferixca, servixques.

1.4. En final de paraula:

- exigix, ix.

2. En so de [ks] (text)

2.1. Entre vocals:

- reflexio, axial.

2.2. En posició final, en algunes paraules:

- perplex, prefix.

3. En so de [gz] (exacte)

3.1. En el prefix EX-, seguit de vocal, H o consonant sonora:

- examinar, exhortar, exlibris.

S'escriu Y (yo)

1. En posició inicial de paraula davant de vocal:

- yuxtaposar.

2. Entre vocals:

- epopeya, apoyar.

3. En el digraf NY per a representar el so de [n~]i :

- pinya, puny.

4. Davant de -ecc-, -ect- (vore en J, 2 les excepcions):

- inyeccio, abyeccio, proyecte.

5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradicio:

- Alcoy, Montroy, Gay.

S'escriu Z (zero)

1. En inicial i interior de paraula:

- zona, atzucac.

2. En totes les paraules començades pel prefix ZOO-:

- zoologia.

3. En les terminacions -zoari, -zoic:

- protozoari, benzoic.

Apòstrof

Es un signe ortogràfic (') que es posa en unir certes paraules, eludint una vocal. Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:

1. Els pronoms personals dèbils, ME, TE, SE, LO, NOS/MOS, LOS, NE.

1.1. Darrere de verp que acabe en vocal:

- porta'm, penja'n

1.2. Davant de verp que comence per vocal o haig:

- s'enten, s'haguera.

1.3. En les combinacions binarles i ternaries de pronoms:

- se'n va, se'ls hi menja.

2. Els artículs determinats EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig:

- l'home, l'industrial, l'espiritista.

Excepte:

a) EL o LA davant paraula començada per semiconsonant.

b) LA davant de les paraules host, ira, una (hora).

c) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la a, la e, la erre, etc.

d) LA davant de les paraules començades per a privativa: la anormalitat, etc.

Les preposicions A, DE, PER mes l'artícul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.

3. La preposició DE davant de paraules que comencen per vocal o haig:

- d'estar, d'ahir, d'haver.

Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant:

- de hui.

Diéresis

Es un signe ortogràfic (¨) que es coloca damunt de la I o de la U, indicant l'existència o no de diftonc: següent, païsage.

Colocació:

1. Quan la I o la U van darrere d'una atra vocal i no formen diftonc en elles:

- veïnat, raïmer, aürtar.

2. Quan la U -no muda- va darrere de G o Q seguida de E, I:

- següent, llingüística.

No la posarem en els següents casos.

1. En els verps de la tercera conjugació que acaben en -air, -eir, -oir, -uir, en els quals la I de la terminació es tònica i, per consegüent, no forma mal diftonc:

- agrairieu (a-gra-i-ri-eu)

- beneixca (be-ne-ix-ca)

- conduirem (con-du-i-rem)

2. Quan va darrere dels prefixos:

- coincidix (co-in-ci-dix)

- reimprimir (re-im-pri-mir)

- contraindicar (con-tra-in-di-car)

3. Quan la I forrne pan dels sufixos -isme, -isla, -iste, -ible, tots ells en I tonica:

- egoisme (e-go-is-me).

- altruista (al-tru-is-ta).

- altruiste (al-tru-is-te).

- conduible (con-du-i-ble).

4. Quan la I forme part dels sufixos -isar, -isant, -isat:

- europeisar (eu-ro-pe-i-sar).

- europeisant (eu-ro-pe-i-sant).

- europeisat (eu-ro-pe-i-sat).

5. Quan la U forme part de la terminació llatina -um:

- simposium (sim-po-si-um).

- harmonium (har-mo-ni-um).

Accents

1. Classificació de l'accent:
L’accent és un signe ortogràfic –també convencional– que es representa per (´) o (`) que, segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt d’aquella vocal de la sílaba sobre la qual fecau la major intensitat de pronunciació (lo que es de- nomina accent fonètic o prosòdic).

L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s’accentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e,(ę) , i, o, (ǫ), u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.

2. Regles d'accentuació:
a) S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us ), i les acabades en -en : tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús ; pero no les acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc . per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay , Alcoy, etc.

b) S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s : cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc..

c) Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.

d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les...

e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica: monument, depriment, ajuntament, document, medicament; no obstant, els adverbis en -ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven: contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.

f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-mos-la, sorprén-lo.

3. Accentuació diacrítica:
La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.

3.1. Regles d'accentuació diacrítica:
a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran els de major tonicitat: M’agrada el més de maig, mes no el que més . Te vol donar un té que té guardat. Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.

b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta: El forment no està molt ben mòlt . No sòlc fer mai un solc dret. Lo que aquella dòna li dona no és bo.

c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa general. Ell vol que el vol del colom siga més ràpit. El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol . Li roba la poca roba que té. Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

4. Antigues regles d'accentuació:

1. En valencià, segons a on recaiga l'accent fonetic, les paraules poden classificar-se en: agudes, planes i esdruixoles.

