Arquitectura romànica

L'arquitectura romànica és l'estil de construcció desenrollat en l'Europa cristiana propi de l'art romànic. Majoritàriament s'accepta que es desenrollà durant els sigles XI i XII, a pesar de que es troben eixemples del sigle X i que l'us de l'estil subsistix durant el XIII i que alguns autors han datat el seu inici en el sigle VIII incloent-hi les construccions prerromàniques. Artísticament, és normal dividir el periodo migeval en prerromànic fins al sigle X, durant l'alta edat mija, romànic durant la primera mitat de la baixa edat mija i gòtic el posterior.

A partir d'inicis del II milenari l'estil es difon, ràpidament i monogènia, pel continent, principalment com a conseqüència de l'acusat fervor religiós que va invadir la societat europea occidental, i és considerada el primer estil unitari europeu despuix de l'arquitectura romana antiga, darrere la qual s'havien desenrollat diversos estils, propis de determinats llocs i periodos. Des del periodo gòtic fins a finals del sigle XVIII, l'estil romànic no va ser apreciat i no va rebre cap atenció especial, fins que, a inicis del XIX, el Romanticisme suscita l'interés arreu del continent pels orígens nacionals i s'originen moviments artístics historicistes, entre els quals l'arquitectura neorromànica.

Les edificacions d'estil romànic són heredes de l'arquitectura romana i les seues derivades paleocristiana, preromàniques, bizantina, armènia, carolíngia i otoniana, en l'afegitó d'algunes peculiaritats locals. En el sur del continent —nort d'Itàlia, franja mediterrànea francesa i Catalunya— els artistes continuen les tradicions mediterrànees heretant les produccions paleocristianes; al nort —França i Alemanya fonamentalment— els antecedents més immediats i decisius són els renaiximents carolingi i l'otonià.

L'arquitectura romànica és substituïda, des del segon quart del sigle XII en França i més avant en el restant d'Europa, per l'arquitectura gòtica. És en les iglésies, el tipo de construcció més practicat en l'época i del qual en permaneixen més testimonis en el present, a on es troben quasi totes les seues característiques i pot seguir-se la seua evolució. En Catalunya poden distinguir-se dos etapes en el seu desenroll, el Primer romànic, que inclou el Romànic llombart, més auster, i un segon romànic, el Romànic ple, més decorat. Abunden les edificacions de transició al gòtic i les que barregen els dós estils. L'Arquitectura cistercenca, desenrollada a partir de mijans del sigle XII encara que considerar-se un estil propi, reflectix patrons romànics de transició al gòtic. A sovint, especialment en les nostres comarques, edificacions continuaran usant l'estil romànic durant el sigle XIII.

El seu tret més característic, encara que no imprescindible, és l'us de la coberta de pedra, ta utilisada en arquitectures prehistòriques, i la principal innovació és la vertebració de l'iglésia en trams, per mig de l'articulació de columnes o pilars, ajudada per la invenció del pilar cruciforme. Atres trets són: l'arc de punt redó, la volta de canó, la solidea de la seua fàbrica, en murs molt gruixuts; plantes i volums simples i ben definits, normalment regulars i simètrics; pilars i/o columnes a sovint, especialment estes últimes, coronats en capitells més o menys decorats que soporten arcuacions, sostres de fusta o voltes, i alguns elements com portades, capçaleres...

També utilisa, pero, les voltes d'aresta, els arcs apuntats i les voltes de creueria, que seran, els dos darrers, elements principals del gòtic. No és estrany la reutilisació d'elements constructius primitius, producte de l'espoli d'edificacions anteriors, en especial d'época romana. Encara que hui veem iglésies romàniques nues, a pedra vista, originalment solien tindre les parets arrebosades i, a sovint, plenes de pintures en colors cridaners.