Anatomia

Anatomia del cos humà per Juan Valverde de Amusco

L'anatomia (del grec ανατομη, ana i tome, "tall i dissecció"), és la branca de la biologia que estudia l'estructura i organisació interna dels sers vius, sovint basant-se en la dissecció. El terme designa tant la topografia, la ubicació, la disposició, i la relació entre si dels òrguens que els componen.

Si be l'anatomia es basa especialment en l'examen descriptiu de plantes, animals i sers humans, la comprensió adequada de l'arquitectura anatòmica implica un coneiximent de la funció dels organismes vius, és a dir, de la fisiologia. Per tant, l'anatomia s'ha desenrollat simultàneament en la fisiologia, ciència que a vegades rep el nom d'anatomia funcional o anatomofisiologia.

Els orígens de l'anatomia es remonten a l'antiguetat, i constituïx una de les primeres i més antigues ciències mèdiques de les que existixen en l'actualitat. Els estudis de la medicina moderna van començar al segle XVI en l'estudi de l'anatomia humana per part d'Andreas Vesal a partir de l'estudi de cossos dels reus ajusticiats. Els mètodos amprats també han evolucionat molt, des de la dissecció de cossos fins a complexes tècniques desenrollades en tecnologies del segle XX.

L'anatomia és considerada com una de les ciències bàsiques de la vida. Constituïx un dels estudis fonamentals i de major pes dins la clínica especialisada o general.

Història de l'anatomia

Antiguetat

L'anatomia va obtindre els seus forts descobriments ben establets a Grècia, pero de fet el primer registre del seu estudi que té l'home, es va iniciar en l'edat de pedra, aparentment al 3600 aC. Dins d'este periodo de la prehistòria trobem l'home de Cromanyó, qui va aprendre a tractar ferides en animals, així com a realisar la trepanació a animals de diverses grandàries. La paleontologia i la paleontopatologia han ajudat a la història de la medicina a detallar més la troballa dels estris de l'home de Cromanyó, així com de pintures rupestres en diverses cavernes que conten cardiotomies de mamuts, traqueotomies aplicades a equins, i diverses miotomies en paquiderms i equins, on s'amprava instrumentaria elaborada finament en pedra treballada i puntes de fusta.

Edat de bronze

A l'edat de bronze, l'anatomia va tenir un gran impacte especialment a Àsia, i més concretament en el subcontinent indi. L'Índia va ser la principal font de coneiximents anatòmics per a totes les escoles d'ensenyança de l'antiga ciència mèdica i, en el passar del temps, començant a transmetre els seus ensenyaces a la China, l'Orient Mijà i Àfrica. A l'Índia, al voltant del segle III aC, aparegué el Charaka Samhita, el registre d'escritura més antic de medicina interna, que va ser escrit per Charaka, el gran impulsor de la medicina de l'Índia o Ayurveda. Va desenrollar la cirugia reconstructiva, va ser antecessor i mestre del llegendari Shusruta i va realisar les exploracions anatòmiques topogràfiques en cadàvers humans, sobre tot de les estructures. Va ser el primer a descobrir l'existència de l'aparell circulatori. Charaka va establir un mètodo sobre prevenció de la salut, encara funcional fins hui en dia, per la qual cosa és també considerat a nivell mundial com un dels iniciadors de la medicina preventiva, la cirugia plàstica i la medicina interna. Al seu torn, Charaka va ser el primer en manufacturar més de 113 instruments quirúrgics, que fins hui en dia alguns dels seus dissenys seguixen sent amprats en la pràctica quirúrgica.

Edat de ferro

A l'edat de ferro, Hipòcrates, el gran mege i filòsof grec, és considerat com el pare de la medicina general. Plasmà les seues experiències d'anatomia en el seu llibre Corpus Hipocraticus, que conté des d'orientacions pràctiques sobre anatomia forense i clínica, fins a mètodos de cirugia humana i veterinaria que s'ampraven aleshores a Grècia. Cal comentar també a Erasístrat, mege grec que inicià importants estudis en fisiologia.

