Uiquilliteratura:Discurs del cap Seattle

“El gran caudill de Washington ha parlat, desija comprar la nostra terra. El gran cau­dill ha dit també unes paraules d’amistat i de pau. Està molt be de la seua banda, ya que nosatres sabem que ad ell no li calla nostra amistat. Pero considerarem la seua oferta, perqué sabem que si no venem la nostra terra, l’home blanc vindrà en els seus fusells i en prendrà possessió.”

“Com és possible, a vosatres, de comprar, o a nosatres, de vendre,bl’aire, l’escalf del nostre sol? No nos en sabem avindre. Nosatros no posseïm l’aire vibrant ni l’aigua que chapoteja; ¿com, llavors, nos els podeu comprar? Quan arribe l’hora, prendrem la decisió que fa al cas. Pero això no serà fàcil. Ya que per a nosatros esta terra és sagra­da. Gogem molt en els nostres boscs. La nostra vida és diferent de la vostra. L’aigua duspirejant que s’esmuny pels roquerols i rius no és simplement aigua per a nosatros, sino la mateixa sanc dels nostres antepassats. Si vos venem la terra, heu de pensar molt be que per a nosatres és una terra sagrada i que cal que ensenyeu als vostres fills que és una terra santa i que cada reflex de l’aigua límpida del llac relata els acontenyiments del passat del meu poble. El murmull de l’aigua és la mateixa veu dels pares de mon pare. Les rieres són nostres germanes, apaivaguen la nostra set. Els rius sostenen i duen les nostres canoes i nodrixen els nostres infants. Les cendres dels nostres antepassats són sagrades. Llurs tombes són un sòl que és sant, aixina com ho són els nostres turons i els nostres arbres. Esta part de la terra és per a nosatros una terra santa. Ya sabem que els hòmens pàlits no comprenen la nostra manera de viure. Per ad ells, un tros de terra és idèntic a un atre, perque és un estranger que ve de nit i pren el terreny que li calga. La terra no és la sa germana, sino sa enemiga. I quan l’ha conquistada, se’n vallunt. Això no li és problema. Oblida la tomba dels seus antepassats i heretage dels seus fills. Considera sa germana terra i son germà aire com dos mercaderies que pot explotar i revendre com pacotilla. La seua voracitat li farà devorar tot lo que existix en la superfície de la terra i, darrera d’ell, no deixarà més que un desert.”

“Yo no soc sino un salvage i no comprenc. He vist milers de búfals moriral prat, abandonats per l’home blanc que els havia batut d’un tren estant que redolava. No soc més que un salvage i no comprenccom és que les vostres cavalcadures d’acer que escopinyen fum són més importants que els búfals que nosatros no matem sino per sobre­viure.”

“Que devindrà a l’home sense els animals? Quan ya no hi haurà animals, l’home morirà en un gran sentiment de solitut. Lo que ocorre als animals ben pronte succeïx a l’home. Totes les coses tenen relació. Allò que cau a la terra, arriba als fills que poblen esta terra. Heu d’ensenyar als vostres infants que el terreny que ells trepidaran és compost per les cendres dels nostres antepassats. Ensenyeu-los a respectar este terreny, i digueu-los que si l’home escopinya a la terra, és damunt d’ell mateix que ecopinya.”

“Això ho sabem: tot es correspon, com la sanc que lliga una família. Tot pertany a tot. L’home no ha teixit la trama de la vida, no n’és sino un fil.”

“Nos esforçarem per a comprendre com és que l’home blanc vol comprar la nostra terra. Que és, puix, lo que l’home blanc vol comprar?, em pregunta el meu poble. És tan difícil de comprendre per a nosatros! Com podem comprar o vendre l’aire, l’escalf de la terra, la rapidea de l’antílop? Com podem nosatres vendre-vos estes coses icom podeu vosatros comprar-les? ¿Tindreu el dret de fer tot lo que voldreu de la terra, sim­plement perque l’home roig haurà posat la seua firma sobre un parrac de paper i l’haurà donat a l’home blanc?”

“Acceptarem-la vostra oferta de retirar-nos a una reserva que haureu destinat al meu poble, per consideració. I allà podrem viure en pau i en l'assolament. No té molta importància l’indret a on passarem els nostres últims dies. Els nostres chiquets han vist son pare revolcat per la derrota. Els nostres guerrers han conegut la vergonya de la desfeta i llurs dies han vingut buits, tant, que emmeticen els seus cossos en aliments en­sucrats i begudes fortes. És indiferent l’indret a on passarem els nostres últims dies. No se­rem molt numerosos. D’açí a uns pocs hiverns ya no restarà un sol chiquet de les nos­tres grans tribus que han vixcut en chicotets escolles en esta terra, dins d'estos boscs, i no hi haurà ningú per plorar damunt les tombes del nostre poble que fon tan puixant com el vostre.”

