Diferència entre les revisions de "Història de l'idioma gallec"
(Text reemplaça - 'començos' a 'començaments') |
|||
| (No es mostren 6 edicions intermiges d'3 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | + | L''''història de la [[llengua gallega]]''' pot resumir-se com sèt sigles de normalitat –des dels seus orígens quan es va separar del [[llatí]] galaic cap al [[sigle IX]] fins a l'introducció del [[castellà]] en el [[sigle XVI]]– i cinc sigles de conflictes –des del sigle XVI fins als nostres dies–. | |
== Els primers habitants de Galícia == | == Els primers habitants de Galícia == | ||
| − | Els primers habitants de [[Galícia]] eren d'orige preindoeuropeo, deixant algunes mostres en el gallec. D'esta forma es troben paraules de raïl preindoeuropea (“amorodo”, “lastra”, “veiga”, etc.). Aixina mateix, entre els primitius habitants de Galícia també es trobaven els [[celtes]] en gran cantitat, la llengua | + | Els primers habitants de [[Galícia]] eren d'orige preindoeuropeo, deixant algunes mostres en el gallec. D'esta forma es troben paraules de raïl preindoeuropea (“amorodo”, “lastra”, “veiga”, etc.). Aixina mateix, entre els primitius habitants de Galícia també es trobaven els [[celtes]] en gran cantitat, la llengua dels quals fon la parlada en tot el territori de la [[Gallaecia]] fins a ben entrada la romaniçació. Varen deixar multitut de topònims i algunes paraules com “berce”, “bugallo”, “croio... que varen aplegar a la llengua be de forma directa o a través del llatí. |
== Els romans == | == Els romans == | ||
| − | Els romans apleguen a [[Galícia]] cap al sigle II a.C., encara que la seua conquista no es consolidarà fins al sigle I a.C. Comença aixina un procés de “romaniçació” que va dur l'incorporació dels pobles autòctons a la llengua i cultura dels conquistadors romans. El [[llatí]] es va convertir en la llengua de la zona, pero la seua assimilació no fon un procés immediat, sino paulatí, a través de la colonisació de ciutadans romans i les ventages culturals i administratives de la ciutadania romana, el repartiment de terres, entre uns atres. | + | Els romans apleguen a [[Galícia]] cap al [[sigle II a. C.]], encara que la seua conquista no es consolidarà fins al [[sigle I a. C.]] Comença aixina un procés de “romaniçació” que va dur l'incorporació dels pobles autòctons a la llengua i cultura dels conquistadors romans. El [[llatí]] es va convertir en la llengua de la zona, pero la seua assimilació no fon un procés immediat, sino paulatí, a través de la colonisació de ciutadans romans i les ventages culturals i administratives de la ciutadania romana, el repartiment de terres, entre uns atres. |
| − | El procés de romaniçació fon similar al d'atres llocs, podent parlar-se d'una èlit fortament romaniçada mentres la majoria dels habitants utilisen una variant degradada del llatí vulgar, del que derivaran les | + | El procés de romaniçació fon similar al d'atres llocs, podent parlar-se d'una èlit fortament romaniçada mentres la majoria dels habitants utilisen una variant degradada del llatí vulgar, del que derivaran les nomenades [[llengües romances]]: el [[idioma espanyol|castellà]], [[idioma valencià|valencià]], [[idioma català|català]], [[idioma rumà|rumà]], [[Idioma francés|francés]], [[idioma italià|italià]], entre uns atres. |
== L'arribada dels germans == | == L'arribada dels germans == | ||
| − | A partir del [[sigle V]] d.C. apleguen a [[Galícia]] pobles de cultura i llengua germànica que pel seu escàs pes demogràfic no són capaços d'assimilar per complet a la població galaico-romana, terminant per ser assimilats. També durant l'Alta Edat Mija apleguen refugiats procedents de les Illes Britàniques i inclús la zona és ocupada breument pels àraps durant el sigle VIII. Encara que el seu pes cultural resulta ínfim sobre el trasfondo cultural llatí, estos pobles aporten varis préstams llingüístics en diversos térmens germànics (espeto, roupa, etc.) i àraps (estos a sovint a través de fonts indirectes) (alberca, laranxa, aceite, azucre, etc.). | + | A partir del [[sigle V]] d.C. apleguen a [[Galícia]] pobles de cultura i llengua germànica que pel seu escàs pes demogràfic no són capaços d'assimilar per complet a la població galaico-romana, terminant per ser assimilats. També durant l'[[Alta Edat Mija]] apleguen refugiats procedents de les [[Illes Britàniques]] i inclús la zona és ocupada breument pels àraps durant el [[sigle VIII]]. Encara que el seu pes cultural resulta ínfim sobre el trasfondo cultural llatí, estos pobles aporten varis préstams llingüístics en diversos térmens germànics (espeto, roupa, etc.) i àraps (estos a sovint a través de fonts indirectes) (alberca, laranxa, aceite, azucre, etc.). |
