Diferència entre les revisions de "Napoleó Bonaparte"
| Llínea 29: | Llínea 29: | ||
En [[maig]] de l'any [[1802]], va instituir la Legió d'Honor, substituta de les antigues condecoracions monàrquiques i órdens de cavalleria, per a encorajar els guanys civils i militars; l'orde seguix sent la condecoració més important de França. | En [[maig]] de l'any [[1802]], va instituir la Legió d'Honor, substituta de les antigues condecoracions monàrquiques i órdens de cavalleria, per a encorajar els guanys civils i militars; l'orde seguix sent la condecoració més important de França. | ||
| + | |||
| + | === Caiguda de Napoleó === | ||
| + | L'aliança de Bonaparte en el sar Alexandre I va quedar anulada e l'any [[1812]] i Napoleó va emprendre una campanya contra [[Rússia]] que va acabar en la tràgica retirada de [[Moscou]]. Despuix del desastre de la Grande Armée a la Invasió francesa de Rússia, les potències continentals que havien segut constantment humillades per Napoleó en diverses guerres a lo llarc de tota una dècada, varen vore finalment una oportunitat de derrotar a Napoleó, i es varen unir a la Sisena Coalició que fins llavors consistia en l'aliança entre russos, britànics, espanyols i portuguesos. | ||
| + | |||
| + | Els francesos varen sofrir la seua retirada de Rússia, al punt que dels 650.000 hòmens que la varen invadir, solament 40.000 varen creuar el riu Berézina en [[novembre]] de l'any [[1812]]. S'estima que varen morir 570.000 soldats de l'eixèrcit francés i 400.000 de l'eixèrcit rus, a lo que cal sumar centenars de mils de baixes en la població civil. | ||
| + | |||
| + | Despuix d'este fracàs, Prusia es va unir a la coalició, la qual ara incloïa a Rússia, el Regne Unit, Espanya i Portugal. No obstant, Napoleó reasumi l'orde en Alemània, i infligí una série de derrotes als Aliats, que culminen en la batalla de Dresde el [[26 d'agost]] de [[1813]], a on les tropes aliades varen sofrir baixes de més de cent mil soldats. | ||
| + | |||
| + | Si be semblava que Napoleón anava a resorgir, es varen unir a la Coalició Àustria i Suècia, i en la batalla de les Nacions en Leipzig, el [[16 d'octubre]] els francesos varen ser derrotats en un enfrontament en el que els aliats contaven en el doble de tropes que Napoleó. Despuix d'esta batalla a on varen morir més de 120.000 soldats d'abdós costats, Napoleó es va replegar a França, pero el seu eixèrcit, d'a penes 100.000 hòmens, ya no era capaç de resistir l'envestida de la Coalició, en més de mig milló de soldats. | ||
| + | |||
| + | [[París]] va ser ocupada el [[31 de març]] de [[1814]]. El [[3 d'abril]] va ser depost pel Senat, i baix la pressió dels seus mariscals, Napoleó va abdicar salvaguardant els drets del seu fill el [[4 d'abril]], pero davant l'impossibilitat de mamprendre una ofensiva sobre París per la defecció de Marmont, va abdicar el [[6 d'abril]], esta volta sense posar condicions, i aixina negociar en els aliats. L'[[11 d'abril]], el tractat de Fontainebleau va establir la renúncia de sobirania en França i Itàlia per a sí i la seua família, i el seu exili a la chicoteta illa d'[[Elba]], a 20 km de la costa italiana, mantenint el seu títul d'emperador de manera vitalícia. | ||
| + | |||
| + | Conscient dels desijos dels britànics de desterrar-ho a una illa remota en l'[[Atlàntic]] i del rebuig del poble francés a la restauració borbònica, va escapar d'Elba en [[febrer]] de [[1815]] i va desembarcar en Antibes l'[[1 de març]] des d'a on es va preparar per a reprendre França. | ||
| + | |||
| + | El rei [[Luis XVIII]] va enviar al Quint Regiment de Llínea, comandat pel mariscal Michel Ney, que havia servit a Napoleó en Rússia. En trobar-li-ho en Grenoble, Napoleó es va acostar solament al regiment, es apea del seu cavall i, quan estava en la llínea de fòc del capità Randon, va cridar: «Soldats del Quint, vostés em reconeixen. Si algun home vol disparar sobre el seu emperador, pot fer-ho ara». Despuix d'un breu silenci, els soldats varen cridar: «¡Viu l'Empereur!» i varen marchar junt en Napoleó a París. Va aplegar el [[20 de març]], sense disparar ni un sol proyectil, aclamat pel poble, alçant un eixèrcit regular de 140.000 hòmens i una força voluntària que va ascendir a 200.000 soldats. Era el començ dels Cent Dies. | ||
