Diferència entre les revisions de "Història de la medicina"
m |
m |
||
| Llínea 4: | Llínea 4: | ||
Les primeres civilisacions i cultures humanes basaren la seua pràctica mèdica en dos pilars aparentment oposts: un [[empirisme]] primitiu i de caràcter pragmàtic (aplicat fonamentalment a l'us d'herbes o remeis obtinguts de la [[naturalea]]) i una medicina magico-religiosa, que recorria als [[deu]]s per a intentar comprendre l'inexplicable. | Les primeres civilisacions i cultures humanes basaren la seua pràctica mèdica en dos pilars aparentment oposts: un [[empirisme]] primitiu i de caràcter pragmàtic (aplicat fonamentalment a l'us d'herbes o remeis obtinguts de la [[naturalea]]) i una medicina magico-religiosa, que recorria als [[deu]]s per a intentar comprendre l'inexplicable. | ||
| − | En [[Alcmeó de Crotona]], en l'any [[500 a.C]], començà una nova etapa basada en la ''techné'' ("tècnica"), definida per la convicció que la malaltia es produïa per una série de fenòmens naturals susceptibles de ser modificats o revertits. Esta fon la llavor de la medicina moderna, encara que a lo llarc dels dos milenaris següents sorgiren molts atres corrents ([[mecanicisme]], [[vitalisme]], etc.) i s'incorporaren models mèdics procedents d'atres cultures en una llarga tradició mèdica, com ara la [[medicina tradicional chinenca|chinenca]]. A finals del [[sigle XIX]], els meges francesos Bérard i Gubler resumiren el paper de la medicina fins aquell moment: "Curar poques vegades, aliviar a sovint, consolar sempre." | + | En [[Alcmeó de Crotona]], en l'any [[500 a. C.]], començà una nova etapa basada en la ''techné'' ("tècnica"), definida per la convicció que la malaltia es produïa per una série de fenòmens naturals susceptibles de ser modificats o revertits. Esta fon la llavor de la medicina moderna, encara que a lo llarc dels dos milenaris següents sorgiren molts atres corrents ([[mecanicisme]], [[vitalisme]], etc.) i s'incorporaren models mèdics procedents d'atres cultures en una llarga tradició mèdica, com ara la [[medicina tradicional chinenca|chinenca]]. A finals del [[sigle XIX]], els meges francesos Bérard i Gubler resumiren el paper de la medicina fins aquell moment: "Curar poques vegades, aliviar a sovint, consolar sempre." |
La medicina del [[sigle XX]], impulsada pel desenroll científic i tècnic, s'anà consolidant com una disciplina més resolutiva, pero sense deixar de ser el frut sinèrgic de les pràctiques mèdiques experimentades fins llavors. La medicina científica, la [[medicina basada en proves|basada en proves]], es basa en un paradigma fonamentalment biologicista, pero admet i propon un model de salut-malaltia determinat per factors [[biològic]]s, [[sicològic]]s i [[sociologia|socioculturals]].<ref>L'Organisació Mundial de la Salut definí el 1948 la salut com "un estat complex de benestar físic, mental i social, i no únicament l'absència de malaltia".</ref> | La medicina del [[sigle XX]], impulsada pel desenroll científic i tècnic, s'anà consolidant com una disciplina més resolutiva, pero sense deixar de ser el frut sinèrgic de les pràctiques mèdiques experimentades fins llavors. La medicina científica, la [[medicina basada en proves|basada en proves]], es basa en un paradigma fonamentalment biologicista, pero admet i propon un model de salut-malaltia determinat per factors [[biològic]]s, [[sicològic]]s i [[sociologia|socioculturals]].<ref>L'Organisació Mundial de la Salut definí el 1948 la salut com "un estat complex de benestar físic, mental i social, i no únicament l'absència de malaltia".</ref> | ||
Revisió de 16:02 18 set 2016
L'història de la medicina és la branca de l'història dedicada a l'estudi dels coneiximents i pràctiques mèdiques a lo llarc del temps. Des dels seus orígens, els humans han intentat explicar la realitat i els acontenyiments transcendentals que s'hi produïxen, com la vida, la mort o la malaltia.
Les primeres civilisacions i cultures humanes basaren la seua pràctica mèdica en dos pilars aparentment oposts: un empirisme primitiu i de caràcter pragmàtic (aplicat fonamentalment a l'us d'herbes o remeis obtinguts de la naturalea) i una medicina magico-religiosa, que recorria als deus per a intentar comprendre l'inexplicable.
En Alcmeó de Crotona, en l'any 500 a. C., començà una nova etapa basada en la techné ("tècnica"), definida per la convicció que la malaltia es produïa per una série de fenòmens naturals susceptibles de ser modificats o revertits. Esta fon la llavor de la medicina moderna, encara que a lo llarc dels dos milenaris següents sorgiren molts atres corrents (mecanicisme, vitalisme, etc.) i s'incorporaren models mèdics procedents d'atres cultures en una llarga tradició mèdica, com ara la chinenca. A finals del sigle XIX, els meges francesos Bérard i Gubler resumiren el paper de la medicina fins aquell moment: "Curar poques vegades, aliviar a sovint, consolar sempre."
La medicina del sigle XX, impulsada pel desenroll científic i tècnic, s'anà consolidant com una disciplina més resolutiva, pero sense deixar de ser el frut sinèrgic de les pràctiques mèdiques experimentades fins llavors. La medicina científica, la basada en proves, es basa en un paradigma fonamentalment biologicista, pero admet i propon un model de salut-malaltia determinat per factors biològics, sicològics i socioculturals.[1]
Referències
- ↑ L'Organisació Mundial de la Salut definí el 1948 la salut com "un estat complex de benestar físic, mental i social, i no únicament l'absència de malaltia".
Bibliografia
- Dominique Lecourt (dir.), Dictionnaire de la pensée médicale (2004), réed. PUF/Quadrige, Paris, 2004.
- Alessandra Parodi, Storie della medicina, Edizioni di Comunità 2006
- Roger Dachez, Histoire de la médecine de l'Antiquité au s. XX, Tallandier, 2004
- Jean-Charles Sournia, Histoire de la médecine, La Decouverte, reed. 2004