Don Quijote de la Mancha

Portada de la quarta edició del Quixot.

En l'any 1605, Miguel de Cervantes Saavedra publicà la primera part de la seua obra principal: El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, coneguda popularment com El Quijote en castellà i El Quixot en valencià. La segona part es publicà en 1615 en el títul El ingenioso caballero don Quijote de la Mancha. Un any abans, apareix publicada una continuació apòcrifa signada en el nom d'Alonso Fernández de Avellaneda. Una novela escrita, segons sembla, per un discípul i amic de Lope de Vega, d'orige aragonés o per un grup d'amics de Lope.

El Quixot és, despuix de la Bíblia, un dels llibres més traduïts de la lliteratura universal.

Esta obra marcà l'escomençament del realisme com a estètica lliterària i creà el gènero lliterari de la novela moderna, la novela polifònica, d'amplíssim influix posterior, per mig del cultiu del que va nomenar «una escritura desencadenada», en la qual l'artiste podia mostrar-se «èpic, líric, tràgic i còmic» en el cresol genuí de la paròdia de tots els gèneros. Esta obra situa a Cervantes en un lloc preferent en l'història de la lliteratura universal i el convertix, juntament en Dante Alighieri, William Shakespeare, Michel de Montaigne i Goethe en un autor canònic de la lliteratura occidental.

En El Quixot, Cervantes crea un orige fictici de l'història, fent vore que es basa en el manuscrit d'un tal Cid Hamet Benengeli, un historiador morisc inventat.

Don Quijote de la Mancha, traducció al valencià

CAPITUL I: QUE TRACTA DE LA CONDICIÓ I EIXERCICI DEL FAMÓS FIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA

En un lloc de la Mancha que no vullc enrecordarme com li diuen, no fa molt de temps que vivia un fidalgo dels de llança en astellers, adarga antiga, rossi flac i llebrer corredor. Una olla d'alguna cosa més de vaca que de molto, salpico les més nits, dols i crebants els dissabtes, llentilles els divendres, algun colomi de propina els dumenges, consumien les tres parts de la seua facenda. El restant d'ella concloïen en saig de pany, calces de vellut pa les festes, en les seues pantofles de lo mateix, i els dies d'entre semana s'honrava en el seu drap de lo més fi. Tenia en sa casa un ama que passava dels cuaranta, i una neboda que no aplegava als vint, i un mosso de camp i plaça, que aixina ensellava el rossi com prenia la podadora. Frisava l'edat del nostre fidalgo en els cincuanta anys: era de complexio massiça, sec de carns, eixut de cara, gran matinejador i amic de la caça. Volen dir que tenia el sobrenom de Quijada, o Quesada, que en açò hi ha alguna diferència en els autors que d'este cas escriuen; encà que, per conjectures verosimils, es deixa entendre que se dia Quejana.

Pero açò importa poc al nostre conte; prou que en la narració d'ell no se'n ixca un punt de la veritat. Es, per consegüent, de saber que este sobredit fidalgo, els espais que estava ocios, que eren els més del any, se donava a llegir llibres de cavalleries, en tanta afició i gust, que olvidà casi de tot punt l'eixercici de la caça, i inclus l'administració de la seua facenda.

I arribà a tant la seua curiositat i destarifo en açò, que vengue moltes faneques de terra de sembra pa comprar llibres de cavalleries que llegir, i aixina, dugue a sa casa tots cuant pogue haver d'ells, i de tots, ninguns li pareixien tan bè com els que compongue el famós Feliciano de Silva, perque la claritat de la seua prosa i aquelles intrincaes raons seues li pareixien de perles, i més cuan aplegava a llegir aquelles galanteries, i cartes de desafius, a on en moltes parts trobava escrit: “La raó de la sense raó que a ma raó se fa, de tal manera ma raó s'aprima, que en raó me queixe de la vostra fermosura”.

I tamé cuan llegia: “... els alts cels que de la vostra divinitat divinament en les estreles vos fortifiquen, i vos fan mereixedora del mereiximent que mereix la vostra grandea”.

En estes raons perdia el pobre cavaller el trellat, i desvelàvase per entèndreles i desentranyarlis el sentit, que no li'l traguera ni les entenguera el mateix Aristóteles, si resucitara només p'això.

No li agradaven molt les ferides que don Belianis donava i rebia, perque s'imaginava que, per grans mestres que l'hagueren curat, no deixaria de tindre la cara i tot el cos ple de cicatrius i senyals.

Pero, en tot, alabava en el seu autor aquell acabar el seu llibre en la promesa d'aquella inacabable aventura, i moltes voltes li vingue desig de pendre la ploma i donarli fi al peu de la lletra, com allà es promet ; i sense dupte ho haguera fet, i encà haguera eixit airos, si atres majors i continus pensaments no li'l impediren. Tingue moltes voltes discussions en el retor del seu poble -que era home docte, graduat en Sigüenza-, sobre qui havia segut millor cavaller: Palmerín d'Anglaterra o Amadis de Gaula; pero maese Nicolás, barber del mateix poble, dia que ningu aplegava al Cavaller del Febo, i que si algu li se podia comparar, era don Galaor, germà de Amadís de Gaula, perque tenia molt acomodà condició pa tot; que no era cavaller melindros, ni tan ploró com son germà, i que en lo de la valentia no se quedava arrere.

