Lliteratura anglosaxona

La lliteratura anglosaxona (o lliteratura en anglés antic) comprén la lliteratura escrita en anglosaxó (anglés antic) durant els siscents anys del periodo anglosaxó de Gran Bretanya, des de mediats del sigle V fins a la conquista normanda de l'any 1066. Estes obres pertanyen a gèneros tan diversos com la poesia èpica, hagiografia, traduccions de la Bíblia, obres jurídiques, cròniques, conjurs i uns atres. Es conserven en total uns 400 manuscrits d'este periodo, un conjunt molt significatiu que suscita l'interés tant del públic com dels especialistes.

Entre les obres destacades d'este periodo es troba el poema Beowulf, que ha alcançat el ranc d'epopeya nacional en el Regne Unit. La Crònica Anglosaxona és una colecció d'història sobre l'antiga Anglaterra. El poema Himne de Caedmon del sigle VII és un dels texts més antics en idioma anglés.

La lliteratura anglosaxona ha segut investigada des de distintes perspectives a lo llarc del temps. En el sigle XIX i principis del XX se centraven en la busca de les raïls germàniques de l'anglés, més tart es varen examinar els mèrits lliteraris, i hui en dia l'interés radica en qüestions paleogràfiques i en els manuscrits en sí, la seua datació, lloc d'orige, autoria i en la busca de conexions entre la cultura anglosaxona i el restant d'Europa durant l'Edat Mija.

Descripció

Es conserva un elevat número de manuscrits dels siscents anys del periodo anglosaxó, havent-se escrit la major part d'ells en els trescents últims (sigles IX-XI), tant en llatí com en llengua vernàcula. La lliteratura anglosaxona es troba entre les més antigues llengües vernàcules que es varen escriure. L'anglés antic va començar a escriure's per pura necessitat pràctica en les condicions que varen resultar de les invasions daneses: els eclesiàstics estaven preocupats per la decadència de l'ilustració llatina de tal manera que ningú podia llegir eixes obres. De la mateixa manera, el rei Alfredo el Gran (849-899), volent restaurar la cultura anglesa, va llamentar la penosa situació de l'educació llatina:

"Estava tan generalisada la decadència [educativa] en Anglaterra que molt pocs a este costat del Humber podien...traduir una carta del llatí a l'anglés; i crec que no hi havia molts més a l'atre costat del Humber" (Llibre de la regla pastoral, introducció).

El rei Alfredo es va donar conte de que, encara que pocs podien llegir llatí, molts podien encara llegir anglés antic. Llavors va propondre que els estudiants es formaren en anglés antic i aquells que destacaren deprendrien despuix llatí. D'esta manera, molts dels texts que han sobrevixcut són típicament educatius i orientats als estudiants.

En total queden uns quatrecents manuscrits que contenen texts en anglés antic, 189 d'ells considerats d'importància. Estos manuscrits han segut molt valorats pels coleccionistes des del sigle XVI, tant pel seu valor històric com per la bellea estètica de les seues lletres, uniformement espayades, i els elements decoratius.

No tots els texts poden ser considerats pròpiament lliteraris, com les llistes de noms o els ensajos d'escritura. No obstant, en molts casos es conserva una obra realment significativa, i per orde de cantitat, de major a menor, es conserven: sermons i vides de sants (els més numerosos), traduccions de la Bíblia; traducció d'obres llatines dels primers Pares de l'Iglésia; cròniques anglosaxones i obres d'història narratives; lleis, testamentes i atres obres jurídiques; obres pràctiques sobre gramàtica, medicina, geografia; i, finalment, pero no menys important, poesia.

Casi tots els autors anglosaxons permaneixen anònims, en algunes excepcions.

L'investigació del sigle XX s'ha centrat en: la datació dels manuscrits (els erudits del sigle XIX tendien a considerar-los més antics de lo que són); localisar on es varen crear els manuscrits (hi havia sèt scriptoria principals en els que es varen originar: Winchester, Exeter, Worcester, Abingdon, Durham, i dos en Canterbury: L'Iglésia de Crist i Sant Agustín); i en identificar els dialectes regionals que es varen usar (northumbri, merci, de Kent i saxó occidental considerant-se este últim com el principal, la variant “clàssica” de l'anglosaxó).