Diferència entre les revisions de "Significat"
m |
|||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | El '''significat''', en [[semiòtica]] i [[llingüística]], és el contingut conceptual associat al [[significant]] (element perceptual); l'unió de tots (indissoluble segons Jakobson i Husserl) configura el signe, i en gramàtica el signe llingüístic (monema, | + | El '''significat''', en [[semiòtica]] i [[llingüística]], és el contingut conceptual associat al [[significant]] (element perceptual); l'unió de tots (indissoluble segons Jakobson i Husserl) configura el signe, i en gramàtica el signe llingüístic (monema, paraula, etc). El significat és diferent del referent (o designat) que és l'objecte de la realitat al qual es referix el signe. |
És l'objecte d'estudi de la [[semàntica]] i de la [[filosofia]] del llenguage, pero també interessa a la [[lexicografia]] o a la [[sicologia]]. | És l'objecte d'estudi de la [[semàntica]] i de la [[filosofia]] del llenguage, pero també interessa a la [[lexicografia]] o a la [[sicologia]]. | ||
Revisió de 14:40 17 ago 2013
El significat, en semiòtica i llingüística, és el contingut conceptual associat al significant (element perceptual); l'unió de tots (indissoluble segons Jakobson i Husserl) configura el signe, i en gramàtica el signe llingüístic (monema, paraula, etc). El significat és diferent del referent (o designat) que és l'objecte de la realitat al qual es referix el signe.
És l'objecte d'estudi de la semàntica i de la filosofia del llenguage, pero també interessa a la lexicografia o a la sicologia.
El concepte de significat
El significat és allò que vol dir un signe, usualment llingüístic, o un símbol en sentit més ampli. Existix un problema epistemològic i metodològic per definir el significat, i és que es cau en la circularitat: cal definir qué significa significar, incomplint la llei bàsica de tota definició: no usar la mateixa paraula definida. Per este motiu des de la filosofia del llenguage a vegades s'ha intentat definir el significat segons un conjunt de condicions de veritat i no per ell mateix.
Intuïtivament s'associa el significat al contingut mental que es relaciona en un referent extern; el mot activa una idea al cervell que substituïx l'objecte o concepte del món real i permet la comunicació sense haver de senyalar i estar present allò representat (una de les diferències en els sistemes de comunicació animal, que possibilita parlar de temps pretèrits, futurs o possibles i d'operar en la imaginació).
Esta idea mental pot ser entesa com una abstracció (conceptualistes) o com un icon que té semblança en la realitat (nominalistes). Segons els defensors del relativisme llingüístic, esta idea es forma segons la llengua concreta que aprengue el subjecte, fet que explicaria la diferent percepció del món i categorisació en funció del idioma amprat. Per contra, atres autors com Noam Chomsky sugerixen que el significat és universal, respon a un pensament humà que representa el món a través d'idees i estes es poden comunicar usant diferents llengües, per mig de transformacions i paràfrasis.
Jerry Fodor, per la seua banda, considera que el significat és lo que activa un estat de la ment, no és una image de la realitat (ya que les images necessiten també interpretació i es cauria de nou en un círcul viciós explicatiu) sino un estímul per al cervell.
Des de la pragmàtica, s'assegura que el significat com a element aïllat no existix, sino que és l'us de les paraules i expressions lo que conforma el sentit de les mateixes, per tant és una propietat que sorgix del context i lligat a la intencionalitat dels parlants (Paul Grice).
Característiques del significat
El significat pot ser entés com un concepte unitari, global, que s'aplica a un referent o be com un conjunt de trets, similars als morfemes d'un mot. La primera postura té en contra que no explica mecanismes com la derivació o les relacions entre paraules, mentres que la segona és incompleta perqué hi ha nocions que són més complexes que la suma de les seues parts.
El significat és convencional, com ya afirmava Plató al diàlec Cràtil: no hi ha una relació de motivació o necessitat entre el referent i la manera com es designa (una taula podria haver-se dit "cadira", ya que no hi ha res en el concepte "taula" que obligue a usar este mot per representar-la), com demostra el fet que la paraula canvia segons la llengua amprada. Una excepció seria l'onomatopeya. Un cop fixat el signe en un significat concret, pero, permaneix inalterable per permetre la comunicació. Això no implica, no obstant, que el significat seguixca exactament idèntic per a tots els parlants d'una llengua, perqué el sentit d'un mot es dividix en denotació o significat objectiu, que permet entendre els mensages aliens, i la connotació o trets subjectius associats al significat segons l'experiència prèvia.
Louis Hjelmslev pensava que el significat actua dividint el contingut en fragments: no hi ha fronteres nítides entre els colors, per eixemple, pero es decidix que a partir d'un cert to s'ampre una atra paraula per referir-s'hi (les fronteres canviants expliquen les diferències entre llengües). Esta idea s'anticipa als postulats de la llingüística cognitiva, que estudia com estes fronteres s'establixen a la ment en forma de categories interrelacionades.