Llac

Regio dels llacs, Bariloche (Argentina).

Un llac (del llatí lacus) és un cos de aigua dolça, d'una extensió considerable, que se troba separat del mar. L'aporte d'aigua als llacs ve dels rius, d'aigües freàtiques i precipitació sobre l'espill d'aigua.

Els llacs se formen en depressions topogràfiques creades per una varietat de processos geològics com moviments tectònics, moviments de massa, vulcanisme, formació de barres, acció de glaciars e inclús impactes de meteorits. També existixen llacs creats artificialment per la construcció d'una presa.

Els grans llacs que no tenen eixida al mar són nomenats també «mars tancats», com el mar Caspi, pero la regla no és clara, puix se parla del mar Mort i del Gran Llac Salat. A voltes se propon distinguir els mars dels llacs pel caràcter de l'aigua salada del mar i dolç dels llacs. Atre eixemple d'un llac que no te eixida al mar és el Llac de Valéncia en Veneçuela

Llac Mapourika en Nova Zelanda.

L'ecosistema llacustre

És un sistema dinàmic que evoluciona llentament en el temps i el clima. Durant mils i millons d'anys, els solages se van depositant en el fondo dels llacs, acumulant-se en grossors de metros fins decenes de metros. Al mateix temps, els aiguamolls o els cinturons de vegetació boscosa poden colonisar la part central. Un llac en el temps se pot farcir, i no funcionar ya més que com un estany, despuix se convertix en un aiguamoll i més tart pot aplegar a ser un bosc humit (en les zones que seguixen tenint prou humitat).

A mesura que el llac és més profunt, més important és l'inèrcia tèrmica i química de la massa d'aigua. Pel contrari, alguns grans cossos d'aigües superficials com els llacs poc profunts són molt sensibles i responen immediatament als canvis ambientals (clima, hidrologia, contaminació, les activitats humanes). Açò es aplicable també, pero a atres escales espai-temporals als estanys i els mars.

Els llacs poc profunts, te primes lamines d'aigua.

Alguns volcans posseïxen llacs de cràter, alguns dels quals són llacs àcits i altament mineralisats (Nota: també conegut com llacs de lava).

Els llacs relativament tancats, són vulnerables a certes espècies invasores quan han segut introduïdes en ells (intencionalment o no).

Equilibri hídric

Els llacs són alimentats generalment per un o varis rius aigües amunt, ya siga per surgencies, o per glaciares. L'aigua se drena de forma natural, principalment per un riu nomenat emissari o també per evaporació.

Els llacs són una important reserva d'aigua dolç utilisada pels sers humans per al rec de cultius, com font de aigua potable, i en alguns casos per a produir energia elèctrica.

Corrents

Encara que estancada, l'aigua dels llacs te moviments interns. Ademés de les corrents creades pels rius, aigües amunt o aigües avall, i els manals subterràneus, poden produir-se ones provocades per diverses causes, com l'acció del vent sobre la superfície de l'aigua. Ademés, els llacs estan subjectes a una série de moviments, autèntics desplaçaments de l'aigua d'un costat a atre del llac, observables com depressions reals d'una part en l'atra costa.

Per últim, les diferents capes d'aigua se mouen en fondaria deguda a les diferencies de temperatura, en funció de la fondaria, del dia i de les estacions.

Estrats

Els llacs estan més o menys estratificats tèrmicament, en funció del pH, de l'oxigen i ecològicament. Esta estratificació, que pot estar subjecta a importants variacions estacionals, poden ser registrat en els solages, aixina com els nivells de certs contaminants. Alguns moluscs (caragoles i bivalvats), en funció de si colonisen o no la zona profunda dels llacs poden ser indicadors de fenòmens de anoxia o de toxicitat dels fondos.

Tipos de llacs segons la seua formació

Es possible deduir l'orige d'un llac si s'observa el seu entorn. Un llac és un cos d'aigua estancada en una depressió del sol. Les depressions llacustres s'han format a partir d'una o vàries forces del subsol.

Els llacs molt profunts potser sorgiren a arraïl de moviments tectònics, açò és, quan s'afonen blocs de la corfa terrestre; els redons i de bordes alts tal volta se formaren quan se desplomà o volà el cràter d'un volcà; els allargats podrien ser restants de valls glaciars; per últim, els de forma de mija lluna són per lo regular producte de canvis més recents en el curs de riu. No obstant, ningú d'estos cossos d'aigua dolç és permanent.

Llacs glaciars de Rila en Bulgària.

