Història migeval d'Espanya

Història migeval d'Espanya és la denominació historiogràfica d'un periodo de més de mil anys, entre els sigles V i XV, en el marc territorial complet de la península ibèrica, l'identificació de la qual en l'Espanya actual ha segut objecte de debat essencialista sobre quin siga Espanya.​

Com a fites inicial i final solen considerar-se les invasions germàniques de l'any 409​ i la conquista de Granada de 1492.

El regne visigot, a partir de la batalla de Vouillé (507), va abandonar la seua presència en Galia i es va centrar en les antigues províncies romanes d'Hispania. Fracassat l'intent de construir una societat dual, en la que la minoria visigoda es mantinguera rígidament separada de la majoria hispanorromana, a partir de l'III Concilie de Toledo (589) es va fomentar la construcció d'una societat i cultura comunes, en un gran pes de les institucions eclesiàstiques, ben adaptades a les estructures pre-feudals que es venien imponent paulatinament des de l'época tardorromana. Les debilitats internes no varen desaparéixer, permetent el ràpit èxit de l'invasió àrap de l'any 711, que va inaugurar una prolongada presència musulmana en Espanya, redenominada com al-Àndalus. En el periodo del Califat de Còrdova (929-1031) va alcançar el seu cim, convertint-se en una potència econòmica i militar i iniciant una verdadera "edat d'or" cultural que es va prolongar molt més allà de la seua desaparició com a entitat política.

El sorgiment, consolidació i creiximent dels regnes hispanocristians varen convertir eixe periodo de huit sigles, des del seu punt de vista, en una "Reconquista" i "Repoblament" de tot l'espai peninsular, al que ya es denominava "Espanya" en les naixents llengües romançades.​ Es va construir una societat segregada en comunitats definides de forma ètnic-religiosa (cristians, moros i judeus, en expressió d'Amèrico Castro);​ i fortament militarisada (com el païsage, que es va omplir de castells); per a la que l'us del terme "feudalisme" és objecte de debat historiográfic.​ En lo que sí hi ha un consens generalisat és en destacar el fet de que, per a la configuració de la seua personalitat històrica, va ser decisiva la condició fronteriça canviant que totes les zones varen viure en una o una atra ocasió.​ No obstant, les relacions no varen anar sempre violentes: varen oscilar entre l'enfrontament i la tolerància, permetent actius intercanvis demogràfics, econòmics i culturals. Molt freqüentment, hostes cristianes varen ser amprades per musulmans, i viceversa. Només en algunes ocasions decisives es varen produir enfrontaments entre extenses coalicions que responien nítidament a la divisió religiosa.

Fins al sigle XI el predomini va ser clarament musulmà. En la Plena Edat Mija (el periodo de les creuades), entre la conquista de Toledo (1085) i la batalla de les Navas de Tolosa (1212) la situació va passar per distints punts d'equilibri, puix els espectaculars alvanços cristians conseguits davant la divisió andalusí en taifes varen ser frenats e inclús revertits en els moments en que els imperis norteafricà almoràvide i almohade varen impondre la seua unificació baixe un rigorisme religiós. Les décades centrals del sigle XIII varen presenciar decisives conquistes cristianes, que varen deixar el territori musulmà reduït a l'emirat nazarí de Granada, mentres que l'estructura territorial peninsular conformava la denominada "Espanya dels cinc regnes" (el de Granada, el de Portugal, el de Navarra i les Corones de Castella i d'Aragó).​ En els següents dos sigles el procés reconquistador pràcticament es va detindre, en un context de crisis general que va incloure transformacions estructurals d'envergadura (l'inici de la transició del feudalisme al capitalisme), greus conflictes socials i contínues guerres civils; mentres sorgien les institucions espanyoles de l'Antic Règim, de gran proyecció posterior.

L'unió dels Reis Catòlics i la seua complexa política matrimonial va permetre, en el trànsit de l'Edat Mija a l'Edat Moderna, la construcció d'una Monarquia Hispànica la naturalea de la qual i nivells d'integració són, en sí mateixes, un atre problema historiogràfic. Simultàneament es desenrollava l'Era dels Descobriments, el primer beneficiari dels quals va ser Portugal, que per a eixa época podia ser vista com la primera monarquia autoritària d'Europa occidental en constituir un Estat modern (o nació-Estat), condició que es disputa en la pròpia Espanya (del destí comú de la qual no es va separar fins a l'any 1640) i els regnes d'Anglaterra i França.