En resolució, ell s'enfrascà tant en la seua llectura que li se passaven les nits llegint de clar en clar, i els dies de terbol en terbol; i aixina, del poc dormir i del molt de llegir, li se secà el cervell, de manera que vingué a pedrer el trellat.

Li se va omplir la fantasia de tot allò que llegia en els llibres, aixina d'encantaments com de bregues, batalles, desafiaments, ferides, galanteries, amors, tormentes i desficacis impossibles; i talment li s'assentà en la imaginació que era veritat tota aquella màquina d'aquelles sonaes somiaes invencions que llegia, que p'ad ell no n'hi havia una atra història més certa en lo món. Dia ell que el Cid Ruy Díaz havia segut molt bon cavaller, pero que no tenia res que vore en el Cavaller de la Ardint Espasa, que d'un reves a soles havia partit pel mig dos fers i descomunals jagants. Millor estava en Bernat del Carpio, perque en Roncesvalles havia matat a Roldán el enchisat, valentse de la indústria de Hèrcules, cuan ofegà a Anteo , el fill de la Terra, entre els braços. Dia moltes còses bònes del jagant Morgante, perque, encà que fora d'aquella generació jagantea, que tots sòn soberbes i desmesurats, ell a soles era afable i ben criat. Pero, sobre tots, estava be en Reinaldos de Montalbán, i més cuan el vea eixir del seu castell i furtar a cuants topava, i cuan ademes furtà aquell idol de Mahoma que era tot d'or, segons diu la seua historia. Donara ell, per donar un grapat de pataes al traïdor de Galalón, a l'ama que tenia, i encara a sa neboda de propina. En efecte, rematat ya el seu enteniment, vingue a donar en el més estrany pensament que mai donà loco en lo mon; i fon que li paregue convenible i necessari, aixina per l'aument de sa honra com pal servici de la seua republica, ferse cavaller errant, i anarse'n per tot lo món en les seues armes i cavall a buscar les aventures i a eixercitarse en tot allò que ell havia llegit que els cavallers errants s'eixercitaven, desfent tot gènero d'agravi, i ficantse en ocasions i perills on, acabantlos, cobrara etern nom i fama. Imaginàvase el pobre ya coronat pel valor del seu braç, per lo menys, de l'imperi de Trapisonda; i aixina, en estos tan agradables pensaments, portat de l'estrany gust que en ells sentia, se donà presa a ficar en efecte lo que desijava. I lo primer que feu va ser netejar unes armes que havien segut de sos besyayos, que, invadides d'ori i plenes de verdet, llarcs sigles fea que estaven ficaes i olvidaes en un racó. Les netejà i adobà lo millor que pogue, pero va vore que tenien una gran marra, i era que no tenien celà d'encaix , sino morrio simple; més este impediment el superà el seu ingeni, perque de cartons va fer un arreu de mija celà, que, encaixà en el morrio, feen una apariència de celà sancera. Es veritat que per provar si era forta i podia estar al risc d'una gavinetà, trague la seua espasa i li pegà dos colps, i en el primer i en un punt desfeu lo que havia fet en una semana; i no deixà de pareixerli mal la facilitat en que l'havia fet trossos, i, p'assegurarse d'este perill, la tornà a fer de nou, ficantli unes barres de ferro per dins, de tal manera que ell quedà satisfet de la seua fortalea; i, sense voler fer nova experiència d'ella, la diputà i tingue per celà finissima d'encaix. En acabant, anà a vore el seu rossi, i, encà que tenia més cuarts que un real i més taches que el cavall de Gonela, que tantum pellis et ossa fuit, li paregue que ni el Bucèfal de Aleixandre ni Babieca el del Cid en ell s'igualaven. Cuatre dies li se passaren en imaginar quin nòm li ficaria; perque, segons se dia ad ell mateixa, no era rao que cavall de cavaller tan famos, i tan bò per ell mateix, estiguera sense nòm conegut; i aixina, procurava acoplàrlilo de manera que declarara qui havia segut ans que fora de cavaller errant, i lo que era ara; ya que era molt raonable que, mudant el seu senyor d'estat, mudara ell tame el nòm, i se'l ficara famos i d'estrèpit, com convenia a la nova orde i al nou eixercici que ya professava. I aixina, despues de molts nòms que formà, borrà i llevà, afegi, desfeu i tornà a fer en la seua memòria i imaginacio, al remat li vingue a dir Rocinante: nòm, al seu paréixer alt, sonor i significatiu de lo que havia segut cuan fon rossi, ans de lo que ara era, que era el primer de tots els rossins del mon. Ficat nòm, i tan al seu gust, al seu cavall, vullgue ficàrselo ad ell mateixa, i en este pensament durà atres huit dies, i al remat se vingue a dir don Quijote; d'a on -com queda dit- prengueren ocasio els autors d'esta tan verdadera història que, sense dupte, se devia de dir Quijada, i no Quesada, com atres vullgueren dir. Pero, enrecordantse que el valeros Amadís no nomes s'havia acontentat en dirse Amadís a seques, sino que afegi el nòm del seu Reyne i pàtria, per Herpila famosa, i se digue Amadís de Gaula, aixina vullgue, com bon cavaller, afegir al seu el nom de la seua i dirse aixina don Quijote de la Mancha, en el cual, al seu pareixer, declarava molt al viu el seu llinage i pàtria, i la honrava en pendrer el sobrenom d'ella. Netes, per tant, les seues armes, fet del morrio celà, ficat nom al seu rossi i confirmantse ad ell mateixa, se donà a entendre que no li faltava atra cosa sino buscar una dama de qui enamorarse; perque el cavaller errant sense amors era abre sense fulles i sense frut i cos sense ànima. Diasse a si mateix: -Si yo, pels mals dels meus pecats , o per la meua bona sort, me trobe per ahi en algun jagant, com d'ordinari li'ls succeïx als cavallers errants, i el derribe d'un embat, o el partixc per la mitat del cos, o, finalment, el venç i el rendixc, ¿no serà be tindrer a qui enviarlo presentat i que entre i s'estacone de genolls davant de ma dolça senyora, i diga en veu humilia i rendit?: Yo, senyora, soc el jagant Caraculiambro, senyor de la insula Malindrania, a qui va véncer en singular batalla el mai com es deu alabat cavaller don Quijote de la Mancha, qui me manà que me presentara davant de la vostra merce, pa que la vostra grandea disponga de mi com li parega. ¡Oh, com se folgà el nostre bon cavaller cuan hague fet este discurs, i més cuan trobà a qui donar nòm de sa dama. I fon, a lo que se creu, que en un lloc prop del seu, havia una mossa llauraora de molt bon pareixer, de qui ell en un temps anava enamorat, encara que, segons s'enten, ella mai ho va saber, ni li donà prova d'allò. Diasse Aldonza Lorenzo, i li paregue bè donarli titul de senyora dels seus pensaments; i, buscantli nòm que no desdiguera molt del seu, i que tirase i s'encaminase al de princesa i gran senyora, vingue a dirli Dulcinea del Toboso, perque era natural del Toboso; nòm, al seu pareixer, music i peregri i significatiu, com tots els demes que ad ell i a les seues coses havia posat.