Les paraules agudes porten l'accent fonetic en l'ultima silaba: escr(í)u, cant(á), ag(ú)t; les planes porten l'accent fonetic en la penultima silaba: ll(í)bre, escr(í)ure, r(ó)ges; en les paraules esdruixoles recau l'accent fonetic en l'antepenultima silaba: gram(á)tica, (á)nima, T(ú)ria.

2. Hi ha dos classes d'accents grafics: agut(´) 1 greu(`), que es colocaran respectivament sobre les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, è, ò), quan siga necessari, d'acord en els següents apartats:

2.1. S'elimina l'accentuació grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que tenint igual grafía recau l'accent fonetic en silaba diferent (paraules homografes no homofones).

2.2. En el cas de creure's necessari l'accent grafic, este tindra el següent orde preferent: agudes front a planes i esdruixoles (canóns/c(á)nons, tindré/t(í)ndre, ultimá/ult(í)ma/(ú)ltima), i planes front a esdruixoles (pronuncía/pron(ú)ncia, ult(í)ma/(ú)ltima).

Atres eixemples:

a) pensá (3.ª pers., sing. del perfecte d'indicatiu, 1.ª Conjugacio).

p(é)nsa (3.ª pers., sing. del present d'indicatiu. l.ª Conjugacio).

b) passará (3.ª persona, sing. del futur d'indicatiu. l.ª Conjugacio).

pass(á)ra (1.ª/3.ª persona, sing. de l'imperfecte de subjuntiu. 1.ª Conjugacióo).

dormirá (3.ª pers., sing. del futur d'indicatiu. 3.ª Conjugacio).

dorm(í)ra (1.ª/3.ª pers. sing, de l'imperfecte de subjuntiu. 3.ª Conjugacio).

c) tindré (1.ª pers., sing. del futur d'indicatiu. 2.ª Conjugacio).

t(í)ndre (Infinitiu. 2.ª Conjugacio).

d) está (3.ª pers., sing, del present d'indicatiu. 1.ª Conjugacio).

(é)sta (adjectiu pronominal)

3. Pot ser recomanable l'accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts:

¿Que qué vols dir? / ¿Qué que vols dir?

¿Qué com ho vols? / ¿Que cóm ho vols?

¿Qué quina en vols? / ¿Que quína en vols?

Dis-me de qué he parlat

Tu saps en qué penses.

Guió

El guió es el signe ortogràfic (-) que es coloca entre dos o més elements d'una paraula per a distinguir-los.

Usarem el guió:

1. Per a separar les paraules per silabes en final de linea.

2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.

2.1. Quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom:

mireu-les, penjar-se'n.

2.2. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant:

menja-te'l, prengau-ne.

2.3. Quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI:

mira-ho, porta-hi.

3. En alguns noms composts on els elements dels quals no estan totalment integrats:

critic-bibliografic, historic-cientific.

Interrogació i admiració

Els signes ortogràfics d'entrada en l'interrogació i en l'admiració no han de suprimirse per imitar ortografies estrangeres que a soles usen el signe final. Tal supressió du, en la majoria dels casos, a la confusió sobre a on comença l'interrogació o l'admiració.

El signe de principi s'ha de colocar a on comença la pregunta o el sentit admiratiu, encara que allí no comence el periodo.

La practica d'estos criteris ortografics dona claritat a l'escritura i ajuda en la llectura a la correcta entonació de la frase, que, d'una atra forma, podria arribar tart. A mes de ser d'us generalisat en els escrits valencians des de fa molt de temps.

Més informació

Les Normes d'El Puig (normes ortogràfiques) - oficialisades per la RACV - han segut descalificades des del mon pancatalaniste per mig de la falsetat de dir que son regles ortografiques fetes en base al valencià apichat, quan es precisament tot lo contrari - estan basades en el valencià general - ya que no mantenen moltes de les senyes principals de l'apichat com son:

• Transformació de la G i J en Ch: Mege /Meche/, Plaja /Placha/, Orage /Orache/.

• No reconeiximent de les pronunciacions de "au" en conte de "o" al principi de certes paraules com: olor, ofegar, olorar...

• No reconeiximent de verps com per eixemple Pendrer.

• No reconeix el terme -ista per al masculí (típic de l'Horta).

• No reconeix el terme -esa per a paraules com fortalea, riquea, pobrea... (Que se diu en certes zones de l'Horta)

• Reconeiximent de: em, et, es que son poc comuns en les zones de l'apichat.

Respecte als atres dialectes

• No admet la forma "ixe, ixes, ixa.."

• No admet la substitució de -e per -o en certes seccions del dialecte castellonenc (Yo parle > Yo parlo)

• No admet la forma de la tercera persona del castellonenc (Ell parla > Ell parle, Ell parlava > Ell parlave)

• No admet la NO pronunciació de la "i" seguides per -x com: això, aixina, caixa...

Enllaços externs

• Documentació de la RACV
• Diccionari de valencià de la RACV
• Ortografia de la Llengua Valenciana, en Valencian.org
• Discurs de En Juli Moreno el 5 de Març de 2006 en el XXV Aniversari de les Normes d'El Puig
• Els verps, els pronoms i els numerals en Llengua Valenciana