Diferència entre les revisions de "Ignaci Vergara"
| Llínea 30: | Llínea 30: | ||
* [[Josep Vergara]] | * [[Josep Vergara]] | ||
* [[Francesc Vergara]] | * [[Francesc Vergara]] | ||
| − | + | ||
== Referències == | == Referències == | ||
Última revisió del 17:56 20 set 2024
| Ignaci Vergara Gimeno | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Ignaci Vergara, obra de Josep Brel | |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escultor | ||
| Naiximent: | 1715 | ||
| Lloc de naiximent: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 13 d'abril de 1776 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Ignaci Vergara Gimeno (Valéncia, 1715 - † 13 d'abril de 1776) fon un escultor valencià, d'estil barroc final.
Biografia[editar | editar còdic]
Realisà el seu aprenentage en el taller de son pare, el també escultor Francisco Vergara, el major, junt al seu germà José Vergara Gimeno, que va desenrollar la seua carrera com a pintor. Atres influències en la seua formació varen ser les d'Evaristo Muñoz i Konrad Rudolf.
Fon fundador i director general de l'Acadèmia de Santa Bàrbara, posteriorment Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i Escola de les Nobles Arts en Valéncia; i acadèmic de mèrit de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando (Madrit).
La seua obra més important és la portada del Palau del Marqués de Dosaigües (Valéncia, 1744), la traça arquitectònica del qual és d'Hipòlit Rovira. Unes atres, totes elles en pedra, són el grup escultòric Àngels venerant a María de la portada de la Catedral de Valéncia, les imàgens de l'iglésia de les Escoles Pies (Sant Joaquim, Sant Josep i el Chiquet i Santa Ana i la Verge en l'exterior i els quatre evangelistes sobre l'altar major), l'image de Sant Antoni Abat de la portada de l'iglésia de Sant Martí i l'image de Sant Bruno de la capella de l'Universitat de Valéncia (UV).
Com a imaginer en fusta, destacà en la Verge de Portacoeli de la Catedral de Valéncia, la de Sant Pere Alcántara en el convent de Sant Pasqual de Vilarreal i les talles de Sant Jerònim i Sant Francesc adorant al Crucifix.
En totes elles s'identifica en el barroc final, a voltes classificat com a rococó. De data més tardana és l'Alegoria de Carles III acompanyat de la Justícia i la Prudència en el Palau de Justícia de Valéncia, que mostra un estil ya més propenc al neoclassicisme.
Vore també[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- Gran Enciclopedia de la Región Valenciana (Mas-Ivars Editores, 12 toms, 1973), reproduïda en "Valencia-Personajes".