Ontinyent

La ciutat d’Ontinyent es troba a les comarques centromeridionals valencianes, enclavada al sector occidental de la comarca de la Vall d’Albaida, i a la vora del riu Clariano.

L’ocupacio humana del seu territori està documentada des d’època prehistòrica. La cova l’Hedra seria un dels primers assentaments coneguts. Yaciments de finals del neolitic, com ara l’arenal de la Costa, de l’edat del Bronze, el cabeço de Navarro; Restes ibèriques,tardies, segles III-I a.C., en les zones pròximes a l’actual nucli urbà, com per exemple les del teular de Mollà, on ara es troba el poliesportiu municipal.

De l’epoca romana es coneix l’existencia de diversos assentaments agrícoles de chicoteta entitat, repartits pel territori, com ara la casa Baixa o l’Agrillent. La majoria són de l’epoca d’August o les primeres dècades del segle I d.C., alguns dels quals nomes perduraren fins a mitjans o finals del segle II d.C., mentre que d’altres prosseguiren, segurament, fins al segle V d.C., com seria el cas, per exemple de Presencia y Sant Vicent. Cap dels assentaments romans coneguts s’ubica en el que despres sera el nucli urbà medieval d’Ontinyent, la Vila. De fet, el nom d’Untinyân mateix, clarament preislamic, es segurament el que ha subsistit d’un nom d’origen llati. És per aixo que destaca el descobriment (i excavacio parcial) del que seria un ampli yaciment romà al Llombo –zona immediata al sud de l’actual poliesportiu–, d’amplia perduració cronològica. Tambe s’han pogut documentar arqueològicament restes d’un extens cementeri tardo-romà, o visigòtic en el bancal del Cel (casa Calvo), a uns 2 km al sud del nucli urbà medieval, en prop d’un centenar de tombes, aproximadament del segle VI d.C. I més recentment un nucli de sitges dels segles VI-VII a l’obertura del carrer de les Monges Carmelites, a la vora mateixa de la Vila.

Dels primers segles de l’epoca andalusina –d’al-Andalus, no tenim molta informacio, ja que són molt escassos els testimonis materials. Seria en estos moments o poc després quan es va establir un important nucli de poblament al Castellar, a uns 3 km al sud, llindant en Bocairent, en un lloc escarpat i en una llarga muralla, que perduraria fins a principis del segle XI, finals del califat omeya.

Escampades pel terme trobem una sèrie d’alqueries, de cronologia diversa, de les quals solament algunes, contemporànies a l’hisn Untinyân, es mantenen fins el moment de la reconquesta, són citades per la documentació, com ara Iel·las –Morera– o Benarrai. D'esta epoca son tambe els grups de coves artificials inaccessibles (coves-finestra de cingle), tipus les finestres del Pou Clar o covetes dels Moros dels barrancs entre Ontinyent i Bocairent, destinades a graners comunals o magatzems de seguretat d’algunes comunitats camperoles andalusines, probablement d’ascendència berber.

En tot, el nucli urba antic d’Ontinyent –la Vila– està documentat des del segle XI, en què és citat per Ibn al-Abbar com a lloc de naiximent del poeta al-Untinyaní. En el segle XII, al-Idrisi cita el castell d’Ontinyent (hisn Untinyân) com a etapa en el camí de Múrcia a València. Les nombroses troballes mobiliars –ceràmiques, etc. – procedents de les excavacions arqueològiques a la Vila documenten prou bé estos segles finals del domini islàmic.