Centurió

Aspecte d'un centurió de l'any 70 d. C.

El centurió romà (en llatí, centurio, i en grec, hekatontarchos) és el ranc militar de l'Antiga Roma que ha rebut una major atenció per part dels estudiosos de l'eixèrcit romà.

Història

Es tracta d'oficials en un mando tàctic i administratiu, sent triats per les seues qualitats de resistència, templança i mando. Comandaven una centúria, formada per 80 hòmens, en funció de les forces en el moment donat i de si la centúria pertanyia o no a la Primera Cohorte (agrupació). Cada cohorte està formada per 6 centúries, llevat la primera cohorte que té 5 centúries, pero el doble d'hòmens en cadascuna d'elles.

Centúria

Medalló funerari d'un centurió del sigle II trobat en Carintia (Àustria).

Pese a lo que se sol pensar, el seu nom no procedix de que en un principi constara de cent hòmens, ya que és anterior al propi ranc de centurió, sino que deriva de la pròpia centúria, unitat administrativa i política que en Roma tenia el seu propi alvertent civil. De fet, la centúria en sí mai va adoptar un tamany de cent hòmens, sino que en época republicana va oscilar entre els trenta d'una centúria de triarii (triaris) i els xixanta dels hastati i príncips (llancers i principals). Cap a finals del sigle II a. C., la centúria va passar a contar en uns huitanta hòmens, sifra que es mantindrà ad lo llarc de l'Alt Imperi (sigles I-III), tenint, aixina, la Legio Augustea xixanta centúries de huitanta hòmens que feyen un total de quatre mil huitcents hòmens. Més avant, cap a l'época Flavia, la primera cohorte duplicarà els efectius de les seues centúries, pero es reduirà el número de les mateixes a cinc, en lo que la legió contarà ara en cinc mil cent vint hòmens d'armes.

La gruixa de la legió era dirigida pels centurions, ya que cada cohorte contava en sis d'ells per a dirigir cadascuna de les seues sis centúries. Cadascun d'estos centurions s'acomodava, dins de cada cohorte, a una estricta jerarquia. Esta, en orde ascendent, és: un hastatus posterior, un hastatus prior, un princeps posterior, un princeps prior, un pilus posterior i un pilus prior. Est últim pot haver actuat, de facto, com a comandant de la cohorte al complet en funció de la seua veterania. Per un atre costat, esta estructura s'altera en les primeres cohortes des d'época Flavia, ya que a soles existixen cinc centurions, els primi ordines, dels quals el primus pilus és el més valorat. Lo normal és que despuix d'un any eixercint tal càrrec, el primipilo conseguira ser ascendit al ordo equestris. A majors legions, poden existir més centurions de lo que és habitual, i això es deu a la presència de veterani o supernumerarii que, si be no eixercixen un mando militar efectiu, sí tenen encomanada una funció administrativa.

Uniforme

Estela funerària del Centurió Tito Calidio Severo procedent de Carnuntum, mostrant les seues insígnies i equip.

D'acort en les fonts iconogràfiques, reflectides majoritàriament en alguns relleus històrics -p.eix. Arc d'Orange-, en alguns sarcòfecs dels sigles II, III i IV, i en algunes inscripcions funeràries, el centurió romà es distinguia pel seu particular uniforme, que estava constituït per:

• Una túnica curta de color blanc (decursio albata), que en els climes frets es complementava en uns pantalons curts.
• Una armadura de cota de malla (lorica hamata) o d'escates (lorica squamata), moltes voltes coberta per phalerae o condecoracions en forma de medalló i torquex o polseres penjants.
• Portava l'espasa curta -gladius- en el costat esquerre en lloc del dret, habitual en els simples milites, subjecta al cos per mig d'un cingulus o correja en la funda de l'arma.
• Usava proteccions en les cames (gamberes)
• Sobre el caixco (cassis) lluïa una cresta (crista), que creuava lateralment el cap. Algunes teories d'història militar atribuïxen la disposició travessera d'este penacho a la necessitat de fer-se vore per l'esquena per als seus soldats, pero en época imperial el restant dels soldats no utilisava cresta ordinàriament, ya que es reservava per a les armadures de parada, per lo que solament els centurions portaven este vistós element, que permetia identificar-los fàcilment. Carim d'evidències arqueològiques sobre el seu color encara que es barallen el blanc, negre o roig.
• Calçava caligae o sandàlies clauetejades, similars a les dels seus hòmens.

Els centurions també portaven un bastó de mando, habitualment una vara de vid, nomenada vitis, com a símbol de la seua autoritat, i que, durant les tasques d'entrenament, utilisaven a discreció per a colpejar als trompellots i ressagats.

Suboficials

Cada centurió era assistit en la seua centúria per un optio, un signifer i un tesserarius, suboficials que reben el nom de "principals". El primer era el lloctinent del centurió –li ajudava en la tàctica i en el manteniment de la disciplina i la forma física dels soldats…-, el segon era el portaestandart i tesorer de la centúria, i l'últim s'encarregava de suministrar les contrasenyes i d'actuar d'oficial d'enllaç.

En el camp de batalla, el centurió se situava en l'extrem dret de la primera fila d'hòmens de la seua unitat, junt al signifer, mentres que el optio se situava en la retaguàrdia, per a evitar, si era necessari, la desbandada de les tropes, i garantisar els relleus entre llínees típics de l'orde tancat utilisat per l'eixèrcit romà.

Superiors

Eren ranc superiors als de centurió el de tribuno que solien ser els jóvens de la classe senatorial que estan realisant el seu primer servici en la legió abans de rebre els càrrecs públics en la vida civil encara que hi ha tribunos que han elegit la vida militar com la professió (tant angusticlavius -de l'orde eqüestre- com laticlavius -senatorial-) o el de praefectus castrorum -generalment un antic centurió-, estant tots ells subordinats al llegat de la legió. En comparació a l'organisació militar moderna, el llegat podria ser l'equivalente a un general; un tribuno a un coronel; els centurions de major antiguetat comparables al ranc de comandant, sent el restant de centurions equiparables a capitans.

Centurions coneguts

Alguns oficials d'este ranc han passat a l'història en les pàgines de varis escritors de l'Antiguetat. Entre ells estan Nonio Recepto, Donacio Valente, Romilio Marcelo i Calpurnio Repentino, de la Legió XXII estacionada en Germania Superior, eixecutats en l'any 69 quan varen tractar de protegir les imàgens de l'emperador Galba de la fúria dels soldats. Claudio Faventino va ser apartat del servici en ignomínia per Galba en el mateix any. Despuix va induïr a la flota de Misenum a passar-se d'Aulo Vitelio a Vespasiano.

Referències

Bibliografia

• Y. Le Bohec, El ejército romano: instrumento para la conquista de un imperio, Ed. Ariel, Barcelona, 2004, ISBN 84-344-6723-2 978-84-344-6723-1
• A. Goldsworthy, El ejército romano, Ed. Akal, Madrit 2005, ISBN 84-460-2234-6, 978-84-460-2234-6