Diferència entre les revisions de "O"
| (No es mostren 10 edicions intermiges d'5 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| + | [[Archiu:Latin O.svg|200px|miniaturadeimagen|Lletra O]] | ||
La '''O''', '''o''' en minúscula, és la dècima quinta [[lletra]] de l'[[alfabet valencià]] i quarta de les [[vocal]]s. El seu nom és '''o'''. També pot dur accent greu ('''ò''') i accent agut ('''ó'''). | La '''O''', '''o''' en minúscula, és la dècima quinta [[lletra]] de l'[[alfabet valencià]] i quarta de les [[vocal]]s. El seu nom és '''o'''. També pot dur accent greu ('''ò''') i accent agut ('''ó'''). | ||
| Llínea 6: | Llínea 7: | ||
En moltes zones algunes os àtones poden tancar-se en u (''Juan'', ''Jusep'', ''mun pare'', ''juvenil''... en conte de: Joan, Josep, mon pare, jovenil...), considerada com a pronunciació coloquial. Una atra forma coloquial amplament estesa és la pronunciació com a au- de la o inicial (''auliva'', ''aubrir'', ''aufegar''... en conte de: oliva, obrir, ofegar...), cap d'estes pronunciacions són correctes en un valencià estàndart. | En moltes zones algunes os àtones poden tancar-se en u (''Juan'', ''Jusep'', ''mun pare'', ''juvenil''... en conte de: Joan, Josep, mon pare, jovenil...), considerada com a pronunciació coloquial. Una atra forma coloquial amplament estesa és la pronunciació com a au- de la o inicial (''auliva'', ''aubrir'', ''aufegar''... en conte de: oliva, obrir, ofegar...), cap d'estes pronunciacions són correctes en un valencià estàndart. | ||
| − | En quant a la paraula ''ho'', té | + | En quant a la paraula ''ho'', té diverses pronunciacions: normalment se pronuncia ''hu'' (ho entenc, pronunciat: ''hu entenc''; porta-ho, pronunciat: ''porta-hu''); despuix dels pronoms ''me'', ''te'', ''se'' i ''ne'' es pronuncia ''heu'' (m'ho diran, pronunciat: ''m'heu diran''; dis-m'ho, pronunciat: ''dis-m'heu''); abans de verp començat per consonant se pot pronunciar ''heu'' o ''hu'' (ho duré, pronunciat: ''heu duré'' o ''hu duré'') i, finalment, despuix de verp acabat en consonant, se pronuncia ''ho'' (vullc portar-ho, pronunciat: ''vullc portar-ho''). |
=== Regles de la o oberta === | === Regles de la o oberta === | ||
| − | a. Quan la o tònica vaja seguida, en la sílaba següent, d’una vocal i: prosòdia, hidrofòbic, oli, odi… | + | a. Quan la o tònica vaja seguida, en la sílaba següent, d’una vocal [[i]]: prosòdia, hidrofòbic, glòria, història, òptim, oli, odi… Excepte nóvio i nóvia. |
b. Quan la o tònica vaja seguida per una u en la sílaba següent: sòcul, mòdul, monòcul, lòbul, glòbul… | b. Quan la o tònica vaja seguida per una u en la sílaba següent: sòcul, mòdul, monòcul, lòbul, glòbul… | ||
| − | c. Tindrem una o oberta quan en [[llatí]] hi ha un [[diftonc]] au o una o (o breu). Quan nosatres tenim una o oberta, el castellà sol tindre ue. La correspondència en este cas en el castellà és major que en el cas de la e oberta. En o | + | c. Tindrem una o oberta quan en [[llatí]] hi ha un [[diftonc]] au o una o (o breu). Quan nosatres tenim una o oberta, el castellà sol tindre ue. La correspondència en este cas en el castellà és major que en el cas de la e oberta. En o tancada: pobre-pobre, cosa-cosa, poc-poco, tesor-tesoro, or-oro... En o oberta: nou-nuevo, roda-rueda, coll-cuello, sol-suelo... No obstant, podem trobar casos de o oberta en valencià que tenen o tancada en castellà i no ue: home-hombre, nom-nombre... |
d. En el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisació d’una d’estes consonants o grups llatins -v-, -ce-, -g-, -b-, -ty-: moure (mŏvěre), còure (cŏcěre), jou (iǔgu), roure (rǒbǒre), pou (pǔtěu) (la forma [pọu] en o tancada és una pronunciació dialectal), bou (bǒve)... | d. En el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisació d’una d’estes consonants o grups llatins -v-, -ce-, -g-, -b-, -ty-: moure (mŏvěre), còure (cŏcěre), jou (iǔgu), roure (rǒbǒre), pou (pǔtěu) (la forma [pọu] en o tancada és una pronunciació dialectal), bou (bǒve)... | ||
| − | e. Generalment tenim o oberta, quan la o tònica va seguida per una consonant que no siga labial (b, m, p): agrònom, ogre, taronja, teòlec, hipòdrom, osteòtom… pero tenim paraules en o + labial que presenten la o oberta: nom, fenomen, moble, poble, obra, canelobre… | + | e. Generalment tenim o oberta, quan la o tònica va seguida per una consonant que no siga labial (b, m, p): agrònom, ogre, taronja, teòlec, hipòdrom, osteòtom… pero tenim paraules en o + labial que presenten la o oberta: hòmens, nom, fenomen, moble, poble, obra, canelobre… |
| + | |||
| + | f. Quan la o va seguida dels grups -ct, -pt i -ort la o es oberta: autòcton, còctel, òctuple, coleòpter... | ||
