Eurocomunisme

L' Eurocomunisme fon l'intent en els anys 1970 de diversos partits comunistes europeus d'eixamplar la seua influència incloent temes de classe mijana, rebujant el soport incondicional a l'URSS i expressant clarament la fidelitat als processos pluripartidistes als països occidentals. Van ser precisament part dels partits comunistes més fortament arrelats en les seues respectives societats -cas notable del Partit Comunista Italià (PCI) i del Partit Comunista Francès (PCF)- els més partidaris d'adoptar la llínia eurocomunista, mentres que partits més chicotets i marginals (com el Partit Comunista de la Gran Bretanya) van quedar més dependents de patrocinat de Moscou. Tampoc va ser el cas ni del Partit Comunista Portugués ni del Partit Comunista Grec, partits forts, arrelats i en notable influència als seus països.

El Partit Comunista d'Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) van ser llegalisats després de la dictadura de Franco en una llínia essencialment eurocomunista, cosa que els va costar les respectives escissions del PCPE i el PCC. Els partits comunistes de Portugal, Àustria o Grècia també mostraven diferents tendències eurocomunistes, pero foren sempre minoritàries.

L'eurocomunisme es va oficialisar el març de 1977, quan els secretari generals Enrico Berlinguer del PCI, Santiago Carrillo del PCE i Georges Marchais del PCF es van reunir en Madrit i van presentar les llínies fonamentals de la "nova forma". Pero el PCI en particular yao havia desenrollat una llínia independent de Moscou des de fea anys, que va quedar clarament expressada en 1968, quan el PCI i el PCE van ser els dos únics partits comunistes del món a condenar la invasió soviètica de Praga. En 1975 el PCI i el PCE van fer una declaració sobre la "construcció del socialisme" que havia de ser en "pau i llibertat". En 1976 a Moscou, Enrico Berlinguer, davant de 5000 delegats comunistes, va parlar d'un "sistema pluralista" (traduït per l'intérpret com "multiforma") i va descriure les intencions del PCI de construir "un socialisme que creuem necessari i només possible a Itàlia".

Bibliografia

• Santiago Carrillo 1977. Eurocomunismo y Estado. Editorial Crìtica. Madrit.
• Fernando Claudín 1977. Eurocomunismo y socialismo. Siglo XXI Editores, México D.F. ISBN 968-23-0234-X.