Edició de «Història de l'electricitat»

[[Archiu:Luigi Galvani Experiment.jpeg|thumb|250px|Gravat mostrant la teoria del [[galvanisme]] segons els experiments de [[Luigi Galvani]]. ''De viribus electricitatis in motu musculari commentarius'', [[1792]] ]]
La '''història de l'electricitat''' es referix a l'estudi i a l'us humà de l'[[electricitat]], al descobriment de les seues lleis com a [[fenomen físic]] i a la invenció d'artefactes per al seu us pràctic. El fenomen en si, sense conta la seua relació en l'observador humà, no té [[història]]; i si se la considerara com a part de la [[història natural]], en tindria tanta com el [[temps]], l'[[espai]], la [[matèria]] i l'[[energia]]. Com també es denomina ''electricitat'' la branca de la ciència que estudia el fenomen i la branca de la [[tecnologia]] que l'aplica, la ''història de l'electricitat'' és la branca de la [[història de la ciència]] i de la [[història de la tecnologia]] que s'encarrega de l'estudi de la seua aparició i evolució.
[[Archiu:Amber hg.jpg|thumb|250px|Un fragment d'[[àmbar]] que [[Tales de Milet]] va poder utilisar en la seua experimentació de l'efecte triboelèctric. El nom en [[grec]] d'este material (''ελεκτρον, elektron'') s'utilisà per a nomenar el fenomen i la ciència que l'estudia, a partir del llibre ''[[De Magnete|De Magnete, Magneticisque Corporibus, et de Magno Magnete Tellure]]'', de [[William Gilbert]] ([[1600]]).]]
Una de les seues fites inicials pot situar-se cap a la [[década del 600 aC]], quan el [[filosofia|filòsof]] [[antiga Grècia|grec]] [[Tales de Milet]] va observar que fregant una vara d'àmbar en una pell o en llana, s'obtenien chicotetes [[Càrrega elèctrica|càrregues]] ([[efecte triboelèctric]]) que atreen chicotets objectes, i fregant molt temps, podia arribar a causar l'aparició d'una purna. A prop de l'antiga ciutat grega de [[Magnèsia (Tessàlia)|Magnèsia]] es trobaven les denominades [[Òxit de magnesi|pedres de Magnèsia]], que incloïen [[magnetita]]. Els antics grecs van observar que els trossos d'este material s'atreen entre si, i també atreen chicotets objectes de [[ferro]]. Les paraules ''magneto'' – equivalent al terme català [[imant]] – i [[magnetisme]] deriven d'este topònim.

L'electricitat evolucionà històricament des de la simple percepció del fenomen, al seu tractament científic, que no es faria sistemàtic fins al [[segle XVIII]]. Es van registrar al llarc de l'[[edat antiga]] i la [[edat mija|mija]] atres observacions aïllades i simples especulacions, així com intuïcions mèdiques (us de [[Anguila elèctrica|peixos elèctrics]] en malalties com la [[gota (malaltia)|gota]] i el [[mal de cap]]) referides per autors com [[Plini el Vell]] i [[Escriboni Llarg]],<ref>{{citar ref|nom= Theodore H. |cognom= Bullock
|títol= Electroreception
|pàgines= 5–7
|editorial= Springer
|any= 2005
| isbn = 0387231927}}
{{citar ref|nom= Simon C. |cognom= Morris
|títol= Life's Solution: Inevitable Humans in a Lonely Universe
|pàgines= 182–185
|editorial= Cambridge University Press
|any= 2003
| isbn = 0521827043}}
</ref> o objectes arqueològics d'interpretació discutible, com la [[bateria de Bagdad]],<ref>
{{citar ref|nom= Arran |cognom= Frood
|títol= Riddle of 'Baghdad's batteries'
|editorial= BBC
|data= [[27 de febrer]] del [[2003]]
|consulta= 2008-02-16
| url = http://news.bbc.co.uk/1/hi/sci/tech/2804257.stm}}
</ref> un objecte trobat a l'[[Iraq]] el [[1938]], datat al voltant del [[250 aC]], que s'assembla a una cela electroquímica. No s'han trobat documents que en demostren la utilisació, encara que hi ha atres descripcions anacròniques de dispositius elèctrics en murs egipcis i escrits antics.

Estes especulacions i registres fragmentaris són el tractament quasi exclusiu (en la notable excepció de l'us del magnetisme per a la [[brúixola]]) que hi ha des de l'[[Història Antiga|antiguetat]] fins a la [[Revolució científica]] del [[segle XVII]]; tot i que encara llavors, passa a ser una mica més que un espectàcul per a exhibir als salons. Les primeres aportacions que poden entendre's com a aproximacions successives al fenomen elèctric foren realisades per investigadors sistemàtics com [[William Gilbert]], [[Otto von Guericke]], [[Du Fay]], [[Pieter van Musschenbroek]] ([[Ampolla de Leiden]]) o [[William Watson]]. Les observacions someses al mètodo científic van començar a donar els seus fruits en [[Luigi Galvani]], [[Alessandro Volta]], [[Charles-Augustin de Coulomb]] o [[Benjamin Franklin]], proseguides a començaments del [[segle XIX]] per [[André-Marie Ampère]], [[Michael Faraday]] o [[Georg Ohm]]. Els noms d'alguns d'estos pioners van acabar donant nom a numeroses unitats utilisades hui dia en la mesura de les diferents magnituts del fenomen. La comprensió final de l'electricitat es va conseguir per mig de la seua unificació en el magnetisme en un únic [[Electromagnetisme|fenomen electromagnètic]] descrit per les [[equacions de Maxwell]] ([[1861]]-[[1865]]).

El [[telégraf elèctric]] ([[Samuel Morse]], [[1833]], precedit per [[Carl Friedrich Gauss|Gauss]] i [[Wilhelm Weber|Weber]], [[1822]]) pot considerar-se com la primera gran aplicació en el camp de les [[telecomunicacions]], pero no serà a la primera revolució industrial, sinó a partir de l'últim quart del [[segle XIX]] quan les aplicacions econòmiques de l'electricitat la convertiran en una de les forces motrius de la segona revolució industrial. Més que l'época de grans teòrics com [[Lord Kelvin]], fou el moment dels enginyers, com [[Zénobe Gramme]], [[Nikola Tesla]], [[Frank Sprague]], [[George Westinghouse]], [[Ernst Werner von Siemens]], [[Alexander Graham Bell]] i sobretot [[Thomas Alva Edison]] i la seua revolucionària manera d'entendre la relació entre la [[investigació]] científico-tècnica i el [[Economia de mercat|mercat capitalista]]. Els successius canvis de [[paradigma]] de la primera mitat del [[segle XX]] ([[relativisme|relativista]] i [[mecànica quàntica|quàntic]]) estudiaran la funció de l'electricitat en una nova dimensió: l'[[àtom|atòmica]] i la [[Partícula subatòmica|subatòmica]].
[[Archiu:Particle accelerators 1937.jpg|thumb|right|200px|[[Multiplicador de tensió]] [[John Cockcroft|Cockcroft]]-[[Ernest Walton|Walton]] utilitzat en un [[accelerador de partícules]] de [[1937]], que arribava a un milló de [[volt]]s.]]

L'[[electrificació]] no fou només un procés tècnic, sino un verdader canvi social d'implicacions extraordinàries, començant per l'[[allumenat]] i seguint per tot tipo de processos industrials ([[motor elèctric]], [[metalúrgia]], [[refrigeració]]...) i de comunicacions ([[telefonia]], [[ràdio]]). [[Lenin]], durant la [[Revolució bolchevic]], va definir el [[socialisme]] com la suma de l'electrificació i el poder dels [[soviet]]s,<ref>Dita molt citada, aquí glosada per [[Slavoj Žižek]] [http://www.infoamerica.org/teoria_articulos/zizek02.htm ''Lenin ciberespacial: ¿per qué no?) International Socialism N° 95, 2002.</ref> però va ser sobretot la [[societat de consum]] que va nàixer als països capitalistes, la que va dependre en major mesura de la utilisació domèstica de l'electricitat als [[electrodomèstic]]s i va ser en estos països on la retroalimentació entre la ciència, la tecnologia i la societat va desenrollar les complexes estructures que van permetre els actuals sistemes de [[I+D]] i [[I+D+I]], en qué la iniciativa pública i privada s'interpenetren, i les figures individuals es difuminen en els equips d'investigació.

L'energia elèctrica és essencial per a la [[societat de la informació]] de la [[tercera revolució industrial]] que es ve produint des de la segona mitat del segle XX ([[transistor]], [[televisió]], [[computació]], [[robòtica]], [[Internet]]...). Únicament pot comparar-se-li en importància la [[motorisació]] dependent del [[petròleu]] (que també és àmpliament utilisada, com els atres [[combustibles fòssils]], en la generació d'electricitat). Abdós processos van exigir quantitats cada vegada més grans d'energia, la qual cosa és en l'orige de la [[crisis energètica]] i [[Contaminació atmosfèrica|mediambiental]] i de la investigació de noves [[font d'energia|fonts d'energia]], la majoria en immediata utilisació elèctrica ([[energia nuclear]] i [[energies alternatives]], donades, les llimitacions de la tradicional [[hidroelectricitat]]). Els problemes que té l'electricitat per al seu almagasenament i transport en llargues distàncies, i per a l'autonomia dels aparells mòvils, són reptes tècnics encara no resolts de forma prou eficaç.

L'impacte cultural del que [[Marshall McLuhan]] va denominar Edat de l'Electricitat, que seguiria a l'Edat de la [[Mecanisació]] (per comparació a com l'[[Edat dels Metals]] va seguir a l'[[Edat de Pedra]]), prové de l'altíssima [[velocitat]] de propagació de la radiació electromagnètica (300.000 km/segon) que fa que es percebe de forma quasi instantànea. Este fet comporta possibilitats abans inimaginables, com la simultaneïtat i la divisió de cada procés en una [[seqüència]]. Es va impondre un canvi cultural que provenia de l'enfocament en "segments especialisats d'atenció" (l'adopció d'una perspectiva particular) i la idea de la "consciència sensitiva instantànea de la totalitat", una atenció al "camp total", un "sentit de l'estructura total". Es va fer evident i prevalent el sentit de "forma i funció com una unitat", una "idea integral de l'estructura i configuració". Estes noves concepcions mentals van tenir gran impacte en tot tipo d'àmbits científics, educatius i fins i tot artístics (per eixemple, el [[cubisme]]). En l'àmbit de l'espacial i polític, "l'electricitat no centralisa, sino que descentralisa... mentres que el ferrocarril requerix un espai polític uniforme, l'avió i la ràdio permeten la major discontinuïtat i diversitat en l'organisació espacial".<ref>[http://www9.georgetown.edu/faculty/irvinem/theory/McLuhan-Understanding_Media-I-1-7.html''Understanding Media''], p.13; ''Reversal of the Overheated Medium'', pg. 36 - [[Marshall McLuhan]] (1964) </ref>

== Segle XVII ==
La [[Revolució científica]] que s'estava produint des de [[Copèrnic]] a l'astronomia i [[Galileo Galilei|Galileu]] a la física no trobà aplicacions molt primerenques al camp de l'electricitat, licitant-se a l'activitat dels pocs autors que tracten sobre ella a la recopilació ''[[baconiana]]'' de les dades experimentals, que fins aquell moment no arribaren a induir models explicatius.

[[Archiu:William Gilbert.jpg|thumb|150px|[[William Gilbert]]. ]]
=== William Gilbert: materials ''elèctrics'' i materials ''anelèctrics'' (1600) ===
{{principal|De Magnete|William Gilbert}}

El científic anglés [[William Gilbert]] (1544-1603) publicà el seu llibre ''[[De Magnete]]'', on utilisà la paraula llatina ''electricus'', derivada del grec ''elektron'', que significa àmbar, per a descriure els fenòmens descobert pels grecs.<ref>El primer us en anglés es deu a [[Sir Thomas Browne]], en ''Pseudodoxia Epidemica'', 1646.</ref>
[[Archiu:Guericke.png|thumb|right|150px|[[Otto von Guericke]]. ]]
Anteriorment, l'italià [[Gerolamo Cardano]]havia ja diferenciat, potser per primer cop, entre les forces magnètiques i les elèctriques (''De Subtilitate'' 1550). Gilbert establí les diferències entre ambdós fenòmens arran que la reina [[Elisabet I d'Anglaterra]] li ordenés estudiar els imants per a millorar l'exactitud de les [[brúixola|brúixoles]] utilitzades en la navegació, aconseguint amb aquest treball la base principal per a la definició dels fonaments de l'[[electrostàtica]] i del [[magnetisme]]. A través de les seues experiències classificà els materials en ''elèctrics'' ([[aïllant elèctric|aïllants]]) i ''anelèctrics'' ([[conductor]]s) i ideà el primer [[electroscopi]]. Descobrí la [[imantació]] per influència, i observà que la imantació del [[ferro]] es pert quan se calfa fins a ferro roent. Estudià la inclinació d'una agulla magnètica concloent que la [[Terra]] es comporta com un gran [[imant]]. El Gilbert és la unitat de mesura de la [[força magnetomotriu]].<ref>[http://chem.ch.huji.ac.il/history/gilbert.html Biografia de William Gilbert] {{en}} [14-5-2008]</ref>

=== Otto von Guericke: les càrregues elèctriques (1660) ===
{{principal|Electrostàtica|Otto von Guericke}}
Les investigacions de Gilbert foren continuades pel físic alemany [[Otto von Guericke]] (1602-1686). A les investigacions que realisà sobre l'[[electrostàtica]] observà que es produïa una repulsió entre els cossos electrisats després d'haver estat atrets. Ideà la primera màquina electrostàtica i conseguí fer aparéixer espurnes d'un globus fet de [[sofre]], que el portà a especular sobre la naturalea [[electricitat|elèctrica]] dels [[llamp]]s. Fou la primera persona que estudià la [[luminescència]].<ref>[http://library.thinkquest.org/C006011/english/sites/guericke_bio.php3?f=2&b=50&j=1&v=0 Biografia d'Otto von Guericke] (en anglès) [14-5-2008]</ref>

== Segle XVIII: la Revolució industrial ==
La [[crisis de la consciència europea]] renovà el panorama intelectual que hi havia a finals del segle XVII i principis del segle XVIII, iniciant així el conegut ''Segle de les llum'' o de la [[Ilustració]]. Institucions científiques franceses de nova creació, com la ''[[Royal Academy of Arts|Royal Academy]]'' anglesa, i l'esperit crític que els [[enciclopèdia|enciclopedistes]] francesos expandien per tot el continent, convivien en l'inici de la [[Revolució Industrial]]. No obstant això, la retroalimentació entre ciència, tecnologia i societat encara no s'havia produït. Excepte el [[parallamps]], cap de les innovacions tècniques del segle tingué a vore en les investigacions científiques sobre l'electricitat, fet que no és exclusiu d'este camp: la mateixa [[màquina de vapor]] precedí durant cent anys a la definició de la [[termodinàmica]] per [[Nicolas Léonard Sadi Carnot|Sadi Carnot]].<ref>Quintanilla y Sánchez Ron, ''op. cit'', especialment ''Ilustración y Revolución Industrial'', pg. 26.</ref>