Per les glaciacions

Les glaciacions han originat la majoria dels llacs. En Canadà, Finlàndia, parts de Escandinàvia i els Alps abunden els llacs el qual alliniament senyala el curs del decorriment del gel. Durant una glaciació ocorreguda en zones de latituts elevades, masses de gèl de fins 5 km de grossor afondaren la corfa. Conforme els glaciars alvançaven i retrocedien, el gel, tallant per la seua carrega de cristals, fregà el fondo de les valls, obri cavitats entre els becs i formà barreres de detrits rocosos (morrenas). Estes ultimes feren les voltes de dics que atraparen l'aigua del desgel i formaren llacs com els Finger de Nova York i el de Lucerna, el de Com i el de Garda, en els Alps. Els cinc Grans Llacs (Canadà-Estatts Units) s'originaren en forma pareguda, al terme de l'ultima glaciació, fa 15.000 anys. El mar Baltic sorgi també en eixa época, a mesura que la capa escandinava de gèl - que cobrí la major part del nort d'Europa - se derretia. Tipos de llacs:

• Llac glaciar, produïts per la dinàmica de grosses capes de gèl (indlandsis) en terreny de poca pendent durant el Pleistoceno, ocasionant depressions i drumlins en el terreny. Ej: En Canadà està el 60% dels llacs del món i la gran majoria són glaciars, açò es degut a la xàrcia de drenage que caracterisa este territori. En Finlàndia hi ha uns 180,000.
• Llac proglacial, produït en una àrea periglaciar per l'efecte de represa d'una morrena (llac morrénic) o una presa de gel que obstruïx el drenage del terreny o que es producte de l'afonada per la pressió isostática. Ej: Comú en serres tropicals com els Andas, especialment en la Serra Blanca del Perú a on s'ha construït uns 34 embassamentts per a contindre'ls d'un perillós colapse.
• Llac subglacial, produïts per la pressió baix grans glaciars que mantenen l'aigua liquida baix del gel. En la Antártida hi ha molts llacs subglacials, el llac Vostok es el major.
• Fiord d'aigua dolça, a on l'elevació del nivell del mar convertix antics fiords glaciars en llacs en forma de canals, com el llac de Com, llac de Garda i atres llacs sudalpinos d'Itàlia.
• Bassa llacustre, formada en una illa que a la seua volta està dins d'un llac, per eixemple: el llac Manitou de la illa Manitoulin dins del llac Furo en Ontario, Canadà.

Per forces tectòniques

Llac Victòria.

Els plegaments de la corfa terrestre (litosfera) creguen depressions que donen cabuda als majors llacs. La corfa s'aona degut a la pressió, lo que provoca alçaments redonejats nomenats «domos». Entre dos domos s'aplega a formar una depressió, o «cubeta», en la que quedaria atrapat fins un braç de mar que s'afona i crega una fossa que sol contindre algun llac molt profunt i molt antic. El llac Baikal, el més profunt del mon, el llac Tanganica, el segon més profunt, i el mar Mort se formaren a arraïl d'eixos poderosos moviments tectònics, ocorreguts possiblement fa més de 20 millons d'anys.

• Llac tectònic format en la depressió d'una falla o fossa tectònica que deformen la corfa, per lo que són allargats i profunts, com el llac Victoria, el llac Titicaca o el llac Baikal en Siberia, que te més de 1.600 m de fondaria.

Llac Tova en Sumatra.

Per activitat volcànica

Les erupcions violentes originen depressions que contenen els llacs més fermosos. A l'esclatar a través d'una obertura, el material fos perfora cràters en forma de vaixell abombada que mesuren fins 1.6 quilómetros de diàmetro. Llacs d'este tipo els hi ha en Centroamérica, Islàndia, Itàlia, Alemanya i Nova Zelanda. Els llacs de perola són molt més grans i se produïxen quan el bort d'un volcà se desploma cap al interior de la cambra de magma buit. En accessos de destrucció, els llacs de cràters coberts de tarquim i neu s'obrin pas a través de les seues bordes o noves explosions que els fan esclatar. En Luzón, Filipines hi ha un llac de cràter en el volcà Taal que a la seua volta està dins d'un llac de perola.

• Llac de cràter, format en un cràter volcànic en zones plujoses i està influenciat química i tèrmicament pel volcà. Eixemplets són el llac del Cràter dels Estats Units i molts llacs de les illes Kuriles.
• Llac de perola, format en una perola volcànica com per ej. el llac Tova d'Indonèsia en 100 Km de llongitut, el llac Cocibolca de Nicaragua que se formà en la perola més gran del món i el llac Cuicocha en Equador.
• Llac de lava, format per lava fosa en un cràter volcànic o en depressions circumdants, com el de la perola del volcà Kilauea en Hawai.
• Embassament volcànic. Les emanacions de material volcànic poden obstruir les valls dels rius. Aixina s'originà el llac Kivu, en Àfrica.

