Diferència entre les revisions de "Nova Cançó"
m |
|||
| Llínea 28: | Llínea 28: | ||
* [https://es.wikipedia.org/wiki/Nova_Can%C3%A7%C3%B3 Nova Cançó en Wikipedia] | * [https://es.wikipedia.org/wiki/Nova_Can%C3%A7%C3%B3 Nova Cançó en Wikipedia] | ||
| − | [[Categoria: | + | [[Categoria:Cançó]] |
[[Categoria:Català]] | [[Categoria:Català]] | ||
[[Categoria:Catalanisme]] | [[Categoria:Catalanisme]] | ||
[[Categoria:Pancatalanisme]] | [[Categoria:Pancatalanisme]] | ||
Revisió de 19:39 30 oct 2018
La Nova Cançó és el nom que va rebre un moviment musical català d'ideologia catalanista que durant el franquisme reivindicava l'us del català en el món de la cançò. Aparegué a finals de la dècada dels anys 50 i 60 del sigle XX.
En l'any 1959, un escrit de Lluís Serrahima, publicat en la revista Germinabit baix el títul de "Ens calen cançons d'ara" (Nos fan falta cançons d'ara) va aglutinar a autors i cantants, i despuix d'un èxit multitudinari en el Centre Comarcal Lleidatà (Lleida), es forma un grup homogéneu, denominat Els Setze Jutges (sic).
Eb l'any 1962 varen aparéixer els primers discs, i es varen començar a diversificar les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intérpret d'èxits d'atres autors, etc. Una cantant, Salomé, i un cantant valencià, Raimon, varen obtindre en 1963 el primer premi del quint Festival de la Cançó Mediterrànea en la cançó "Se'n va anar" (Se'n anà).
Pese a les restriccions "administratives" en la difusió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica (corrien els anys xixanta i setanta, en ple franquisme), la Nova Cançó reunia cada volta més seguidors i va obligar a molts intérprets a optar per una autèntica professionalisació, reclamada per la crítica i el seu públic.
Els cantants del moviment català nomenat la Nova Cançó varen sorgir en un terreny diferent al dels denominats cantants-protesta i el folk, corrents abdós en un paralelisme similar al de la majoria dels països europeus.
Varen destacar cantants de diferents personalitat, que varen contribuir en la seua aportació artística al desenroll d'este moviment, com per eixemple Salvador Escamilla, Núria Feliu, Maria Dolors Laffitte, Jacinta o Mercè Madolell. Alguns varen obtindre triumfos internacionals. Més tart varen aparéixer cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.
Alguns cantants valencians, com Raimon o Ovidi Montllor abdós d'ideologia pancatalanista s'afegiren ad este moviment. Junt a Raimon, atres antics membres de Els Setze Jutges, com Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria de la Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han obtingut una fama que ha passat del territori català. Més tart, destacaria en la ciutat de Valéncia Ovidi Montllor.
A image d'este moviment, varen nàixer moviments paralels en Galícia, Astúries, Aragó, País Vasc i Castella.
El moviment la Nova Cançó per mig del català, reivindicava, entre atres coses, els ficticis Països Catalans baix el predomini llingüístic del català segons l'ideologia del catalanisme.