Edat antiga

El primer institut d'anatomia es va establir a Aleixandria, Egipte al voltant de l'any 280 aC. El mateix va passar en moltes atres facultats i biblioteques importants, on es podia trobar la ciència i el coneiximent d'aquella época. En este institut d'anatomia el rei va autorisar la pràctica de disseccions als morts, que va donar la possibilitat d'examinar cossos per dins i descriure els òrguens. A l'Egipte es van trobar indicis d'importants treballs d'investigació en la descripció del cos humà. El treball original es va perdre, pero moltes d'estes obres van ser traduïdes pels meges àraps i es van dur a Pèrsia o Grècia, on la tradició es va continuar.

A l'edat antiga destaca també Galè, un mege i filòsof grec. Va elaborar un corpus escrit immens, en un contingut exhaustiu, en més de 125 volums, que tractaven sobre l'estudi anatòmic-funcional de diversos sistemes: el muscular, el nerviós, el respiratori i el circulatori. La seua preponderància com a mestre de medicina va durar més de 1400 anys a Grècia. Estos coneiximents, també es van continuar ensenyant durant l'edat mijana.

Edat mijana

Primera plana del primer llibre del Kitāb al-Qānūn fī al-ṭibb (Llibre del cànon de la medicina) d'Avicena

Degut a la gran autoritat atribuïda als coneiximents anatòmics expressats per Galè, sumada als prejuïns morals i religiosos que representaven el sacrilegi de practicar disseccions en cadàvers, el progrés en el coneiximent de l'anatomia humana quedà paralisat durant l'edat mijana.

El gran progrés de la medicina àrap no va incloure les disseccions humanes, també per motius religiosos. Avicena per eixemple, que va donar ombrosos detalls anatòmics dins la seua obra Cànon de la Medicina estava restringit quant a les disseccions humanes.

En el segle IX, l'estudi del cos humà va tornar a interessar als sabis, gràcies a l'escola de medicina de Salerno, a Itàlia, i a l'obra de Constantí l'Africà, que va traduir de l'àrap al llatí numerosos texts mèdics grecs. Després, Guillem de Saliceto, Bruno da Longobucco i atres meges medievals van seguir les pràctiques i recopilació de coneiximents en anatomia, fortament influenciats per Galè i Avicena.

L'edicte de Frederic II a Nàpols consistent a forçar l'escola a introduir en el seu currículum un entrenament pràctic en anatomia el 1240, va ser decisiu en el desenroll d'esta ciència.

Els precursors del periodo modern d'aprenentage en anatomia van sorgir l'any 1315 a Bolonya (Italia), quan es va practicar una dissecció. En este any, les disseccions de cossos humans tornen a ser rutina en l'escola mèdica. Els cossos que es feen servir provenien, en general, de persones eixecutades com a criminals. El professor Mondino de Liuzzi fon el recuperador d'esta pràctica, escrivint en tots els seus resultats el llibre Anathomia (1316) que fon el primer llibre d'anatomia i fisiologia de l'edat moderna, pero que es basava fortament en les ensenyances de Galè i d'Aristòtil. Este llibre fon imprés per primera vegada a Pàdua el 1478, havent-se fet servir durant segles en 40 edicions.

Les disseccions en aquell temps es van fer servir només per objectius educatius, sense qüestionar les escritures antigues d'anatomia.

Edat moderna

Gravat de 1542 representant Vesalius publicat a la pàgina XII en l'edició de 1543 "De humani corporis fabrica". Este eixemplar és propietat del U.S. National Library of Medicine divisió dels National Institutes of Health

Els estudis d'anatomia i patoanatomia van florir una atra vegada al renaiximent, on els universitaris d'Europa van tenir una atra vegada la possibilitat de disseccionar els morts, cosa prohibida durant la influència del catolicisme. A l'edat moderna, Miquel Àngel Buonarroti, pintor, arquitecte i escultor italià va fer grans obres com el David. Dins d'esta época també van sorgir importants personages, com és el cas de Paracels, catedràtic d'aquells temps de la Universitat de Basilea. Un dels escrits mèdics més famosos de Paracels fon De la Malaltia dels Miners i atres Enfermetats de Miners, que documentava els riscs laborals del treball en metals, incloent-hi estratègies i tractaments preventius.

