Reggae

Bob Marley

El reggae és un gènero musical d'orige jamaicà. El terme reggae algunes vegades s'usa per a referir-se a la majoria dels ritmes típics de Jamaica, incloent ska, rocksteady i dub. En reggae es denomina més a un estil particular que es va originar després del desenroll del rocksteady. En este sentit, el reggae inclou tres subgèneros: el Skinhead Reggae, el roots reggae i el dancehall.

El terme reggae és una derivació de ragga, que a la seua vegada és una abreviació de raggamuffin, que en anglés significa lliteralment esgarrat. Este topònim es va usar per a designar als pobres de Jamaica, i també als rastes i als moviments culturals dels barris pobres. Actualment se nomena generalment ragga o raggamuffin a alguns subestils del reggae. Atres fonts senyalen que el terme reggae prové d'una cançó de The Maytals, cridada "Do the reggay", en la que la paraula "reggay" significaria "regular", és dir, gent comuna i corrent. Actualment està molt difòs per tot el món i inclús habitants d'unes quantes illes veïnes com l'illa de San Andrés i la de Providencia, en Colòmbia, l'interpreten com a música pròpia.

El reggae es basa en un estil rítmic caracterisat per talls regulars sobre una música de fons tocada per la bateria rítmica, coneguda com "Beat", i la bateria, que es toca en el tercer temps de cada compàs. Este ritme és més lent que el d'atres estils precursors del reggae com el ska i el rocksteady.

Al reggae se l'associa erròneament en el moviment rastafari, ya que molts elements d'este moviment foren presos i incorporats a la seua música per prominents músics de reggae en els anys 70 i 80. El reggae mai formà part de l'orde cerimonial de l'església rastafari, i els seus sacerdots són molt clars al diferenciar el reggae i la música rastafari. Ells senyalen que el reggae és part de la cultura jamaicana i que la cultura rastafari és la cultura etíop africana i la seua música el Nyahbinghi.

Alguns dels intérprets més coneguts del gènero són Bob Marley, Peter Tosh i Jimmy Cliff, Steel Pulse, Bunny Wailer, Black Uhuru, Lucky Dube, Eddy Grant.

La música reggae a sovint toca temàtica de tipos social, ademés de polítiques o religioses. Este compromís que adopta de vegades el reggae permet enllaçar-ho en atres estils com la cançó d'autor o el punk.

La primera aparició de la música reggae és atribuïda a la cançó "Fat Man" del cantant Derrick Morgan. Encara que hi ha els que sostenen que "Do the reggay" del grup The Maytals liderat per Toots Hibbert, fon el primer tema. [[Imagen:Toots hibbert.JPG|thumb|Toots Hibbert, cantant de The Maytals.]] El reggae, com els seus antecessors, el rocksteady i el ska, es desenrollà influït per atres estils que s'escoltaven en Jamaica, basant-se en sons Afro-Nortamericans com el rhythm & blues, o d'orige Afro-Caribeny com el Calipso, ska i atres ritmes antillans.

• La tradició cultivada en Jamaica per descendents d'esclaus.
• La música de charangues i bandes de vent, impulsada pels colonisadors britànics.
• La música popular nortamericana (soul, rhythm & blues) i Afro-antillana (soca, calypso, mento), que s'escoltava en la ràdio i es venia en discs.
• Els càntics d'església, relacionats en el gospel d'E.E.U.U.

Estils

En Jamaica, nous estils s'han fet populars, entre ells, el Dancehall i el Ragga (també conegut com raggamuffin) consistent en un reggae en basses electròniques, provablement influenciades pel Hip-Hop, Drum & Bass – I atres estils.

Gràcies a la llabor de DJ Kool Herc, va sorgir en els carrers de Nova York una nova cultura cridada Hip-Hop que inclou, entre les seues expressions sonores, la música Rap que en el seu orige consistia en un DJ (Disc Joquey) que s'encarregava de posar basses musicals en vinil sobre les quals un "MC" (Mestre de Cerimònies) recitava rimes al ritme de la música. Els termes Jaying, Toasting o Chating són gastats en Jamaica. Generalment el terme rapper s'usa en tot el món encara que es relaciona directament en el Hip-Hop i en el Rap i no en el reggae.