== La formació del gallec == | == La formació del gallec == | ||
La transformació del llatí en gallec es va produir de forma progressiva i imperceptible. És impossible proporcionar una data exacta de transformació. No obstant, a partir dels testimonis escrits conservats pot dir-se que cap al [[sigle VIII]] la llengua de l'iglésia i l'administració era molt diferent del llatí clàssic, puix a sovint apareix plena de vulgarismes i modismes que posteriorment seran transmesos al gallec. | La transformació del llatí en gallec es va produir de forma progressiva i imperceptible. És impossible proporcionar una data exacta de transformació. No obstant, a partir dels testimonis escrits conservats pot dir-se que cap al [[sigle VIII]] la llengua de l'iglésia i l'administració era molt diferent del llatí clàssic, puix a sovint apareix plena de vulgarismes i modismes que posteriorment seran transmesos al gallec. | ||
| − | No obstant, els primers escrits en una llengua considerada ya com a gallec no apareixen fins a ben alvançat el sigle XII, i el llatí continua sent la llengua de la cultura, de l'administració, de la llitúrgia i de l'ensenyança, no | + | No obstant, els primers escrits en una llengua considerada ya com a gallec no apareixen fins a ben alvançat el [[sigle XII]], i el llatí continua sent la llengua de la cultura, de l'administració, de la llitúrgia i de l'ensenyança, no solament en el territori de l'antiga [[Gallaecia]], sino en la major part de l'Europa Migeval. |
| − | El document lliterari més antic dels conservats actualment és una cantiga satírica ''Ora faz ost'o senhor de Navarra'' de Joam Soares de Paiva, escrita en algun moment indeterminat prop de l'any 1200. Dels | + | El document lliterari més antic dels conservats actualment és una cantiga satírica ''Ora faz ost'o senhor de Navarra'' de Joam Soares de Paiva, escrita en algun moment indeterminat prop de l'any [[1200]]. Dels començaments del [[sigle XIII]] daten els primers documents no lliteraris en gallec. La “Notícia de Torto” ([[1211]]) i el Testament de [[Alfonso II de Portugal|Alfonso II]] de [[Portugal]] ([[1214]]). Recentment va ser trobat el document més antic escrit en Galícia, datat en l'any [[1228]]. Es tracta del Fòrum del burc de Castro Caldelas, otorgat per [[Alfonso IX]] en [[abril]] del citat any en el municipi de [[Allariz]]. El més antic document llatí-gallec-portugués va ser trobat en Portugal, i és una Donació a l'Iglésia de Sozello, que es troba en l'Archiu Nacional de Torre do Tombo, i està datat entorn a l'any [[870]] d.C. |
| − | == Esplendor | + | == Esplendor migeval == |
| − | Des del sigle XIV i a partir de la seua consolidació, la lliteratura gallega | + | Des del [[sigle XIV]] i a partir de la seua consolidació, la lliteratura gallega viu el seu periodo de major esplendor. El gallec es convertix en la llengua per excelència de la [[lírica]] |
| − | En este periodo el gallec alcança un ranc internacional, ya que és utilisada per autors de molts països europeus: gallecs, portuguesos, lleonesos, castellans, occitans, sicilians, etc. i està present en moltes corts reals i senyorials, encara que el seu us es concentra sobretot en la | + | En este periodo el gallec alcança un ranc internacional, ya que és utilisada per autors de molts països europeus: gallecs, portuguesos, lleonesos, castellans, occitans, sicilians, etc. i està present en moltes corts reals i senyorials, encara que el seu us es concentra sobretot en la [[Península Ibèrica]]. |