CAPITUL II QUE TRACTA DE LA PRIMERA EIXIDA QUE DE SA TERRA FEU EL INGENIOS FIDALGO DON QUIJOTE

Fetes, per tant, estes prevencions, no vullgue aguardar més temps a ficar en efecte el seu pensament, apurantlo la falta que ell pensava que fea en lo món la seua tardança, segons eren els agravis que pensava desfer, torts que desentortar, senserraons que esmenar, i abusos que millorar i deutes que satisfer. I aixina, sense donar part a persona alguna de la seua intencio, i sense que ningu el vera, una matinà, ans que se fera de dia, que era un dels calorosos del més de juliol, s'armà de totes les seues armes, pujà damunt de Rocinante, duent ficà la seua mal composta celà, embraçà la seua adarga, prengue la seua llança, i, per la porta falsa d'un corral, ixque al camp en grandissim content i goig de vore en cuanta facilitat havia donat principi al seu bon desig. Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que ho fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara. Estos pensaments li feren titubejar en el seu propòsit; mes, podent més la seua loquera que atra rao, decidi ferse armar cavaller del primer en qui topara, a imitacio d'atres molts que aixina ho feren, segons ell havia llegit en els llibres que d'eixa manera tenien costum de fero. En lo de les armes blanques, pensava netejarles de manera, en cuan tinguera ocasio, que ho foren més que un armini; i en això s'aquetà i prosegui el seu cami, sense dur atre que aquell que el seu cavall volia, creent que en açò consistia la força de les aventures. Anant ya, caminant el nostre flamant aventurer, anava parlant en ell mateix i dient: -¿Qui dupta que en els venidors temps, cuan ixca a la llum la verdadera història dels meus famosos fets, que el sabi que els escriga no fique, cuan aplegue a contar esta primera eixida meua tan de mati, d'esta manera?: “Apenes havia el rubicunt Apolo estes per la faç de l'ampla i espayosa terra les doraes bries dels seus fermosos cabells, i apenes els menuts i pintats pardalets en ses arpaes llengües havien saludat en dolça i meliflua harmonia l'aplegà de la rosà aurora, que, deixant el bla llit del celos marit, per les portes i balcons del manchec horiso als mortals se mostrava, cuan el famos cavaller don Quijote de la Mancha, deixant les ocioses plomes, pujà damunt del seu famos cavall Rocinante, i començà a caminar pel antic i conegut camp de Montiel”. I era de veres que per ell caminava. I afegi dient: -Gojosa edat, i sigle gojos aquell a on eixiran a la llum les famoses gestes meues, dignes d'entallarse en bronzes, esculpirse en marbres i pintarse en posts pa futures memòries. Oh tu, sabi encantaor, Sigues qui sigues, a qui li te que tocar el ser croniste d'esta peregrina història, te pregue que no t'olvides del meu bon Rocinante, companyer etern meu en tots els meus camins i carreres!. En acabant tornava dient, com si verdaderament estiguera enamorat: -¡Oh princesa Dulcinea, senyora d'este captiu cor!, molt d'agravi m'ho fet en despedirme i reprocharme en el rigoros afany de manarme no apareixer davant la vostra fermosura. Vos pregue, senyora, que s'enrecordeu d'este vostre somes cor, que tantes ànsies pel vostre amor patix. En estos anava enfilant atres destarifos, tots a la manera dels que els seus llibres li havien ensenyat, imitant en cuant podia el seu llenguage. A tot açò, caminava tan d'espai, i el sol entrava tan apresa i en tanta cremor, que fora prou pa derretirli els sessos, en cas de que en tinguera. Casi tot aquell dia caminà sense ocorrerli cosa digna de contar, de lo cual se desesperava, perque volia trobar ya mateixa algu en qui fer experiència del valor del seu braç. Autors n'hi han que diuen que la primera aventura que li succei fon la del Puerto Lápice; uns atres diuen que la dels molins de vent; pero lo que yo he pogut averiguar en este cas, i lo que he trobat escrit en els Anals de la Mancha es que ell caminà tot aquell dia, i, a boqueta nit, el seu rossi i ell se trobaren cansats i morts de fam; i que, mirant a totes bandes pa vore si descobria algun castell o alguna mallà de pastors a on arreplegarse i a on poguera remediar la seua molta fam i necessitat, va vore, no llunt del cami per a on anava, una venda, que fon com si vera una estrela que, no als portals, sino als alcàssers de la seua redencio l'encaminava. Se donà presa a caminar, i aplegà ad ella al temps que se fea de nit. Estaven casualment a la porta dos dònes mosses, d'estes que diuen del partit, les cuals anaven a Sevilla en uns arriers que en la venda aquella nit acertaren a fer jornà; i, com al nostre aventurer tot cuant pensava, vea o imaginava