| + | |||
| + | g. És també o oberta, en les terminacions -ol, ola, ot, ota: escola, corriola... excepte gola, farigola, bola, hola, chabola, carambola... | ||
| + | |||
| + | h. I és o obeta quan la o va seguida de -c o del grup -ort (menys soc del verp ser i toca, foca, moca, boca i coco): còctel, coleòpter, escola, fòc, tort (de tordo), sort (de sordo), còca... | ||
== Ortografia == | == Ortografia == | ||
| Llínea 24: | Llínea 31: | ||
* A principi, mitan i final de paraula. | * A principi, mitan i final de paraula. | ||
* En paraules com jovenil (no ''juvenil''), Joan (no ''Juan''), Josep (no ''Jusep'')... | * En paraules com jovenil (no ''juvenil''), Joan (no ''Juan''), Josep (no ''Jusep'')... | ||
| − | + | ||
=== S'escriu ó o ò === | === S'escriu ó o ò === | ||
Vore: [[Accentuació de la llengua valenciana]] | Vore: [[Accentuació de la llengua valenciana]] | ||
== Vore també== | == Vore també== | ||
| − | *[[Alfabet valencià]] | + | * [[Alfabet valencià]] |
| − | *[[Dígraf]] | + | * [[Dígraf]] |
| + | |||
| + | == Enllaços externs == | ||
| + | {{DGLV|O}} | ||
| + | {{Commonscat|O}} | ||
[[Categoria:Llingüística]] | [[Categoria:Llingüística]] | ||
Última revisió del 11:23 8 oct 2024
La O, o en minúscula, és la dècima quinta lletra de l'alfabet valencià i quarta de les vocals. El seu nom és o. També pot dur accent greu (ò) i accent agut (ó).
Fonètica[editar | editar còdic]
En valencià la lletra o en posició tònica representa el sò tancat [o] (jove, món...), pero també el sò obert [ɔ] (home, açò...). Quan la o és àtona sempre es pronuncia tancada (gorila, hospital...).
En moltes zones algunes os àtones poden tancar-se en u (Juan, Jusep, mun pare, juvenil... en conte de: Joan, Josep, mon pare, jovenil...), considerada com a pronunciació coloquial. Una atra forma coloquial amplament estesa és la pronunciació com a au- de la o inicial (auliva, aubrir, aufegar... en conte de: oliva, obrir, ofegar...), cap d'estes pronunciacions són correctes en un valencià estàndart.
En quant a la paraula ho, té diverses pronunciacions: normalment se pronuncia hu (ho entenc, pronunciat: hu entenc; porta-ho, pronunciat: porta-hu); despuix dels pronoms me, te, se i ne es pronuncia heu (m'ho diran, pronunciat: m'heu diran; dis-m'ho, pronunciat: dis-m'heu); abans de verp començat per consonant se pot pronunciar heu o hu (ho duré, pronunciat: heu duré o hu duré) i, finalment, despuix de verp acabat en consonant, se pronuncia ho (vullc portar-ho, pronunciat: vullc portar-ho).
Regles de la o oberta[editar | editar còdic]
a. Quan la o tònica vaja seguida, en la sílaba següent, d’una vocal i: prosòdia, hidrofòbic, glòria, història, òptim, oli, odi… Excepte nóvio i nóvia.
b. Quan la o tònica vaja seguida per una u en la sílaba següent: sòcul, mòdul, monòcul, lòbul, glòbul…
c. Tindrem una o oberta quan en llatí hi ha un diftonc au o una o (o breu). Quan nosatres tenim una o oberta, el castellà sol tindre ue. La correspondència en este cas en el castellà és major que en el cas de la e oberta. En o tancada: pobre-pobre, cosa-cosa, poc-poco, tesor-tesoro, or-oro... En o oberta: nou-nuevo, roda-rueda, coll-cuello, sol-suelo... No obstant, podem trobar casos de o oberta en valencià que tenen o tancada en castellà i no ue: home-hombre, nom-nombre...
d. En el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisació d’una d’estes consonants o grups llatins -v-, -ce-, -g-, -b-, -ty-: moure (mŏvěre), còure (cŏcěre), jou (iǔgu), roure (rǒbǒre), pou (pǔtěu) (la forma [pọu] en o tancada és una pronunciació dialectal), bou (bǒve)...
e. Generalment tenim o oberta, quan la o tònica va seguida per una consonant que no siga labial (b, m, p): agrònom, ogre, taronja, teòlec, hipòdrom, osteòtom… pero tenim paraules en o + labial que presenten la o oberta: hòmens, nom, fenomen, moble, poble, obra, canelobre…
f. Quan la o va seguida dels grups -ct, -pt i -ort la o es oberta: autòcton, còctel, òctuple, coleòpter...
g. És també o oberta, en les terminacions -ol, ola, ot, ota: escola, corriola... excepte gola, farigola, bola, hola, chabola, carambola...
h. I és o obeta quan la o va seguida de -c o del grup -ort (menys soc del verp ser i toca, foca, moca, boca i coco): còctel, coleòpter, escola, fòc, tort (de tordo), sort (de sordo), còca...
Ortografia[editar | editar còdic]
S'escriu o[editar | editar còdic]
- A principi, mitan i final de paraula.
- En paraules com jovenil (no juvenil), Joan (no Juan), Josep (no Jusep)...
S'escriu ó o ò[editar | editar còdic]
Vore: Accentuació de la llengua valenciana
Vore també[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre O.