Leonardo Da Vinci va tenir també una important tasca dins l'anatomia, proporcionant ilustracions de precisió. Da Vinci començà els seus dibuixos d'anatomia al voltant de l'any 1489.

El personage clau d'esta etapa del floriment de l'anatomia fon Andreas Vesal. Els seus estudis van permetre sobrepassar els estudis de Galè, gràcies a les seues pràctiques de dissecció i autòpsies. Tots els seus descobriments es van publicar el 1543 a la seua obra: De humani corporis fabrica libri septem, que va ser el primer llibre en descripcions correctes sobre l'apariència del cos humà i del seu funcionament.

Atres investigadors importants en l'àmbit de l'anatomia foren Falopi, Miquel Servet, William Harvey (1578-1657), Malpighi i Descartes (1596-1650).

Edat contemporània

A l'edat contemporània, cal citar Leo Testut, autor del tractat anatòmic Tractat d'anatomia humana, que va tenir un fort impacte en l'estudi profunt de la gastroenterologia.

Branques de l'anatomia

Fotografia del manuscrit del Home de Vitruvi.

Durant segles els coneiximents anatòmics s'han basat en l'observació de plantes i animals disseccionats. No obstant això, la comprensió adequada de l'estructura implica un coneiximent de la funció dels organismes vius. Per tant, l'anatomia és quasi inseparable de la fisiologia. L'anatomia, que és una de les ciències bàsiques de la vida, està molt relacionada en la medicina (humana o veterinaria) i en la botànica. És convenient subdividir l'estudi de l'anatomia en diferents aspectes. Una classificació es basa segons el tipo d'organisme en estudi; en este cas les subdivisions principals són les d'anatomia vegetal o botànica i l'anatomia animal o veterinaria. D'igual manera, l'anatomia animal se subdividix en anatomia comparada, quan establix les similituts i diferències entre els diferents tipo d'animals i estirps biològiques.

L'anatomia també es pot classificar segons els processos biològics. Per eixemple, per una banda, l'anatomia del desenroll (estudi dels embrions en diferents etapes) i, per l'atra, l'anatomia patològica o estudi descriptiu dels òrguens malalts. Atres subdivisions, com l'anatomia quirúrgica i l'anatomia artística (com per eixemple en l'obra Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci), es basen en la relació de l'anatomia en atres activitats sota el títul general d'anatomia aplicada. Una atra forma més de subdividir l'anatomia depén de les tècniques amprades, com per eixemple la microanatomia, més coneguda com a anatomohistologia, que es basa en les observacions de cèlules i teixits obtinguts amb ajuda del microscopi.

D'una manera més exhaustiva, dins l'anatomia es poden considerar les següents branques:

• Anatomia topogràfica: estudia sintèticament les diferents parts (òrguens, aparells, etc) dels sers vius i les relacions que s'establixen entre elles de manera relacionada en la posició que ocupen.
• Anatomia veterinaria o, com es coneix vulgarment, anatomia animal: estudia l'estructura dels animals.
• Anatomia humana: estudia l'estructura del ser humà, encara que s'enfoca a estudiar l'edat adulta.
• Anatomia comparada: estudia les diferències i similituts entre diverses espècies i estirps.
• Anatomia vegetal: estudia l'estructura de la flora, que en general el seu estudi complet és de tipo botànic anatomohistològic.
• Anatomia forense: estudia les estructures del cos humà someses a circumstàncies de mort.
• Anatomia patològica: estudia les estructures del cos humà que han estat alterades per malalties.
• Anatomia clínica: estudia l'estructura del cos humà sanes i danyades per procedir a la clínica.
• Anatomia odontal: estudia l'estructura de la cavitat oral. És un estudi exclusiu i profundisat de l'odontologia.
• Anatomia descriptiva: estudia l'estructura del cos humà quant a la seua pura descripció anatòmica.
• Anatomia funcional: estudia l'estructura del cos humà de manera fisiològica.
• Anatomia quirúrgica: estudia l'estructura del cos humà que és somesa, o preparada a un procediment quirúrgic.
• Anatomia artística: estudia les estructures diverses del cos humà per ser esplanat en arts gràfiques, i disseny biomèdic.
• Anatomia del desenroll: estudia a les estructures que canvien des de l'etapa embrionària fins al començament de la joventut.
• Anatomia embriològic: estudia el canvi de la estructures i la seua condició en l'etapa embrionària.
• Anatomia pediàtrica: estudia a l'estructura del nounat cap al principi de l'adolescència.
• Anatomia geriàtrica: estudia l'estructura del pacient durant la tercera edat.
• Anatomia deportiva: estudia l'estructura anatòmica del deportista.
• Anatomia radiològica: estudia a les estructures profundes per mijà d'aparells radiològics.
• Anatomia segmentària: estudia al cos humà en regions i porcions.
• Anatomia sistemàtica: estudia al cos humà en sistemes i aparells.
• Neuroanatomia: estudia a tot el sistema nerviós.
• Anatomohistologia: estudia l'estructura dels teixits en funció a la seua disposició anatòmica.

