C

Lletra C

La C, c en minúscula, és la tercera lletra de l'alfabet valencià provinent del llatí. El seu nom és ce. El seu orige gràfic està en símbols fenicis per a representar una arma que es llançava. En el llatí es va arredonir i es va diferenciar de la G.

Fonètica

En valencià representa l'oclusiva velar sorda [k] de l'alfabet fonètic internacional en els següents casos:

• Davant de les vocals a, o, u.
• Davant de les consonants.
• En posició final (sac). Despuix d'una consonant nasal sol emmudir-se (banc, pronunciat ban), açò és un vulgarisme no admissible en el valencià estàndart, que sempre pronuncia la ce final.

És el fonema de la fricativa alveolar sorda [s] davant de e (cel), i (ciri).

També forma part del dígraf Ch (dígraf).

Ortografia

S'escriu ce

• En sò de [k] (colp)

1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.
2. En principi de sílaba formant els grups consonàntics CR, CL: crida, clau, dimecres, proclamà.
3. Davant de C, D, S, T, Z: acció, anècdota, dacsa, actua, eczema.
4. En final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en G o es conserve: pròlec, no pròleg, pero prologar. Fanc, no fang, pero fangós.

• En sò de [s] (cendra).

1. Inicial i interior de paraula, davant de E, I: cel, cinc, incert, província.
2. Davant de A, O, U escriurem ç (ce trencada): caçar, llançol, vençut.
3. En posició final de paraula escriurem ç, sempre que en derivar s’escriga c: capaç, capacitat; comerç, comerciar.
4. En els sufixos –aç/–aça, –uç/–uça (aumentatius, despectius) i –iç/–iça (matèria o tendència): bonaç, malaltuç, pastiç.

Vore també

• Alfabet valencià
• Dígraf

Enllaços externs

• «C». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre C.