Per represament

• Embassament natural, produït per derroque de costeres, congelament en formació de plaques de gèl o chicotets embassaments construïts per castores.
• Llac artificial, també nomenat represa, presa, reservori, embassament i si es una bassa menor se denomina estany. Construït per a diversos fins com reservori agrícola, font d'aigua potable, presa hidroelèctrica, prevenció de creixcudes, per a facilitar la navegació, enramada, deports aquàtics i generalment pot ser un embassament d'usos múltiples. Eixemplets més coneguts són la Represa d'Itaipú entre Brasil i Paraguai, i la Presa de les Tres Goles en Chinenca.

Llac de Lispach, aiguamoll de Vosgos en França.

Per humitat del sol

La saturació del terreny origina diversos tipos de chapulles:

• Oasis, produït per una font d'aigua subterrànea o pou artesia en una zona àrida. Per ej.: Huacachina, oasis en el desert coster del Perú.
• Aiguamoll o fangar, format per pluges o inundacions en terreny pla, conte fondos de tarquim tou o fanguig. El major del món es el Pantanal en Suramèrica, conformat per una xàrcia de basses i terrenys inundables en 3 països.
• Mareny o llac coster, produït per filtració o inundació en maror alta, donada la seua proximitat al mar. Son d'aigua salada, dolç o salobre i generalment conte fondos arenencs.
• Estorada, produït per filtració o inundació en les creixcudes, donada la seua proximitat a rius o llacs. (No confondre en estuari)

Un terreny inundable no es considerat llac degut a que no presenta una conca definida.

Per endorreisme

El predomini del clima arit en una regio, reduïx o elimina l'erosió fluvial permetent que una conca se mantinga tancada i sense mecanismes de drenage cap als oceans. L'aridea determina que l'aporte d'aigua siga menor que l'evaporació, lo que ocasiona que els llacs retinguen les seues sales. Segons la salinitat poden ser salats, salobres, hipersalins o secs.

• Llac salat o llac endorreic a voltes nomenat mar interior, produït en una conca endorreica. Per ej. el mar Caspio com el major llac del mon, situat també en la major conca endorreica.
• Salina, bassa salada en les rodalies de mars o també interiors. Molt amprats per a l'extracció de sales.
• Salar, llac superficial endorreic normalment sec per l'extrema aridea. Per ej. el salar d'Uyuni en Bolívia, que es el més gran del mon.

Un dels 22 llacs de Križna jama, Eslovènia.

Per erosió kárstica

En l'erosió kárstica, el sol calcareu és susceptible de ser erosionat químicament per aigües en algun contingut acit, produint-se depressions o filtracions subterrànees.

• Llac subterràneu, associat a una cova o caverna en filtració d'aigües d'un aqüífer o un manal, a on se disolven el sostre de la grutes i se formen engolidors que s'omplin d'aigua. Llacs subterràneus d'este tipo se localisen en Sèrbia i en Yucatán, Mèxic, els d'este últim nomenats cenotes.
• Llac kárstico o cárstico, estajat en una depressió kárstica per dissolució superficial de les calcàrees, com se veu en les Basses de Ruidera en Castella-La Mancha, Espanya.

Braços morts del riu Nowitna en Alaska.

Per erosió fluvial

La força del corrent en plans i planices, obri meandres i dins d'estos s'apleguen a formar basses que tenen forma de ferradura i a voltes anguilejant. El rovina o la solsida de la riberes d'un riu sol obstruir l'eixida d'una conca, i en això se talla l'accés d'un afluent i se forma un llac.

• Llac en ferradura o braç mort, en forma de mija lluna, produït per la curva que deixa un meandre abandonat d'un riu de planiça. Per eixemple la gran cantitat de llacs que acompanyen els rius amazonics en Suramèrica, nomenats cochas en Perú.
• Llac aluvial, format quan hi ha retenció d'un riu per depòsits aluvials en la seua propi curs, com en el cas dels llacs de Trento, Itàlia.

Per atres forces

• Llac eòlic, produït per erosió del terreny pel vent, com els llacs de Languedoc, França.
• Llac de cràter d'impacte d'un meteorit, com el llac Bosumtwi que es el major llac de Ghana i el Elgygytgyn en Siberia.

