Diferència entre les revisions de "Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana"
Anar a la navegació
Anar a la busca
(Pàgina nova, en el contingut: «El '''Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana''' o ''Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y…») |
|||
| Llínea 12: | Llínea 12: | ||
* Lloc de publicació: [[Ciutat de Valéncia]], [[Regne de Valéncia]]. | * Lloc de publicació: [[Ciutat de Valéncia]], [[Regne de Valéncia]]. | ||
| + | |||
| + | == Cites == | ||
| + | |||
| + | {{Cita|En qualsevol llengua, com era la castellana, aragonesa, valenciana o unes atres, hi ha tres maneres de parlar. La primera més important es la que parlen els hòmens de ciencia i de lletres, perque guarda la propietat del terme, seguint la verdadera significacio, pronunciacio, ortografia i accent; i en cas que estos no troben o tinguen algun bon terme, acodixen a prendre'l del grec o del llati, que son les dos primeres en ben parlar, i en aço tenen la seua llengua molt corregida i copiosa. La segona manera es la que parlen els cavallers i gent principal cortesana, i ciudadana, que parlen molt cortes, polit i gracios; i es bona llengua, i ben parlada, pero si no hi ha en els tals lletres, aprimen tant la seua polidea, que van confonent-se, acurtant-la com els vestits que usem, els quals han vingut a dir la vostra senyoria, o mercet, i per acurtar, es traguen la diccio de la vostra, i expremen la senyoria o mercet. Uns atres n'hi ha que del vici fan gala en duplicar la esse, que per dir casa o cosa, dicen cassa o cossa. Unes atres expremen la haig, dient: Chuan, chente, etc… Uns atres pronuncien templum, dominum, mudant la final de eme en ene, sent tot lo contrari a la verdadera ortografia i bon accent. Des d'aci pense que algu no estava advertit d'estos defectes, llegint est avis m'ho agrairà i s'esmerarà. La tercera i ultima manera de parlar es la que parlens els vilans i gent comuna, que estos apliquen a cada pas termens contraris i impropis; i quant més va, tant corrompen la seua llengua, dels quals no s'ha de prendre cap d'eixemple sino de la més esmerada i preciada llengua que usen els hòmens de lletres, puix aquells quan més anem sempre milloren la seua llengua.|Traducció a la llengua valenciana, de la castellana, del llibre ''Alabances de les llengües hebrea, greca, llatina, castellana i valenciana'' de [[Rafael Martí de Viciana|Martí de Viciana]]. Traduït per Vicent M. Rozalén i Garcia (Facsímil IX de la RACV, 2001). Raconet de la Cultura. [[Revista El Guarda]] (nº 117, giner 2014). Editada per l'[[Associació Cultural Castell dels Sorells]]}} | ||
== Vore també == | == Vore també == | ||
Revisió de 06:44 12 abr 2023
El Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana o Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, conegut en valencià com el llibre de les Alabances de les llengües hebrea, greca, llatina, castellana i valenciana és el títul d'un llibre de l'autor valencià Rafael Martí de Viciana de l'any 1574. Fon publicat en el sigle XVI. Imprés en l'any 1574 per Joan Navarro i reeditat en l'any 1765 per Salvador Faulí i en 1877 per Francisco Aguilar.
Ficha del llibre
- Títul: Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana / co[m]piladas por Martin de Viciana y consacradas al Ilustre Senado de la Inclyta, y coronada Ciudad de Valencia
- Autor: Rafael Martí de Viciana
- Imprenta: Joan Navarro
- Lloc de publicació: Ciutat de Valéncia, Regne de Valéncia.
Cites
En qualsevol llengua, com era la castellana, aragonesa, valenciana o unes atres, hi ha tres maneres de parlar. La primera més important es la que parlen els hòmens de ciencia i de lletres, perque guarda la propietat del terme, seguint la verdadera significacio, pronunciacio, ortografia i accent; i en cas que estos no troben o tinguen algun bon terme, acodixen a prendre'l del grec o del llati, que son les dos primeres en ben parlar, i en aço tenen la seua llengua molt corregida i copiosa. La segona manera es la que parlen els cavallers i gent principal cortesana, i ciudadana, que parlen molt cortes, polit i gracios; i es bona llengua, i ben parlada, pero si no hi ha en els tals lletres, aprimen tant la seua polidea, que van confonent-se, acurtant-la com els vestits que usem, els quals han vingut a dir la vostra senyoria, o mercet, i per acurtar, es traguen la diccio de la vostra, i expremen la senyoria o mercet. Uns atres n'hi ha que del vici fan gala en duplicar la esse, que per dir casa o cosa, dicen cassa o cossa. Unes atres expremen la haig, dient: Chuan, chente, etc… Uns atres pronuncien templum, dominum, mudant la final de eme en ene, sent tot lo contrari a la verdadera ortografia i bon accent. Des d'aci pense que algu no estava advertit d'estos defectes, llegint est avis m'ho agrairà i s'esmerarà. La tercera i ultima manera de parlar es la que parlens els vilans i gent comuna, que estos apliquen a cada pas termens contraris i impropis; i quant més va, tant corrompen la seua llengua, dels quals no s'ha de prendre cap d'eixemple sino de la més esmerada i preciada llengua que usen els hòmens de lletres, puix aquells quan més anem sempre milloren la seua llengua.
Traducció a la llengua valenciana, de la castellana, del llibre Alabances de les llengües hebrea, greca, llatina, castellana i valenciana de Martí de Viciana. Traduït per Vicent M. Rozalén i Garcia (Facsímil IX de la RACV, 2001). Raconet de la Cultura. Revista El Guarda (nº 117, giner 2014). Editada per l'Associació Cultural Castell dels Sorells