Idioma való

Való 'walon'
Pronunciació:	AFI:
Atres denominacions:
Parlat en:	Bèlgica
Regió:	Brabant Való, Lieja, Hainaut, Namur
Parlants:	600.000 - 1.000.100
Rànquing:	No està al top 100
Família:	indoeuropeu   llengua itàlica    llengua romànica     Itàlica-occidental      Itàlica-Occidental-Occidental       Galo-Ibèrica         Galo-Romànica          Oïl           való
estatus oficial
Llengua oficial de:	-
Regulat per:	-
còdics de la llengua
ISO 639-1	-
ISO 639-2	-
ISO/FDIS 639-3	{{{iso3}}}
SIL	-
vore també: llengua

El való (walon, en való) és una llengua romànica occidental pertanyent a les llengües d'oïl. Se li estimen entre sis-cents mil i un milló cent parlants. Es diferencia particularment per una pronunciada aportació lèxica i fonètica de les parles germàniques, i per un conservacionisme llatí molt més important. El seu nom prové del germànic Welche o Wallah ("estranger"), que era com els germànics nomenaven els celtes romanisats.

Fronti del diccionari del való liegés de Jean Haust

Es parla a Valònia (sur de Bèlgica), a les províncies del Brabant Való, Lieja, Hainaut i Namur. És l'idioma descendent del llatí més septentrional de tota la família llingüística. No s'ha de confondre el való en el picart una atra llengua d'oïl parlada al sur de Bèlgica i nort de França. No és una parla uniforme i es dividix en els dialectes:

• Liégeois, a l'est, en la ciutat de Lieja
• Namurois, al centre, vora Namur
• Wallon de l'ouest, parlat entre Nivelles i Charleroi-Thuin
• Wallon du sud, entre Saint Hubert i Neufchateau

Estes parles, pero, es van perdent, ya que eren parlades pel 80% de la població valona el 1950, pero ya només pel 50% el 1980, víctimes de la desintegració per la sintaxis i la morfologia.

Característiques

Segons el llibre de Marius Volkhof, Philologie et littérature wallonnes (1938), els principals trets comuns dels parlars valons eren:

• La a tònica lliure se convertix en ei davant e (veriteit, esteit per verité, état)
• La e se convertix en ie excepte davant nasal (ierbe, viestue)
• La e tònica en nasal se convertix en oi (ei en francés, poine i no peine)
• Conserva la W bilabial germànica (wesp per guepe, wàrder de guardar)
• Kw i gw conserven labial
• Conserva u llatina en vnou (vingut)
• Conserva s davant i assimila de la "t" ("maisse" per fr: maître, cat: mestre, "fièsse" per fr: fête, cat: festa…)
• És l'única llengua romana en la qual la jac continua aspirant-se com en les llengües germàniques. Al való liegès se troba el dígraf ”xh” per a indicar el so [ɦ], sovint en paraules en arrels germàniques: Xhaufflaire, Xhoris, Xhendelesse, Xhovémont, Xhavée… on la X és muda. També la haj s'aspira en paraules com Herve, Herstal i moltes més.
• El való liegés també conserva la manera de fer mots composts al modo germànic: Bergerue (en francés seria “rue de la Berge” (trad. carrer de la Riba), Potiérue (francès "rue des Potiers”) o Visévoie (francés: carretera de Visé). La incompetència de l'administració revolucionària francesa que va voler traduir els topònims valons al francès, segons el principi de Llibertat, igualtat, fraternitat, en el qual "igualtat" significava "tots parlem la mateixa llengua francesa", va conduir a traduccions ineptes com: "rue de la Bergerue" (carrer del carrer de la riba)" o "rue Visévoie" (carrer de la carretera de Visé), rue Féronstrée (carrer del carrer dels Ferrers).
• Atres grups que conserva són e-y = ei, i-l = eil (com a corteil-cortil), o-y = oi (coisine-cuisine) i bl = vl = ul (tabla-taule).

A més, hi ha diverses diferències entre els diversos parlars valons:

• Existència del fonema [h] en est-wallon: pèhon (poisson) per pèchon (la grafia normalisada propon pexhon).
• El sufix llatí -ellum ha donat -ê (est i sur) o -ia (centre i oest): batê i batia (bateau) (la grafia normalisada proposta és batea en abdós casos).
• La o llatina subsistix en els dialectes del centre, l'est i el sur, pero evoluciona a "ou" cap a l'oest i una part del sur: rodje i roudje (roig).
• Quant a morfologia verbal, la terminació de perfecte d'indicatiu del verp viker (vivre) pot ser dji vik-éve (est), dji vik-eûve (centre), dji vik-o (sur), dji vik-eu (oest), etc.
• Quant a diferències lèxiques, el mot sale es pot dir mannet (centre i oest), måssî (est), niche (sud) i yôrd (oest).

Plaques de la plaça del mercat de Fosses-la-Ville: a dalt en francés i a baix en való

Us social

Tots estos parlars encara resten vius entre els llauradors i miners, encara que el conreu lliterari es fa generalment en francés estàndart. Encara que el parlar s'erosiona, el dialecte encara és usat en la vida quotidiana per la població, pero el número de parlants va baixar bruscament entre el 1930 i el 1960. Segons les enquestes, els parlants actius són entre el 35 i el 40 % de la població (3.200.000 persones), pero entre els jóvens de 20-30 anys hi ha un 10% de bilingües actius i un 40-60% de bilingües passius en dialecte; n'hi ha molts més que l'entenen, pero molt pocs el saben escriure. El percentage aumenta quan es tracta d'hòmens i gent gran.

Malgrat això, la llengua oficial de Valònia és el francés normalisat, encara que des del novembre del 1980 s'ensenya Llengua i Lliteratura valona a les escoles de Lieja, així com en un Institut Municipal de Llengua i Lliteratura Valones, en seu a Charleroi. És totalment absent del món educatiu, cosa agreujada per la manca d'una llengua unificada i material didàctic; tot i així, hi ha concursos de redaccions i cançons. La principal associació és la Union Culturelle Wallonne, que agrupa 5 federacions provincials i 250 agrupacions locals, la majoria grups de teatre i els cinc comités provincials Walon è scole. Hi ha dos hores semanals en való a la televisió (dissabte al migdia) i tres hores setmanals a la ràdio (divendres al vespre). Els diaris i ràdios privades li cedixen espai de manera ocasional. La ràdio de Lieja també emet cada cop més programes en való, i també és usat a l'església i a les cançons populars de protesta per a joves ecologistes.

Per altra banda, la Sociéte de Littérature Wallonne, creada el 1856 i amb seu a Lieja, en promou l'aprenentatge i l'ús tant oral com escrit.

Bibliografia

Jean Haust, Le dialecte wallon de Liège, tom 2: Dictionnaire Liégeois, Liège, H. Vaillant-Carmanne, 1933, 737 pàgines

Vejau també

• Lliteratura valona

Vínculs externs

• colecció de texts en való
• diccionari való lliure