| + | |||
| + | Establit de nou en París, va promulgar una nova constitució, més democràtica i lliberal que la vigent durant l'Imperi. Molts veterans varen acodir a la seua cridada, començant de nou l'enfrontament contra els aliats. El resultat va ser la campanya de Bèlgica, que va concloure en la derrota en la batalla de Waterloo el [[18 de juny]] de [[1815]]. | ||
| + | |||
| + | Napoleó va ser encarcerat i desterrat pels britànics a l'[[Santa Elena (illa)|illa de Santa Elena]], en l'Atlàntic, el [[15 de juliol]] de [[1815]] a on va morir el [[5 de maig]] de [[1821]]. | ||
== Cites == | == Cites == | ||
Revisió de 12:51 27 abr 2024
| Napoleó I | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Francesa | ||
| Naiximent: | 15 d'agost de 1769 | ||
| Lloc de naiximent: | Ajaccio, Còrsega | ||
| Defunció: | 5 de maig de 1821 (als 51 anys) | ||
| Lloc de defunció: | Santa Elena, Imperi britànic | ||
Napoleó Bonaparte (Ajaccio, Còrsega, 15 d'agost de 1769 - † Santa Elena, 5 de maig de 1821) fon un militar i home d'estat francés.
Biografia
Fon un general i polític francés naixcut en Còrsega que va regnar com a emperador de França en el nom de Napoleó I de 1804 a 1814 i de nou breument en 1815. Va establir el major imperi continental europeu des de Carlomagne i va introduir reformes lliberals en les terres que va conquistar a costa de les destructives Guerres Napoleòniques (1803-1815).
Des del seu ascens al poder, la figura de Napoleó ha segut objecte de crítiques i d'adulació.
El Còdic de Napoleó servix de base per a les lleis de molts països. En els països conquistats, Napoleó va instaurar règims semblats als de la Revolució francesa, que varen adoptar constitucions prou garantistes. El seu organisat govern va conseguir traure a França del caos durant i despuix de la Revolució. Napoleó va insertar en els països conquistats les idees de llibertat, igualtat i fraternitat.
Napoleó va instituir reformes, com l'educació superior, un còdic fiscal, sistemes de carreteres i aigüeral. Va negociar el Concordat de 1801 en l'Iglésia catòlica, que pretenia reconciliar en el seu règim a la població de majoria catòlica. Va ser presentat junt en els Artículs Orgànics, que regulaven el cult públic en França. Va dissoldre el Sacre Imperi Romà Germànic abans de l'unificació d'Alemània, que va tindre lloc més tart en el sigle XIX. La venda del territori de Louisiana a Estats Units va duplicar el tamany d'este país.
En maig de l'any 1802, va instituir la Legió d'Honor, substituta de les antigues condecoracions monàrquiques i órdens de cavalleria, per a encorajar els guanys civils i militars; l'orde seguix sent la condecoració més important de França.
Caiguda de Napoleó
L'aliança de Bonaparte en el sar Alexandre I va quedar anulada e l'any 1812 i Napoleó va emprendre una campanya contra Rússia que va acabar en la tràgica retirada de Moscou. Despuix del desastre de la Grande Armée a la Invasió francesa de Rússia, les potències continentals que havien segut constantment humillades per Napoleó en diverses guerres a lo llarc de tota una dècada, varen vore finalment una oportunitat de derrotar a Napoleó, i es varen unir a la Sisena Coalició que fins llavors consistia en l'aliança entre russos, britànics, espanyols i portuguesos.
Els francesos varen sofrir la seua retirada de Rússia, al punt que dels 650.000 hòmens que la varen invadir, solament 40.000 varen creuar el riu Berézina en novembre de l'any 1812. S'estima que varen morir 570.000 soldats de l'eixèrcit francés i 400.000 de l'eixèrcit rus, a lo que cal sumar centenars de mils de baixes en la població civil.
Despuix d'este fracàs, Prusia es va unir a la coalició, la qual ara incloïa a Rússia, el Regne Unit, Espanya i Portugal. No obstant, Napoleó reasumi l'orde en Alemània, i infligí una série de derrotes als Aliats, que culminen en la batalla de Dresde el 26 d'agost de 1813, a on les tropes aliades varen sofrir baixes de més de cent mil soldats.
