Ermita de Sant Isidre (Castelló)

Ermita de Sant Isidre

L'ermita de Sant Isidre o de Sant Isidre del Censal, se troba situada en el camí vell de la mar, en la partida de Censal, que té el seu orige en el Caminàs direcció al Grau de Castelló, en la ciutat de Castelló de la Plana, en la comarca de la Plana Alta.

Història

L'inici de la construcció de l'ermita fon en una donació realisada, en l'any 1628 per part d'un llaurador de la zona, Antonio Castell, dels terrenys a on s'assenta l'ermita, a la Confraria de Llauradors, en l'intenció de que en ells s'elevaren una ermita dedicada als sants Isidre, patró dels llauradors, i Pere, patró dels peixcadors. Actualment el sant títular és a soles Sant Isidre.

Esta donació es va vore enriquida per atres aportacions de veïns de la zona com la realisada per la donzella Úrsula Mas. Aixina, escomencen les obres de la primera ermita el 10 de juny de 1630 (encara que alguns autors parlen de 1631)​ i es varen finalisar en 1644.​

A lo llarc de l'història ha sofrit diverses intervencions, moltes relacionades en el seu us. Aixina, despuix d'haver segut utilisada com a hospital durant l'epidèmia de còlera de 1885, en l'any 1892 es va rehabilitar per a tornar a utilisar-se com a lloc de cult. En 1972 fon cedida a les Entitats Agràries de la ciutat, lo que va ajudar a una nova restauració que li va permetre alcançar un perfecte estat de conservació, fon restaurada l'any 1978.

Descripció

L'ermita s'alçà en época barroca pero en la seua construcció perviuen característiques pròpies d'estil gòtic com el cas dels nervis de l'arc d'accés al presbiteri. El conjunt està format pel temple i per una zona ajardinada i arborada, que s'estén a la seua entorn, aixina com un pou que presenta en brocal de pedra, tot això dins d'una zona amurallada per un chicotet mur de pedra i tela metàlica.​ L'ermita presenta una frontera àmplia arrematada en un campanar de paret en buit per a una sola campana i terminada en un creu de forja. Ademés presenta porche previ, molt obert, subjecte tan sol per quatre fins pilars en la part més externa, sobre els que reposa la coberta, d'una sola aigua (a diferència de la coberta del restant de l'ermita que és a dos aigües) i arrematada en teula. Protegida per este porche s'obri la senzilla porta d'accés al temple, en forma d'arc de mig punt, en làpides de pedra i escudellers correguts a abdós costats de la mateixa. El conjunt es complementa en l'anexa casa de l'eremita.

Per la seua banda interiorment es pot destacar junt a certs elements gòtics (poc comuns en les ermites de la zona de Castelló), uns atres més a l'us de la zona. Presenta planta de nau única dividida en tres corsies i prebisteri (que resulta un dels elements més cridaners de l'edifici. De forma rectangular i de menor altura que el restant de la nau, i al que s'accedix a través d'un arc triumfal recolzat en pilastres adossades i cobert en volta de traceria, en floró central en image del sant de l'advocació, Sant Isidre) tot això cobert en sostre de fusta soportada per arcs, en doble alvertent.​

Des d'un punt de vista artístic, l'element interior més destacable és el retaule datat de l'any 1652 (donado per Francisco Mercer Mas en 1672)​ i obra de l'escultor valencià, Antonio López (contractat pel prior i el procurador de la “Casa i Ermita de San Isidro i San Pedro).​ En un primer moment en el retaule podia contemplar-se un quadro (anònim) del sigle XVII que representava als sants titulars del temple, Sant Isidre llaurador i Sant Pere. Un atre llenç de l'época, atribuït a Urbano Fos és el que representa a Sant Miquel i Sant Roc. Per a la seua protecció durant la Guerra Civil de 1936, els quadros es varen portar a la Concatedral de Santa Maria, a on encara permaneixen en el seu museu.

Referències

• Ficha BRL. Generalitat Valenciana. Conselleria de Educació, Investigació, Cultura i Deport

Bibliografia

• Andreu Hernández, Mª Dolores. "Las Ermitas de Castellón. 2006

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ermita de Sant Isidre (Castelló).

• Ermita de Sant Isidre (Castelló) en Wikipedia