=== Stephen Gray: els ''efluvis'' (1729) ===
{{principal|Conductivitat elèctrica|Stephen Gray}}
El físic anglés [[Stephen Gray]] (1666-1736) estudià principalment la [[conductivitat elèctrica]] dels cossos i, després de molts experiments, fon el primer a transmetre l'electricitat a través d'un conductor, l'any 1729. En els seus experiments descobrí que perqué l'electricitat, o els "efluvis" o "virtut elèctrica", com ell li nomenà, pogué circular pel conductor, este havia d'estar aïllat de terra. Posteriorment estudià altres formes de transmissió i, juntament en el científics G. Wheler i J. Godfrey, classificà els materials en conductors i aïllants de l'electricitat. Inventà una [[làmpada]] elèctrica i ideà [[endoll]]s, [[interruptor]]s i sistemes d'[[instalació elèctrica|instalacions elèctriques]].<ref>[http://chem.ch.huji.ac.il/history/gray.html Biografía de Stephen Gray] Inglés [15-4-2008]</ref>

=== Charles François de Cisternay du Fay: ''càrrega vítria'' i ''càrrega resinosa'' (1733) ===
{{principal|Càrrega elèctrica}}
[[Archiu:Charles François de Cisternay du Fay.jpg|thumb|left|100px|[[Charles François de Cisternay du Fay]] ]]
El científic francès [[Charles François de Cisternay du Fay]] (1698-1739) quan es va assabentar dels treballs de Stephen Gray, dedicà la seva vida a l'estudi dels fenòmens elèctrics. Du Fay, entre molts altres experiments, observà que una làmina d'[[or]] sempre era repel·lida per una barra de [[vidre]] electrificada. Publicà els seus treballs el 1733 i fon el primer a identificar l'existència de dos tipo de [[càrrega elèctrica|càrregues elèctriques]] (denominades hui en dia positiva i negativa), que les nomenà càrrega vítria i càrrega resinosa, perquè ambdues es manifestaven d'una manera al fregar, en un mocador de seda, el vidre (càrrega positiva) i de manera diferent al fregar, amb una pell, algunes substàncies resinoses com l'[[àmbar]] o la goma (càrrega negativa).

=== Pieter van Musschenbroek: l'ampolla de Leiyden (1745) ===
[[Archiu:Leydenjar.png|thumb|80px|Dibuix del condensador original]]
{{Principal|Ampolla de Leiden}}
El físic holandés [[Pieter van Musschenbroek]] (1692-1761), que treballava a la [[Universitat de Leiden]], efectuà una experiència per a comprovar si una ampolla plena d'[[aigua]] podia conservar càrregues elèctriques. Aquesta ampolla consistia en un recipient en un tap el qual se li travessava una vareta metàlica sumergida en un líquit. La vareta tenia una forma de ganxo a la part superior que se li acostava un [[conductor]] carregat elèctricament. Durant l'experiència un assistent va separar el conductor i va rebre una forta descàrrega en acostar la seua mà a la vareta, degut a l'[[electricitat estàtica]] que s'havia almagasenat a l'ampolla. D'aquesta manera es va descobrir l'[[ampolla de Leiden]] i el fonament dels actuals capacitadors o [[condensador elèctric|condensadors elèctrics]].<ref>[http://www.fisicanet.com.ar/biografias/cientificos/m/musschenbroek.php Biografía de Pieter van Musschenbroek] Física.net [14-5-2008]</ref>

=== William Watson: el corrent elèctric (1747) ===
[[Archiu:William Watson.jpg|esquerra|thumb|100px|[[William Watson]]. ]]
{{Principal|Corrent elèctric}}
Sir [[William Watson]] (1715-1787), metge i físic anglès, va estudiar els fenòmens [[electricitat|elèctrics]]. Va realitzar modificacions a l'[[ampolla de Leiden]] afegint-li una cobertura de [[metall]], descobrint que d'aquesta manera s'incrementava la descàrrega elèctrica. El 1747 va demostrar que una descàrrega d'electricitat estàtica és un [[corrent elèctric]]. Va ser el primer a estudiar la propagació de corrents en gasos enrarits.<ref>[http://web.archive.org/20030127033952/www.geocities.com/neveyaakov/electro_science/watson.html Biografía de William Watson] Inglés [14-5-2008]</ref>

=== Benjamin Franklin: el parallamps (1752) ===
{{Principal|Parallamps}}
[[Archiu:Franklin-Benjamin-LOC.jpg|thumb|100px|left|Retrat de [[Benjamin Franklin]] ]]
El polifacètic estatunidenc [[Benjamin Franklin]] (1706-1790) va investigar els fenòmens elèctrics naturals. És conegut particularment pel seu famós experiment on fent volar una [[milotxa]] durant una tempesta, va demostrar que els [[llamp]]s eren descàrregues elèctriques de tipo electrostàtic. A conseqüència d'aquest experiment va inventar el [[parallamps]]. També va formular una teoria que sostenia que l'electricitat era el fluid únic existent en tota la matèria i va organitzar les substàncies en elèctricament positives i negatives, segons l'excés o el defecte d'aquell fluid.<ref>[http://www.usembassy-mexico.gov/bbf/BFranklin.htm Biografía de Benjamin Franklin] usembassy-mexico.gov.[14-5-2008]</ref>

=== Charles-Augustin de Coulomb: força entre dos càrregues (1777) ===
{{Principal|Llei de Coulomb}}
[[Archiu:Coulomb.jpg|thumb|esquerra|[[Charles-Augustin de Coulomb]] ]]
El físic i enginyer francès [[Charles-Augustin de Coulomb]] (1736 - 1806) va ser el primer a establir les lleis quantitatives de l'electrostàtica, a més de realitzar moltes investigacions sobre el magnetisme, fregament i electricitat. Les seves investigacions científiques estan recollides en set memòries, en les què s'exposa teòricament els fonaments del magnetisme i de l'electrostàtica. El 1777 inventà la [[balança de torsió]] per a mesurar la força d'atracció o repulsió que exerceixen entre si dues càrregues elèctriques i va establir la funció que uneix aquesta força amb la distància, Amb aquest invent, culminat l'any 1785, Coulomb va poder establir l'expressió de la força entre dos càrregues elèctriques ''q'' i ''Q'' en funció de la distància d que les separa, actualment coneguda com a [[Llei de Coulomb]]: ''F'' = k (''q'' ''Q'') / ''d''<sup>2</sup>. Coulomb també va estudiar l'electrificació per fregament i la [[Polarització electromagnètica|polarització]] i va introduir el concepte de [[moment magnètic]]. El [[Coulomb]] (símbol C) és la [[Sistema Internacional d'Unitats|unitat del SI]] per a la mesura de quantitat de [[càrrega elèctrica]].<ref>[http://www.webcitation.org/query?id=1256589243614137&url=www.geocities.com/SiliconValley/Program/7735/ Biografía de Charles-Augustin de Coulomb].www.geocities.com [14-5-2008]</ref>

=== Luigi Galvani: l'impuls nerviós (1780) ===
[[Archiu:Galvani.jpg|thumb|100px|esquerra||[[Luigi Galvani]]. ]]
El mege i físic italià [[Luigi Galvani]] (1737-1798) es feu famós per les seues investigacions sobre els efectes de l'electricitat en els [[múscul]]s dels animals. Mentres dissecava una [[granota]] trobà accidentalment que les seues potes es contreen en tocar-les en un objecte carregat elèctricament. Per això se'l considera l'iniciador dels estudis del paper que acompleix l'electricitat en el funcionament dels organismes animals. De les seues discussions en un atre gran científic italià de la seua nomenat época , [[Alessandro Volta]], sobre la naturalea dels fenòmens observats, sorgí la construcció de la primera [[Bateria elèctrica |pila]], o aparell per produir corrent elèctric continu, nomenat [[pila de Volta]]. El nom de Luigi Galvani continua hui associat a l'electricitat a través de termes com [[galvanisme]] i [[galvanisació]]. Els seus estudis preludiaren una ciència que sorgiria molt després: la [[neurofisiologia]], estudi del funcionament del [[sistema nerviós]] en la que es basa la [[neurología]].<ref>[http://www.historiadelamedicina.org/Galvani.html Biografia de Luigi Galvani] Epònims mèdics. Història de la medicina. [14-5-2008]</ref>

=== Alessandro Volta: la pila de Volta (1800) ===
{{principal|Alessandro Volta|Luigi Galvani|Pila de Volta}}
[[Archiu:Alessandro Volta.jpg|thumb|100px|[[Alessandro Volta]] ]]
El físic italià [[Alessandro Volta]] (1745-1827) [[invent]]à la [[pila voltaica|pila]], precursora de la [[bateria elèctrica]]. Amb un apilament de discos de [[zinc]] i [[coure]], separats per discs de [[cartó]] humitejats amb un [[electròlit]], i units als seus extrems per un [[Circuit elèctric|circuit]] exterior. Volta aconseguí, per primera vegada, produir [[corrent elèctric|corrent elèctric continu]] a voluntat.<ref name="volta">[http://www.astrocosmo.cl/biografi/b-a_volta.htm Biografia d'Alessandro Volta] Astrocosmo Chile. [15-5-2008]</ref> Dedicà la majoria de la seva vida a l'estudi dels fenòmens elèctrics, inventà l'[[electròmetre]] i l'[[eudiòmetre]] i escrigué nombrosos tractats científics. Pel seu treball en el camp de l'electricitat, [[Napoleó]] el nomenà comte el 1801. La unitat de [[tensió elèctrica]] o [[força electromotriu]], el [[volt]] (símbol V), rebé aquest nom en honor seu.<ref name="volta" />

== Principis del segle XIX: el temps dels teòrics ==
El propòsit de la ciència optimista sorgida de la Ilustració era la comprensió total de la realitat. A l'àmbit de l'electricitat la clau seria descriure estes forces a distància com a les equacions de la [[mecànica newtoniana]]. Pero la realitat era molt més complexa per donar fàcil compliment a este programa. La capacitat de desviar agulles imantades, descoberta per Oersted (1820), i la inducció electromagnètica descoberta per Faraday (1821), acabaren per interrelacionar l'electricitat en el magnetisme i els moviments mecànics. La teoria completa del [[camp electromagnètic]] hagué d'esperar fins Maxwell, i fins i tot llavors ([[1864]]), en comprovar-se que una de les constants que apareixien a la seua teoria tenia el mateix valor que la [[velocitat de la llum]], es feu patent la necessitat d'englobar també l'[[òptica]] en l'electromagnetisme.<ref name=autogenerated1>Quintanilla i Sánchez Ron, ''op. cit.'', especialment ''Electromagnetismo y sociedad'', pgs.38-46</ref>

El [[romanticisme]], en el seu gust pel tètric i la seua desconfiança en la raó, afegí un costat fosc a la consideració de l'electricitat, que excitava la imaginació de la forma més morbosa: ¿el domini humà de tal força de la naturalea el posaria al nivell creador que fins llavors només s'imaginava a l'abast de sers divins? En cadàvers i electricitat [[Mary Wollstonecraft Shelley]] compongué la trama de ''[[Frankenstein o el modern Prometeu]]'' (1818), novela precursora tant del gènero de [[novela de terror|terror]] com de la [[ciència ficció]].

=== Humphry Davy: l'electròlisis (1807) i l'arc elèctric (1808) ===
{{principal|Electroquímica}}
[[Archiu:Humphry Davy.jpeg|thumb|100px|[[Humphry Davy]] ]]
Sir [[Humphry Davy]] (1778-1829). [[químic]] [[Regne de la Gran Bretanya|britànic]]. Se'l considera el fundador de l'[[electroquímica]] juntament en Volta i [[Michael Faraday|Faraday]]. Davy contribuí a identificar experimentalment per primera vegada diversos elements químics per mig de l'[[electròlisis]] i estudià l'energia implicada en el procés. Entre el 1806 i el 1808 publicà el resultat de les seues investigacions sobre l'electròlisis, on conseguix la separació del [[magnesi]], [[bari (element)|bari]], [[estronci]], [[calci]], [[sodi]], [[potassi]] i [[bor]]. El [[1807]] fabricà una [[Bateria elèctrica|pila]] en més de 2.000 plaques dobles en la que descobrix el [[clor]] i demostra que es tracta d'un element químic, donant-li este nom a causa del seu color groc verdós. Juntament en [[W.T. Brande]] conseguí aïllar el [[liti]] de les seues sals per mig de electròlisis de l'òxit de liti (1818). Fon cap i mentor de [[Michael Faraday]]. Creà també una làmpada de seguritat per les mines que duu el seu nom (1815) i fon pioner en el control de la [[corrosió]] per mig de la [[protecció catòdica]]. El [[1805]] li fon concedida la [[Medalla Copley]].<ref>[http://www.chemicalheritage.org/classroom/chemach/electrochem/davy.html Biografia de Humpry Davy] - anglès. Chemical heritage.org. [15-05-2008]</ref>

=== Hans Christian Ørsted: l'electromagnetisme (1819) ===
[[Archiu:HC Ørsted.jpg|200px|thumb|esquerra|[[Hans Christian Oersted]] ]]
{{AP|Hans Christian Ørsted|Electromagnetisme}}
El físic i químic danés [[Hans Christian Ørsted]] (1777-1851) fon un gran estudiós de l'[[electromagnetisme]]. El 1813 predigué l'existència dels fenòmens electromagnètics i el 1819 conseguí demostrar la seua teoria empíricament en descobrir, juntament en [[André-Marie Ampère|Ampère]], que una agulla imantada es desvia en ser colocada en direcció perpendicular a un conductor pel qual circula un corrent elèctric. Este descobriment fon crucial en el desenroll de l'electricitat, car posà en evidència la relació existent entre l'electricitat i el magnetisme. En homenage a les seues contribucions es denominà [[Oersted (unitat)|Oersted]] (símbol Oe) la unitat d'intensitat de camp magnètic en el sistema Gauss. Es creu que també fon el primer a aïllar l'[[alumini]], per [[electròlisis]], el 1825. El 1844 publicà el seu ''Manual de Física Mecànica''.<ref>[http://museovirtual.csic.es/salas/magnetismo/biografias/oersted.htm Biografía de Hans Christian Ørsted] Museu virtual de ciència. csic.[15-05-2008]</ref>

