Edició de «Uiquilliteratura:Discurs del cap Seattle»

“El gran cabdill de Washington ha parlat, desitja comprar la nostra terra. El gran cabdill ha dit també unes paraules d’amistat i de pau. Està molt bé de la seva banda, ja que nosaltres sabem que a ell no li calla nostra amistat. Però considerarem la seva oferta, perquè sabem que si novenem la nostra terra, l’home blanc vindrà amb els seus fusells i en prendràpossessió.”
“Com us és possible, a vosaltres, de comprar, o a nosaltres, de vendre, l’aire, l’escalf del nostre sòl? No ens en sabem avenir. Nosaltres no posseïm pas l’aire vibrant ni l’aigua que clapoteja; ¿com, llavors, ens els podeu comprar? Quan arribi l’hora, prendrem la decisió que fa al cas. Però això no serà fàcil. Ja que per a nosaltres aquesta terra és sagrada.Gaudim molt en els nostres boscos. La nostra vida és diferent de la vostra.L’aigua guspirejant que s’esmuny pels rierols i rius no és pas simplement aiguaper a nosaltres, sinó la mateixa sang dels nostres avantpassats. Si us venem laterra, heu de pensar molt bé que per a nosaltres és una terra sagrada i que calque ensenyeu als vostres fills que és una terra santa i que cada reflex del’aigua límpida del llac relata els esdeveniments del passat del meu poble. Elmurmuri de l’aigua és la mateixa veu dels pares del meu pare. Les rieres sónles nostres germanes, apaivaguen la nostra set. Els rius sostenen i duen lesnostres canoes i nodreixen els nostres infants. Les cendres dels nostresavantpassats són sagrades. Llurs tombes són un sòl que és sant, així com ho sónels nostres turons i els nostres arbres. Aquesta part de la terra és per anosaltres una terra santa. Ja sabem que els homes pàl·lids no comprenen lanostra manera de viure. Per a ells, un tros de terra és idèntic a un altre,perquè és un estranger que ve de nit i pren el terreny que li calgui. La terrano és la seva germana, sinó la seva enemiga. I quan l’ha conquerida, se’n valluny. Això no li és problema. Oblida la tomba dels seus avantpassats il’heretatge dels seus fills. Considera la seva germana terra i el seu germàaire com dues mercaderies que pot explotar i revendre com pacotilla. La sevavoracitat li farà devorar tot el que existeix a la superfície de la terra i,darrera d’ell, no deixarà més que un desert.”
 
“Jo no sóc sinó un salvatge i no comprenc. He vist milersde búfals morir al prat, abandonats per l’home blanc que els havia batut d’untren estant que rodolava. No sóc més que un salvatge i no comprenc com és queles vostres cavalcadures d’acer que escupen fumera són més importants que elsbúfals que nosaltres no matem sinó per sobreviure.”
 
“Que esdevindrà a l’home sense els animals? Quan ja no hihaurà animals, l’home morirà amb un gran sentiment de solitud. El que ocorreals animals ben aviat succeeix a l’home. Totes les coses tenen relació. Allòque s’escau a la terra, arriba als fills que poblen aquesta terra. Heud’ensenyar als vostres infants que el terreny que ells trepitjaran és compostper les cendres dels nostres avantpassats. Ensenyeu-los a respectar aquestterreny, i digueu-los que si l’home escup a la terra, és damunt d’ell mateix que escup.”
 
“Això ho sabem: tot es correspon, com la sang que lligauna família. Tot pertany a tot. L’home no ha teixit la trama de la vida, non’és sinó un fil.”
 
“Ens esforçarem per comprendre com és que l’home blancvol comprar la nostra terra. Que és, doncs, el que l’home blanc vol comprar?,em pregunta el meu poble. És tan difícil de comprendre per nosaltres! Com podemcomprar o vendre l’aire, l’escalf de la terra, la rapidesa de l’antílop? Compodem nosaltres vendre-us aquestes coses i com podeu vosaltres comprar-les?¿Tindreu el dret de fer tot el que voldreu de la terra, simplement perquèl’home roig haurà posat la seva signatura sobre un parrac de paper i l’hauràdonat a l’home blanc?”
 
“Acceptarem la vostra oferta de retirar-nos a una reservaque haureu destinat al meu poble, per consideració. I allà podrem viure en paui en l’isolament. No té pas gaire importància l’indret on passarem els nostres últims dies. Els nostresinfants han vist el seu pare rebolcat per la derrota. Els nostres guerrers hanconegut la vergonya de la desfeta i llurs dies han esdevingut buits, tant, queemmetzinen els seus cossos amb aliments ensucrats i begudes fortes. Ésindiferent l’indret on passarem els nostres darrersdies. No serem pas gaire nombrosos. D’aquí a uns pocs hiverns ja no restarà unsol infant de les nostres grans tribus que han viscut en petites colles enaquesta terra, dins aquests boscos, i no hi haurà ningú per plorar damunt lestombes del nostre poble que fou tan puixant com el vostre.”
 
