Diferència entre les revisions de "Iglésia de Santa Catalina (Alzira)"
m |
|||
| Llínea 14: | Llínea 14: | ||
En la [[Guerra Civil]] de [[1936]], el temple fon incendiat perdent-se junt al valiós archiu els fondos escultòrics i pictòrics revalorisats per les obres custodiades després de la desamortisació, i procedents dels monasteris de La Murta, Franciscans i Capuchins. | En la [[Guerra Civil]] de [[1936]], el temple fon incendiat perdent-se junt al valiós archiu els fondos escultòrics i pictòrics revalorisats per les obres custodiades després de la desamortisació, i procedents dels monasteris de La Murta, Franciscans i Capuchins. | ||
| + | [[Categoria:Alzira]] | ||
[[Categoria:Monuments del Regne de Valéncia]] | [[Categoria:Monuments del Regne de Valéncia]] | ||
[[Categoria:Arquitectura valenciana]] | [[Categoria:Arquitectura valenciana]] | ||
Revisió de 14:37 23 nov 2013
L'iglésia archiprestal de Santa Caterina Verge i Màrtir en la localitat d'Alzira (província de Valéncia) és un temple d'estils gòtic i barroc. Es tracta d'una important mostra de l'arquitectura gòtica religiosa de l'época de la Reconquista que evoluciona a través del temps adaptant-se a noves demandes funcionals i estilístiques.
Descripció
Este temple s'alçà sobre el solar de la mesquita major, en planta basilical i estructura gòtica, i fon remodelada en 1531 reutilisanse els contraforts. Actualment subsistixen alguns elements gòtics, com els contraforts, restants d'arcs torals, tous ogivals i el ócul, la capella major i la torre campanar.
En 1681 es produïx la reedificació total de l'iglésia i només s'aprofiten els elements que podrien servir de sustentació a l'obra nova. La nova iglésia ocupa la mateixa planta que l'antic temple d'una sola nau basilical coberta per arcs de mig punt com arcs torals que la subdividixen i capelles laterals entre contraforts. La coberta de la nau és a dos aigües. Estilísticament es troba dins d'un eclecticisme neoclàssic barroc del que es la millor mostra la portada barroca de la plaça de Santa Caterina realisada per Gaspar Dies, molt similar a la de Sant Andrés de Valéncia.
En 1702 Tomás Vergara, escultor de Valéncia, rep l'encàrrec dels retaules per a les capelles laterals de dita iglésia.
En 1776 s'inicia la construcció de la capella de la Comunió sobre el solar del desaparegut cementeri situat als peus de l'iglésia. L'obra es construïx segons proyecte de l'arquitecte Vicente Gascó de Valéncia. L'espai ho conforma una cúpula tabicada que descansa sobre el tambor format per arcs torals i carcanyoles esfèriques en els ànguls, tot això assentat sobre els pilastres que soporten els arcs de mig punt.
En la Guerra Civil de 1936, el temple fon incendiat perdent-se junt al valiós archiu els fondos escultòrics i pictòrics revalorisats per les obres custodiades després de la desamortisació, i procedents dels monasteris de La Murta, Franciscans i Capuchins.