Diferència entre les revisions de "Félix María de Samaniego"
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| + | {{Biografia| | ||
| + | | nom = Félix María Serafín Sánchez de Samaniego Zabala | ||
| + | | image = | ||
| + | | peu = | ||
| + | | nacionalitat = [[Espanyols|Espanyola]] | ||
| + | | ocupació = Escritor. | ||
| + | | data_naix = [[12 d'octubre]] de [[1745]] | ||
| + | | lloc_naix = [[Laguardia]], [[Àlaba]], [[País Vasc]], [[Espanya]] | ||
| + | | data_mort = [[11 d'agost]] de [[1801]] | ||
| + | | lloc_mort = [[Laguardia]], [[Àlaba]], [[País Vasc]], [[Espanya]] | ||
| + | }} | ||
'''Félix María Serafín Sánchez de Samaniego Zabala''' ([[Laguardia]], [[Àlaba]], [[12 d'octubre]] de [[1745]] - [[Laguardia]], [[Àlaba]], [[11 d'agost]] de [[1801]]) fon un escritor espanyol famós per les seues [[Faula|faules]], de to aleccionador per mig d'ensenyances. | '''Félix María Serafín Sánchez de Samaniego Zabala''' ([[Laguardia]], [[Àlaba]], [[12 d'octubre]] de [[1745]] - [[Laguardia]], [[Àlaba]], [[11 d'agost]] de [[1801]]) fon un escritor espanyol famós per les seues [[Faula|faules]], de to aleccionador per mig d'ensenyances. | ||
Revisió de 17:00 11 ago 2022
| Félix María Serafín Sánchez de Samaniego Zabala | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escritor. | ||
| Naiximent: | 12 d'octubre de 1745 | ||
| Lloc de naiximent: | Laguardia, Àlaba, País Vasc, Espanya | ||
| Defunció: | 11 d'agost de 1801 | ||
| Lloc de defunció: | Laguardia, Àlaba, País Vasc, Espanya | ||
Félix María Serafín Sánchez de Samaniego Zabala (Laguardia, Àlaba, 12 d'octubre de 1745 - Laguardia, Àlaba, 11 d'agost de 1801) fon un escritor espanyol famós per les seues faules, de to aleccionador per mig d'ensenyances.
Biografia
Félix María de Samaniego naixqué el 12 d'octubre de l'any 1745 en Laguardia, Àlaba, fill de Félix Ignacio Sánchez de Samaniego i Munibe, i de Juana María Teresa Zabala i Arteaga. D'ascendència noble, el seu pare disponia de recursos més que suficients com per a que Félix poguera dedicar-se a l'estudi. Es coneix poc sobre la seua infància i joventut: el seu principal biógraf, Eustaquio Fernández de Navarrete, afirma que va estudiar en un colege en França. Més tart va cursar estudis en l'Universitat de Valladolit, per a finalment, despuix d'un periple per França, establir-se en Vergara, vivint en el seu tio yayo el comte de Peñaflorida.
Formà part de la Societat Vascongada d'Amics del País, fundada per Peñaflorida, a on va llegir les seues primeres faules. La primera colecció de les mateixes va ser publicada en Valéncia en 1765. Del seu entusiasme pels enciclopedistes, en els qui va tindre contacte en el seu periple per França, va adquirir l'afició per la crítica mordaç contra la política i la religió; es va burlar dels privilegis, i va aplegar a rebujar un càrrec oferit per Floridablanca. Els seus contes més pujats de to varen ser composts a l'estil de les Faules eròtiques de Jean de la Fontaine. Per estos escrits i uns atres d'índole anticlerical, va sofrir la persecució de l'Inquisició: el Tribunal de Logronyo va tractar de confinar-ho en un convent en 1793 despuix de considerar anticlerical i llicenciosa part de la seua obra; es va salvar del castic gràcies a l'intervenció dels seus influents amics. Es desconeixen, no obstant, els detalls del procés inquisitorial. Segons Julio Caro Baroja, fon reclós "per una temporada" en el convent del Desert, en Sestao, "per denúncies respecte a la seua irreverència". De la seua estància allí va escriure una "saladíssima sàtira, que es coneix hui solament per fragments en la que descriu la vida que duyen els pares carmelites. La descripció del refectori i el menjar, presidit tot per una trista calavera":
por su puerta anchurosa
los gigantescos legos remangados,
cabeza erguida, brazos levantados,
presentando triunfantes
tableros humeantes,
coronados de platos y tazones,
con anguilas, lenguados y salmones;
verá también, así como el primero
en la refriega el capitán guerrero
entra por dar espíritu a su gente;
verá, digo, que el mismo presidente
levanta al cielo sus modestas manos,
pilla el mejor tazón, y sus hermanos,
imitan como pueden su talante:
y al son de la lectura gangueante.
que es el ronco clarín de esta batalla,
Són coneguts els violents enfrontaments lliteraris que va mantindre en alguns dels seus colegues, com Vicente García de la Huerta i Fra Diego González. Pero, sense lloc a dubtes, la més célebre i destacada lluita fon la que durant anys va sostindre en Tomás de Iriarte, que havia segut el seu amic llarc temps, contra qui va escriure opúsculs com la "Carta apologètica al senyor Masson". Samaniego, que havia publicat en 1781 la seua primera colecció de faules, es va irritar quan Iriarte va presentar la seua, publicada a l'any següent, com la «primera colecció de faules enterament originals».
Obra
L'influència de la seua educació francesa s'advertix en l'única obra per la que ho coneixem: les Faules en vers castellà per a l'us del Real Seminari Vascongat (1784), 157 faules distribuïdes en 9 llibres. Samaniego ridiculisa els defectes humans en les seues faules, imitant als grans faulistes Fedro, Esopo i La Fontaine. Encara que les faules de Samaniego estan escrites en vers, el seu caràcter és prosaic, donats els assunts que tracta i la seua finalitat és didàctica. Seguint l'eixemple de Fedro, Samaniego elimina de les seues faules el to ingenu i entranyable de que dotara Esopo a les seues i les plena de crítiques velades pero implacables contra personages rellevants, hàbits socials i actituts polítiques de dubtosa integritat. Entre les seues principals faules tenim: La coloma, Congrés de rates, La chicharra i la formiga, El gos i el cocodril i La rabosa i els raïms.
Escrigué aixina mateix una colecció de poesia eròtica, de to humorístic i contingut procaç, que acabà sent prohibida per l'Inquisició. Es va publicar per primera volta en el títul de El jardí de Venus.