Diferència entre les revisions de "Lluís Vicent Aracil i Boned"
| Llínea 5: | Llínea 5: | ||
'''Lluís Vicent Aracil i Boned''' ([[Valéncia]], [[1941]]) és un sociollingüiste [[valencià]] que passà d'establir les bases de la [[sociollingüística]] pancatalanista durant la dècada dels 70 i principis dels 80 del [[segle XX]], a criticar durament al [[pancatalanisme]]. | '''Lluís Vicent Aracil i Boned''' ([[Valéncia]], [[1941]]) és un sociollingüiste [[valencià]] que passà d'establir les bases de la [[sociollingüística]] pancatalanista durant la dècada dels 70 i principis dels 80 del [[segle XX]], a criticar durament al [[pancatalanisme]]. | ||
| − | Estudià dret en la [[Universitat de Valéncia]], aon fon "captat i "format" per al pancatalanisme pel rogle format per [[Joan Fuster]] i [[Sanchis Guarner]]. En [[1962]] viajà a Barcelona en un grup d'amics i es vinculà ideològicament al [[Partit Socialista Valencià]]. En [[1970]] | + | Estudià dret en la [[Universitat de Valéncia]], aon fon "captat i "format" per al pancatalanisme pel rogle format per [[Joan Fuster]] i [[Sanchis Guarner]]. En [[1962]] viajà a Barcelona en un grup d'amics i es vinculà ideològicament al [[Partit Socialista Valencià]]. En [[1970]] fon membre del Comité d'Investigació Sociollingüística de l'[[Associació Sociològica Internacional]], de la que fon vicepresident entre [[1974]] i [[1978]] i president entre [[1978]] i [[1982]]. En [[1973]] fundà el [[Grup Català de Sociollingüística]] i introduí una sessió de sociollingüística catalana en el VIII Congrés de Sociollingüística de [[Toronto]]. Ademés, fon professor del departament de filologia catalana de la [[Universitat de Barcelona]] entre [[1976]] i [[1987]]. |
A partir de [[1989]] es desvinculà del [[pancatalanisme]] i escomençà a dirigir seminaris de sociología. | A partir de [[1989]] es desvinculà del [[pancatalanisme]] i escomençà a dirigir seminaris de sociología. | ||
Revisió de 09:42 15 feb 2010
Lluís Vicent Aracil i Boned (Valéncia, 1941) és un sociollingüiste valencià que passà d'establir les bases de la sociollingüística pancatalanista durant la dècada dels 70 i principis dels 80 del segle XX, a criticar durament al pancatalanisme.
Estudià dret en la Universitat de Valéncia, aon fon "captat i "format" per al pancatalanisme pel rogle format per Joan Fuster i Sanchis Guarner. En 1962 viajà a Barcelona en un grup d'amics i es vinculà ideològicament al Partit Socialista Valencià. En 1970 fon membre del Comité d'Investigació Sociollingüística de l'Associació Sociològica Internacional, de la que fon vicepresident entre 1974 i 1978 i president entre 1978 i 1982. En 1973 fundà el Grup Català de Sociollingüística i introduí una sessió de sociollingüística catalana en el VIII Congrés de Sociollingüística de Toronto. Ademés, fon professor del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona entre 1976 i 1987.
A partir de 1989 es desvinculà del pancatalanisme i escomençà a dirigir seminaris de sociología.
Crítiques al pancatalanisme
Durant la dècada dels 90, Aracil escomençà a impratir seminaris i a fer dures declaracions contra el pancatalanisme en el qual havía militat de jove. Estes són algunes mostres, d'una entrevista concedida al diari Las Provincias, el 25-4-1997.
“Los pancatalanistas han ido suplicando por el mundo que nos menospreciasen y eso es tremendo. Es un caso flagrante de sucursalismo. Eso ha generado un sentimiento de pariente pobre, de autoodio o como se quiera llamar, de sentimiento de inferioridad. Pero ¿por qué? La supremacía de Barcelona puede que arranque de un siglo y poco más, pero Valencia tiene mucha más historia que Barcelona, le saca mucha ventaja (...) Todo eso conforma un patrimonio que es indiscutible y eso es lo que es ser valencianos (...) Aquí muchos se han sentido desamparados porque no se les hacía caso, no había quien les ayudase, y en Barcelona se han sentido acogidos aunque tuviesen que agacharse un poco para entrar, y a veces mucho, es verdad (...) Claro, venía de Barcelona uno y decía: Mirad: A un boniato como yo ya le han hecho un homenaje y es una autoridad. Ese agravio comparativo hizo que muchos siguieran el camino del boniato”.