li pareixia que estava fet al modo de lo que havia llegit, cuan va vore la venda li se representà que era un castell en les seues quatre torres i capitells, sense faltarli el seu pont llevadiç i fos fondo, en tots aquells adherents que en tals castells se pinten. Anà aplegant a la venda, que ad ell li pareixia castell, i a poc tros d'ella detingue les brides a Rocinante, esperant que algun nano se ficara entre les almenes pa donar senyal en alguna trompeta de que aplegava un cavaller al castell. Pero, com va vore que tardaven i que Rocinante se donava presa per arribar a la cavalleriça, aplegà a la porta de la venda, i contemplà a les dos descuidaes mosses que allà estaven, que ad ell li paregueren dos fermoses donzelles o dos gracioses dames que en front de la porta del castell se estaven solaçant. En açò, succei que casualment un porquer que estava arreplegant d'uns rastolls una baconà de porcs -que, sense perdo, aixina se diuen- tocà un corn, a quina senyal ells s'arrepleguen, i al instant li se representà a don Quijote lo que desijava, que era que algun nano fea senyal de la seua vinguda; i aixina, en estrany content, aplegà a la venda i a les dames, les cuals, com veren vindre a un hòme d'aquell aspecte, armat i en llança i adarga, plenes de por, anaven a entrar en la venda; pero don Quijote, colegint per la seua fugida la seua por, alçantse la visera de paperot i descobrint la seua cara seca i empolsegà, en gentil talant i veu reposà, lis digue: -No s'espanten les vostres merces ni recelen desaguisat algu; que a la orde de cavalleria que professe non toca ni pertany ferseli a ningu, cuant més a tan altes donzelles com les vostres presències demostren. Miràvenlo les mosses, i anaven en els ulls buscantli el rostre, que la mala visera l'encobria; mes, com se sentiren dir donzelles, no pogueren aguantar el riure, i fon de manera que don Quijote vingue a correrse i a dirlis: -Bè pareix la mesura en les fermoses, i es molta necetat ademes el riure que de lleu causa procedix; pero no vos el dic pa que se preocupeu ni mostreu mal talant; que el meu non es d'al que de servirvos. El llenguage, no entes de les senyores, i el mal tall del nostre cavaller, aumentava en elles el riure i en ell el enuig; i passara molt avant si en eixe moment no ixquera el venter, hòme que, per ser molt gros, era molt pacific, el cual, veent aquella figura contrafeta, armà d'armes tan desiguals com eren la brida, llança, adarga i cosselet, no li costà res acompanyar a les donzelles en les mostres del seu content. Mes, en efecte, tement la màquina de tants ormejos, determinà parlarli comedidament; i aixina, li digue: -Si la vostra merce, senyor cavaller, busca posà, amen del llit (perque en esta venda no n'hi ha ningun), tot lo demes se trobarà en ella en molta abundància. Veent don Quijote la humilitat del alcait de la fortalea, que tal li paregue ad ell el venter i la venda, respongue: -Pa mi, senyor castellà, cualsevol cosa es prou, perque els meus adorns son les armes, el meu descans el pelear, etc. Pensà l'hoste que el haverli dit castellà havia segut per haverli paregut dels sans de Castella, encà que ell era andalus, i dels de la plaja de Sanlúcar, no menos lladre que Caco, ni menos roïn que page avisat; i aixina, li contestà: -Segons això, els llits de la vostra merce seran dures penyes, i el seu dormir, sempre velar; i seent aixina, be se pot apelar, en seguritat de trobar en esta barraca ocasio i ocasions pa no dormir en tot un any, cuant més en una nit. I, dient açò, anà a agarrar el estrep a don Quijote, el cual desmontà en molta dificultat i treball, com aquell que en tot aquell dia no s'havia desdejunat. Digue en acabant a l'hoste que tinguera molt de conter en el seu cavall, perque era la millor peça que menjava pa en lo mon. El mirà el venter, i no li paregue tan bo com don Quijote dia, ni encara la mitat; i, acomodantlo en la cavalleriça, tornà a vore lo que el seu hostajat manava, al cual estaven desarmant les donzelles, que ya s'havien reconciliat en ell; les cuals, encà que li havien llevat el peto i el espalar, mai saberen ni pogueren desencaixarli la gola, ni llevarli la contrafeta celà, que duya nyugà en unes cintes verdes, i era menester tallarles, per no poderse llevar els nyucs; més ell no el vullgue consentir de ninguna manera, i aixina, se quedà tota aquella nit en la celà ficà, que era la més graciosa i estranya figura que se poguera pensar; i, al desarmarlo, com ell s'imaginava que aquelles dutes i portaes dònes que el desarmaven eren algunes principals senyores i dames d'aquell castell, lis digue en molt de donaire:

Mai va ser un cavaller de dames tan ben servit com fon el gran don Quijote cuan del seu poble acodi: donzelles cuidaven d'ell; princeses del seu rossi,

o Rocinante, que este es el nom, senyores meues, del meu cavall, i don Quijote de la Mancha el meu; que, encara que yo no volia descobrirme fasta que les gestes fetes en el vostre servici i pro me descobriren, la força d'acomodar al propòsit present este romanç vell de Lanzarote ha segut causa de que sapiau el meu nom ans de temps; pero temps vindrà en que les vostres senyories me manen i yo obeïxca, i el valor del meu braç descobrixca el desig que tinc de servirvos. Les mosses, que no estaven fetes a sentir tals retòriques; no responien paraula; nomes li preguntaren si volia menjar alguna cosa. -Cualsevol soparia yo -respongue don Quijote-, perque, a lo que entenc, me faria molt al cas. Casualment, acertà a ser divendres aquell dia, i no n'hi havia en tota la venda sino unes racions d'un peix que en Castella diuen abadejo, i en Andalusia bacallao, i en atres parts curadillo, i en atres truchuela. -Preguntàrenli si per ventura menjaria la seua merce truchuela, que no n'hi havia un atre peix que donarli de menjar. -Com n'hi hagen moltes truchueles -respongue don Quijote-, podran servir d'una truita, perque m'es igual que me donen huit reals en senzills que en una peça d'a huit. I ademes, que podria ser que foren estes truchueles com la vedella, que es millor que la vaca, i el cabrit que el cabro. Pero, siga lo que siga, que vinga ara; que el treball i pes de les armes no se pot dur sense el govern de les tripes. Ficàrenli taula a la porta de la venda, pel fresc, i li portà l'hoste una porcio de mal arremullat i pijor cuit abaejo i un pa tan negre i rovinos com les seues armes; pero era cosa de gran riure vorelo menjar, perque, com duya ficà la celà i alçà la visera, no podia ficar res en la boca en les seues mans si atre no li ho donava i ficava, i aixina, una d'aquelles senyores servia d'este menester. Pero al donarli de beure, no fon possible, ni ho fora si el venter no foradara una canya, i ficat ell un estrem en la boca, per l'atre li anava tirant el vi; i tot açò ell ho soportava en paciència, a canvi de no trencar les cintes de la celà. Estant en açò, aplegà acàs a la venda un castraor de porcs, i aixina com arribà, tocà el seu chiulet de canyes quatre o cinc vegaes, en lo cual acabà de confirmar don Quijote que estava en algun famos castell, i que el servien en musica, i que el abaejo eren truites, el pa, blancal, i les putes, dames, i el venter, castellà del castell, i en açò donava per ben empleà la seua determinacio i eixida. Mes lo que el fatigava era no vore's armat cavaller, per pareixerli que no se podria ficar llegitimament en aventura alguna sense rebre la orde de cavalleria.