Si be semblava que Napoleón anava a resorgir, es varen unir a la Coalició Àustria i Suècia, i en la batalla de les Nacions en Leipzig, el 16 d'octubre els francesos varen ser derrotats en un enfrontament en el que els aliats contaven en el doble de tropes que Napoleó. Despuix d'esta batalla a on varen morir més de 120.000 soldats d'abdós costats, Napoleó es va replegar a França, pero el seu eixèrcit, d'a penes 100.000 hòmens, ya no era capaç de resistir l'envestida de la Coalició, en més de mig milló de soldats.
París va ser ocupada el 31 de març de 1814. El 3 d'abril va ser depost pel Senat, i baix la pressió dels seus mariscals, Napoleó va abdicar salvaguardant els drets del seu fill el 4 d'abril, pero davant l'impossibilitat de mamprendre una ofensiva sobre París per la defecció de Marmont, va abdicar el 6 d'abril, esta volta sense posar condicions, i aixina negociar en els aliats. L'11 d'abril, el tractat de Fontainebleau va establir la renúncia de sobirania en França i Itàlia per a sí i la seua família, i el seu exili a la chicoteta illa d'Elba, a 20 km de la costa italiana, mantenint el seu títul d'emperador de manera vitalícia.
Conscient dels desijos dels britànics de desterrar-ho a una illa remota en l'Atlàntic i del rebuig del poble francés a la restauració borbònica, va escapar d'Elba en febrer de 1815 i va desembarcar en Antibes l'1 de març des d'a on es va preparar per a reprendre França.
El rei Luis XVIII va enviar al Quint Regiment de Llínea, comandat pel mariscal Michel Ney, que havia servit a Napoleó en Rússia. En trobar-li-ho en Grenoble, Napoleó es va acostar solament al regiment, es apea del seu cavall i, quan estava en la llínea de fòc del capità Randon, va cridar: «Soldats del Quint, vostés em reconeixen. Si algun home vol disparar sobre el seu emperador, pot fer-ho ara». Despuix d'un breu silenci, els soldats varen cridar: «¡Viu l'Empereur!» i varen marchar junt en Napoleó a París. Va aplegar el 20 de març, sense disparar ni un sol proyectil, aclamat pel poble, alçant un eixèrcit regular de 140.000 hòmens i una força voluntària que va ascendir a 200.000 soldats. Era el començ dels Cent Dies.
Establit de nou en París, va promulgar una nova constitució, més democràtica i lliberal que la vigent durant l'Imperi. Molts veterans varen acodir a la seua cridada, començant de nou l'enfrontament contra els aliats. El resultat va ser la campanya de Bèlgica, que va concloure en la derrota en la batalla de Waterloo el 18 de juny de 1815.
Napoleó va ser encarcerat i desterrat pels britànics a l'illa de Santa Elena, en l'Atlàntic, el 15 de juliol de 1815 a on va morir el 5 de maig de 1821.
Cites
Referències
- «Napoleon I». Enciclopedia Británica.
- Napoleó Bonaparte - World History Encyclopedia
- Williams, L. Pearce (1956). «Science, Education and Napoleon I». Isis 47 (4): 369-382. JSTOR 226629. S2CID 144112149. doi:10.1086/348507
Bibliografia
- Aubry, Octave (1994). Vida privada de Napoleón. Ed. Anaya & Mario Muchnik. ISBN 84-7979-154-3
- Browlee, Walter (2001). La armada que venció a Napoleón. Akhal. ISBN 84-460-1607-9
- Chardingi, Louis (1989). Napoleón el hombre: una radioscopia de su vida. Madrid: Edaf. ISBN 84-7640-354-2
- Cosmelli Ibáñez, José (noviembre de 1983). Historia Moderna y Contemporánea [35º]. Buenos Aires: Editorial Troquel. ISBN 950-16-6348-5
- Cronin, Vincent (1994). Napoleón. HarperCollins. ISBN 978-0-00-637521-0
- Ludwig, Emil. Napoleón. Editorial Juventud, Barcelona, 2000. ISBN 84-261-0949-7.
- Manfred, Albert. Napoleón Bonaparte. Globus, Madrid, 1995. ISBN 84-8223-076-X.
- Schwarzfuchs, Simon (1979). Napoleon, the Jews and the Sanhedrin. Routledge. ISBN 978-0-19-710023-3.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Napoleó Bonaparte.
«Napoleònic». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).