=== Thomas Johann Seebeck: la termoelectricitat (1821) ===
{{principal|Efecte Peltier-Seebeck}}
[[Archiu:ThomasSeebeck.jpg|100px|thumb|[[Thomas Johann Seebeck]] ]]
El mege i investigador físic natural d'[[Estònia]], [[Thomas Johann Seebeck]] (1770-1831) descobrí l'[[efecte termoelèctric]]. El [[1806]] descobrí també els efectes de radiació visible i invisible sobre substàncies químiques com el clorur de plata. El [[1808]], obtingué la primera combinació química d'[[amoníac]] en [[òxit mercúric]]. A principis del [[1820]], Seebeck realisà variats experiments a la investigació d'una relació entre l'electricitat i calor. En [[1821]], soldant dos fils de metals diferents ([[coure]] i [[bismut]]) en un llaç, descobrí accidentalment que en calfar-ne un a alta temperatura i mentres l'atre es mantenia a baixa temperatura, es produïa un camp magnètic. Seebeck no cregué, o no divulgà que un corrent elèctric fos generat quan la calor s'aplicava a la soldadura dels dos metals. En canvi, utilisà el terme ''termomagnetisme'' per referir-se al seu descobriment. Actualment se'l coneix com [[efecte Peltier-Seebeck]] o [[efecte termoelèctric]] i és la base del funcionament dels [[termoparell]]s.<ref>[http://www.fisicanet.com.ar/biografias/cientificos/s/seebeck.php Biografia de Thomas Johann Seebeck] Fisicanet [15-05-2008]</ref>

=== André-Marie Ampère: el solenoide (1822) ===
{{principal|Corrent elèctric}}
[[Archiu:Ampere1.jpg|thumb|100px|[[André-Marie Ampère]] ]]
El físic i matemàtic francés [[André-Marie Ampère]] (1775-1836) està considerat com un dels descobridors de l'[[electromagnetisme]]. És conegut per les seues importants aportacions a l'estudi del [[corrent elèctric]] i el [[magnetisme]] que constituïren, juntament en els treballs del danés [[Hans Christian Oesterd]], el desenroll de l'[[electromagnetisme]]. Les seus teories i interpretacions sobre la relació entre electricitat i magnetisme es publicaren el [[1822]], a la seua ''Colecció d'observacions sobre electrodinàmica'' i el 1826, a la seua ''Teoria dels fenòmens electrodinàmics''. Ampère descobrí les lleis que determinen la desviació d'una agulla magnètica per un corrent elèctric, cosa que feu possible el funcionament dels actuals aparells de mesura. Descobrí les accions mútues entre corrents elèctrics, en demostrar que dos conductors paralels pels quals circula un corrent en el mateix sentit, s'atreen, mentres que si els sentits del corrent són oposts, es repelen. La unitat d'[[intensitat de corrent elèctric]], l'ampère (símbol A), rep este nom en honor seu.<ref>[http://www.astrocosmo.cl/biografi/b-a_ampere.htm Biografia d'André-Marie Ampére] Astrocosmo Chile. [15-05-2008]</ref>

=== William Sturgeon: l'electroimant (1825), el commutador (1832) i el galvanòmetre (1836) ===
{{principal|Electroimant}}
El físic britànic [[William Sturgeon]] (1783-1850) inventà el [[1825]] el primer [[electroimant]]. Era un tros de ferro en forma de ferradura envoltat per una [[bobina]] enrollada sobre el ferro. Sturgeon en demostrà la potència aixecant 4 kg en un tros de ferro de 200 g embolicat en cables pels quals feu circular el corrent d'una bateria. Sturgeon podia regular el seu electroimant, cosa que suposà el principi de l'us de l'energia elèctrica en màquines útils i controlables, establint els fonaments per les comunicacions electròniques a gran escala. Este dispositiu conduí a la invenció del telégraf, el motor elèctric i molts atres dispositius que foren base de la tecnologia moderna. El 1832 inventà el [[Commutador elèctric |commutador]] per motors elèctrics i el [[1836]] inventà el primer [[galvanòmetre]] de bobina giratòria.<ref>[http://chem.ch.huji.ac.il/history/sturgeon.html Biografia de William Sturgeon] - anglés. [15-05-2008]</ref>

=== Georg Simon Ohm: la llei d'Ohm (1827) ===
{{principal|Llei d'Ohm}}
[[Archiu:Georg Simon Ohm3.jpg|thumb|100px|[[Georg Simon Ohm]] ]]
[[Georg Simon Ohm]] (1789-1854) fou un físic i matemàtic alemany que estudià la relació entre el [[voltage]] ''V'' aplicat a una [[Resistència elèctrica (propietat)|resistència]] ''R'' i la [[intensitat de corrent]] ''I'' que circula per ella. El 1827 formulà la llei que duu el seu nom (la [[llei d'Ohm]]), amb l'expressió matemàtica ''V'' = ''I'' · ''R''. També s'interessà per l'acústica, la polarització de les piles i les interfències lluminoses. En honor seu s'ha batejat a la unitat de resistència elèctrica amb el nom d'Ohm (símbol Ω).<ref>[http://www.asifunciona.com/biografias/ohm/ohm.htm Biografia de Georg Simon Ohm] Asifunciona.com [15-05-2008]</ref>

=== Joseph Henry: inducció electromagnètica (1830)===
[[Fitxer:Bolton-henry.jpg|thumb|left|100px|Joseph Henry]]
{{principal|Electroimant}}
L'estatunidenc [[Joseph Henry]] (1797-1878) fou un físic que investigà l'electromagnetisme i les seves aplicacions en [[electroimant]]s i [[relé]]s. Descobrí la [[inducció electromagnètica]], simultàniament i independent de [[Michael Faraday|Faraday]], quan observà que un camp magnètic variable pot induir una [[força electromotriu]] en un circuit tancat. En la seva versió més simple, l'experiment de Henry consisteix a desplaçar un segment de [[conductor]] perpendicularment a un [[camp magnètic]], cosa que produeix una diferència de [[Potencial elèctric|potencial]] entre els seus extrems. Aquesta [[força electromotriu]] induïda s'explica per la [[força de Lorentz]] que exerceix el [[camp magnètic]] sobre els electrons lliures del conductor. En honor seu es denominà henry (símbol H) la unitat d'[[inductància]].<ref>[http://www.fisicanet.com.ar/biografias/cientificos/h/henry.php Biografia de Joseph Henry] Fisica.net [31-05-2008]</ref>

=== Johann Carl Friedrich Gauss: Teorema de Gauss de l'electrostàtica ===
{{principal|Llei de Gauss}}
[[Fitxer:Carl Friedrich Gauss.jpg|thumb|100px|[[Carl Friedrich Gauss]] ]]
El [[matemàtic]], [[astrònom]] i [[físic]] alemany [[Johann Carl Friedrich Gauss]] (1777-1855), féu importants contribucions en camps com la [[teoria de nombres]], l'[[anàlisi matemàtica]], la [[geometria diferencial]], la [[geodèsia]], l'[[electricitat]], el [[magnetisme]] i l'[[òptica]]. Considerat un dels matemàtics de més gran i més duradora influència, fou dels primers a estendre el concepte de divisibilitat a conjunts diferents dels numèrics. El [[1831]] s'associà al físic [[Wilhelm Weber]] durant sis fructífers anys durant els quals investigaren importants problemes com les [[Lleis de Kirchhoff]] i del [[magnetisme]], construint un primitiu [[telègraf elèctric]]. La seva contribució més important a l'electricitat és la denominada [[Llei de Gauss]], que relaciona la càrrega elèctrica ''q'' continguda en un volum ''V'' amb el [[flux elèctric|flux del camp elèctric]] <math>\vec{E}</math> sobre la tancada superfície ''S'' que tanca el volum ''V'', amb l'expressió matemàtica:

<center><math>\oint_S \vec{E} \cdot d\vec{A} = \frac{q}{\epsilon_o}</math>.</center>

En honor seu es donà el nom de '''Gauss''' (símbol G) a la unitat d'intensitat de [[camp magnètic]] del [[Sistema Cegesimal d'Unitats]] (CGS). La seva relació amb la corresponent unitat del [[Sistema Internacional d'Unitats]] (SI), el [[Tesla (unitat)|tesla]] (símbol T), és 1 G = 10<sup>-4</sup> T.<ref>[http://www-groups.dcs.st-and.ac.uk/~history/Biographies/Gauss.html Biografia de Johann Carl Friedrich Gauss] (en anglés) [31-05-2008]</ref> 

=== Michael Faraday: inducció (1831), generador (1831-1832), lleis i gàbia de Faraday ===
[[Archiu:M Faraday Th Phillips oil 1842.jpg|thumb|100px|[[Michael Faraday]] ]]
{{principal|Llei de Faraday}}
El físic i químic anglès [[Michael Faraday]] (1791-1867), deixeble de [[Humphry Davy]], és conegut principalment pel seu descobriment de la [[inducció electromagnètica]], que ha permès la construcció de [[generador]]s i [[motor elèctric|motors elèctrics]], i de les lleis de l'[[electròlisis]] per la qual cosa és considerat com el veritable fundador de l'[[electromagnetisme]] i de l'[[electroquímica]]. El 1831 traçà el camp magnètic al voltant d'un conductor pel qual circula un corrent elèctric, ya descobert per Oersted, i aquell mateix any descobrí la [[inducció electromagnètica]], demostrà la inducció d'un corrent elèctric per un atre, i introduí el concepte de [[línies de força]] per representar els camps magnètics. Durant aquest mateix període, investigà sobre l'electròlisi i descobrí les dues lleis fonamentals que porten el seu nom: 1era). La massa de substància alliberada en una electròlisi és directament proporcional a la quantitat d'electricitat que ha passat a través de l'electròlit [massa = equivalent electroquímic, per la intensitat i pel temps (m = c I t)]; 2a) Les masses de diferents substància alliberades per la mateixa quantitat d'electricitat són directament proporcionals als seus pesos equivalents. Amb les seves investigacions es donà un pas fonamental en el desenvolupament de l'electricitat en establir que el magnetisme produeix electricitat a través del moviment. En honor seu es denominà farad (símbol F) la unitat de [[capacitat elèctrica]] del [[Sistema Internacional d'Unitats]]. El farad es defineix com la capacitat d'un condensador tal que quan la seva càrrega és un coulomb, adquireix una diferència de potencial electrostàtic d'un volt.<ref>[http://www.astrocosmo.cl/biografi/b-m_faraday.htm Biografia de Michael Faraday] Astrocosmo.cl. [15-05-2008]</ref>

=== Heinrich Friedrich Lenz: llei de Lenz (1834) ===
{{principal|Llei de Lenz}} 
[[Fitxer:Emil Lenz.jpg|thumb|100px|[[Heinrich Lenz]] ]]
El físic estonià [[Heinrich Friedrich Lenz]] (1804-1865) formulà el [[1834]] la llei de l'oposició dels corrents induïts, coneguda com a [[Llei de Lenz]], amb l'enunciat següent: ''El sentit dls corrents, o força electromotriu induïda, és tal que sempre s'oposa a la variació del flux que la produeix''. També realitzà investigacions significatives sobre la [[conductivitat elèctrica|conductividad]] dels cossos, en relació amb la seva temperatura, descobrint el 1843 la relació entre ambdues; cosa que després fou ampliat i desenvolupat per [[James Prescott Joule]], per la qual cosa passaria a dir-se [[Llei de Joule]].<ref>[http://www.webcitation.org/query?id=1256589243614137&url=www.geocities.com/SiliconValley/Program/7735/ Biografia de Heinrich Friederich Lenz] geocities.com [17-05-2008]</ref>

=== Jean Peltier: efecte Peltier (1834), inducció electrostàtica (1840) ===
{{principal|Efecte Peltier}}
El físic francès i rellotger de professió [[Jean Peltier]] (1785-1845) descobrí el [[1834]] que quan circula un corrent elèctric per un conductor format per dos metalls diferents, units per una soldadura, aquesta s'escalfa o refreda segons el sentit del corrent ([[efecte Peltier]]). Aquest efecte ha tingut gran importància en el desenvolupament recent de mecanismes de [[refrigeració]] no contaminants. A Peltier se li deu també la introducció del concepte d'[[inducció electrostàtica]] el [[1840]], referit a la modificació de la distribució de la càrrega elèctrica en un material, sota la influència d'un segon objecte pròxim a ell i que tingui una càrrega eléctrica.<ref>[http://www.monografias.com/treballs Mòdul termoelèctrics Peltier] Monografías.com [15-05-2008]</ref>

=== Samuel Morse: telègraf (1833-1837) ===
{{principal|Telègraf}}
[[Fitxer:SamuelMorse.jpg|thumb|100px|[[Samuel Morse|Morse]] en un prototip de la seva invenció]]
L'inventor estatunidenc [[Samuel Finley Breese Morse]] (1791-1872) és principalment conegut per la invenció del [[telègraf]] elèctric i la invenció del [[codi Morse]]. El seu interès pels assumptes de l'electricitat es concretà durant la tornada d'un viage per [[Europa]]. Quan estudiava a [[Yale]] aprengué que si s'interrompia un circuit es veia una fulgor i se li acudí que aquelles interrupcions podien arribar a ser utilitzades com un mitjà de comunicació. En desembarcar d'aquell viatge el [[1832]], ja havia dissenyat un incipient telègraf i començava a desenrollar la idea d'un sistema telegràfic de fils amb un electroimant incorporat. El 6 de gener de [[1833]], Morse realitzà la seua primera demostració pública amb el seu telègraf mecànic òptic i efectuà en èxit les primeres proves al febrer del [[1837]] en un concurs convocat pel [[Congrés dels Estats Units]]. També inventà un alfabet, que representa les lletres i números per una sèrie de punts i ratlles, conegut actualment com a codi Morse, per poder utilisar el seu telègraf. L'any [[1843]], el Congrés dels Estats Units li assignà 30.000 dòlars perquè construís la primera línia de telègraf entre [[Washington DC]] i [[Baltimore]], en col·laboració amb [[Joseph Henry]]. El 24 de maig del [[1844]] Morse envià el seu famós primer missatge: «Què ens ha dut Déu?». Fou objecte de molts honors i en als seus últims anys es dedicà a experimentar amb la telegrafia submarina per cable.<ref>[http://foro.yv5huj.org/templates/BlueSilver/SamuelMorse.html Biografia de Samuel Finley Breese Morse] Bluesilver.rog [16-05-2008]</ref>