Nomenclatura

thumb|Plans de l'anatomia Abans que l'anatomia comencés a disposar de nomenclatura oficial, es va crear una mena de llenguatge tècnic. El llenguatge tècnic s'estandarditza, de manera que és el mateix al món sencer, per exemple, via el sistema NA (Nomina Anatomica), que fou l'últim en ser revisat el 1998. Moltes de les contribucions al llenguatge tècnic s'han fet amb el llatí o llatinització del grec antic.

Per a cada senzilla estructura anatòmica hi ha un nom (a vegades més d'un), de manera que es pot representar mitjançant diferents talls i direccions, que ajuden a descriure l'estructura completa.

Plans de secció

Artícul principal → Termes anatòmics de localització#Plans anatòmics.

Normalment es fan servir tres plans, per tal de dibuixar seccions del cos humà: El pla horitzontal, el pla frontal i el pla sagital. El pla medià és un tipus de pla sagital, que parteix el cos en dues meitats simètriques (essent d'aquesta manera el pla sagital que es mostra a la imatge). El pla medià és l'únic fix, a la manera a la que s'han definit. Es pot, per exemple, fer un tall horitzontal, frontal o sagital de manera que respecten les seues direccions. Exemples són el pla horitzontal que es pot fer a l'altura de les espatlles, del genoll o qualsevol altra altura (veure el dibuix).

Direccions

thumb|Direccions d'anatomia. thumb|Imatge representant direccions rostral i caudal.

Artícul principal → Termes anatòmics de localització#Termes de direcció.

Per a l'estudi de l'anatomia es poden fer servir direccions anatòmiques que indiquen localitzacions relatives o recorreguts de sistemes i òrgans determinats. La base de direccions de l'ésser humà és molt semblant a la de la resta de vertebrats. Els vertebrats s'integren en aquesta metodologia d'estudi gràcies a la disposició bàsica que comparteixen:

1. Simetria bilateral: Moltes de les estructures i els òrgans són simètrics a cada costat del pla medià.
2. Disposició de tub dins un tub: Dins de la forma de cada vertebrat disposen d'un tub digestiu.
3. Segmentació: Repetició de membres en direcció axial (costelles, extremitats, etc).
4. Columna vertebral buida i nervada.
5. Notocordi.
6. Bosses faríngies.

Així doncs, uns exemples de direccions anatòmiques són:

• Cranial-Caudal o Inferior-Superior
• Medial-Lateral
• Ventral i anterior-Dorsal i posterior
• Proximal-Distal
• Dreta-Esquerra
• Superficial-Profund

També es fan servir en conjunt les direccions Rostral i Caudal.

Anatomia humana

Artícul principal → Anatomia humana.

Les persones pertanyen a la classe dels mamífers i, a grans trets, l'anatomia dels humans és similar a la de la majoria dels mamífers. Es mostra a continuació una llista de parts de l'anatomia de persones: Les paraules llatines s'escriuen en cursiva.

Sistema esquelètic

thumb|Esquema del sistema esquelètic i ossos principals.

Artícul principal → Esquelet humà.

• Esquelet
  • Crani calva
  • Clavícula clavicula
  • Manubri manubrium
  • Omòplat scapula
  • Estèrnum sternum
  • Costelles costae
  • Húmer humerus
  • Cúbit cubitus
  • Radi radius
  • Carps carpus
  • Metacarps metacarpus
  • Falanges Phalanx
  • Pelvis pelvis
  • Fèmur femur
  • Ròtula patella
  • Tíbia tibia
  • Peroné fibula
  • Peu pes
  • Columna vertebral columna

Sistema nerviós

Artícul principal → Sistema nerviós.