Skinhead Reggae

En l'independència de Jamaica del Regne Unit, en 1962, molts jamaicans pobres decidixen emigrar cap a Anglaterra portant en si la seua música (Ska i Rocksteady) està música té molta acceptació dins del moviment Mod que posteriorment i en la fusió dels Rudeboys i els boot-boys (Hooligans proveïts de botes en puntera d'acer per a propinar millors colps al moment de barallar contra els d'un equip de fútbol contrari) donaria pas al moviment Skinhead (en eixos anys hi havien moltíssims skinheads negres, mestiços i blancs, per lo qual no era un moviment raciste), on escomençarien a tocar-lo i apropiar-lo de la mà de Trojan Rècords. Hi ha que destacar que el Skinhead Reggae, és un reggae que tracta temes del context del Skinhead, és dir, temàtiques de convulsió social, orgull obrer i rebuig sobretot al racisme i la manipulació dels mijos de comunicació sobre el poble treballador de cara a donar una image del skinhead com un jove borracho raciste i ultraviolent, en conte de la verdadera image, la d'un jove orgullós de ser obrer, que odia la burguesia i l'autoritat.

Roots (Raïls)

Archiu:250px-Tiken Jah Fakoly.jpg

Tiken Jah Fakoly en el 2005.

Se diu roots reggae ("reggae raïl") a una varietat de reggae sobre la qual es van desenrollar les distintes variacions d'estils. Els temes recurrents en les lletres són la pobrea, la resistència a l'opressió del govern i la menció a la ganja o marihuana. En alguns cassos, les seues lletres mencionen l'alabança a Deu o Jah (sovint s'exclama Rastafari volent dir "príncep Tafarí" (Ras és príncep en amàric), que aludix al nom de naiximent, Tafari Makonnen, de Haile Selassie I Rei d'Etiopia (1892-1975), reconegut com a Deu en el seu caràcter de Rei pels rastafaris. Hi ha qui considera que el roots reggae va tindre el seu cim a finals dels anys 1970, en cantants com Johnny Clarke, Horace Andy i Lincoln Thompson treballant en productors d'estudis com Lee "Scratch" Perry, King Tubby i Coxsone Dodd. L'investigació experimental de tals productors dins de paràmetros tecnològics a sovint llimitats donaren pas al dub, i és vist per alguns historiadors de música com una de les primeres contribucions al desenroll del tecno en Costa Rica (encara que en so analògic).

El roots reggae és una part important de la cultura jamaicana. Encara que atres formes de reggae, com el dancehall l'han substituït en termes de popularitat en Jamaica, el Roots Reggae ha trobat un chicotet, pero creixent lloc a nivell mundial.

També es diu en la mateixa Jamaica, que abans quan s'escoltava el blues allà arribava en ones a sovint entretallades, i ells tractant d'imitar el so a poc a poc anaren creant el reggae, açò quant a la base de la rítmica i els patrons que s'usen són molt pareguts als del blues i el jazz.

Rockers

El rockers reggae és un subgènero de música del reggae que es feu popular a mijan i finals dels 70, existint simultàneament en el roots reggae i compartint característiques en el dub. El nom fon tret del sistema de so de rockers, propietat d'Augustus Pablo. També a vegades es coneixen el lovers rock, referint-se a la freqüència de temes romàntics en el treball d'alguns artistes, com Gregory Isaacs, Horace Andy, Black Uhuru, Júnior Murwin, i Dennis Brown, Steel Pulse, Aswad i Matumbi.