=== Ernst Werner M. von Siemens: Locomotora elèctrica (1879) ===
{{principal|Siemens AG}}
[[Archiu:Ernst_Werner_von_Siemens.jpg|thumb|left|100px|Werner von Siemens]]
L'enginyer alemany [[Ernst Werner von Siemens]] (1816-1892) construí el 1847 un nou tipus de telègraf, posant així la primera pedra en la construcció de l'empresa [[Siemens AG]] juntament en Johann Georg Halske. El 1841 desenvolupà un procés de galvanització, el 1846 un telègraf d'agulla i pressió i un sistema d'aïllament de cables elèctrics mitjançant [[gutaperxa]], cosa que permeté, a la pràctica, la construcció i estesa de cables submarins. Fou un dels pioners de les grans línies telegràfiques transoceàniques, responsable de la línia Irlanda-EUA (començada el 1874 a bord del buc Faraday) i Gran Bretanya-Índia (1870). Tot i que probablement no fou l'inventor de la [[dinamo (generador elèctric)|dinamo]], la perfeccionà fins a fer-la fiable i la base de la generació del corrent altern a les primeres grans fàbriques. Fou pioner en altres invencions, com el telègraf amb punter/teclat per fer transparent a l'usuari el codi Morse o la primera [[locomotora elèctrica]], presentada per la seva empresa el 1879. Entre els seus molts invents i descobriments elèctrics destaquen la dinamo i l'ús de la gutaperxa, substància plàstica extreta del làtex, utilitzada com aïllant elèctric en el recobriment de cables conductors. En homenatge a les seves contribucions en el [[Sistema Internacional d'Unitats|SI]] es denomina siemens (símbol S) la unitat de conductància elèctrica (inversa de la resistència), prèviament anomenada mho.<ref>[http://www.biografiasyvidas.com/biografia/s/siemens.htm Biografia d'Ernst Werner von Siemens] Biografíasyvidas.com [10-05-2008]</ref>

=== Charles Wheatstone: pont de Wheatstone (1843) ===
{{principal|Pont de Wheatstone}}
[[Archiu:Wheatstone Charles.jpg|100px|thumb|[[Charles Wheatstone]] ]]
El físic i inventor anglés [[Charles Wheatstone]] (1802-1875) és especialment conegut per ser el primer a aplicar el [[circuit elèctric]] que duu el seu nom ([[pont de Wheatstone]]) per mesurar [[resistència (electricitat)|resistències elèctriques]]. En realitat havia sigut dissenyat prèviament per [[Samuel Hunter Christie]] el [[1832]], en de manera que el paper de Wheatstone fon la seua millora i popularisació a partir del [[1843]]. S'utilisa per mesurar resistències desconegudes per mig de l'equilibri dels braços d'un pont en H format per quatre resistències, una de les quals és la resistència per mesurar. Wheatstone fon un autodidacta que arribà a convertir-se en professor de ''filosofia experimental'' de la Universitat de Londres el 1834. En colaboració en l'ingenier [[William Fothergill Cooke]], patentà el 1837 el primer [[telégraf]] elèctric britànic, simultàneament en l'inventat per [[Samuel Morse|Morse]]. Charles Wheatstone inventà també un instrument òptic per la fotografia en tres dimensions ([[estereoscopi]]), un telégraf automàtic i un pèndul electromagnètic.<ref>[http://www.buscabiografias.com/cgi-bin/verbio.cgi?id=1843 Biografia de Charles Wheatstone] Buscabiografías.com [16-05-2008]</ref>

=== James Prescott Joule: relacions entre electricitat, calor i treball (1840-1843) ===
[[Archiu:Joule James Jeens engraving.jpg|100px|thumb|left|[[James Prescott Joule]] ]]
{{principal|Efecte Joule}}
[[James Prescott Joule]] (1818-1889), físic anglés, és conegut pels seus estudis sobre l'energia i les seues aplicacions tècniques. La seua principal contribució a l'electricitat és la quantificació de la generació de calor produïda per un corrent elèctric que travessa una resistència, llei que duu el seu nom ([[Llei de Joule]]): ''Tot cos conductor recorregut per un corrent elèctric desprén una quantitat de calor equivalent al treball realisat pel camp elèctric per transportar les càrregues d'un extrem a un atre del conductor durant aquell temps'', formulada com: <math>\displaystyle Q=0,24\cdot R \cdot I^2 \cdot t</math>. També descobrí l'equivalència entre el [[treball mecànic]] i la [[quantitat de calor]] (la unitat històrica de la qual és la [[caloria]]). Juntament en el seu compatriota, el físic [[William Thomson]] (conegut posteriorment com Lord [[Kelvin]]), Joule descobrí que la temperatura d'un gas descendix quan s'expandix sense realisar treball. Este fenomen, que es coneix com [[efecte Joule-Thomson]], és el principi constructiu dels [[refrigerador]]s. Al voltant del 1841, juntament en el científic alemany [[Hermann von Helmholtz]], demostrà que l'electricitat és una forma d'energia i que els circuits elèctrics complixen la [[llei de la conservació de l'energia]]. El joule (símbol J) és la unitat del [[unitat derivada del SI|Sistema Internacional]] per l'[[energia (física)|energia]] i el [[treball (física)|treball mecànic]]. Es definix com el treball realisat per una [[força]] d'1 [[Newton (unitat)|Newton]] quan es desplaça paralelament a si mateixa un 1 [[metre]].<ref>[http://web.archive.org/20011122092717/www.geocities.com/bioelectrochemistry/joule.htm Biografia de James Prescott Joule] (en anglés) Geocities.com[16-05-2008]</ref>

=== Gustav Robert Kirchhoff: lleis de Kirchhoff (1845) ===
[[Fitxer:Gustav Robert Kirchhoff.jpg|thumb|100px|[[Gustav Robert Kirchhoff]] ]]
{{principal|Lleis de Kirchhoff}}
Les principals contribucions a la ciència del físic alemany [[Gustav Robert Kirchhoff]] (1824-1887), estigueren en el camp dels [[circuit elèctric|circuits elèctrics]], la [[teoria de plaques]], l'[[òptica]], l'[[espectroscòpia]] i l'emissió de radiació de [[cos negre]]. Kirchhoff proposà el nom de radiació de cos negre el 1862. És responsable de dos conjunts de lleis fonamentals en la teoria clàssica de circuit elèctrics i en l'emissió tèrmica. Tot i que ambdues es denominen [[Lleis de Kirchhoff]], probablement aquesta denominació és més comuna en el cas de les Lleis de Kirchhoff de l'[[enginyeria elèctrica]]. Aquestes lleis permeten calcular la distribució de corrents i tensions en les xarxes elèctriques amb derivacions i estableix el següent: 1era) La suma algebraica de les intensitats que concorren en un punt és igual a zero. 2ona) La suma algebraica dels productes parcials d'intensitat per resistència, en una malla, és igual a la suma algebraica de les forces electromotrius presents, quan la intensitat de corrent és constant. Juntament amb els químics alemanys [[Robert Wilhelm Bunsen]] i [[Joseph von Fraunhofer]], fou dels primers a desenvolupar les bases teòriques i experimentals de l'espectroscòpia, desenvolupant l'[[espectroscopi]] modern per l'[[anàlisi química]]. El 1860 Kirchhoff i Bunsen descobriren el [[cesi]] i el [[rubidi]] mitjançant l'espectroscòpia. Kirchhoff també estudià l'espectre solar i realitzà importants investigacions sobre la transferència de calor.<ref>[http://www.fisicanet.com.ar/biografias/cientificos/k/kirchhoff.php Biografia de Gustav Robert Kirchhoff] física [17-05-2008]</ref>

=== William Thomson (Lord Kelvin): relació entre els efectes Seebeck i Peltier (1851), cable flexible (1858) ===
{{principal|Efecte Thomson}}
[[Fitxer:Kelvin-1200-scale1000.jpg|thumb|left|100px|[[William Thomson]] ([[Lord Kelvin]])]] 
El matemàtic anglès [[William Thomson]] ([[Lord Kelvin]]) (1824-1907), realitzà molts treballs d'investigació física, per exemple, l'anàlisi teòrica sobre transmissió per cable, que féu possible el desenvolupament del [[cable submarí|cable transatlàntic]]. El 1851 definí la [[Segona Llei de la Termodinàmica]]. El 1858 inventà el cable flexible. Kelvin destacà pels seus importants treballs en el camp de la [[termodinàmica]] i l'[[electrònica]] gràcies als seus profunds coneixements d'[[anàlisi matemàtica]]. És un dels científics que més féu per dur la física a la seva forma moderna. És especialment famós per haver desenvolupat l'[[temperatura absoluta de temperatura|escala Kelvin]]. També descobrí el [[1851]] l'anomenat [[efecte Thomson]], pel qual aconseguí demostrar que l'[[efecte Seebeck]] i l'[[efecte Peltier]] estan relacionats. Així, un material sotmès a un gradient tèrmic i recorregut per una [[intensitat de corrent|intensitat]] intercanvia [[calor]] amb el medi exterior. Recíprocament, un corrent elèctric és generat pel material sotmès a un gradient tèrmic i recorregut per un flux de calor. La diferència fonamental entre els efectes Seebeck i Peltier respecte a l'efecte Thomson és que aquest últim existeix per un sol material i no necessita l'existència d'una [[soldadura]]. Rebé el títol de ''Baró Kelvin'' en honor dels assoliments de la seva carrera. El [[Kelvin]] és la unitat de mesura de [[temperatura absoluta]].<ref>[http://www.biografiasyvidas.com/biografia/k/kelvin.htm Biografia de William Thomson (Lord Kelvin)] Biografías i vidas.com [17-05-2008]</ref>

=== Heinrich Daniel Ruhmkorff: la bobina de Ruhmkorff genera espurnes d'alt voltatge (1851) ===
El físic alemany [[Heinrich Daniel Ruhmkorff]] o Rühmkorff (1803-1877) es dedicà principalment a la construcció d'aparells i instruments elèctrics de gran qualitat i precisió. Ideà el 1851 la bobina de inducció o [[bobina de Ruhmkorff]], popular instrument del segle XIX. D'invenció anterior a la dels [[transformador]]s de [[corrent altern]], és un veritable transformador polimorf i elevat en què s'obté, a partir d'un corrent primari continu i de poca [[força electromotriu]] subministrat per una pila o [[bateria elèctrica]], un altre d'[[alta tensió]] i [[corrent altern]]. Les elevades diferències de potencial produïdes podien ser aplicades sobre els extrems d'un [[tub de Crookes]] per provocar l'emissió d'uns rajos que, pel seu caràcter desconegut, foren denominats [[rajos X]] i que començaren a ser emprats per realitzar fotografies a través dels cossos opacs. Aquestes bobines foren les precursores de les que s'instal·len als [[automòbil]]s per elevar la tensió a la [[bugia d'encesa|bugia]] dels motors de gasolina per realitzar l'encesa de la mescla de combustible.<ref>[http://people.clarkson.edu/~ekatz/scientists/ruhmkorff.htm Biografia de Heinrich Daniel Ruhmkorff] (en anglès) people.clarkson.edu [19-5-2008]</ref>

=== Léon Foucault: corrents de Foucault (1851) ===
{{principal|Corrent de Foucault}}
[[Fitxer:Foucault.jpg|thumb|100px|[[Jean Bernard Léon Foucault]] ]]
El físic francès [[Léon Foucault]] (1819-1868) inventà el [[giroscopi]], demostrà la rotació de la Terra mitjançant un [[pèndol de Foucault|pèndol]] que creà amb aquest fi i mesurà la [[velocitat de la llum]] mitjançant miralls giratoris. En el camp de l'electricitat, es dedicà a l'estudi de l'electromagnetisme i descobrí els [[corrent de Foucault|corrents que porten el seu nom]]. Al setembre del 1855 descobrí que la [[força]] requerida per la rotació d'un disc de [[coure]] augmenta quan se'l fa rotar entre els pols d'un [[Imant (física)|imant]]. Alhora el disc comença a escalfar-se pels corrents (anomenats "de Foucault") induïts al metall.<ref>[http://www.biografica.info/biografia-de Biografia de li Foucault] Biografica.info [17-05-2008]</ref>

=== Antonio Pacinotti: la primera dinamo (1870) ===
{{principal|Dinamo}}
[[Fitxer:Pacinotti dynamo.jpg|thumb|100px|left|Dinamo de [[Antonio Pacinotti]]. ]]
El físic italià [[Antonio Pacinotti]] (1841-1912) construí la primera màquina de corrent continu denominada [[dinamo]]<ref>{{GEC|0048129}}</ref> que fon un punt de partida de la nova indústria elèctrica. Una dinamo és una [[màquina]] destinada a la transformació d'[[energia mecànica]] en [[energia elèctrica|elèctrica]] per mig del fenomen de la [[inducció electromagnètica]]. El corrent generat és produït quan el [[camp magnètic]] creat per un [[Imant (física)|imant]] o un [[electroimant]] fix (inductor) travessa una bobina rotatòria (induït) colocada al seu si. El corrent induït en esta bobina giratòria, en principi [[corrent altern]] és transformat en [[corrent continu]] per mig de l'acció d'un commutador giratori, solidari en l'induït, denominat [[colector d'admissió]], constituït per uns electrodos denominats [[delga|delgues]]. D'aquí és conduït a l'exterior per mig de atres contacte fixos nomenats [[escombreta|escombretes]] que fan contacte per fregament en les delgues del colector. La dinamo fon el primer [[generador elèctric]] apte per us industrial. [[Zénobe Gramme]] va inventar la dinamo 5 anys més tart pero perfeccionà els invents de dinamos que existien i en reinventà el disseny en proyectar els primers generadors comercials a gran escala, que operaven a [[París]] a voltants del 1870. El seu disseny es coneix com la dinamo de Gramme.<ref>[http://chem.ch.huji.ac.il/history/gramme.html Biografia de Zenobe Gramme] (en anglès), chem.ch [17-05-2008]</ref>

=== Johann Wilhelm Hittorf: el primer tub de rajos catòdics (1872) ===
{{principal|Johann Wilhelm Hittorf|Tub de Crookes}}
[[Fitxer:Johann Wilhelm Hittorf.jpg|thumb|100px|[[Johann Wilhelm Hittorf]] ]]
El catedràtic de física i química alemany [[Johann Wilhelm Hittorf]] (1824-1914) contribuí de manera important al desenvolupament de l'[[electroquímica]] amb incomptables invents. Per un dels seus treballs ([[tub de Hittorf]], 1872) és considerat precursor del [[tub de Crookes]] amb el qual [[William Crookes]] deduí l'existència dels [[raigs catòdics]]<ref>Joseph F. Keithley ''The story of electrical and magnetic measurements: from 500 B.C. to the 1940s'' John Wiley and Sons, 1999 ISBN 0-7803-1193-0, page  205</ref> (1878). Estudià també les variacions del [[espectre]] en variar l'[[atmosfera terrestre|atmosfera]]. Determinà l'íntima dependència entre la [[conductivitat elèctrica]] i l'acció química i la divisió de les sals complexes per la via del corrent. Estudià l'[[al·lotropia]] del [[seleni]] i del [[fòsfor]], descrigué el comportament electroquímic del [[crom]] i registrà la velocitat de migració dels ions sotmesos a l'acció del corrent elèctric. És autor de ''Über die Wanderung der Ionen während der Elektrolyse''.<ref>[http://www.biografiasyvidas.com/biografia/h/hittorf_johann.htm Biografia de Johann Wilhelm Hittorf] Biografíasyvidas.com [30-05-2008]</ref>