“I, per que caldria plorar la desaparició del meu poble?Les tribus són compostes d’éssers humans. I res més. Els homes van i vénen comles ones de la mar. I l’home blanc serà també anorreat i potser més de pressaque les altres races. Si empastifeu el vostre campament, morireu dins la vostrapròpia brutícia. I desapareixereu dins el foc, encès per la força del GranEsperit que us ha menat a aquest país i us ha fet amos d’aquesta terra i del’home roig. Aquesta trista fi, és per a nosaltres un misteri, car no arribema comprendre per que els búfals són destrossats, els cavalls salvatges domats;per que els indrets més llunyans dels nostres boscos són envaïts per unasuperpoblació d’homes.”
 
“On són els matolls, els plançons? Desapareguts! On ésl’aire? Desaparegut! Hem de dir adéu als poltres ràpids i a la caça. Quèsignifica això? Això significa la fi de la vida i el començament del’extinció.”
 
“Jo no ho comprenc. Els nostres camins són molt diferentsdels seus. La vida de les vostres ciutats fa mal als ulls de l’home pell roja.Però potser és perquè aquest pell roja no és sinó un salvatge que no comprènres de res. A les ciutats de l’home blanc no hi ha cap indret on reposar. Caplloc on l’home pugui, a la primavera, sentir com s’obren les gemes i el voldels ocells. Aquest rebombori de les vostres ciutats em fa mal a les orelles.I, quin sentit li resta a la vida de l’home quan ja no pot sentir l’ulular del’òliba a la nit, el raucar de les granotes en el canyar al capvespre? No sócmés que un pell roja, sóc un animal. Un indi estima el dolç murmuri del ventdamunt del llac i li agrada la flaire del vent purificat per la pluja delmigdia que li duu l’olor dels avets.”
 
“L’aire és preciós per a l’home de pell roja, perquè totes reparteix el mateix aire, els animals, els arbres, els homes; tot participadel mateix aire. L’home blanc no fa cabal de l’aire que respira. Quan un homefa temps que s’està morint, ja no reacciona si respira un aire malsà.”
 
“Si venem la nostra terra, heu de tenir en compte que pera nosaltres l’aire és preciós, que l’aire aporta la vida a tot allò que estroba damunt el nostre sòl. El vent, que ha donat al meu avi el seu primer alède vida, igualment s’ha endut el seu últim sospir. I el mateix vent ha de donarl’esperit de la vida als nostres infants. Si decidim d’acceptar la vostraoferta, hi posem una condició: cal que l’home blanc consideri com a germansseus els animals d’aquesta terra.”
 
“El Gran Esperit us ha donat el domini sobre els animals,els boscos i, amb una intenció particular, també sobre l’home roig. Però elvostre destí és un misteri per a l’home roig. Potser us podríem comprendre sisabéssim d’on treu els seus somnis l’home blanc. Dequines promeses, de quines esperances nodreix els seus infants durant lesllargues vetlles d’hivern? Quines visions grava en llurs cors a fi que, plensde desig, esperin el demà? Però nosaltres som uns salvatges. Els somnis del’home blanc ens són amagats.”
 
“Quan l’últim home de pell roja haurà desaparegutd’aquesta terra, quan no serà més que una ombra el seu record, com el d’unnúvol que passa sobre el prat, llavors encara aquestes riberes i aquestsboscos seran habitats pels esperits del meu poble. Perquè nosaltres ens estimemaquest país com el nadó els batecs del cor de la seva mare. Si us venem lanostra terra, estimeu-la com nosaltres l’hem estimada. Tingueu-ne cura comnosaltres n’hem tingut cura.”
 
“Però nosaltres sabem una cosa: el nostre Gran Esperit ésel mateix que el vostre Déu i aquesta terra li és preada. L’home blanc no espot escapolir de la sort de tots. Potser a fi de comptes serem, tanmateix,tots germans. Un dia ho veurem.”
 
“Els homes blancs no han estimat mai la terra, elsarbres, els animals. Quan nosaltres, els indis, matem per obtenir carn, ens homengem tot perquè respectem l’animal que hem abatut. Quan arrenquem arrels, fempetits forats. Quan cremem l’herba per mor de les llagostes, no destruïm res.No emprem més que fusta morta. Fins i tot en els boscos més espessos no abatemmai un arbre. Però l’home blanc conrea la terra, capgira i atropella elsarbres, ho mata tot. L’arbre diu: “No ho facis. Això fa mal. No em facis mal”.Però ells l’aterren a cops de destral i l’esmicolen. L’Esperit d’aquesta terraels abomina. Extirpen els arbres del sòl fins a la darrera arrel. L’indis’esforça a no fer mal a res ni a ningú, però els homes blancs ho destrueixentot.”