Plantilla:Vegeu també El sistema nerviós és el que s'encarrega de controlar totes les funcions del cos. Això s'aconsegueix gràcies als nervis, que poden comunicar ràpidament, mitjançant senyals, amb tots els músculs i glàndules del cos, per tal de donar ordres sobre quan i com treballar. És gràcies al sistema endocrí que es transporten hormones a la sang, que les transporta per tot el cos.

El sistema nerviós també transmet informació de l'entorn gràcies a la percepció sensorial. Gràcies al òrgans sensorials, els nervis a la pell, els músculs i els ossos envien un flux constant d'informació al tàlem on la informació és ordenada i es transmet per tal de post-processar-la.

Sistema circulatori

Artícul principal → Sistema circulatori.

Les funcions del sistema de circulació són proveir al cos d'oxigen i nodriment, així com de transportar residus, anhídrid carbònic i excedents excretats a través dels teixits. La part dreta del cor actua com a bomba de sang als pulmons, on s'extreu el diòxid de carboni i s'aconsegueix oxigen fresc. La sang oxigenada és dirigida una altra vegada cap al cor, que en aquest car, rep la sang oxigenada a la part esquerra on es bombeja la sang cap a fora a l'artèria principal, l'artèria Aorta, on la sang es reparteix a tot el cos. El sistema circulatori consta de les artèries i vasos limfàtics exteriors al cor que transporten els excedents de la perifèria a la seua tornada mitjançant al sistema de venes.

• Cor cor
• Vasos sanguinis
  • Sang, vena, artèria, capil·lar
• Vasos limfàtics

Aparell digestiu

Artícul principal → Aparell digestiu.

El sistema digestiu està format pels conductes per on circulen els aliments que s'ingereixen, així com els òrgans auxiliars que serveixen per a la digestió del menjar.

El camí de l'aliment a traves del cos humà comença a la boca, on es tritura i mescla amb la saliva. Després, transcorre a traves de la boca cap a l'esòfag fins a arribar a l'estómac. Dins l'estómac, s'afegeix al menjar un àcid fort i diversos enzims, essent remogut pels moviments musculars de l'estómac, de manera que es converteix en una pasta blana. Quan el menjar és ben pastat passa a traves del duodè en petites porcions.

En el duodè s'afegeix la bilis del fetge i el suc pancreàtic del pàncrees, més enllà comença l'absorció de les substàncies que no necessiten ser dividides en parts més petites, per exemple, les vitamines solubles en aigua.

L'aliment passa primer per l'intestí prim on s'absorbeixen els nutrients, i després per l'intestí gros, on s'absorbeixen els líquids i les sals.

Finalment, les substàncies restants s'excreten pel recte. El Fetge i el pàncrees són tradicionalment considerats com a parts del sistema digestiu, tot i que són dues glàndules endocrines i exocrines.

• Boca os
• Laringe pharynx
• Esòfag oesophagus
• Estómac ventriculus
• Duodè duodenum
• Intestí prim intestinum tenuis
• Intestí gros colon
• Anus anus
• Fetge jecur
• Vesícula biliar vesica biliaris
• Pàncrees pancreas

Aparell respiratori

Artícul principal → Sistema respiratori.

• Laringe larynx
• Tràquea trachea
• Bronquis
• Pulmons pulmones

Aparell urogenital

Via urinària

Artícul principal → Aparell urinari.

• Ronyons ren
• Urèters
• Bufeta urinària
• Uretra

Aparell reproductor masculí

Artícul principal → Aparell reproductor masculí.

• Penis penis
• Testicles testis
• Epidídim epididymis
• Pròstata prostata

Aparell reproductor femení

Artícul principal → Aparell reproductor femení.