=== James Clerk Maxwell: les quatre equacions de Maxwell (1875) ===
{{principal|Equacions de Maxwell}}
[[Fitxer:YoungJamesClerkMaxwell.jpg|thumb|100px|left|[[James Clerk Maxwell]] a la seva joventut]]
El físic i matemàtic escocès [[James Clerk Maxwell]] (1831-1879) és conegut principalment per haver desenvolupat un conjunt d'equacions que expressen les lleis fonamentals de l'electricitat i el magnetisme així com per l'[[estadística de Maxwell-Boltzmann]] en la [[teoria cinètica]] de gasos. També es dedicà a la investigació de la visió en color i els principis de la termodinàmica i formulà, teòricament, que els anells de [[Saturn (planeta)|Saturn]] estaven formats per matèria disgregada. Maxwell amplià les investigacions que [[Michael Faraday]] havia realitzat sobre els camps electromagnètics, formulant la relació matemàtica entre els [[camp elèctric|camps elèctrics]] i [[camp magnètic|magnètics]] per mitjà de quatre [[equacions diferencials]] (anomenades avui "les [[equacions de Maxwell]]") que relacionen el camp elèctric i el magnètic per una distribució espacial de càrregues i corrents. També demostrà que la naturalesa dels fenòmens lluminosos i electromagnètics era la mateixa i que ambdós es propaguen a la velocitat de la llum. La seva obra més important és el ''Treatise on Electricity and Magnetism'' (Tractat d'electricitat i magnetisme, 1873), en què publicà les seves cèlebres equacions. També escrigué: ''Matter and motion'' (''Matèria i moviment'', 1876) i ''Theory of Heat'' (''Teoria de la calor'', 1877). La teoria de Maxwell obtingué la seva comprovació definitiva quan [[Heinrich Rudolf Hertz]] obtingué el 1888 les ones electromagnètiques de ràdio. Les seves investigacions possibilitaren la invenció del [[telègraf elèctric|telègraf]] sense fils i la [[ràdio]]. La unitat de flux magnètic en el sistema cegesimal, el [[maxwell (unitat)|maxwell]], rep aquest nom en honor seu.<ref>[http://www.astrocosmo.cl/biografi/b-j_maxwell.htm Biografia de James Clerk Maxwell] Astrocosmo.cl [17-05-2008]</ref>

{{principal|James Clerk Maxwell}}

== Finals del segle XIX: el temps dels enginyers ==
Els anys centrals del segle XIX havien presenciat extraordinaris avenços en l'aplicació de l'electricitat a les comunicacions i el [[1881]] s'organitzà a [[París]] una ''[[Exposició Internacional]] d'electricitat'' i un ''Congrès international des électriciens'' (Congrés internacional d'electricistes).<ref>Entre l'1 d'agost i el 15 de novembre i el segon del 15 de setembre al 19 d'octubre. (en francès) [http://cnum.cnam.fr/CGI/fpage.cgi?4KY15.14/171/100/324/33/254 ''Exposition internationale d'électricité'']</ref> Tot i que per tot això el coneixement científic de l'electricitat i el magnetisme havia sigut imprescindible, els tècnics o inventors adquiriren un sentiment de e, i fins i tot de reticència cap als científics ''purs''. Fins i tot la teoria de Maxwell era ignorada per la majoria d'enginyers elèctrics, que a la seva pràctica tecnològica no la necessitaven. Això no pogué mantenir-se a partir de la demostració experimental de la radiació electromagnètica ([[Heinrich Hertz]], [[1888]]), i a la dècada dels noranta les noves generacions d'enginyers incorporaren amb més confiança les aportacions teòriques i estigueren millor preparats per les noves tecnologies elèctriques que aplicaven els efectes del camp electromagnètic, com el [[corrent altern]].<ref name=autogenerated1 />

Dues invencions que aplicaven el [[motor elèctric]] a la tracció de vehicles revolucionaren particularment la vida urbana, permetent una mobilitat a l'espai que es convertí en [[mobilitat social]]: l'[[ascensor]] elèctric i el [[tramvia]] elèctric (ambdós amb participació de [[Frank J. Sprague]]). Fins aleshores era habitual que pobres i rics compartissin la mateixa casa als [[Eixample (urbanisme)|eixamples]] burgesos (uns a la planta principal i altres a les [[golfes]]), amb alçades que no solien superar les cinc o sis plantes. L'urbanisme del segle XX permeté el creixement de [[megaciutat]]s, amb nítides diferències entre barris de rics i pobres, i amb desplaçaments horitzontals quilomètrics i de desenes de plantes en vertical (els [[gratacels]]). El [[Metro de Londres]], que funcionava amb locomotores de vapor des del [[1863]], aplicà la tracció elèctrica per permetre línies a més profunditat sense tants requisits de ventilació (anomenades '”deep-level'') des del [[1890]], i el sistema es difongué per altres ciutats europees i americanes ([[Metro de Budapest|Budapest]] i [[Glasgow]], [[1886]]; [[Boston]], [[1897]]; [[subte de Buenos Aires]], [[1913]]; [[metro de Madrid]], [[1919]]). L'electrificació dels ferrocarrils fou posterior (vegeu secció [[Història de l'electricitat#Electrificació dels ferrocarrils|Electrificació dels ferrocarrils]]'').

=== Alexander Graham Bell: el telèfon (1876) ===
[[Fitxer:Alexander Graham Bell in colors.jpg|thumb|100px|[[Alexander Graham Bell]] ]]
{{principal|Telèfon}}
L'escocès-estatunidenc [[Alexander Graham Bell]], científic, inventor i [[logopèdia|logopeda]] (1847-1922), es disputà en atres investigadors la invenció del [[telèfon]] i n'aconseguí la patent oficial als Estats Units el [[1876]].<ref>'''Alejandro Graham Bell'''. Cabezas, José Antonio. Susaeta Ediciones S.A ''Vidas Ilustres'' Barcelona, Espanya ISBN 84-305-1109-1 pg,20. "El Comité de Recompensas de la Exposición (Exposición Conmemorativa del Primer Centenario de la Independencia Norteamericana) estudia detenidamente el aparato, que ya había sido patentado por Bell en 1876 con el número 174.465."</ref> Prèviament havien sigut desenrollats dispositius similars per atres investigadors, entre els quals destacà [[Antonio Meucci]] (1871), que entaulà llitigis fallits en Bell fins a la seua mort, i és a qui se sol reconéixer actualment la prelació en l'invent.

Bell contribuí de manera decisiva al desenroll de les telecomunicacions a través de la seua empresa comercial (''[[Bell Telephone Company]]'', 1877, posteriorment [[AT&T]]). També fundà a la ciutat de [[Washington DC]] el [[Laboratori Volta]], on, juntament en els seus socis, inventà un aparell que transmetia sons per mig de rajos de llum (el [[fotòfon]], 1880); i desenvolupà el primer cilindre de cera per gravar (1886), cosa que posà les bases del [[gramòfon]]. Participà en la fundació de la ''[[National Geographic Society]]'' i de la revista ''[[Science]]''.<ref>{{ref-web|url = http://www.nationalgeographic.es/articulo/ng.htm Història de la National Geographic Society
|títol = ¿Qué es NG?
|consulta = 26-03-2008
|llengua = castellà
}}
Martínez Domínguez Fernando[http://www.webcitation.org/query?id=1256589243614137&url=www.geocities.com/SiliconValley/Program/7735/ Biografia d'Alexander Graham Bell] geocities.com [17-05-2008]</ref>

=== Thomas Alva Edison: desenroll de la làmpada incandescent (1879), Menlo Park i comercialisació ===
[[Fitxer:Thomas Alva Edison.jpg|thumb|left|100px|[[Thomas Alva Edison]] ]]
{{principal|Làmpada incandescent}}
L'inventor nort-americà [[Thomas Alva Edison]] (1847-1931) ha sigut considerat com el més gran inventor de tots els temps. Tot i que se li atribuïx la invenció de la [[làmpada incandescent]], la seua intervenció és més aviat el perfeccionament de models anteriors ([[Heinrich Göbel]], rellotger alemany, havia fabricat làmpades funcionals tres dècades abans). Edison aconseguí, després de molts intents, un [[filament]] que assolia la incandescència sense fondre's: no era de [[metal]], sino de [[bambú]] carbonisat. El [[21 d'octubre]] del 1879 aconseguí que la seua primera bombeta lluís durant 48 hores ininterrompudes, amb 1,7 [[lumen|lúmens]] per [[watt]]. La primera [[làmpada incandescent]] amb un filament de cotó carbonisat construïda per Edison fon presentada, en molt èxit, a la Primera Exposició d'Electricitat de París (1881) com una instalació completa d'iluminació elèctrica de corrent continu; sistema que immediatament fou adoptat tant a Europa com als Estats Units. El 1882 desenvolupà i instalà la primera gran [[central elèctrica]] del món a [[Nova York]]. Tanmateix, més tart, el seu ús del corrent continu es veié desplaçat pel sistema de corrent altern desenrollat per [[Nikola Tesla]] i [[George Westinghouse]].

La seua visió comercial de la investigació científicotècnica el dugué a fundar el laboratori de [[Menlo Park (Nova Jersey)]], on conseguí un eficaç treball d'equip d'un gran número de colaboradors. Gràcies a això arribà a registrar 1093 [[patent]]s d'invents desenrollats per ell i els seus ajudants, invents dels quals el desenroll i millora posteriors han marcat profundament l'evolució de la societat moderna, entre ells: el [[fonógraf]], un sistema generador d'electricitat, un aparell per gravar sons i un proyecte de película (el [[cinetoscopi]]), un dels primers [[tren elèctric|ferrocarrils elèctrics]], unes màquines que feen possible la transmissió simultànea de diversos mensages telegràfics per una mateixa llínia (cosa que aumentà enormement la utilitat de les llínies telegràfiques existents), l'emissor telefònic de carbó (molt important pel desenroll del teléfon, que havia sigut inventat recentment per [[Alexander Graham Bell]]), etc. En sincronisar el fonógraf en el cinetoscopi, produí el 1913 la primera [[cine sonor|película sonora]].

A l'àmbit científic descobrí l'[[efecte Edison]], patentat el 1883, que consistia en el pas d'electricitat des d'un filament a una placa metàlica dins d'un globo de llampada incandescent. Tot i que ni ell ni els científics de la seua época li donaren importància, este efecte seria un dels fonaments de la [[vàlvula termoiònica|vàlvula de la ràdio]] i de l'[[electrònica]]. El 1880 s'associà en el empresari [[J. P. Morgan]] per fundar la ''[[General Electric]]''.<ref>[http://www.asifunciona.com/biografias/edison/edison.htm Biografia de Thomas Alva Edison] asifunciona.com [23-05-2008]</ref>

=== John Hopkinson: el sistema trifàsic (1882) ===
{{principal|Corrent trifàsic}} 
L'ingenier i físic anglés [[John Hopkinson]] (1849-1898) contribuí al desenroll de l'electricitat en el descobriment del [[sistema trifàsic]] per la generació i distribució del corrent elèctric, sistema que patentà el [[1882]]. Un sistema de corrents trifàsics és el conjunt de tres corrents alterns monofàsics d'igual [[freqüència]] i [[amplitut]] (i per tant, [[valor eficaç]]) que presenten un [[desfasament]] entre ells de 120° (un terç de cicle). Cadascun dels corrents monofàsics que formen el sistema es designa en el nom de [[Fase (electricitat)|fase]]. També treballà en moltes àrees de l'[[electromagnetisme]] i l'[[electrostàtica]]. De les seues investigacions establí que "el [[fluix d'inducció magnètica]] és directament proporcional a la [[força magnetomotriu]] i inversament proporcional a la [[reluctància]]", expressió molt semblant a l'estableta a la [[Llei d'Ohm]] per l'electricitat, i que es coneix en el nom de [[Llei de Hopkinson]]<ref>[http://members.fortunecity.es/dptoeldadolalla/Magnetismo%20y%20electromagnetismo/capitulo4-2.html Llei de Hopkinson]members.fotunecity.es. Magnetismo [19-05-2008]</ref> També es dedicà a l'estudi dels sistemes d'iluminació, millorant-ne l'eficiència, així com a l'estudi dels [[condensador]]s. Profundisà en els problemes de la teoria electromagnètica, proposts per James Clerk Maxwell. El 1883 donà a conéixer el principi dels [[motor síncron|motors síncrons]].<ref>[http://www-groups.dcs.st-and.ac.uk/~history/Biographies/Hopkinson.html Biografia de John Hopkinson] (en anglés) [19-05-2008]</ref>

=== Heinrich Rudolf Hertz: demostració de les equacions de Maxwell i la teoria electromagnètica de la llum (1887) ===
[[Archiu:Heinrich Rudolf Hertz.jpg|100px|thumb|[[Heinrich Rudolf Hertz]] ]]
{{principal|Efecte fotoelèctric}}
El físic alemany [[Heinrich Rudolf Hertz]] (1857-1894) demostrà l'existència de les ones electromagnètiques predites per les [[equacions de Maxwell]]. Fon el primer investigador que creà dispositius que emetien ones radioelèctriques i també dispositius que permetien detectar-les. Feu numerosos experiments sobre el seu modi i velocitat de propagació (hui coneguda com a [[velocitat de la llum]]), en els que es fonamenten la ràdio [[mijà de comunicació]] i la telegrafia sense fils, que ell mateix descobrí. El 1887 descobrí l'[[efecte fotoelèctric]]. La unitat de mesura de la [[freqüència]] fon nomenada ''Hertz'' (símbol Hz) en honor seu.<ref>[http://histel.com/z_histel/biografias.php?id_nombre=53 Biografia de Heinrich Rudolf Hertz] Histel.com [19-05-2008]</ref>

=== George Westinghouse: el subministrament de corrent altern (1886) ===
{{principal|Corrent altern}}
[[Archiu:George Westinghouse.jpg|thumb|esquerra|[[George Westinghouse]] ]]
L'inventor i industrial nort-americà [[George Westinghouse]] (1846-1914) s'interessà inicialment pels [[ferrocarril]]s (fre automàtic d'aire, sistema de senyals ferroviaris, agulla de creuament). Posteriorment dedicà les seues investigacions a l'electricitat, sent el principal responsable de l'adopció del [[corrent altern]] pel suministrament d'energia elèctrica als Estats Units. En aquell afany tecnològic i comercial hagué de véncer l'oposició del popular inventor [[Thomas Alva Edison]], que basava les seues investigacions i expansió comercial en el [[corrent continu]] i arribaria a sugerir la invenció de la [[cadira elèctrica]] de corrent altern com estratègia en aquella competència.

