Diferència entre les revisions de "Filosofia migeval"
m (Text reemplaça - 'medieval' a 'migeval') (Etiquetes: Editat des de la versió per a mòvils Editat des de la versió per a mòvils) |
|||
| (No es mostren 4 edicions intermiges d'un usuari) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | Es denomina '''filosofia migeval''' a la [[filosofia]] donada en [[Europa]] i l'[[Orient]] Mig durant el periodo conegut com [[Edat Mija]], periodo que s'estén des de la caiguda del [[Imperi Romà d'Occident]] en el [[sigle V]] fins a la caiguda del [[Imperi Romà d'Orient]] en [[1453]]. | + | Es denomina '''filosofia migeval''' a la [[filosofia]] donada en [[Europa]] i l'[[Orient]] Mig durant el periodo conegut com [[Edat Mija]], periodo que s'estén des de la caiguda del [[Imperi Romà d'Occident]] en el [[sigle V]] fins a la caiguda del [[Imperi Romà d'Orient]] en l'any [[1453]]. |
== Continguts == | == Continguts == | ||
| Llínea 9: | Llínea 9: | ||
== Etapes i representants == | == Etapes i representants == | ||
| − | La [[patrística]] és la fase en l'història de l'organisació i la teologia cristiana que comprén des del fi del cristianisme primitiu, en la consolidació del cànon neotestamentari, fins a al voltant del [[sigle VIII]]. Ademés de la elucidació progressiva del dogma cristià, la patrística es va ocupar sobretot de l'apologia o defensa del cristianisme front a les religions paganes primer i les successives interpretacions heterodoxes que donarien lloc a les heregies | + | La [[patrística]] és la fase en l'història de l'organisació i la teologia cristiana que comprén des del fi del cristianisme primitiu, en la consolidació del cànon neotestamentari, fins a al voltant del [[sigle VIII]]. Ademés de la elucidació progressiva del dogma cristià, la patrística es va ocupar sobretot de l'apologia o defensa del cristianisme front a les religions paganes primer i les successives interpretacions heterodoxes que donarien lloc a les heregies despuix. |
El cristianisme és difòs massivament pels profetes, prenent força entre la població i desplaçant a les religions politeistes. | El cristianisme és difòs massivament pels profetes, prenent força entre la població i desplaçant a les religions politeistes. | ||
| Llínea 15: | Llínea 15: | ||
El seu nom deriva dels pares de l'Iglésia, els teòlecs l'interpretació dels quals dominaria l'història del dogma. L'influència apologètica es va deure entre atres coses a l'atac hostil, i per penetrar en les senyes de la revelació, el de formar-se una image totalisador del món i de la vida humana a la llum de la fe. El progrés de lo implícit a lo explícit va ser un progrés en la ciència teològica; en el procés d'argumentació i definició es varen amprar conceptes i categories presos de la filosofia. La filosofia imperant era el platonisme, neoplatonisme (en toc estoic). | El seu nom deriva dels pares de l'Iglésia, els teòlecs l'interpretació dels quals dominaria l'història del dogma. L'influència apologètica es va deure entre atres coses a l'atac hostil, i per penetrar en les senyes de la revelació, el de formar-se una image totalisador del món i de la vida humana a la llum de la fe. El progrés de lo implícit a lo explícit va ser un progrés en la ciència teològica; en el procés d'argumentació i definició es varen amprar conceptes i categories presos de la filosofia. La filosofia imperant era el platonisme, neoplatonisme (en toc estoic). | ||
| − | Els escritors cristians no varen fer distinció entre filosofia i teologia. Estos varen mostrar una divergència d'actitut davant la filosofia clàssica: com a enemiga o com a utilitat. | + | Els escritors cristians no varen fer distinció entre filosofia i teologia. Estos varen mostrar una divergència d'actitut davant la filosofia clàssica: com a enemiga o com a utilitat. |
[[Categoria:Filosofia]] | [[Categoria:Filosofia]] | ||
[[Categoria:Filosofia migeval| ]] | [[Categoria:Filosofia migeval| ]] | ||
Última revisió del 17:03 14 jun 2024
Es denomina filosofia migeval a la filosofia donada en Europa i l'Orient Mig durant el periodo conegut com Edat Mija, periodo que s'estén des de la caiguda del Imperi Romà d'Occident en el sigle V fins a la caiguda del Imperi Romà d'Orient en l'any 1453.
Continguts[editar | editar còdic]
Els problemes fonamentals discutits durant este periodo varen ser la relació entre la fe i la raó, la naturalea i existència de Deu, els llímits del coneiximent i la llibertat en l'home, la naturalea dels universals i la individuació de les substàncies divisibles i indivisibles.
Delimitació històrica i temàtica[editar | editar còdic]
Des d'un punt de vista històric, l'Edat Mija s'estén des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fins a la caiguda del imperi bizantí, pero temàticament, segons autors com Gilson, la filosofia migeval s'inicia en el sigle II en el diàlec entre la filosofia helenística i les grans religions monoteistes. Per açò alguns autors sostenen que la filosofia antiga pert la seua antiga autonomia i devé ancilla Theologiae, val dir, passa a estar subordinada o en una actitut servil sobre l'especulació religiosa.
Etapes i representants[editar | editar còdic]
La patrística és la fase en l'història de l'organisació i la teologia cristiana que comprén des del fi del cristianisme primitiu, en la consolidació del cànon neotestamentari, fins a al voltant del sigle VIII. Ademés de la elucidació progressiva del dogma cristià, la patrística es va ocupar sobretot de l'apologia o defensa del cristianisme front a les religions paganes primer i les successives interpretacions heterodoxes que donarien lloc a les heregies despuix.
El cristianisme és difòs massivament pels profetes, prenent força entre la població i desplaçant a les religions politeistes.
El seu nom deriva dels pares de l'Iglésia, els teòlecs l'interpretació dels quals dominaria l'història del dogma. L'influència apologètica es va deure entre atres coses a l'atac hostil, i per penetrar en les senyes de la revelació, el de formar-se una image totalisador del món i de la vida humana a la llum de la fe. El progrés de lo implícit a lo explícit va ser un progrés en la ciència teològica; en el procés d'argumentació i definició es varen amprar conceptes i categories presos de la filosofia. La filosofia imperant era el platonisme, neoplatonisme (en toc estoic).
Els escritors cristians no varen fer distinció entre filosofia i teologia. Estos varen mostrar una divergència d'actitut davant la filosofia clàssica: com a enemiga o com a utilitat.