| − | Les ''[[Cantigas de Santa María]]'', composicions poètiques realisades en llaor a la Verge María són la principal mostra de l'alvertent religiós de la lírica gallec-portuguesa i constituïxen el corpus de la poesia mariana | + | Les ''[[Cantigas de Santa María]]'', composicions poètiques realisades en llaor a la Verge María són la principal mostra de l'alvertent religiós de la lírica gallec-portuguesa i constituïxen el corpus de la poesia mariana migeval més rellevant de tota la península ibèrica, i encara d'Europa. Varen ser compostes en la cort del rei [[Alfonso X]] “El Sabi” de [[Castella]], qui es va encarregar de la direcció, i en ocasions va participar directament en la seua composició. És tot un eixemple del prestigi alcançat per l'idioma gallec com a llengua lliterària a finals del sigle XIII. Este esplendor no solament es reduïx al [[regne de Castella]], sino també al regne veí, a on el propi rei [[Dionisio I de Portugal]] fon un destacat compositor de la lírica gallec-portuguesa. |
| − | En comparació a la lírica, la prosa lliterària | + | En comparació a la lírica, la prosa lliterària migeval en gallec és escassa i tardana. És necessari tindre en conte que els centres culturals de l'época eren els [[monasteri]]s i escoles monacals, a on imperava l'us del [[llatí eclesiàstic]]. Aixina i tot, a partir de finals del [[sigle XIII]], i més significativament en els sigles XIV-[[Sigle XV|XV]], els temes lliteraris de major difusió en Europa són arreplegats en llengua gallega. Varis eixemples són els relats del nomenat “cicle bretó”, al voltant de la figura llegendària del [[rei Arturo]], els texts referents a l'història i destrucció de [[Troya]], com la “Historia Troyana” i la “Crónica Troyana”, i els “Miragres de Santiago”, conjunts de relats que conten des de la destrucció de [[Jerusalem]] fins a la miraculosa intervenció del [[apòstol]] [[Santiago el Major|Santiago]] el Major en diferents situacions. També cal incloure atres texts en prosa que són traduccions o versions d'atres llengües en elaboració pròpia com la “Cronica Xeral Galega”, “General Estoria”, “Crónica Galega de 1404” i “Crónica de Santa María de Iria.” |
| − | [[Categoria:Història d'idiomes| | + | [[Categoria:Història d'idiomes|Galleg]] |
[[Categoria:Història de Galícia]] | [[Categoria:Història de Galícia]] | ||
[[Categoria:Idioma gallec]] | [[Categoria:Idioma gallec]] | ||
Última revisió del 18:09 24 set 2023
L'història de la llengua gallega pot resumir-se com sèt sigles de normalitat –des dels seus orígens quan es va separar del llatí galaic cap al sigle IX fins a l'introducció del castellà en el sigle XVI– i cinc sigles de conflictes –des del sigle XVI fins als nostres dies–.
Els primers habitants de Galícia[editar | editar còdic]
Els primers habitants de Galícia eren d'orige preindoeuropeo, deixant algunes mostres en el gallec. D'esta forma es troben paraules de raïl preindoeuropea (“amorodo”, “lastra”, “veiga”, etc.). Aixina mateix, entre els primitius habitants de Galícia també es trobaven els celtes en gran cantitat, la llengua dels quals fon la parlada en tot el territori de la Gallaecia fins a ben entrada la romaniçació. Varen deixar multitut de topònims i algunes paraules com “berce”, “bugallo”, “croio... que varen aplegar a la llengua be de forma directa o a través del llatí.
Els romans[editar | editar còdic]
Els romans apleguen a Galícia cap al sigle II a. C., encara que la seua conquista no es consolidarà fins al sigle I a. C. Comença aixina un procés de “romaniçació” que va dur l'incorporació dels pobles autòctons a la llengua i cultura dels conquistadors romans. El llatí es va convertir en la llengua de la zona, pero la seua assimilació no fon un procés immediat, sino paulatí, a través de la colonisació de ciutadans romans i les ventages culturals i administratives de la ciutadania romana, el repartiment de terres, entre uns atres.
El procés de romaniçació fon similar al d'atres llocs, podent parlar-se d'una èlit fortament romaniçada mentres la majoria dels habitants utilisen una variant degradada del llatí vulgar, del que derivaran les nomenades llengües romances: el castellà, valencià, català, rumà, francés, italià, entre uns atres.