Westinghouse comprà al científic croat [[Nikola Tesla]] la seua patent per la producció i transport de corrent altern, que impulsà i desenrollà. Posteriorment perfeccionà el [[transformador]], desenrollà un [[alternador]] i adaptà per la seua utilisació pràctica el motor de corrent altern inventat per Tesla. El [[1886]] fundà la companyia elèctrica ''[[Westinghouse Electric & Manufacturing Company]]'', que contà en els primers anys en la decisiva colaboració de Tesla, en qui conseguí desenrollar la tecnologia necessària per desenrollar un [[Sistema de suministrament elèctric|sistema de suministrament de corrent altern]]. Westinghouse també desenrollà un sistema per [[gaseoducte|transportar gas natural]], i al llarc de la seua vida obtingué més de 400 patents, moltes d'elles de maquinària de corrent altern.<ref>[http://www.biografica.info/biografia-de-westinghouse-george-2557 Biografia de George Westinghouse] biográfica info [04-06-2008]</ref>

=== Nikola Tesla: desenroll de màquines elèctriques, la bobina de Tesla (1884-1891) i el radiotransmissor (1893) ===
[[Archiu:Tesla statue at Niagara Falls.jpg|thumb|100px|Estàtua de [[Nikola Tesla]] a les [[cascades del Niàgara]] ]]
{{principal|Màquina elèctrica|Bobina de Tesla}} 
L'ingenier i inventor d'orige croat [[Nikola Tesla]] (1856-1943) emigrà el 1884 als [[Estats Units]]. És reconegut com un dels investigadors més destacats en el camp de l'energia elèctrica. El Govern dels Estats Units el considerà una amenaça per les seues opinions [[pacifisme|pacifistes]] i patí el maltractament d'atres investigadors millor reconeguts com a Marconi o Edison.<ref>Gonzalo Ugidos [http://www.elmundo.es/suplementos/magazine/2008/452/1211381795.html ''Tesla, un genio tomado per loco''], El Mundo, 25 de maig del 2008.</ref>

Desenrollà la teoria de camps rotants, base dels [[generador]]s i motors polifàsics de corrent altern. El 1887 conseguix construir el motor d'inducció de corrent altern i treballa als laboratoris [[Westinghouse Electric Corporation|Westinghouse]], on concep el sistema polifàsic per traslladar l'electricitat a llargues distàncies. El 1893 conseguix transmetre energia electromagnètica sense cables, construint el primer [[radiotransmissor]] (avançant-se a [[Guglielmo Marconi]]). Aquell mateix any a [[Chicago]] feu una exhibició pública del corrent altern, demostrant la seva superioritat sobre el corrent continu d'Edison. Els drets d'estos invents li foren comprats per [[George Westinghouse]], que mostrà el sistema de generació i transmissió per primera vegada a la ''[[World's Columbian Exposition]]'' de [[Chicago]] del 1893. Dos anys més tart els generadors de corrent altern de Tesla s'instalaren a la central experimental d'energia elèctrica de les [[cascades del Niàgara]]. Entre els molts invents de Tesla es troben els circuits ressonants de condensador més inductància, els generadors d'alta freqüència i la nomenada [[bobina de Tesla]], utilisada en el camp de les comunicacions per ràdio.
 
La unitat d'[[inducció magnètica]] del sistema MKS rep el nom de [[Tesla (unitat) |Tesla]] en honor seu.<ref>[http://www.microsiervos.com/archivo/ciencia/150-aniversario-nikola-tesla.html Biografia de Nicola Tesla] Microsiervos.com [18-05-2008]</ref>

=== Charles Proteus Steinmetz: la histèresi magnètica (1892) ===
[[Archiu:Charlesproteussteinmetz.jpg|thumb|left|100px|[[Charles Proteus Steinmetz]] ]]
L'ingenier i inventor d'orige alemà [[Charles Proteus Steinmetz]] (1865-1923) és conegut principalment per les seues investigacions sobre el corrent altern i pel desenroll del sistema trifàsic de corrents alterns. També inventà la [[llampada d'arc]] en [[electrodo]] metàlic. El [[1892]] descobrí la [[histèresis magnètica]], un fenomen en virtut del qual els [[electroimants]] en un núcleu de material [[ferromagnètic]] (com el ferro) no es magnetisen al mateix ritme que el corrent variable que passa per les seues [[Espira (electromagnetisme)|espires]], sino que existix un retart. El 1893 desenrollà una teoria matemàtica aplicable al càlcul de circuits en corrent altern (per la qual cosa introduí l'us de [[números complexos]]) cosa que facilità el canvi de les noves llínies d'energia elèctrica, que inicialment eren de corrent continu. Els seus treballs contribuïren en gran mesura a l'impuls i utilisació de l'electricitat com font d'energia en la indústria. El 1902 fon designat professor de la [[Universitat de Schenectady]], [[Nova York]], on permaneixqué fins a la seua mort. Treballà per l'empresa [[General Electric]].<ref>[http://www.100ciaquimica.net/biograf/cientif/S/steinmetz.htm Biografia de Charles Proteus Steinmetz] 100ciaquimica.net [19-05-2008]</ref>

=== Wilhelm Conrad Röntgen: els rajos X (1895) ===
[[Archiu:Wilhelm Conrad Röntgen (1845--1923).jpg|100px|thumb|[[Wilhelm Conrad Röntgen]] ]]
{{principal|Rajos X}}
El físic alemany [[Wilhelm Conrad Röntgen]] (1845-1923). Utilisant un [[tubo de Crookes]], fon qui produí el [[1895]] la primera [[radiació electromagnètica]] en les [[llongitut d'ona|llongituts d'ona]] corresponents als actualment nomenats [[rajos X]]. Gràcies al seu descobriment fon guardonat en el primer [[Premi Nobel de Física]] el [[1901]]. El premi fon concedit oficialment: "en reconeiximent dels extraordinaris servicis que ha brindat pel descobriment dels notables rajos que porten el seu nom." Tanmateix, Röntgen no volgué que els rajos dugueren el seu nom tot i que a Alemanya el procediment de la radiografia es diu "röntgen" a causa del fet que els verps alemanys tenen la desinència "en". Els rajos X es comencen a aplicar en tots els camps de la medicina entre ells l'urològic. Posteriorment atres investigadors utilisaren la [[radiologia]] pel diagnòstic de la [[litiasis|malaltia litiàsica]]. És un dels punts culminants de la medicina de finals del segle XIX, sobre el qual es basaren numerosos diagnòstics d'entitats [[nosologia|nosològiques]], fins a aquell moment difícils de diagnosticar, i continuà havent-hi desenrolls posteriors al segle XX i fins als nostres dies (''vejau la secció [[#Electromedicina|Electromedicina]]'').

En honor seu rep el seu nom la unitat de mesura de l'[[contaminació radioactiva|exposición a la radiació]], estableta el 1928: [[Roentgen (unitat)]].<ref>[http://www.historiadelamedicina.org/Roentgen.html Biografia de Wilhelm Conrad Röntgen] historiadelamedicina.org [20-05-2008]</ref>

=== Michael Idvorski Pupin: la bobina de Pupin (1894) i les imàgens de rajos X (1896) ===
{{principal|Radiografia}}
El físic i electrotècnic servi [[Michael Pupin|Michael Idvorski Pupin]] (1854-1935) desenrollà el [[1896]] un procediment per obtenir la fotografia ràpida d'una image obtinguda per mig de [[rajos X]], que tan sols requeria una exposició d'una fracció de segon en lloc d'una hora o més que s'amprava anteriorment. Entre els seus numerosos invents destaca la [[pantalla fluorescent]] que facilitava l'exploració i registre de les imàgens radiològiques obtingudes en els rajos X. També desenrollà el [[1894]] un sistema per aumentar en gran mesura l'abast de les comunicacions [[teléfon|telefòniques]] a través de llínies de fil de coure, per mig de la inserció a intervals regulars al llarc de la llínia de transmissió d'unes denominades [[inductor|bobines]] de càrrega. Estes bobines reben en honor seu el nom de [[bobina de Pupin]] i el mètodo també es denomina ''pupinisación''.<ref>[http://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/pupin.htm Biografia de Michael Idvorski Pupin] Biografíasyvidas.com [21-05-2008]</ref>

=== Joseph John Thomson: els rajos catòdics (1897) ===
{{principal|Electró}}
[[Archiu:Jj-thomson2.jpg|thumb|100px|[[Joseph John Thomson]] ]]
El físic anglés [[Joseph John Thomson]] (1856-1940) descobrí que els [[rajos catòdics]] podien desviar-se aplicant un camp magnètic perpendicular a la seua direcció de propagació i calculà les lleis d'esta desviació. Demostrà que estos rajos estaven constituïts per partícules atòmiques de càrrega negativa que nomenà ''corpuscles'' i hui en dia es coneixen com [[electrons]]. Demostrà que la nova partícula que havia descobert era aproximadament mil vegades més llaugera que l'[[hidrogen]]. Esta fon la primera identificació de partícules subatòmiques, en les grans conseqüències que això tingué en el consegüent desenroll de la ciència i la tècnica. Posteriorment, mesurant la desviació en camps magnètics, obtingué la relació entre la càrrega i la massa del electró. També examinà els rajos positius i, el 1912, descobrí la manera d'utilisar-los per separar [[àtoms]] de diferent massa. L'objectiu se conseguí desviant els rajos positius en camps electromagnètics ([[espectrometria de massa]]). Així descobrí que el [[neó]] té dos isòtops (el neó-20 i el neó-22). Tots estos treballs serviren a Thomson per propondre una estructura de l'àtom, que més tart es demostrà incorrecta, car suponia que les partícules positives estaven mesclades homogéneament en les negatives. Thomson també estudià i experimentà sobre les propietats elèctriques dels gasos i la conducció elèctrica a través d'ells, i fon justament per esta investigació que rebé el [[Premi Nobel de Física]] el 1906.<ref>[http://nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/1906/thomson-bio.html Biografia de Joseph John Thomson] (en anglès) nobelprize.org [19-05-2008]</ref>

=== Germans Lumière: l'inici del cinema (1895) ===
{{principal|Història del cinema}}
[[Archiu:Fratelli Lumiere.jpg|thumb|210px|Els [[Germans Lumière]] ]]
A finals del segle XIX diversos inventors estigueren treballant en diversos sistemes que tenien un objectiu comú: el visionament i proyecció d'imàgens en moviment. Entre el 1890 i el 1895, són numeroses les patents que es registren en l'objectiu d'oferir al públic les primeres "preses de vistes" animades. Entre els pioners es troben els alemanys Max i Emil Skladanowski, els estatunidencs [[Charles F. Jenkins]], [[Thomas Armat]] i [[Thomas Alva Edison]] ([[cinetoscopi]]), i els francesos [[germans Lumière]] ([[cinematògraf]]). Tanmateix, tot i que ya existien películes no era possible proyectar-les en una sala cinematogràfica. El [[cine]] fon oficialment inaugurat en la primera exhibició pública, a París, el [[28 de decembre]] del [[1895]]. La conexió del nou invent en l'electricitat no fon immediata, perqué els moviments mecànics es produïen manualment (cosa que produïa problemes de variació de la velocitat, pero també era utilisat com a part dels efectes especials); mentres que la llum de les primeres llanternes provenia d'una flama generada per la combustió d'éter i oxigen. Pero utilisar una flama al costat del [[celuloide]] (que era amprat com soport per les películes, i que és molt inflamable) constituïa una font constant de greus perills per proyeccionistes i espectadors, per la qual cosa es buscaren substituts a la font lluminosa. En estendre's les xàrcies elèctriques s'utilisà l'[[arc elèctric]] incandescent. Inicialment s'utilisaven dos [[electrodo]]s de carbó alimentats en un corrent continu, un en càrrega positiva i un atre en càrrega negativa. Actualment es realisa el pas del corrent continu a través de dos conductors, tancats en una càpsula de gas, normalment xenó. Estes llampades de xenó porten al seu interior dos electrodos entre els quals salta l'arc voltaic que produïx la llum. Quant a la motorisació elèctrica del funcionament de la [[càmara de cine|càmara]] i del proyecte es feu ineludible en el temps, sobretot després del pas al [[cine sonor]] (primera proyecció experimental a París, [[1900]], i d'un modi eficaç a Nova York, [[1923]], sent la primera película ''[[El cantant de jazz]]'', [[1927]]), cosa que implicava també les tecnologies d'enregistrament i reproducció del [[so]], inicialment obtingut a partir d'una banda lateral d'opacitat variable detectada per una [[Cèlula fotoelèctrica|cela fotoelèctrica]] (la banda sonora). A partir d'aleshores sorgí el concepte de mig [[audiovisual]].

La tecnologia del cine ha evolucionat molt fins al cine digital del [[segle XXI]] i simultàniament ha evolucionat el llenguage cinematogràfic, incloent-hi les convencions del gènero i els [[gènero cinematogràfic|gèneres cinematogràfics]]. Més transcendent encara ha sigut l'evolució conjunta de cine i societat, i el sorgiment de diferents [[moviment cinematogràfic|moviments cinematogràfics]], cinematografies nacionals, etc. Als [[Estats Units]], [[Thomas Alva Edison]] fou el màxim impulsor del cine, consolidant una indústria en la que desitjava ser el protagonista indiscutible en considerar-se com l'únic inventor i propietari del nou espectacle. A [[Espanya]], la primera projecció l'oferí un enviat dels Lumière a [[Madrid]], el 15 de maig del [[1896]].<ref>[http://recursos.cnice.mec.es/media/cine/bloque1/index.html Història del cine] Ministeri d'Educació i Ciència Espanya [22-05-2008]</ref>

=== Guglielmo Marconi: la telegrafia sense fil (1899) ===
[[Fitxer:Marconi.jpg|thumb|100px|[[Guglielmo Marconi]] ]]
{{principal|Ràdio}} 
L'enginyer i físic italià [[Guglielmo Marconi]] (1874-1937), és conegut, principalment, com l'inventor del primer sistema pràctic de senyals telegràfics sense fils, que donà origen a la [[ràdio]] actual. El [[1899]] aconseguí establir comunicació telegràfica sense fils a través del [[canal de la Mànega]] entre [[Anglaterra]] i [[França]], i el 1903 a través de l'[[oceà Atlàntic]] entre [[Cornualla (Gran Bretanya)|Cornualla]], i [[Saint John's (Terranova i Labrador)]], [[Canadà]]. El [[1903]] establí als [[Estats Units]] l'estació [[WCC]]. A la seva inauguració, es creuaren missatges de salutació el president [[Theodore Roosevelt]] i el rei [[Eduard VIII d'Anglaterra]]. El [[1904]] arribà a un acord amb el servei de Correus britànic per la transmissió comercial de missatges per ràdio. Les marines italiana i britànica aviat adoptaren el seu sistema i cap al [[1907]] havia assolit tal perfeccionament que s'establí un servei transatlàntic de telegrafia sense fils per ús públic. Per la [[telegrafia]] fou un gran impuls el poder utilitzar el [[codi Morse]] sense necessitat de cables conductors.