CAPITUL III ON SE CONTA LA GRACIOSA MANERA QUE TINGUE DON QUIJOTE EN ARMARSE CAVALLER

I aixina, fatigat d'este pensament, abrevià el seu venteril i llimitat sopar; en acabant, cridà al venter i, tancantse en ell en la cavalleriça, se clavà de genolls davant d'ell, dientli: No m'alçare mai d'a on estic, valeros cavaller, fasta que la vostra cortesia m'otorgue un dò que vullc demanarli, el cual redundarà en alabança vostra i en pro del gènero humà. El venter, que va vore al seu hostajat als seus peus i senti eixes raons, estava confus mirantlo, sense saber que fer ni que dirli, i porfiava en ell que s'alçara, i mai vullgue, hasta que li tingue que dir que ell l'otorgava el dò que li demanava. No esperava yo menos de la gran magnificència vostra, senyor meu – contestà don Quijote -; i aixina, vos dic que el dò que vos he demanat i de la vostra lliberalitat m'ha segut otorgat, es que demà m'haveu d'armar cavaller, i esta nit en la capella d'este castell vostre velare les armes; i demà, com tinc dit, se complirà lo que tant desige, pa poder, com es deu, anar per totes les quatre parts de lo món buscant les aventures, en pro del menesterosos, com està a càrrec de la cavalleria i dels cavallers errants, com yo soc, i el meu desig a tals gestes està inclinat. El venter, que, com està dit, era un poc chamarrusquer i ya tenia alguns barrunts de la falta de trellat del seu hostajat, se'l acabà de creure cuan acabà de sentirli eixes raons, i, pa tindrer en que riure's aquella nit, determinà seguirli el humor; i aixina, li digue que anava molt acertat en lo que desijava i demanava, i que tal motiu pa fero era propi i natural dels cavallers tan principals com ell pareixia i com la seua gallarda presència mostrava; i que ell, aixina mateix, en els anys de la seua fadrinea, s'havia donat ad aquell honros eixercici, anant per diverses parts del mon, buscant les seues aventures, sense que haguera deixat los Percheles de Màlaga, Illes de Riaran, Compàs de Sevilla, Azoguejo de Segòvia, la Olivera de Valencia, Rondilla de Granada, plaja de Sanlúcar, Potro de Córdoba i las Ventillas de Toledo i atres diverses parts, a on havia eixercitat la llaugerea dels seus peus, sotilea de les seues mans, fent molts torts, reclinant moltes viudes, desfent algunes donzelles i enganyant alguns pupils, i, finalment, donantse a conéixer per cuantes audiències i tribunals n'hi han en casi tota Espanya; i que, per ultim, havia vengut a replegarse en aquell castell seu, a on vivia en la seua facenda i en les alienes, acollint en ell a tots els cavallers errants, de cualsevol calitat i condicio que foren, nomes per la molta aficio que lis tenia i perque repartiren en ell els seus bens, en pago del seu bon desig. Li digue tame que en aquell castell seu no havia ninguna capella a on poder velar les armes, perque estava derribà pa ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que se podien velar en cualsevol puesto , i que aquella nit les podria velar en un pati del castell; que per lo mati, sent Dèu servit, se farien les degudes cerimònies, de manera que ell quedara armat cavaller, i tan cavaller que no ho poguera ser més en el mon. Li preguntà si portava diners; respongue don Quijote que no duya blanca, perque ell mai havia llegit en les històries dels cavallers errants que algu n'haguera portat. D'açò digue el venter que s'enganyava; que, a pesar de que en les històries no se escrivia, per haverlis paregut als autors d'elles que no era menester escriure unes coses tan clares i tan necessàries d'emportarse'n com eren els diners i camises netes, no per això s'havia de creure que no les dugueren; i aixina, que tinguera per cert i averiguat que tots els cavallers errants , dels que tants llibres estan plens i atestats, duyen ben ferraes les bosses, per lo que poguera passarlis; i que aixina mateix portaven camises i una arqueta chicoteta plena d'ungüents pa curar les ferides que rebien, perque no totes les voltes en els camps i deserts a on se combatien i eixien ferits havia qui els curase, a menos que tingueren algun sabi encantaor per amic, que seguidament els socorria, portant per l'aire, en algun nuvol, alguna donzella o nano en algun flasco d'aigua de tal virtut, que, en tastant alguna gota d'ella, en un moment quedaven sans de les seues llagues i ferides, com si mai hagueren patit mal algu. Pero que si no haguera hagut res d'açò, tingueren els passats cavallers per cosa acertà que els seus escuders anaren proveïts de diners i d'atres coses necessàries, com eren desfiles i ungüents pa curarse; i cuan succeïa que els tals cavallers no tenien escuders -que eren poques i rares vegaes-, ells mateixa ho portaven tot en unes alforges molt sotils, que casi no pareixien, a les anques del cavall, com si haguera segut atra cosa de més importància; perque, no sent per ocasio pareguda, açò de dur alforges no fon molt admes entre els cavallers errants; i per això li donava per consell, perque encà li ho podia manar com a fillol seu, que tan pronte ho anava a ser, que no caminase d'alli en davant sense diners i sense les prevencions referides, i que voria que bè se trobava en elles, cuan menos se pensase. Va prometre don Quijote de fer lo que li s'aconsellava, en tota puntualitat, i aixina, se donà a continuació orde de que velase les armes en un corral gran que estava a un costat de la venda; i arreplegantles totes don Quijote, les ficà damunt d'una pica que junt a un pou estava i, embraçant la seua adarga, agarrà la seua llança, i en gentil continent se començà a passejar davant de la pica; i cuan començà el passeig començava a tancar la nit. Contà el venter a tots els que estaven en la venda la demència del seu hostajat, la vela de les armes i la armasso de cavalleria que esperava. Admiràrense de tan estrany gènero de loquera i anaren a vorelo des de llunt, i veren que, en assossegà actitut, unes voltes se passejava; atres, arrimat a la seua llança, ficava els ulls en les armes, sense llevarlos d'elles per un bon