Diferència entre les revisions de "Emili Miedes"
| Llínea 10: | Llínea 10: | ||
Donà conferències i coloquis en diferents llocs i pobles, casi sempre de temes valencians. Investigador i escritor prolífic que ha publicat molts treballs i gràcies a ser políglota formava part d’un grup de traductors en [[Suïssa]], pero fon en l’àmbit del valencianisme llingüístic i cultural a on focalisà gran part de la seua obra. Gran defensor de l’independència del valencià front al català. | Donà conferències i coloquis en diferents llocs i pobles, casi sempre de temes valencians. Investigador i escritor prolífic que ha publicat molts treballs i gràcies a ser políglota formava part d’un grup de traductors en [[Suïssa]], pero fon en l’àmbit del valencianisme llingüístic i cultural a on focalisà gran part de la seua obra. Gran defensor de l’independència del valencià front al català. | ||
| − | Fon professor durant dos cursos en la [[ | + | Fon professor durant dos cursos en la Vall de Tavernes o [[Tavernes de la Valldigna]]. En [[Enguera]] ([[Valéncia]]) estigue quatre anys de Director del Colege-Academia. En [[Albacet]] estigué al front d'una Escola Parroquial. |
Fon tres anys professor i director dels Cursos de [[idioma valencià|llengua valenciana]] del [[Grup d'Acció Valencianista]], en [[Valéncia]] ciutat i pobles. | Fon tres anys professor i director dels Cursos de [[idioma valencià|llengua valenciana]] del [[Grup d'Acció Valencianista]], en [[Valéncia]] ciutat i pobles. | ||
Revisió de 07:37 8 març 2019
Emili Miedes i Bisbal (10 de març de 1925- 7 d'abril de 2012), naixqué en Albalat de la Ribera (Valéncia). Escritor, filòlec, romaniste i valencianiste.
Biografia
Feu el Bachiller en l'Institut de Xàtiva en dos anys. Fon filolec romaniste, estudià Filosofia i Lletres en l’Universitat de Valéncia. Cursà estudis de Magisteri i peritage mercantil. Estaba diplomat en Llengua d’Oc i la seua dialectologia. Era professor de llengua valenciana per la Centenaria Associació Cultural de Lo Rat Penat.
Estudià filosofia en el Colege dels PP. Carmelites Descalços en Valéncia i inicià Teologia en Suïssa.
Donà conferències i coloquis en diferents llocs i pobles, casi sempre de temes valencians. Investigador i escritor prolífic que ha publicat molts treballs i gràcies a ser políglota formava part d’un grup de traductors en Suïssa, pero fon en l’àmbit del valencianisme llingüístic i cultural a on focalisà gran part de la seua obra. Gran defensor de l’independència del valencià front al català.
Fon professor durant dos cursos en la Vall de Tavernes o Tavernes de la Valldigna. En Enguera (Valéncia) estigue quatre anys de Director del Colege-Academia. En Albacet estigué al front d'una Escola Parroquial.
Fon tres anys professor i director dels Cursos de llengua valenciana del Grup d'Acció Valencianista, en Valéncia ciutat i pobles.
Te varies obres publicades; entre atres el “Vocabulari Elemental de la llengua valenciana”, que fon un dels primers i més complets vocabularis de valencià realisats despuix de la transició democràtica.
Fon ponent en el I Congrés de la Llengua Valenciana, en Elig (1985) i també en el I Congrés de Filología Balear, en Palma de Mallorca (1993) a on presentà dos ponencies. Ha publicat numerosos articuls en periodics i revistes.
En la 23ª edició dels guardons "Palmes Dorades" que tots els anys dona l'entitat, Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano, li donaren el Guardó Palma Dorada Individual d'àmbit valencià.
Va ser conferenciant durant 5 dies en el Curs intensiu de Llengua Valenciana i Cultura (Burriana, del 5 al 10 d'agost de 1991).
Ha segut mestre de Llengua Valenciana durant molts anys en Lo Rat Penat i en el GAV, a on va ser membre de la Secció de Pedagogia junt a Joaquín Torán , Amparo Broseta (neboda del Manuel Broseta), Pere Aguilar (ex President del GAV) entre atres. Ademés de director dels cursos de llengua per a mestres i llicenciats, va dirigir la reedició del Vocabulari de Fullana i el Diccionari de la Llengua Valenciana que el GAV publicà en els anys 80 baix la presidència de Pasqual Martín-Villalba. Va ser mestre particular de Llengua Valenciana de Juan García Sentandreu. Se va especialisar en les Normes del 32, al voltant de les quals donà varies conferències. L'última obra que va publicar abans de caure molt malet va ser una reedició comentada de Les Trobes i Lahors a la Verge Maria.
Ha donat varies conferències i ha realisat coloquis en diferents llocs i pobles casi sempre de temàtica valenciana.
El personage
Emili Miedes era un home senzill, al que no li molestava mai estar durant dos semanes treballant per a ajudar als demés, ni manco regalar molts anys d'investigació i treball com va fer en un llibret que li regalà a l'Associació Cardona Vives de Castelló, o inclús numeroses copies que va regalar a atres entitats.
Pero en fi, eixe era Emili Miedes, un gran valencianiste que no tenia res que amagar, i que no li importava fer favors, ni passar nits sense dormir per a acabar un artícul per al diari, o per a juntar senyes per ad algú que li ho demanara. Per ad ell això era per a lo que havia naixcut.
Ademés, li replicava que en una carta escrita per Angel Sánchez Gozalbo, el 25 d'octubre de 1932 - dos mesos abans de l'Aplec castellonenc - on li referia l'establiment d'unes regles ortografiques transaccionals per als escrits lliteraris dels valencians, defenent no obstant les Normes de l´Institut d'Estudis Catalans per a les obres d'alta investigació, i opinava, prenent a mà, tal volta, uns coneguts versos de Maragall, escritor català, on diu que: no devem perdre de vista, el dia en que sigam tots uns els habitants de les terres de llengua catalana. I pensar que molts encara pensen que foren frut del consens del poble valencià.
I és que Miedes no se cansava mai de rebuscar per tots els llocs l'història dels maltratadors del Regne, i dels borts i fills de ... (com ell deya) que fan d'esta terra pacífica un camp de batalla, eixos mateix que han renunciat a sa patria en pro del diners i dels favors pancatalanistes.
Un home que ha lluitat a mort per la Llengua Valenciana. En fi, un home al que no assustava Pompeu, ni Carles Salvador, ni Fuster, ni Sanchis Guarner, ni Eliseu Climent, ni tota la banda de falsos maulets que intentaren en més d'una ocasió atentar contra ell.
Obres publicades
- “Vocabulari valencià-castellà, castellà-valencià" (1985).
- “Refranyer en llengua valenciana. [Inclou la reordenacio i actualisacio del "Tratat de adages, y refranys valencians, y practica pera escriure ab perfecciò la Lengua Valenciana" de Carles Ros, 1736". (1986).
- “Rondalles i llegendes en llengua valenciana" (1988).
- “Vocabulari Elemental de la Llengua Valenciana” (1990)
- "Vida i obra de l'escritor Lluís Fullana i Mira" (1993).
- "La catalanitat de les Normes de Castelló de la Plana de 1932" (1995).
- "¿Ampar o Empar, Amparar o Emparar, Desamparats o Desemparats? El Catala, una variant mes de l´Occita. ¿Esco/n o Escany?" (Coleccio Miscelanea Romanica nº 2. Editorial L'Oronella. Valencia, 1996).
- "Les Trobes en Lahors de la Verge Maria" (2002).