Diferència entre les revisions de "Al-Azraq"
| Llínea 3: | Llínea 3: | ||
Pocs anys despres d'acabada la conquista del [[Regne de Valéncia]] per [[Jaume I]] de [[Valéncia]] (1245) es posà al front dels musulmans de la part meridional del Regne rebelats contra el rei; ocupà, entre atres, els castells de Gallinera, Serra, Pego i Penaguila, i mantingue la revolta fins al 1258 en l’ajuda d'Alfons X de Castella que disputava a Jaume I la possessió d'algunes zones del Regne de Valéncia. Les forces d'Al-Azraq, per atra banda, havien aumentat considerablement com a reacció contra l’orde d’expulsió dels musulmans donada per Jaume I en 1248. | Pocs anys despres d'acabada la conquista del [[Regne de Valéncia]] per [[Jaume I]] de [[Valéncia]] (1245) es posà al front dels musulmans de la part meridional del Regne rebelats contra el rei; ocupà, entre atres, els castells de Gallinera, Serra, Pego i Penaguila, i mantingue la revolta fins al 1258 en l’ajuda d'Alfons X de Castella que disputava a Jaume I la possessió d'algunes zones del Regne de Valéncia. Les forces d'Al-Azraq, per atra banda, havien aumentat considerablement com a reacció contra l’orde d’expulsió dels musulmans donada per Jaume I en 1248. | ||
| − | Enganyat per Jaume I, Al-Azraq es va vore obligat a capitular i a abandonar el Regne de Valéncia; en canvi, un nebot seu rebia el castell de Polop. L'estat de la revolta, que si be anira minvant, perdurarà: en 1275 una segona rebelió general comandada per Ibrahim alcait de Montesa tingue lloc en les | + | Enganyat per [[Jaume I]], Al-Azraq es va vore obligat a capitular i a abandonar el [[Regne de Valéncia]]; en canvi, un nebot seu rebia el castell de Polop. L'estat de la revolta, que si be anira minvant, perdurarà: en 1275 una segona rebelió general comandada per Ibrahim alcait de Montesa tingue lloc en les Valls de Gallinera, d'Alcala, de [[Pego]], de [[Tarbena]], de [[Guadalest]] i de [[Confrides]], estimulada pels sobirans de [[Granada]] i del [[Marroc]] (que intentaven la recuperacio de certes plaçes castellanes d'Andalusia), que enviaren forçes granadines comandades pel mateix Al-Azraq. Este s'amparà del castell de [[Penaguila]] i atacara[[ Alcoy]], pero morí en la lluita, a pesar de que les forces cristianes foren despres vençudes. |
| + | |||
| + | La mort d'Al-Azraq fon atribuïda a la intervenció de [[Sant Jordi]], i donà orige junt en la campanya subsegüent duta pel rei i per l'infant Pere que posà fi ad esta rebelió, no sense dificultats (batalla de Lluchent), a les Festes de [[Moros i Cristians]] que se celebren en les nostres comarques i en la resta de terres valencianes. | ||
| − | |||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
| − | |||
*[http://www.colectiuaitana.com/galeria/al-azraq.htm Colectiu Aitana] | *[http://www.colectiuaitana.com/galeria/al-azraq.htm Colectiu Aitana] | ||
Revisió de 14:37 12 maig 2009
Muhammad Abu Abdallah ben Hudzail "Al Azraq" (en Llengua Valenciana “El Blau”), fon un guerrer i Capità musulmà dels més coneguts en tota la península Ibèrica. El seu lloc de naiximent és desconegut, si be, si se sap que va morir en Alcoy en l'any 1276.
Pocs anys despres d'acabada la conquista del Regne de Valéncia per Jaume I de Valéncia (1245) es posà al front dels musulmans de la part meridional del Regne rebelats contra el rei; ocupà, entre atres, els castells de Gallinera, Serra, Pego i Penaguila, i mantingue la revolta fins al 1258 en l’ajuda d'Alfons X de Castella que disputava a Jaume I la possessió d'algunes zones del Regne de Valéncia. Les forces d'Al-Azraq, per atra banda, havien aumentat considerablement com a reacció contra l’orde d’expulsió dels musulmans donada per Jaume I en 1248.
Enganyat per Jaume I, Al-Azraq es va vore obligat a capitular i a abandonar el Regne de Valéncia; en canvi, un nebot seu rebia el castell de Polop. L'estat de la revolta, que si be anira minvant, perdurarà: en 1275 una segona rebelió general comandada per Ibrahim alcait de Montesa tingue lloc en les Valls de Gallinera, d'Alcala, de Pego, de Tarbena, de Guadalest i de Confrides, estimulada pels sobirans de Granada i del Marroc (que intentaven la recuperacio de certes plaçes castellanes d'Andalusia), que enviaren forçes granadines comandades pel mateix Al-Azraq. Este s'amparà del castell de Penaguila i atacaraAlcoy, pero morí en la lluita, a pesar de que les forces cristianes foren despres vençudes.
La mort d'Al-Azraq fon atribuïda a la intervenció de Sant Jordi, i donà orige junt en la campanya subsegüent duta pel rei i per l'infant Pere que posà fi ad esta rebelió, no sense dificultats (batalla de Lluchent), a les Festes de Moros i Cristians que se celebren en les nostres comarques i en la resta de terres valencianes.