espai. Acabà de tancar la nit; pero en tanta claror de la lluna, que podia competir en el que li la prestava; de manera, que tot cuant el novell cavaller fea era ben vist de tots. Li s'antoixà en açò a u dels arriers que estaven en la venda anar a donarli aigua a la seua rècua, i fon menester llevar les armes de don Quijote, que estaven damunt de la pica; el cual, veentlo aplegar, en veu alta li digue: ¡Oh, tu, sigues qui sigues, atrevit cavaller, que vas a tocar les armes del més valeros errant que mai se cenyi espasa!. Mira lo que fas i no les toques, si no vols deixar la vida en pago del teu atreviment. No se curà el arrier d'estes raons – i fora millor que se curara, perque haguera segut curarse en salut – sino que, travant de les correges, les enrefilà a una gran distància d'ell. Lo cual, vist per don Quijote, alçà els ulls al cel i, ficat el pensament – a lo que paregue – en sa senyora Dulcinea, digue: Socorreume, senyora meua, en este primer ultrage que ad este vostre avassallat pit li s'oferix; no me defallixca en este primer trànsit el vostre favor i ampar. I dient estes i atres paregudes raons, soltant l'adarga, alçà la llança a dos mans i pegà en ella tan gran colp al arrier en el cap, que el derribà en terra tan malparat, que si secundara en un atre, no tinguera necessitat de mestre que el curara. Fet açò, arreplegà les seues armes i tornà a passejarse en el mateix repòs que al principi. D'ahi a poc, sense saber lo que havia passat – perque encara estava atordit el arrier -, aplegà un atre en la mateixa intencio de donar aigua als seus muls i, anant a llevar les armes pa desembarassar la pica, sense parlar don Quijote paraula i sense demanar favor a ningu, soltà una atra vegà l'adarga i alçà una atra volta la llança, i, sense ferla trossos, feu més de tres el cap del segon arrier, perque li'l trencà per quatre. Al roïdo acodi tota la gent de la venda, i entre ells el venter. Veent açò don Quijote, embraçà la seua adarga i, tirant ma a la seua espasa, digue: ¡Oh senyora de la fermosura, esforç i vigor del debilitat cor meu!. Ara es temps que gires els ulls de la teua grandea ad este ton captiu cavaller, que tamany perill està atenent. En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia. Dia açò en tant de briu i corpenta, que infongue un terrible temor en els que el acometien; i tant per açò com per les argumentacions del venter, li deixaren de tirar, i ell deixà retirar als ferits i tornà a la vela de les seues armes en la mateixa quetut i assossec que al principi. No li paregueren bè al venter les burles del seu hostajat, i determinà abreviar i donarli la negra orde de cavalleria cuant antes, ans de que un atra desgràcia succeïra. I aixina, aplegant ad ell, se disculpà de la insolència que aquella gent baixa en ell havia tengut, sense que ell sabera cosa alguna; pero que ben castigats estaven pel seu atreviment. Li digue com ya li havia dit que en aquell castell no n'hi havia capella, i pa lo que restava per fer tampoc era necessària; que tot el toc de quedar armat cavaller consistia en la bascollà i la espalà, segons ell tenia noticia del cerimonial de la orde, i que açò en mitat d'un camp es podia fer, i que ya havia complit en lo que tocava al velar de les armes, que en nomes dos hores de vela es complia, i més encara perque ell havia estat més de quatre. Tot se'l cregue don Quijote, i digue que ell estava dispost a obedirlo, i que concloguera en la major brevetat possible; perque si fora acomes una atra volta i se vera armat cavaller, no pensava deixar persona viva en el castell, excepte aquelles que ell li manara, a les cuals pel seu respecte deixaria. Advertit i medros d'açò el castellà, dugue seguidament un llibre a on assentava la palla i la pamella que donava als arriers, i en un cabet de vela que li portà un chicon, i en les dos ya dites donzelles, s'aplegà a on don Quijote estava, al cual manà clavarse de genolls; i, llegint en el seu manual – com que dia alguna devota oracio -, a mitan llegenda alçà la mà i li pegà en el coll un bon colp, i en acabant, en la seua mateixa espasa, una gentil espalà, sempre murmurant entre dents, com si estiguera resant. Fet açò, manà a una d'aquelles dames que li cenyira la espasa, la cual va fero en molta desenvoltura i discrecio, perque no fon menester poca pa no esclatar de riure a cada punt de les cerimònies; pero les proees que ya havien vist del novell cavaller lis tenien el riure a ralla. Al cenyirli la espasa digue la bona senyora: - Dèu faça a la vostra merce molt venturos cavaller i li done ventura en les justes. Don Quijote li preguntà com li dien, pa que ell sabera d'ahi en avant a qui quedava obligat per dita merce, perque pensava donarli alguna part de la honra que conseguira pel valor del seu braç. Ella respongue en molta humilitat que li dien la Tolosa, i que era filla d'un apanyaor natural de Toledo, que vivia a les tendetes de Sancho Bienaya, i que onsevullga que ella estiguera el serviria i el tindria per senyor. Don Quijote li replicà que, pel seu amor, li fera merce de que d'ahi en avant se ficara don, i se diguera donya Tolosa. Ella li'l va prometre, i l'atra li calçà la espola, en la cual tingue casi el mateix coloqui que en la de la espasa. Li preguntà el seu nom, i digue que li dien la Molinera, i que era filla d'un honrat moliner d'Antequera; a la cual tame rogà don Quijote que se ficara el don, i se diguera donya Molinera, oferintli nous servicis i merces. Fetes ya, de rapafuig i a pressa les hasta alli mai vistes cerimònies, no va vore l'hora don Quijote de vore's a cavall i eixir buscant les aventures, i, ensellant a continuació a Rocinante, pujà en ell, i abraçant al seu hoste, li digue coses tan estranyes, agraintli la merce d'haverlo armat cavaller, que no es possible acertar a referirles. El venter, per vorelo ya fora de la venda, en no menos retòriques, encà que en més breus paraules, respongue a les seues i, sense demanarli els gasts de la posà, el deixà anar en bon hora.

