Pablo Milanés
Pablo Milanés Arias (Bayamo, Cuba, 24 de febrer de 1943 ‑ Madrit, 22 de novembre de 2022), fon un cantant, cantautor i músic cubà, un dels fundadors —junt a Silvio Rodríguez i Noel Nicola— de la Nova Troba Cubana.
Biografia
Pablo Milanés naixqué en Bayamo, província de Oriente (actual província de Granma), en Cuba. Estudià música en el Conservatori Municipal de L'Havana.
En els seus començos estigué molt influït per la música tradicional cubana i pel filin (feeling o ‘sentiment’, en anglés). El filin és un estil musical que es va iniciar en Cuba en els anys 1940 i suponia una nova manera d'afrontar la cançó, a on el sentiment definia l'interpretació i estava influït per les corrents nortamericanes de la cançó romàntica i del jazz. El filin s'acompanyava d'una guitarra, a l'estil dels vells trobadors pero enriquit per harmonisacions jazzístiques. Aixina s'establia esta nova forma de comunicació, sentiment o feeling en el públic.
En l'any 1964 s'incorporà com a intérpret al quartet Los Bucaneros, en els qui colaborà en els seus primers treballs. També provà sòrt com a soliste ocasional, diversificant d'esta manera les seues experiències que més tart li durien a treballar en solitari. En 1965 publicà Els meus 22 anys, considerada per molts el nexe d'unió entre el filin i la Nova Troba Cubana, incloent nous elements musicals i vocals que serien precursors de la música cubana que vindria despuix.
Cap a 1966 fon enviat per les autoritats a un camp de treball forçós de l'Unitat Militar d'Ajuda a la Producció (UMAP) en la zona de Camagüey, en el centre de l'illa. Despuix de fugir-se a L'Havana per a denunciar les injustícies comeses en lo que en 2015 va nomenar “un camp de concentració estaliniste” fon empresonat per dos mesos en La Cabanya i despuix manat a un campament de castic, a on permaneixqué fins a la dissolució de la UMAP, a finals de 1967. En una entrevista en 2015, comentà que encara esperava que el govern cubà li demane perdó per lo sofrit en eixa época.
Baix l'influix de la Primera Trobada Internacional de la Cançó de Protesta, celebrat en Varadero en 1967, escomençà a crear cançons de contingut polític. En 1968 oferí el seu primer concert en Silvio Rodríguez en la Casa de les Amèriques. Esta seria la primera mostra de lo que més tart, en 1972, sorgiria com el moviment musical popular de la Nova Troba. En eixe mateix lloc coneixeria als membres de l'èlit cultural i musical d'atres països americans en els que compartia les seues preocupacions socials. Violeta Parra, Mercedes Sosa, Daniel Viglietti, Chico Buarque, Simone, Vinícius de Moraes, Milton Nascimento, Víctor Jara entre molts atres, varen passar per la Casa de les Amèriques en aquella época.
Com a compositor, ha tocat diversos estils, entre ells el sò cubà i la cançó de protesta a finals dels 70. Va pertànyer al Grup d'Experimentació Sonora i ha compost temes per al cine. A través del GESICAIC, junt en atres destacats músics cubans, incloent a Silvio Rodríguez, va participar en un taller creatiu a on es formava a jóvens talents cinematogràfics cubans ensenyant-los lo millor de la música cubana, que posteriorment quedaria plasmat en una generació de cineastes que fonien a la perfecció música i cine. Esta etapa, que comprén des de finals dels xixanta fins a mijans dels setanta, i va repleta de temes de l'artiste: Yo no et demane, Els anys mossos, Cuba va, Hui la vaig vore, Yolanda, No em demanes, Els camins, Pobre del cantant, Home que vas creixent, Yo chafaré els carrers novament, i unes atres.
A principi dels anys 80, formà el seu propi grup, en la colaboració de varis amics que estigueren en ell en el GESICAIC. Esta etapa es caracterisa per la riquea dels recursos musicals utilisats i per la varietat dels gèneros entremesclats, encara que els seus continguts seguixen tenint un fort trasfondo social.
Un àlbum important en la seua carrera fon el titulat Volgut Pablo, un disc homenage gravat en alguns dels seus grans amics, i en el que participen gent de la talla de Víctor Manuel i Ana Belén, Luis Eduardo Aute i Mercedes Sosa, entre molts atres. Este disc tingué una seqüela en 2002, que duya el títul de Pablo Volgut. Dèsset anys despuix, un bon grapat d'artistes es tornen a reunir per a cantar al són de Pablo Milanés. En esta ocasió, ademés dels seus amics "clàssics", s'unixen artistes de la nova música pop, com Fher (el cantant del grup mexicà de roc Maná), Marco Antonio Muñiz o Armando Manzanero. Participà del documental Van Van, va escomençar la festa (2001).
En l'any 2005 compon una part de la banda sonora de la película Sempre Havana dirigida per Ángel Peláez. D'entre les seues moltes cançons, són especialment famoses: Yolanda, Yo em quede, Ame ad esta illa i El breu espai en que no estàs, Per a viure i Quànt vaig guanyar, quànt vaig perdre.
Numerosos artistes han colaborat en ell, entre els que destaquen Silvio Rodríguez, Ana Belén, Fito Páez, Ricardo Arjona, Maná, Luis Represas, Joaquín Sabina, Caco Senante, Ismael Serrano, Joan Manuel Serrat, Los Van Van, Carlos Varela, Lilia Vera, Víctor Manuel o Javier Ruibal.
Durant els últims anys vixqué entre L'Havana, Madrit, Mazaricos i Vigo.