Revolució russa

Lenin arengant el poble durant la Revolució (1917).

La Revolució Russa de 1917 fon un procés polític que culminà el mateix any en l'establiment d'una república que substituí el sistema sarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es dividí en dos fases. La primera, «la revolució de Febrer», en la qual es derrocà el règim autocràtic del sar Nicolau II i s'establix una república de caràcter lliberal. En la segona, «Revolució d'Octubre», fon una revolució de tipo socialista en la qual els Sòviets (controlats principalment pel partit bolchevic) prengueren el poder. Si be els principals foc de la revolució foren Petrograt i Moscou, aviat s'estengué a les àrees rurals on els llauradors colectivisaren i redistribuïren la terra.

Causes de la Revolució Russa

La Revolució Russa va ser un dels més importants fets ocorreguts en l'época contemporànea. El seu impacte va ser palpable tant a Amèrica com Europa. Encara que la Revolució no va fer expandir el comunisme immediatament, donà atres països convulsos del tercer món un eixemple a seguir. Décades després, el model filosòfic-governamental prendria renovada notorietat a mesura que Rússia, convertida en un estat socialista i en una superpotència econòmica i militar, s'enfrontara als Estats Units en la Guerra Freda.

En qualsevol cas, les dos revolucions de 1917 es van dividir en dos grans parts: la caiguda del règim sarista (Revolució de Febrer) i la creació del primer estat comunista del món (Revolució d'Octubre). Les causes d'estes dos revolucions abasten les situacions polítiques, socials i econòmiques de Rússia a l'época. No hi ha una causa detonant de la revolució, sino que la suma de causes de curta, mijana i llarga durada van desembocar en la insurrecció definitiva.

Causes polítiques

El poble rus odiava el règim autoritari del sar Nicolau II, membre de la dinastia dels Romanov. Les baixes que els russos van patir durant la Primera Guerra Mundial van debilitar encara més la image del sar i va dur al descontentament de la massa social, desmoralisada i en situació d'una profunda crisis. El règim despòtic del sar havia estat oprimint els llauradors durant segles, i quedava clar que es trobava antiquat, encara que ell no s'adonava. Això va provocar tensions dins de la classe baixa rural que va desembocar en altercats i revoltes. Econòmicament, la inflació i la fam per tota Rússia va contribuir així mateix a la revolució.

Una combinació d'estos tres factors, combinats en el liderage de personages tan carismàtics com Vladímir Lenin i Lev Trotski, van conduir irremissiblement a la Revolució Russa.

Causes econòmiques

Les causes econòmiques de la Revolució Russa s'atribuïxen en gran mesura a la mala gestió del sar, sumada a la Primera Guerra Mundial. Més de quinze millons d'homos es van unir a l'eixèrcit, que va deixar un número insuficient de treballadors a les fàbriques i les granges. El resultat va ser una escassea generalisada d'aliments i matèries primeres. Els obrers van haver de soportar terribles condicions de treball, incloent-hi jornades de dotze a catorze hores i baixos salaris. Es van desencadenar quantioses revoltes i vagues reivindicant millors condicions i millors salaris. Encara que algunes fàbriques van accedir a les peticions per elevar els salaris, la inflació de guerra va anular el seu efecte. Hi va haver una protesta davant la qual Nicolau respongué en violència (vejau Causes polítiques), en resposta, els treballadors de la indústria van anar a la vaga i varen paralisar el ferrocarril i la resta de xàrcies de transport. Les poques mercaderies que existien no es podien portar al seu lloc de destinació. Els preus es van disparar a mesura que els bens essencials eren cada vegada més escassos. El 1917, la fam amenaçava a moltes de les grans ciutats. El fracàs de Nicolau a resoldre els problemes econòmics del seu país i la promesa del comunisme per aplacar la fam va compondre el núcleu d'esta revolució.

Causes socials

Les causes socials de la Revolució tenen l'orige en segles d'opressió del règim sarista sobre les classes baixes, a més dels excessos de Nicolau en la I Guerra Mundial. Aproximadament un 85% del poble rus formava part dels llauradors, oprimit per les classes superiors i el mateix règim. El vassallage, associat comunament en l'edat mijana, descriu en precisió la situació social de la Rússia de Nicolau: Una chicoteta classe de nobles terratinents controlaven una vasta quantitat de serfs. El 1861, el sar Aleixandre II de Rússia va emancipar a estos llauradors no per raons morals sino perqué impedia l'avanç social de Rússia. No obstant això, esta nova llibertat va ser de caràcter llimitat, ya que no tenien cap terra per conrear. Com a resultat, el govern va elaborar noves lleis que els otorgaven chicotetes parceles de treball. Tot i això, la quantitat de terra que se'ls va cedir va ser insuficient, de manera que es van desencadenar enormes revoltes. La Primera Guerra Mundial només va aumentar el caos. La ingent demanda de producció industrial d'artículs de guerra i obrers va causar moltes més insurreccions i vagues. A més, com que es necessitaven a molts treballadors a les fàbriques, els llauradors van emigrar a les ciutats, que aviat es van vore superpoblades, vivint sota condicions que ràpidament van empijorar. A sobre, mentres que la quantitat d'aliments requerida per l'eixèrcit era cada vegada més gran, l'abastiment després del front s'empobria més i més. El 1917, la fam amenaçava a la majoria de les grans ciutats. La suma de tots els factors anteriors contribuí a un creixent descontentament entre els ciutadans russos, que posteriorment desembocaria en la Revolució.