Història

L'única manera d'escoltar música era a través dels Sound systems. Originàriament solien ser festes a l'aire lliure en el centre de Kingston. La gent es reunia a escoltar la música i gojar de l'ambient mentres el DJ animava al públic. En la década dels anys 50 els jóvens jamaicans estaven molt interessats per la música que aplegava dels Estats Units, i que per les circumstàncies només era possible escoltar-la gràcies a les estacions de música del Sur de Florida i els potents watts dels denominats Sound Systems. Els Sound Systems substituiren a les orquestes dels locals de música dels anys 50. Resultava molt més econòmic llogar un equip per a reproduir música nortamericana. El cost de dispondre d'un tocadiscs o ràdio propis se superava posant els seus altaveus en el carrer per a que tot el món escoltara música. Duke "The Trojan" Reid i Clement "Sir Coxsone" Dodd i Vincent "King" Edwards van ser personages fonamentals en el desenroll del Sound System jamaicà de 1950. S'encarregaven de gravar sessions per a assegurar-se un suministre de melodies exclusives. També hi ha que destacar l'importància de la comunitat chinenca assentada a Jamaica, a la que pertanyien excelents productors associats als amos dels Sound Systems. Alguns dels més importants van ser: Lesie Kong, Byron Llig, Charlie Moo i per descontat Vincent "Randy" Chin. Un atre personage important fon Cecil Campbell, conegut després com Prince Buster, qui fon el primer a tindre la visió i donar-se conte de la necessitat un nou estil. Va emfatisar el contratemps, és a dir no en el “beat” o colp rítmic, sino després d'este. És aixina com naix el Ska. Es diu que el nom ve quan el futur guitarriste dels Skatalites, Jah Jerry Haines, anava creant una cançó com Prince Buster li havia demanat i ell diu que si poguera generar el so en algunes lletres, li sonaria a ska.

Peter Tosh tocant en la seua banda en 1978.

Els Sound Systems comencen a gravar les seues pròpies cançons per a guanyar ventages competitives entre ells. La guerra entre Sound Systems escala al punt de l'enviament de sabotejadors per part de la competència per a arruïnar les festes. Estos sabotejadors eren coneguts com Danse Hall Crashers. A pesar de la baixa calitat de les gravacions de Ska d'este temps, els entusiastes del dit ritme el porten a un punt de popularitat altíssim. El Ska és reconegut com a ball i música nacional de Jamaica. Com els balls dels Sound Systems eren una de les poques coses que la gent del ghetto podia denominar com alguna cosa pròpia, es convertiren en un dels eixos principals de la vida del centre de la ciutat, inclús en baròmetro per a medir els gusts de la gent. De sobte els productors van començar a realisar gravacions per a la venda; provaven els nous estils en els seus Sound Systems i casi tot el desenroll de la música jamaicana (Ska, Rock Steady, Reggae, Dancehall, Ragga...) ha sigut com a conseqüència de la competició entre els Sound Systems per trobar alguna cosa nova per a atraure a les multituts. La competició que existia per aquells temps per demostrar qui tenia el millor equip i la música més plantadora, era feroç, i els Sound Clashes (concurs pels quals 2 Sound Systems alternaven cançons i eren puntuats segons la reacció de la gent que assistia a l'acontenyiment) en algunes ocasions derramaven violència. Els Sound Clashes són encara part de la cultura del Reggae Alguns dubplates (discs de vinil) tenen talls exalçant el nom del Deejay i el seu Sound System. Són cançons realisades exclusivament per algun artiste per a un Sound System en concret, donant-li un gran valor afegit.

Actualment els Sounds Systems internacionals a destacar són: David Rodigan, Kilimanjaro, Stonelove, Matterhorn, Base Odyssey... Sound Systems

En quant al panorama nacional espanyol nomenem algun dels Sounds Systems Existents: Ambassah (Bilbao-Santander), Massive (Bilbao), Boirina (Barcelona), One Blood (Barcelona), Pastiu (Madrid), Rootsseeker (Madrid), Stereotone (Valéncia)...

En Valéncia el reggae escomençà a introduir-se a mitan dels 80 sobretot gràcies al grup Jah Macetas, més tart els seguirien grups com The Naturals o Natty Dread.

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Reggae de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.