• Vagina vagina
• Clítoris clitoris
• Cèrvix cervix
• Úter uterus
• Trompes de Fal·lopi salpinx
• Ovaris ovarium

Sang i òrgans relacionats

Sang

• Sang
  • Plasma sanguini
  • Plaquetes
  • Glòbuls vermells (Eritròcits)
  • Globuls blancs (Leucocits)

Òrgans de tractament de la sang

• Melsa
• Medul·la òssia vermella

Glàndules

Glàndules endocrines

Artícul principal → Sistema endocrí.

• Glàndula tiroide glandula thyroidea
• Pàncrees pancreas
• Hipòfisi hypofysen
• Glàndula suprarenal adrenes

Glàndules exocrines

Artícul principal → Glàndula exocrina.

• Glàndula paròtida glandula parotis
• Glàndula mamària mamma
• Glàndula lacrimal glandula lacrimalis
• Glàndules sudorípares
• Fetge jecur

Òrgans sensorials

Artícul principal → Sistema sensorial.

Els sentits són el contacte del sistema nerviós amb el món exterior. Es troba entre totes aquelles informacions de les quals es recopilen dades.

• Ulls - oculus - Vegeu també Vista
• Oïts - auris - Vegeu també Oïda
• Nas - nasus - Vegeu també Olfacte
• Llengua - lingua - Vegeu també Gust
• Pell - dermis - Vegeu també Tacte
• Equilibri - Vegeu també Sistema vestibular

Sistema tegumentari

Artícul principal → Sistema tegumentari.

La pell és la defensa interior del cos contra els agents físics i químics, així com contra la invasió dels microorganismes, per exemple, les bactèries i els virus.

Està dividida en diferents capes, la més exterior és la formada pel fi teixit epitelial, a sota, es troba l'epidermis i al següent nivell de profunditat es troba la derma. Al sistema tegumentari hi contribueix també la presència de les ungles, els cabells, les glàndules sudorípares i les glàndules sebàcies.

• La pell
  • Teixit epitelial epithelium
  • Epidermis epidermis
  • Derma dermis
  • Hipoderma subcutis
• Estructures derivades
  • Cabell
  • Ungles
  • Glàndules sudorípares
  • Glàndules sebàcies

Anatomia artística

[[Fitxer:Leonardo Anatomical Studies.jpg|thumb|250px|Estudis anatòmics de Leonardo da Vinci.]]

La descoberta l'anatomia humana està íntimament lligat a l'anatomia artística. Es pot concretar encara més i afirmar que els coneixements de l'anatomia humana i l'artística discorren paral·lels a la història del nu a l'art i en la vida quotidiana. Els grecs no tenien tanta necessitat de disseccionar cadàvers (malgrat les viviseccions d'Heròfil de Calcedònia, qui va treballar en l'hel·lenística Alexandria en temps de l'Imperi romà), per efectuar representacions figuratives del cos humà com van haver de fer mil cinc-cents anys més tard els científics-artistes del Renaixement. Ja que els antics grecs, des de petits, contemplaven els nus dels seus joves atletes i de les seves heteres. Tanmateix, no s'ha d'exagerar aquest vincle.

La representació artística té la seva pròpia trajectòria, independent de la trajectòria de la ciència, malgrat les indiscutibles coincidències que es troben, com en els estudis de Leonardo da Vinci. L'exemple del nu grec el posa de manifest: els curos eren un model de representació artística arcaïtzant i una mica hieràtica, però no un model de representació anatòmica. La representació anatòmica dels curos va estar idealitzada o esquematitzada durant dos-cents anys, des de l'Estil arcaic (650 a. C.) fins Fídies i Praxíteles (c. 450 a. C.), i el període del classicisme hel·lenístic que després es va estendre a les arts etrusques i romanes; en aquestes dues arts crida l'atenció que la recerca doni a vegades un descarnat realisme; els busts etruscs i romans eren inicialment escultures en terracota o en bronze que obtenien dels motlles de mascaretes funeràries ja que el paradigma d'aquestes cultures era suposar que es preservava alguna cosa de la vida del difunt en representar de la manera més fidel possible les seves faccions.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Anatomia.
• E-anatomy
• Portal de Anatomia de Radiologia amb fòrums de discussió
• Guies de Neuroanatomia
• Anatomia Fractal
• Diccionari d'Anatomia
• Bernardino Montaña de Monserrate. Libro de la anatomía del hombre, segle XVI