L'arribada dels germans[editar | editar còdic]
A partir del sigle V d.C. apleguen a Galícia pobles de cultura i llengua germànica que pel seu escàs pes demogràfic no són capaços d'assimilar per complet a la població galaico-romana, terminant per ser assimilats. També durant l'Alta Edat Mija apleguen refugiats procedents de les Illes Britàniques i inclús la zona és ocupada breument pels àraps durant el sigle VIII. Encara que el seu pes cultural resulta ínfim sobre el trasfondo cultural llatí, estos pobles aporten varis préstams llingüístics en diversos térmens germànics (espeto, roupa, etc.) i àraps (estos a sovint a través de fonts indirectes) (alberca, laranxa, aceite, azucre, etc.).
La formació del gallec[editar | editar còdic]
La transformació del llatí en gallec es va produir de forma progressiva i imperceptible. És impossible proporcionar una data exacta de transformació. No obstant, a partir dels testimonis escrits conservats pot dir-se que cap al sigle VIII la llengua de l'iglésia i l'administració era molt diferent del llatí clàssic, puix a sovint apareix plena de vulgarismes i modismes que posteriorment seran transmesos al gallec.
No obstant, els primers escrits en una llengua considerada ya com a gallec no apareixen fins a ben alvançat el sigle XII, i el llatí continua sent la llengua de la cultura, de l'administració, de la llitúrgia i de l'ensenyança, no solament en el territori de l'antiga Gallaecia, sino en la major part de l'Europa Migeval.
El document lliterari més antic dels conservats actualment és una cantiga satírica Ora faz ost'o senhor de Navarra de Joam Soares de Paiva, escrita en algun moment indeterminat prop de l'any 1200. Dels començaments del sigle XIII daten els primers documents no lliteraris en gallec. La “Notícia de Torto” (1211) i el Testament de Alfonso II de Portugal (1214). Recentment va ser trobat el document més antic escrit en Galícia, datat en l'any 1228. Es tracta del Fòrum del burc de Castro Caldelas, otorgat per Alfonso IX en abril del citat any en el municipi de Allariz. El més antic document llatí-gallec-portugués va ser trobat en Portugal, i és una Donació a l'Iglésia de Sozello, que es troba en l'Archiu Nacional de Torre do Tombo, i està datat entorn a l'any 870 d.C.
Esplendor migeval[editar | editar còdic]
Des del sigle XIV i a partir de la seua consolidació, la lliteratura gallega viu el seu periodo de major esplendor. El gallec es convertix en la llengua per excelència de la lírica
En este periodo el gallec alcança un ranc internacional, ya que és utilisada per autors de molts països europeus: gallecs, portuguesos, lleonesos, castellans, occitans, sicilians, etc. i està present en moltes corts reals i senyorials, encara que el seu us es concentra sobretot en la Península Ibèrica.
Les Cantigas de Santa María, composicions poètiques realisades en llaor a la Verge María són la principal mostra de l'alvertent religiós de la lírica gallec-portuguesa i constituïxen el corpus de la poesia mariana migeval més rellevant de tota la península ibèrica, i encara d'Europa. Varen ser compostes en la cort del rei Alfonso X “El Sabi” de Castella, qui es va encarregar de la direcció, i en ocasions va participar directament en la seua composició. És tot un eixemple del prestigi alcançat per l'idioma gallec com a llengua lliterària a finals del sigle XIII. Este esplendor no solament es reduïx al regne de Castella, sino també al regne veí, a on el propi rei Dionisio I de Portugal fon un destacat compositor de la lírica gallec-portuguesa.
En comparació a la lírica, la prosa lliterària migeval en gallec és escassa i tardana. És necessari tindre en conte que els centres culturals de l'época eren els monasteris i escoles monacals, a on imperava l'us del llatí eclesiàstic. Aixina i tot, a partir de finals del sigle XIII, i més significativament en els sigles XIV-XV, els temes lliteraris de major difusió en Europa són arreplegats en llengua gallega. Varis eixemples són els relats del nomenat “cicle bretó”, al voltant de la figura llegendària del rei Arturo, els texts referents a l'història i destrucció de Troya, com la “Historia Troyana” i la “Crónica Troyana”, i els “Miragres de Santiago”, conjunts de relats que conten des de la destrucció de Jerusalem fins a la miraculosa intervenció del apòstol Santiago el Major en diferents situacions. També cal incloure atres texts en prosa que són traduccions o versions d'atres llengües en elaboració pròpia com la “Cronica Xeral Galega”, “General Estoria”, “Crónica Galega de 1404” i “Crónica de Santa María de Iria.”