Guerra contra Nabis

Archiu:Peloponeso del sur.png

Sur del Peloponeso (Grécia)

Se coneix com Guerra contra Nabis al enfrentament que va ocórrer en l'any 195 a. C. entre Esparta, polis grega governada per el tirà Nabis, i una coalició comformada per la Lliga Aquea, Pérgamo i Rodas, que contava en el recolzament de Roma i Macedònia. El conflicte també és conegut com la Guerra romano-espartana.

Durant la Segona Guerra Macedònica (200-196 a. C.), Macedònia havia otorgat a Esparta el control sobre Argos, uma important ciutat en la costa egea del Peloponés. El fet de que Esparta encara continuara ocupant Argos tras el fi de la guerra fon usat com pretext per Roma i els seus aliats per a declarar la guerra. La coalició antiespartana va sitiar Argos, capturà la base naval espartana en Gitión i pronte circunvalà i sitià a la mateixa ciutat de Esparta. Se varen mamprendre negociacions que, finalment, arribaren a la pau baix condicions impostes per Roma, per mig de les quals Argos i els pobles costers de Laconia foren lliberats del domini espartà i els espartans foren obligats a pagar a [[Antiga Roma|Roma] una indemnisació per la guerra durant els següents huit anys. Argos se va unir a la Lliga Aquea i els pobles laconios foren posats baix protecció aquea.

Com resultat de la guerra, Esparta pergué la seua calitat de potència de Grécia. Tots els subsegüents intents espartans de recuperar lo perdut fracassaren i i Nabis, l'últim governant sobirà espartà, finalment fon asessinat. Poc temps després, Esparta fon forçada a convertir-se en membre de la Lliga Aquea, el seu antic rival, terminat aixina varis segles d'independència política.

Antecedents

Tras la mort del tirà Macanidas en el 207 a. C., Nabis] va depossar al rei Pélope en la ajuda d'un eixèrcit de mercenaris i se proclamà rei, assegurant que era descendent del rei euripóntida Demarato. Per a llavors, la tradicional constitució de Licurgo havia perdut el seu significat i Esparta era dominada per un grup dels seus antics mercenaris. Polibio va descriure al eixèrcit de Nabis com "una multitut d'assessins, lladres, raters i bandolers". Em l'any 205 a. C. Nabis firmà un tratat de pau en Roma, 201 a. C. atacà el territori de Mesene, en eixa época aliada de abdós parts, i que Esparta havia governat fins mediats del segle IV a. C. Els espartans capturaren Mesene pero pronte foren obligats a abandonar-la quan aplegà el eixèrcit de Megalòpolis a l'autoritat de Filopemen. Temps després foren derrotats de manera decisiva en Tegea i Nabis va tindre que reconsiderar les seues ambicions expansionistes per un temps.

Durant la Segona Guerra Macedònica, Nabis va tindre una nova oportunitat d'expandir els seus dominis. Filipo V de Macedònia li va oferir la polis de Argos en la condició de que Esparta desertara de la coalició romana i s'unixca a l'aliança macedònia. Nabis va aceptar la oferta i va rebre el control sobre Argos. En tot i això, quan la guerra es tornà contra Macedònia, regressà a la coalició romana i envià 600 mercenaris cretenses per a recolzar al eixèrcit romà. Més tart Filipo va patir una decisiva derrota frent als romans en la [[Batalla de Cinoscèfalos], pero Esparta va mantindre el control sobre Argos. Tras la guerra, el eixèrcit romà no es va retirar de Grècia, sino que envià guarnicions a varis llocs estratègics per a protegir els seus interesos en la zona.

Les Reformes de Nabis

Archiu:Nabiscoin.jpg

Diners als que apareix Nabia

En contrapresentació per la seua ajuda durant la guerra, Roma va permetre a Nabis mantindre el seu domini sobre la polis de Argos. Mentres ell ocupava el tro d'Esparta, va fer a la seua esposa Apia governant de la seua polis natal (Argos). Després, Apia i Nabis donaren un colp financier al confiscar grans propietats a les families riques de la polis baix el seu domini i torturant a aquells que varen opondre resistència. La major part de la terra confiscada fon redistribuida als hilotas liberts leals a Nabis. Una vegada que va incrementar al seu territori riquea a través d'eixe método Nabis començà la construcció del port de Gitión per a convertir-lo en un gran arsenal naval i fortificà la ciutat de Esparta. També va permetre als seus aliats cretenses mantindre bases navals en territori espartà, des de les quals cometien actes de pirateria. El creiximent de la seua força naval va permetre inclús als més pobre participar com remers de les seues naus i aixina tindre un ofici lucratiu. Pero la extensió de la capacitat naval del port de Gitión en eixes circunstàncies desagradava als llimítrofes estats del mar Egeo, aixina com la pròpia República romana.

El govern de Nabis se fundamentava bàsicament en les seues reformes socials i en la reconstrucció de les forces armades espartanes. El eixèrcit espartà tradicionalment s'havia basat en la leva dehomoioi i periecos, recolzats per hilotes llaugerament armats. De varis milers en l'época de les Guerres Mèdiques el número de homoioi havía declinat a uns quants cents en l'época de Cleómenes III]. Possiblement varen haver varies raons per a la reducció del seu número, una de les quals consistia en qeu cada espartà que no podia pagar la seua parte en la sisitia (menjar comú per als varons en les societats dòriques) perdia sa calitat de ciutadà en plé dret (eren els cridats hipomeiones), si be açò no impedia als seus fills participaren en la agogé. Com resultat, el maneig d'un respectable eixèrcit de hoplites que no contase en mercenaris o hilotas libertos era difícil. Cleómenes incrementà el número de homoioi de nou i va fer operar al eixèrcit espartà en un major número de falanguistes de armadura llaugera, al estil macedònic.

Archiu:Greek phalanks.jpg

Representació dels soldats grecs en formació de falange

No obstant, molts d'estos nous homoioi varen morir en la Batalla de Selasia i la política implemetada per Nabis arribà als que quedaven al exili. En conseqüència, no hi havia suficients soldats disponibles per a formar part de la infanteria pesada. Açò causà un sério decliu en el poder militar espartà i el objectiu de les reformes de Nabis fon restabléixer una classe de subjectes fidels a la seua autoritat que foren capaços de servir com falanguistes ben equipats. La seua lliberació dels hilotas esclavisats (els neodamodes) fon una de les més notables hitos en la història espartana. En esta acció Nabis eliminà un pilar ideològic central del vell sistema social de Esparta i la principal raó esgrimida contra la expansió espartana cara a les demés polis. Fins eixe moment, la principal preocupació d'Esparta havia segut previndre la rebelió hilota i eixa necessitat llimitaba qualsevol aventura expansionista; la acció de Nabis acabà en este problema d'un solo colp. Els seus hilotas libertos varen rebre terres de la seua part i es casaren en les esposes dels ciutadans espartans exiliats o en les viudes dels membres adinerats de la èlit espartana que havien segut assessinats per órdens de Nabis.