CAPITUL IV DE LO QUE LI SUCCEI AL NOSTRE CAVALLER CUAN IXQUE DE LA VENDA

La del alba seria cuan don Quijote ixque de la venda tan content, tan gallart, tan entusiasmat per vore's ya armat cavaller, que el goig li rebentava per les cingles del cavall. Mes venintli a la memòria els consells del seu hoste entorn de les prevencions tan necessàries que havia de dur en ell, en especial la dels diners i camises, determinà tornar a sa casa i proveirse de tot, i d'un escuder, fent conte de rebre a un llauraor vei seu, que era pobre i en fills, pero molt a propòsit pal ofici escuderil de la cavalleria. En este pensament guià a Rocinante en direccio a la seua aldea, el cual, casi coneguent la volença del seu amo, en tantes ganes escomençà a caminar, que pareixia que no ficava els peus en terra. No havia caminat molt, cuan li paregue que a mà dreta, de l'espessura d'un bosc que alli estava, eixien unes veus delicaes, com de persona que se queixava, i apenes les hague sentit, cuan digue: - Gràcies done al cel per la merce que me fa, ya que en tanta prestea me fica davant ocasions a on yo puga complir en lo que dec a la meua professio, i a on puga agarrar el frut dels meus bons desijos. Estes veus, sense dupte, son d'algun menesteros o menesterosa, que ha menester el meu favor i ajuda. I, tornant les ramaleres, encaminà a Rocinante cara a on li paregue que les veus eixien. I als pocs passos que entrà pel bosc, va vore amarrà una egua a una carrasca, i lligat en un atra a un chicot, nuet de mig còs dalt, d'uns quinze anys d'edat, que era el que donava les veus, i no sense causa, perque li estava donant en un cinturo molts assots un llauraor de bones proporcions, i cada assot el acompanyava en una reprensio i consell. Perque dia: - La llengua queta i els ulls desperts. I el chicon responia: - No ho fare una atra volta, senyor meu; per la passio de Dèu que no ho fare una atra vegà, i yo promet tindre d'aci en avant més conter en la rabera. I veent don Quijote lo que passava, en veu aïrà digue: - Descortes cavaller, mal pareix pendrela en qui defendre no se pot; pugeu en el vostre cavall i prengau la vostra llança – que tame tenia una llança arrimà a la carrasca a on estava ensogà la egua -, que yo vos fare conéixer ser de covarts lo que esteu fent. El llauraor, que va vore sobre ell aquella figura plena d'armes brandant la llança sobre el seu rostre, se tingue per mort, i en bones paraules respongue: - Senyor cavaller, este chic que estic castigant es un criat meu, que me servix guardant una manà d'ovelles que tinc en estos contorns, el cual es tan descuidat que cada dia me falta una; i perque castigue el seu descuit o truaneria, diu que ho faig per miserable, per no pagarli el salari que li dec, i per Dèu i la meua ànima que mentix. - ¿”Mentix” davant de mi, roïn rufià? - digue don Quijote -. Pel sol que mos allumena que estic per traspassarvos de part a part en esta llança. Pagueuli immediatament sense més rèplica; si no, pel Dèu que mos governa que vos liquide i aniquile ara mateixa. Deslligueulo ya. El llauraor baixà el cap i, sense respondre paraula, deslligà al seu criat, al cual preguntà don Quijote que cuant li devia el seu amo. Ell digue que nòu mesos, a set reals cada mes. Feu el conter don Quijote i trobà que montaven setanta tres reals, i li digue al llauraor que al moment els pagara, si no volia morir per això. Respongue el medros vilà que tal com estaven les coses i pel jurament que havia fet – i encà no havia jurat res -, que no eren tants; perque li se tenien que descontar tres parells de sabates que li havia donat, i un real de dos sagnies que li havien fet cuan estava dolent. - Bè està tot açò – replicà don Quijote -; pero que se queden les sabates i les sagnies pels assots que sense culpa li haveu donat; que si ell trencà la pell de les sabates que pagareu, vós li haveu trencat la del seu cos; i si li trague el barber sanc estant dolent, vós en sanitat li la haveu tret; aixina que, per esta part, no vos deu res. - El mal està, senyor cavaller, en que no tinc aci diners: Que se'n vinga Andrés en mi a ma casa, que yo li'ls pagare un real damunt d'un atre. - ¿Anarme'n yo en ell – digue el chicon -?. ¡Mal any! No, senyor, ni pensaro; perque en vore's a soles me despellotarà com a un San Bartolomé. - No farà tal cosa – replicà don Quijote -: Es pròu que yo li ho mane pa que me tinga respecte; i en que ell me ho jure per la llei de cavalleria que ha recibit, el deixare anar lliure i assegurare la paga. - Mire la vostra merce, senyor, lo que diu – digué el chic -; que el meu amo no es cavaller ni ha recibit ninguna orde de cavalleria; que es Juan Haldudo el ric, el vei del Quintanar. - Importa pòc açò – respongué don Quijote -; que entre Haldudos pot haver cavallers; i ademés, que cada u es fill de les seues obres. - Això es de veres