“I, per qué cal dria plorar la desaparició del meu poble? Les tribus estan compostes de sers humans. I res més. Els hòmens van i venen com les ones de la mar. I l’home blanc serà també anorreat i potser més de pressa que les atres races. Si empastifeu el vostre campament, morireu dins la vostra pròpia brutícia. I desapareixereu dins d'el foc, encés per la força del Gran Esperit que vos ha portat ad este país i vos ha fet amos d'esta terra i de l’home roig. Esta trista fi, és per a nosatros un misteri, ya que no arri­bem a comprendre per que els búfals són destrossats, els cavalls salvages domats; per que els indrets més lluntans dels nostres boscs són invadits per una superpoblació d'hòmens.”

“A on estan els matolls, els plançons? Desapareguts! A on està l’aire? Desaparegut! Hem de dir adeu als potros ràpits i a la caça. Qué significa això? Això significa el final de la vida i el començamentde de l’extinció.”

“Yo no ho comprenc. Els nostres camins són molt diferents dels seus. La vida de les vostres ciutats fa mal als ulls de l’home pell roja. Pero és perqué esta pell roja no és sino un salvage que no comprén res de res. En les ciutats de l’home blanc no hi ha cap indret a on reposar. Cap lloc a on l’home puga, en la primavera, sentir com s’obrin les gemes i el vol dels pardals. Este rebomboride les vostres ciutats em fa mal a les orelles. I, quin sentit li resta a la vida de l’home quan ya no pot sentir l’ulular de l’òliba en la nit, el raucar de les granotes en el canyar al capvespre? No soc més que un pell roja, soc un animal. Un indi estima el dolç murmull del vent damunt del llac i li agrada la flaire del vent purificat per la pluja del migdia que li du l’olor dels avets.”

“L’aire és preciós per a l’home de pell roja, perqué totes repartix el mateix aire, els animals, els arbres, els hòmens; tot participa del mateix aire. L’home blanc no fa cabal de l’aire que respira. Quan un home fa temps que s’està morint, ya no reacciona si respira un aire malsà.”

“Si venem la nostra terra, heu de tindre en conte que per a nosatres l’aire és pre­ciós, que l’aire aporta la vida a tot allò que destorba damunt del nostre sol. El vent, que ha donat a mon yayo el seu primer alè de vida, igualment s’ha endut el seu últim sospir. I el mateix vent ha de donar l’esperit de la vida als nostres chiquets. Si decidim d’acceptar la vostra oferta, hi posem una condició: cal que l’home blanc considere com a germans seus als animals d'esta terra.”

“El Gran Esperit vos ha donat el domini sobre els animals, els boscs i, en una in­tenció particular, també sobre l’home roig. Pero el vostre destí és un misteri per a l’home roig. Potser vos podríem comprendre si sabérem d'a on trau els seus somis l’home blanc. De quines promeses, de quines esperances nodrix als seus chiquets durantles llargues velles d’hivern? Quines visions grava en llurs cors a fi que, plens de desig, esperen el demà? Pero nosatros som uns salvages. Els somis de l’home blanc nos són amagats.”

“Quan l’últim home de pell roja haurà desaparegut d’esta terra, quan no serà més que una ombra el seu recort, com el d’un núvol que passa sobre el prat, llavors en­cara estes riberes i estos boscs seran habitats pels esperits del meu poble. Perqué nosatros nos estimem este país com el bebé els batuts del cor de la sa mare. Si vos venem la nostra terra, estimeu-la com nosatros l’hem estimada. Tingau-ne cura com nosatres n’hem tengut cura.”

“Pero nosatros sabem una cosa: el nostre Gran Esperit és el mateix que el vostre Deu i esta terra li és preada. L’home blanc no es pot escapolir de la sort de tots. Pot­ser a fi de contes serem, al mateix temps, tots germans. Un dia ho vorem.”

“Els hòmens blancs no han estimat mai la terra, els arbres, els animals. Quan nosatres, els indis, matem per obtindre carn, nos ho mengem tot perqué respectem l’animal que hem abatut. Quan arranquem rails, fem chicotets forats. Quan cremem l’herba per mor de les llangostes, no destruïm res. No amprem més que fusta morta. Inclús en els boscs més espessos no abatem mai un arbre. Pero l’home blanc conrea la terra, capgira i atropella els arbres, ho mata tot. L'arbre diu: “No ho faces. Això fa mal. No em faces mal”. Pero ells l’aterren a cops de d'estral i l’esmicolen. L’Esperit d'esta terra els abo­mina. Extirpen els arbres de a terral fins a la darrera rail. L'indi s’esforça en no fer mal a res ni a ningú, pero els hòmens blancs ho destruïxen tot.”