Per forces mixtes

Alguns eixemplets notables:

• Els Grans llacs d'Amèrica del Nort s'originen sobre fosses tectòniques a on les forts glaciacions impediren la seua erosio i copamiento per solages.
• El llac Titicaca en Perú i Bolívia, s'originà per les mateixes forces tectòniques que alçaren les serres occidental i oriental dels Andas i la depressió entre elles que constituïx la Replanell del Collao. A açò se suma el clima semiàrit i arit propi de la conca endorreica Perú-Bolíviana que minimisa el drenage. Finalment la seua altitut de 3.812 msnm facilità el seu congelament durant les glaciaciones i impediren el seu reple sedimentari.
• La Mar Morta se situa en la conca endorreica més baixa del món en 416,5 mbnm, que a la seua volta està sobre la fossa tectònica responsable d'esta depressió.

Atres classificacions

Ademés de l'orige de la seua conca, els llacs se poden classificar segons:

• Els tipos de solages (clástics, carbonats, sulfats, clorurs, rics en matèria vegetal, etc.).
• La cantitat de nutrents i oxigen en les seues aigües (oligotrófics i eutrófics).
• El modo de circulació de les seues aigües:
  • Polimítics, en dos o més fases de circulació.
  • Monomíctics, en una fase de circulació.
  • Meromíctic, de característiques diferents en la superfície i la fondaria, les seues aigües no se mesclen i diferixen en la química dels sustratos i la temperatura.
• La salinitat de les seues aigües (de aigua dolça, salobres, salat, hipersalí i salar).
• El caràcter de la seua drenage:
  • Obert (exorreic)
  • Tancat (endorreic).
• La seua duració i disminució:
  • Permanent.
  • Llac efímer, de curta duració, com la Bassa de La Chiqueta en Piura, Perú.
  • Llac intermitent, produït estacionalment, com els llacs de Suràfrica nomenats Vlei.
  • Llac residual o shrunken, que es remanent d'un llac antic molt major, com el llac Agassiz en Canadà, el mar d'Aral en Àsia Central, el mar de Galilea i el llac Chad.
  • Llac antic o llac sec, que s'evaporà o se farcí de solage, fon drenat o erosionat.

Deformació dels llacs

Per atre costat, a mesura que s'obrin certes falles, alguns llacs desapareixen completament. Aixina com els conformà el sol, este també pot borrar-los. Els rius arrosseguen solages que conseguixen colmatar i farcir de tarquim els llacs. Ademés, la proliferació de certes plantes, com el lliri aquàtic, els obstruïx per complet. També desapareixen per seques, o per obra de l'home, que els drena o seca.

Biologia llacustre

Fins una fondaria de cent metros, les aigües superficials, be dotades de llum, calor, oxigen i elements nutritius, solen presentar una gran riquea de plàncton, mentres que en les aigües profundes predominen les bactèrias. Les zones llitorals presenten vegetació sumergida o semisumergida. En lo que respecta a la fauna, esta s'adapta, en general, a les condicions climàtiques, la salinitat i les corrents.

Consum

Llac de chapala, font d'abastiment d'aigua potable de la Zona Conurbada de Guadalajara

La civilisació moderna ha generat grans trastorns en els sistemes ecològics de molts llacs. L'us d'aigües llacustres per al consum huma, regadius, producció de energia elèctrica, transport i activitats recreatives s'ha portat a veta freqüentment sense les degudes mesures de cautela per a preservar la riquea biològica.

Els llacs més extensos del planeta

Nom	Extensió km²
Mar Caspio (Azerbaiyán-Aniran-Kazakstan-Russia-Turkmenistán)	371.000
Superior (EUA i Canadà)	82.000
Llac Victoria (Uganda, Tanzània i Kènia)	69.482
Huron (EUA, Canadà)	59.570
Míchigan (EUA)	57.800
Tanganica (Burundi-Tanzània-Zaire-Zambia)	32.892
Baikal (Rússia)	31.500
Gran Llac de l'Orso (Canadà)	31.153
Nyasa (Malaui-Moçambic-Tanzània)	29.604
Gran Llac de l'Esclau (Canadà)	28.570
Erie (Canadà-EE.UU)	25.667
Winnipeg (Canadà)	24.390
Ontario (Canadà-EUA)	19.010
Chad (Camerunn-Chad-Níger-Nigèria)	17.800
Ladoga (Russia)	17.678
Mar d'Aral (Kazakstan-Uzbekistán)	17.435
Baljash (Kazakstan)	17.250
Maracaibo (Veneçuela)	13.300
Bangweulu (Zambia)	9.800
Onega (Rússia)	9.720
Llac Cocibolca o de Nicaragua	8.624
Titicaca (Perú - Bolívia)	8.562
Mar Chicotiua (Argentina)	6.000
Merin (Uruguai - Brasil)	3.750
Sap (Camboja)	2.590 (24.605 durant l'estació de pluges)
Poopo (Bolívia)	2.337
Llac de Chapala (Mexic)	1.112

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Llacs.