Tot i que se li atribuí la invenció de la [[ràdio]], la patent tornà al veritable inventor, l'austrohongarès [[Nikola Tesla]], en [[1943]]. També inventà l'[[antena Marconi]]. El 1909 Marconi rebé, juntament amb el físic alemany [[Karl Ferdinand Braun]], el [[Premi Nobel de Física]] pel seu treball.<ref>[http://histel.com/z_histel/biografias.php?id_nombre=63 Biografia de Guglielmo Marconi] histel.com [21-05-2008]</ref>

=== Peter Cooper Hewitt: la làmpada de vapor de mercuri (1901-1912) ===
{{principal|Làmpada de vapor de mercuri}}
L'enginyer elèctric i inventor estatunidenc [[Peter Cooper Hewitt]] (1861-1921) es féu cèlebre per la introducció de la [[làmpada de vapor de mercuri]], un dels més importants avenços en [[il·luminació física|il·luminació elèctrica]]. A la dècada de [[1890]] treballà sobre les experimentacions realitzades pels alemanys [[Julius Plücker]] i [[Heinrich Geissler]] sobre el fenomen [[fluorescent]], és a dir, les radiacions visibles produïdes per un corrent elèctric que passa a través d'un tub de vidre ple de gas. Els esforços de Hewitt s'encaminaren cap a trobar el gas que resultés més apropiat per la producció de llum, i el trobà en el [[mercuri (element)|mercuri]]. La llum obtinguda, per aquest mètode, no era apta per ús domèstic, però trobà aplicació en altres camps de la indústria, com en medicina, en l'esterilització d'[[aigua potable]] i en el revelatge de pel·lícules. El [[1901]] inventà el primer model de làmpada de mercuri (tot i que no en registrà la patent fins al [[1912]]). El [[1903]] fabricà un model millorat que emetia una llum de millor qualitat i que trobà major utilitat al mercat. El desenvolupament de les [[làmpada incandescent|làmpades incandescent]] de filament de [[tungstè]], a partir de la dècada del 1910, suposà una dura competència per la làmpada de Hewitt, car, tot i ser vuit vegades menys eficient que aquesta, tenien una [[lluminositat]] molt més atractiva.<ref>[http://www.ringwoodmanor.com/peo/ch/pch/pch.htm Biografia de Peter Cooper Hewitt] (en anglès) ringwoodmanor.com [20-05-2008]</ref>

=== Gottlob Honold: la magneto d'alta tensió, la bugia (1902) i els fars parabòlics (1913) ===
[[Fitxer:Honold2.jpg|thumb|100px|[[Gottlob Honold]] ]]
{{principal|Magneto|Bugia}}
L'enginyer alemany [[Gottlob Honold]] (1876-1923), que treballava a l'empresa [[Robert Bosch]], fou el primer que fabricà una [[bugia d'encesa|bugia]] econòmicament viable que, connectada a una [[imant|magneto]] d'alta tensió, féu possible el desenvolupament dels [[motor de combustió interna|motors de combustió interna]] de [[cicle Otto]] amb [[velocitat angular|velocitats de gir]] de diversos milers de [[revolucions per minut]] i [[potència específica|potències específiques]]. Una bugia és l'element on es produeix una espurna provocant l'encesa de la mescla de combustible i aire als [[cilindre (motor)|cilindres]] d'un motor de cicle Otto. Les primeres patents per la bugia daten de [[Nikola Tesla]] ({{US patent|609,250|Electrical Igniter for Gas-Engines}} en el que es dissenya un sistema temporitzat d'ignició repetida, l'any [[1898]]), gairebé alhora que [[Frederik Richard Simms]] (GB 24859/1898, [[1898]]) i [[Robert Bosch]] (GB 26907/[[1898]]). [[Karl Benz]] també inventaren la seva pròpia versió de bugia. Tanmateix, la bugia de Honold de 1902 era comercialment viable, d'alta tensió i podia realitzar un major nombre d'espurnes per minut, motiu pel qual [[Gottlieb Daimler|Daimler]]. La bugia té dues funcions primàries: produir la ignició de la mescla d'aire i combustible i dissipar part de la calor de la cambra de combustió cap al bloc motor per [[conducció tèrmica]]. Les bugies es classifiquen pel que es coneix com rang tèrmic en funció de la seva [[conductància tèrmica]]. Les bugies transmeten energia elèctrica que converteixen el combustible en un sistema d'energia. Cal proporcionar una quantitat suficient de voltatge al sistema d'ignició perquè pugui generar l'espurna a través del calibratge de la bugia.<ref>[http://www.bosch.com/content/language1/downloads/Brief_History_of_Bosch_en.pdf Biografia de Gottlob Honold] (en anglès) Breu història de Bosch. bosch.com [20-05-2008]</ref>

El [[1913]], Honold participà en el desenvolupament dels fars [[Paraboloide|parabòlics]]. Tot i que s'havia utilitzat anteriorment alguns sistemes d'enllumenat per la conducció nocturna, els primers fars amb prou feines donaven llum i servien poc més que com sistema de senyalització. Honold concebé la idea de col·locar miralls parabòlics darrere de les làmpades per concentrar el feix lluminós, cosa que millorava la il·luminació del camí sense necessitat d'utilitzar un sistema elèctric més potent.

==Canvis de paradigma del segle XX ==
L'[[efecte fotoelèctric]] ya havia sigut descobert i descrit per [[Heinrich Hertz]] el 1887. Tanmateix, mancava d'explicació teòrica i semblava ser incompatible en les concepcions de la física clàssica. Esta explicació teòrica només fon possible en l'obra d'[[Albert Einstein]] (entre els famosos artículs del [[1905]]) que basà la seua formulació de la fotoelectricitat en una extensió del treball sobre els quàntums de [[Max Planck]]. Més tart [[Robert Andrews Millikan]] passà deu anys experimentant per demostrar que la teoria d'Einstein no era correcta pero acabà demostrant que sí que ho era. Això permeté que tant Einstein com Millikan reberen el [[premi Nobel]] el 1921 i el 1923 respectivament.

El 1893 [[Wilhelm Weber]] conseguí combinar la formulació de Maxwell en les lleis de la termodinàmica per tractar d'explicar l'emissivitat del nomenat [[cos negre]], un model d'estudi de la radiació electromagnètica que tindrà importants aplicacions en [[astronomia]] i [[cosmologia]]. 

El 1911 es prova experimentalment el [[model atòmic de Rutherford]] (núcleu en massa i càrrega positiva i corona de càrrega negativa), tot i que tal configuració havia sigut predita el 1904 pel japonés [[Hantaro Nagaoka]], la contribució del qual havia passat desapercebuda.<ref>{{ref-llibre|cognom=Bryson|nom=Bill|enllaçautor=Bill Bryson|títol= [[A Short History of Nearly Everything]] |data=06-06-2003|editorial=Broadway Books|isbn=0767908171}}</ref>

La nomenada ''Gran Ciència'' lligada a la investigació atòmica necessità superar reptes tecnològics quantitativament impressionants, car era necessari fer topar partícules en el núcleu atòmic en cada vegada més energia. Esta fon una de les primeres ''curses tecnològiques'' del segle XX i que, independentment de l'orige nacional de les idees o processos posats en pràctica (molts d'ells europeus: alemans, austrohongaresos, italians, francesos, belgues o britànics), foren guanyades per l'eficaç i inquietant [[complex industrial militar|complex científic-tècnic-productiu-militar]] dels [[Estats Units]]. El [[1928]] [[Merle Tuve]] utilisà un [[transformador]] Tesla per conseguir els tres millons de volts. El [[1932]] [[John Cockcroft]] i [[Ernest Walton]] observaren la desintegració d'àtoms de liti en un multiplicador voltaic que conseguia els 125.000 volts. El 1937 [[Robert Jemison Van de Graaff|Robert Van de Graaff]] construí [[Generador de Van de Graaff|generadors]] de cinc metres d'alçada per generar corrents de 5 millons de volts. [[Ernest Lawrence]], inspirat pel noruec [[Rolf Wideröe]], construí entre el [[1932]] i el [[1940]] successius i cada vegada més grans [[ciclotró|ciclotrons]], confinadors magnètics circulars, per desentranyar l'estructura de les partícules elementals a base de sometre-les a chocs a enormes velocitats.<ref>Quintanilla i Sánchez Ron, ''op. cit.'', especialment ''Los antecedentes de la "Gran Ciencia"'', pg 76.</ref>

Els [[quarks]] (batejats així el [[1963]] i descoberts successivament a la década 1970 i fins a dates tan propenques com el 1996), així com les particularitats de la seua [[càrrega elèctrica]] encara són una incògnita de la física d'hui en dia.

La indústria elèctrica creix en la [[societat de consum]] de masses i passa a la fase del capitalisme monopolista de les grans corporacions [[multinacionals]] de tipo [[holding]], com les nord-americanes [[General Electric]] (derivada de la companyia d'Edison) i [[Westinghouse Electric]] (derivada de la de Westinghouse i Tesla), la [[Marconi Company]] (més purament multinacional que italiana), les alemanyes [[AEG]], [[Telefunken]], [[Siemens AG]] i [[Braun]] (aquesta última, més tardana, deu el seu nom a [[Max Braun]], no al físic [[Carl Ferdinand Braun]]) o les japoneses [[Mitsubishi]], [[Matsushita]] (Panasonic) [[Sanyo]] o [[Sony]] (estes últimes posteriors a la segona guerra mundial). Fins i tot en països chicotets, pero desenrollats, el sector elèctric i l'electrònica de consum tingueren presència primerenca i destacada en els processos de concentració industrial, com són els casos de l'holandesa [[Philips]] i la finlandesa [[Nokia]].

=== Hendrik Antoon Lorentz: Les transformacions de Lorentz (1900) i l'efecte Zeeman (1902) ===
[[Archiu:Einstein en Lorentz.jpg|thumb|100px|left|[[Lorentz]] en [[Albert Einstein|Einstein]] el 1921]]
{{principal|Efecte Zeeman}}
El físic holandés [[Hendrik Antoon Lorentz]] (1853-1928) realisà un gran número d'investigacions en els camps de la [[termodinàmica]], la [[radiació]], el [[magnetisme]], l'[[electricitat]] i la [[refracció de la llum]], entre les quals destaca l'estudi de l'expressió de les [[equacions de Maxwell]] en [[sistema inercial|sistemes inercials]] i les seues conseqüències sobre la propagació de les [[ones electromagnètiques]]. Formulà, conjuntament en [[George Francis FitzGerald]], una explicació de l'[[experiment de Michelson i Morley]] sobre la constància de la velocitat de la llum, atribuint-la a la contracció dels cossos en la direcció del seu moviment. Este efecte, conegut com a [[contracció de Lorentz-FitzGerald]], seria després expressat com les [[transformació de Lorentz|transformacions de Lorentz]], les que deixen invariants les [[equacions de Maxwell]], posterior base del desenvolupament de la [[teoria de la relativitat]]. Nomenà [[Pieter Zeeman]] el seu assistent personal, estimulant-lo a investigar l'efecte dels [[camp magnètic|camps magnètics]] sobre les transicions d'[[espín]], cosa que el dugué a descobrir el que hui en dia es coneix en el nom d'[[efecte Zeeman]], base de la [[image per ressonància magnètica|tomografia per resonància magnètica nuclear]]. Per este descobriment i la seva explicació, Lorentz compartí el 1902 el [[Premi Nobel de Física]] en [[Pieter Zeeman]]<ref>[http://www.astrocosmo.cl/biografi/b-h_lorentz.htm Biografia de Hendrik Antoon Lorentz] astrocosmo.cl [20-05-2008]</ref>

=== Albert Einstein: L'efecte fotoelèctric (1905) ===
{{principal|Efecte fotoelèctric|Albert Einstein}}
[[Archiu:Estatua de Einstein. Parque de Ciencias Granada.jpg|thumb|100px|[[Albert Einstein]] [[Parc de les Ciències de Granada]] ]]
A l'alemany nacionalisat nort-americà [[Albert Einstein]] (1879 – 1955) se'l considera el científic més conegut i important del [[segle XX]]. El resultat de les seues investigacions sobre l'electricitat arribà el 1905 (data transcendental que es commemorà l'[[Any mundial de la física]] [[2005]]), quan escrigué quatre artículs fonamentals sobre la física de chicoteta i gran escala. Hi explicava el [[moviment brownià]], l'[[efecte fotoelèctric]] i desenrolla la [[relativitat especial]] i l'[[equivalència entre massa i energia]].

L''''efecte fotoelèctric''' consistix en l'emissió d'electrons per un material quan se l'ilumina en [[radiació electromagnètica]] (llum visible o ultraviolada, en general). Ya havia sigut descobert i descrit per [[Heinrich Rudolf Hertz|Heinrich Hertz]] el 1887, pero l'explicació teòrica no arribà fins que Albert Einstein li aplicà una extensió del treball sobre els [[quàntum]]s de [[Max Planck]]. En l'artícul dedicat a explicar l'efecte fotoelèctric, Einstein exponia un punt de vista heurístic sobre la producció i transformació de llum, on proponia la idea de ''quàntums'' de radiació (ara nomenats [[fotons]]) i mostrava com es podia utilisar este concepte per explicar l'efecte fotoelèctric. Una explicació completa de l'efecte fotoelèctric tan sols pogué ser elaborada quan la [[teoria quàntica]] estigué més avançada. A Albert Einstein se li concedí el [[Premi Nobel de Física]] el 1921.<ref>[http://www.astrocosmo.cl/biografi/b-a_einstein.htm Biografia d'Albert Einstein] Astrocosmo.cl [22-05-2008]</ref>

L'efecte fotoelèctric és la base de la producció d'[[energia solar|energia elèctrica per radiació solar]] i del seu aprofitament energètic. S'aplica també per la fabricació de cèlules utilisades en els detectors de flama de les calderes de les grans plantes termoelèctriques. També s'utilisa en [[diodo]]s fotosensibles tals com els que s'utilisen en les cèlules fotovoltaiques i en [[electroscopi]]s o [[electròmetre]]s. Actualment (2008) els materials fotosensibles més utilisats són, a part dels derivats del [[coure]] (ara en menor ús), el [[silici]], que produïx corrents elèctrics majors.

=== Robert Andrews Millikan: L'experiment de Millikan (1909) ===
{{principal|Experiment de Millikan}}
[[Archiu:Robert-millikan2.jpg|thumb|100px|left|[[Robert Andrews Millikan]] ]]
El físic estatunidenc [[Robert Andrews Millikan]] (1868-1953) és conegut principalment per haver mesurat la càrrega de l'[[electró]], ya descoberta per J. J. Thomson. Estudià en un principi la [[radioactivitat]] dels minerals d'[[urani]] i la descàrrega en els gasos. Després realisà investigacions sobre radiacions ultraviolades. Per mig del seu experiment de la gota de oli, també conegut com a ''[[experiment de Millikan]]'', determinà la càrrega de l'[[electró]]: 1,602 × 10<sup>-19</sup> [[coulomb]]. La [[Càrrega elèctrica|càrrega]] de l'[[electró]] és la unitat bàsica de quantitat d'[[electricitat]] i es considera la càrrega elemental perquè tots els cossos carregats contenen un múltiple enter d'ella. L'[[electró]] i el [[protó]] tenen la mateixa càrrega absoluta, pero de signes oposts. Convencionalment, la càrrega del protó es considera positiva i la de l'electró negativa. Entre les seues atres aportacions a la ciència destaquen la seua important investigació sobre els rajos còsmics, com ell els denominà, i sobre els rajos X, així com la determinació experimental de la [[constant de Planck]], mesurant la freqüència de la [[llum]] i l'[[energia]] dels electrons alliberats en l'[[efecte fotoelèctric]]. El [[1923]] fon guardonat en el [[Premi Nobel de Física]] pels seus treballs per determinar el valor de càrrega de l'electró i l'[[efecte fotoelèctric]]''.<ref>[http://nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/1923/millikan-bio.html Biografia de Robert Andrews Millikan] (en anglés) nobelprize.org [20-05-2008]</ref>

=== Heike Kamerlingh Onnes: Superconductivitat (1911) ===
[[Archiu:Heike Kamerlingh Onnes, 1878.jpg|thumb|100px|[[Heike Kamerlingh Onnes]] ]]
{{principal|Superconductivitat}}
El físic holandès [[Heike Kamerlingh Onnes]] (1853-1926) es dedicà principalment a l'estudi de la física a baixes temperatures, realitzant importants descobriments en el camp de la [[superconductivitat]] elèctrica, fenomen que es produeix quan alguns materials estan a temperatures properes al [[zero absolut]]. Ja al segle XIX es dugueren a terme diversos experiments per mesurar la resistència elèctrica a baixes temperatures, sent [[James Dewar]] el primer pioner en aquest camp. Tanmateix, la superconductivitat com tal no es descobriria fins al [[1911]], any en què Onnes observà que la resistència elèctrica del [[mercuri (element)|mercurio]] desapareixia bruscament en refredar-se a 4K (-518,89 °F), quan el que s'esperava era que disminuís gradualment. El [[1913]] fou guardonat amb el [[Premi Nobel de Física]] per, en paraules del comitè, "les seves investigacions en les característiques de la matèria a baixes temperatures que permeteren la producció de l'[[heli]] líquid".<ref>[http://nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/1913/onnes-bio.html Biografia de Heike Kamerlingh Oanes] (en anglès) nobelprize.org [20-05-2008]</ref>

=== Vladímir Zworikin: La televisió (1923) ===
{{principal|Televisió}}
L'ingenier rus [[Vladímir Zworikin]] (1889-1982) dedicà la seva vida al desenvolupament de la [[televisió]], l'[[electrònica]] i l'[[òptica]]. Des de molt jove estava convençut que la solució pràctica de la televisió no seria aportada per un sistema mecànic, sinó per la posada a punt d'un procediment que utilitats els tubos de [[rajos catòdics]]. Emigrà als [[Estats Units]] i començà a treballar als laboratoris de la Westinghouse Electric and Manufacturing Company, a [[Pittsburgh]]. A la Westinghouse tingué llibertat per continuar amb els seus projectes personals, és a dir, els seus treballs sobre la televisió, especialment sobre l'[[iconoscopi]] (1923), un dispositiu que convertia imatges òptiques en senyals elèctrics. Un atre dels seus invents, que possibilità una televisió totalment electrònica, fou el [[cinescopi]] que transformava els senyals elèctrics de l'iconoscopi en imatges visibles, tot i que de baixa resolució. Els treballs d'investigació de Zworikin i del seu grup de col·laboradors no es limitaren només a la televisió, abastaren molts altres aspectes de l'electrònica, sobretot els relacionats amb l'òptica. La seva activitat en aquest camp permeté el desenvolupament de dispositius tan importants com els tubs d'imatges i multiplicadors secundaris d'emissió de diferents tipus. Un gran nombre d'aparells electrònics militars utilitzats a la segona guerra mundial són resultat directe de les investigacions de Zworikin i dels seus col·laboradors, que també participà en la invenció del [[microscopi electrònic]].<ref>[http://j.orellana.free.fr/textos Biografia de Vladímir Zworikin] Orellana.free.fr. [10-06-2008]</ref>

=== Edwin Howard Armstrong: Freqüència modulada (FM) (1935) ===
{{principal|Freqüència modulada}}
[[Archiu:EdwinHowardArmstrong.jpg|thumb|100px|right|[[Edwin Howard Armstrong]] ]]
L'ingenier elèctric estatunidenc [[Edwin Howard Armstrong]] (1890-1954) fou un dels inventors més prolífics de l'era de la [[ràdio]], en desenvolupar una sèrie de circuits i sistemes fonamentals per l'avenç d'aquest sistema de comunicacions. El 1912 desenvolupà el [[circuit regeneratiu]], que permetia l'[[amplificació]] dels febles senyals de ràdio amb poca [[distorsió]], millorant molt l'eficiència dels circuits emprats fins al moment. El 1918 desenvolupà el circuit [[superheterodí]], que donà un gran impuls als receptors d'[[amplitud modulada]] (AM). El 1920 desenvolupà el circuit superregenerador, molt important en les comunicacions amb dos canals. El 1935 desenvolupà el sistema de radiodifusió de [[freqüència modulada]] (FM) que, a més de millorar la qualitat de so, disminuí l'efecte de les [[Interferència electromagnètica|interferències]] externes sobre les emissions de ràdio, fent-lo molt inferior al del sistema d'amplitud modulada (AM). El sistema de freqüència modulada (FM), que és avui el més emprat en ràdio i televisió, no es començà a emprar comercialment fins després de la seva mort. Moltes invencions d'Armstrong foren reclamades per altres en litigis de patent.<ref>Donna Halper[http://translate.google.com/translate?hl=es&langpair=en es&u=http://www.oldradio.com/archives/people/armstrong.htm&prev=/translate_s%3Fhl%3Des%26q%3DEdwin%2BHoward%2BArmstrong%2BBiograf%25C3%25ADa%2B%26tq%3DEdwin%2BHoward%2BArmstrong%2BBiography%26sl%3Des%26tl%3Den Biografia d'Edwin Howard Armstrong] olradio.com[21-05-2008]</ref>

=== Robert Watson-Watt: El radar (1935) ===
{{principal|Radar}}
[[Archiu:Robert Watson-Watt.JPG|thumb|esquerra|[[Robert Watson-Watt]] ]]
El radar (acrònim de ''radio detection and ranging'', detecció i mesurament de distàncies per ràdio) fou creat el 1935 i desenvolupat principalment a Anglaterra durant la [[Segona Guerra Mundial]]. El seu principal impulsor fou el físic [[Robert Watson-Watt]] (1892-1973), director del Laboratori d'Investigació de Ràdio. Ja el 1932, l'Oficina Postal Britànica publicà un informe en el qual els seus científics documentaren fenòmens naturals que afectaven la intensitat del senyal electromagnètic rebut: tempestes elèctriques, vents, pluja i el pas d'un avió a prop del laboratori. [http://en.wikipedia.org/wiki/Arnold_Frederic_Wilkins Arnold Wilkins] (1907-1985), físic ajudant de Watson-Watts, conegué aquest informe de manera accidental, conversant amb la gent de l'Oficina Postal, que es queixava per la interferència. Quan Wilkins suggerí la possibilitat de utilitzar el fenomen d'interferència d'ones de ràdio per detectar avions enemics, Watson-Watt el comissionà immediatament per treballar en el càlcul dels aspectes quantitatius.

El radar donà a l'aviació britànica un notable avantatge tàctic sobre l'alemanya durant la [[Batalla d'Anglaterra]], quan encara era denominat RDF (''Radio Direction Finding''). Actualment és una de les principals ajudes a la navegació amb què compta el control de trànsit aeri de tot tipus, militar i civil.<ref>Bill Penley (2002):[http://www.purbeckradar.org.uk/penleyradararchives/history/introduction.htm ''Early Radar History - an Introduction''].</ref>

==Segona mitat del segle XX: Era Espacial o Edat de l'electricitat ==
{{principal|Era espacial}}
Després de la [[segona guerra mundial]], el món bipolar enfrontat a la [[guerra freda]] entre els Estats Units i la Unió Soviètica presencià la frenètica [[cursa d'armaments]] i la [[cursa espacial]] que impulsà de manera extraordinària la competència científica i tecnològica entre abdós països. A la societat de consum capitalista, orientada al mercat, alguns d'estos èxits trobaren aplicació a la vida quotidiana com [[retorn tecnològic]] de l'invertit en les àrees d'investigació puntera; cas d'alguns elements de la [[indústria llaugera]] i els [[servicis]] ([[terciarisació]]), mentres que al bloc soviètic la [[planificació]] estatal privilegiava la [[indústria pesant]]. La reconstrucció d'Europa Occidental i Japó permeté que en abdós espais es pogués continuar a l'avantguarda de la ciència i la tecnologia, a més de contribuir amb la [[fuga de cervells]] als espais centrals.

Al científic i l'inventor individual, ara reemplaçats en prestigi per l'[[Joseph Alois Schumpeter|empresari schumpeterià]], els succeïren els [[equip científic|equips científics]] vinculats a institucions públiques o privades, cada vegada més interconectades i retroalimentades en el que es denomina [[investigació i desenroll]] (R+D) o fins i tot [[R+D+I]] (investigació, desenroll i innovació). Els [[programa d'investigació|programes d'investigació]] s'han fet tan costosos, en tantes implicacions i a tan llarc termine que les decisions que els afecten han de ser preses per instàncies polítiques i empresarials d'alt nivell, i la seua publicitat o manteniment en secret (en fins estratègics o econòmics) constituïxen un problema seriós de control social (en principis democràtics o sense ells). 
 
La segona mitat del segle XX es caracterisà, entre atres coses, per la denominada [[revolució científicotècnica]] de la [[tercera revolució industrial]], en avanços de les [[tecnologia|tecnologies]] (especialment l'[[electrònica]] i la [[medicina]]) i les [[ciència|ciències]], que ha donat lloc al desenroll d'una molt numerosa série d'invents -dependents de l'electricitat i l'electrònica en el seu disseny i funcionament- que transformaren la vida social, primer en les classes mijanes dels països desenrollats, i posteriorment arreu del món en el procés de [[globalisació]]. El desenroll de les [[telecomunicacions]] i [[Internet]] permet parlar d'una [[societat de la informació]] en la que, en els països industrialment més desenrollats les decisions econòmiques (com consumir, produir i distribuir), socials (com l'establiment de tot tipo de [[Relació social|relacions personals]], [[xàrcies socials]] i [[xàrcies ciutadanes]]) i polítiques (com informar-se i opinar, tot i que la [[democràcia electrònica]] només està esbossada) es transmeten instantàneament, cosa que permeté a [[Marshall McLuhan]] parlar de l''''Edat de l'Electricitat.'''

L'[[automatisació]] (en estadis més avançats que la [[robòtica]], que encara no s'ha desenrollat plenament) transformà radicalment els processos de treball industrial. És possible parlar ya no d'una [[societat industrial]] oposta a la [[societat preindustrial]], sino fins i tot una [[societat postindustrial]] basada en paràmetros completament nous. Entre els invents que han contribuït a la base material d'aquella nova forma de vida cal destacar: [[electrodomèstic]]s, electrònica digital, ordenadors, robòtica, satèlits artificials de comunicació, [[energia nuclear]], [[tren elèctric|trens elèctrics]], [[refrigeració]] i [[congelació d'aliments]], [[electromedicina]],etc.

=== Televisió ===
{{principal|Televisió}}
[[Archiu:Zworykin1931iconoscope.png|thumb|410px|Disseny de la patent de l'[[iconoscopi]] de [[Vladímir Zworikin]]. ]]
1923: El [[tubo de rajos catòdics]] era conegut des de finals del segle XIX, pero el seu us hagué d'esperar al disseny d'un emissor eficaç, que se conseguí en l'[[iconoscopi]] de [[Vladímir Zworikin]], un enginyer rus que venia dissenyant tubs perfeccionats des del [[1923]]. Es basava en milers de petites [[cèl·lules fotoelèctriques]] independents cadascuna amb tres capes: una intermèdia molt fina de [[mica]], una altra d'una substància conductora (grafit en pols impalpable o plata) i una altra [[fotosensible]] composta de milers de petits globulets de plata i òxid de cesi. Aquest mosaic, conegut amb el nom de ''mosaic electrònic de Zworikin'', es col·locava dins d'un [[tub de buit]] i sobre el mateix es projectava, mitjançant un sistema de lents, la imatge a captar. La part relativa a la recepció i reproducció foren tubs catòdics derivats del [[dissector d'imatge]] de [[Philo Farnsworth]] ([[1927]]).

La primera imatge sobre un tub de rajos catòdics s'havia format el [[1911]] a l'Institut Tecnològic de [[Sant Petersburg]] i consistí en unes ratlles blanques sobre fons negre, obtingudes per [[Boris Rosing]] en col·laboració amb Zworikin. La captació es realitzà mitjançant dos tambors de miralls (sistema Weiller) i generava una exploració entrellaçada de 30 línies i 12,5 quadres per segon. Els senyals de sincronisme eren generats per [[potenciòmetre]]s units als tambors de miralls que s'aplicaven a les bobines deflexores del TRC, amb una intensitat de feix proporcional a la il·luminació que rebia la cèl·lula fotoelèctrica.

Hi ha molts països (Alemanya, Anglaterra, França, Estats Units) que es disputen la primacia en les primeres emissions públiques de televisió, amb un procediment o un altre. Des de finals dels anys vint es feren per procediments mecànics anteriors al iconoscopi, a càrrec d'empreses públiques ([[BBC]] a Anglaterra) o privades ([[CBS]] o [[NBC]] als Estats Units). A principis de la dècada de 1930 ja utilitzaven l'iconoscopi, com les que tingueren lloc a París el [[1932]] amb una definició de 60 línies. La precarietat de les cèl·lules emprades per la captació feia que calgués il·luminar molt intensament les escenes, produint tanta calor que només era possible el desenvolupament del treball als platons per temps breus. Tres anys després s'emetia amb 180 línies.

Des de finals de la dècada del 1930, culminant a l'[[Exposició General de segona categoria de Nova York (1939)|Fira Mundial de Nova York del 1939]], s'emetien programacions regulars de televisió que foren interrompudes durant la segona guerra mundial. El 1948, la naturalesa futura del invent encara permetia imaginacions [[ucronia|ucròniques]] com la de [[George Orwell]] ([[1984 (novel·la)]]), en què apareix encarnant l'omnipresència totalitària del «[[Gran Germà]]».

A finals de la dècada del 1950 es desenvoluparen els primers [[magnetoscopi]]s i les càmeres amb òptiques intercanviables que giraven en una torreta davant del tub d'imatge. Aquests avenços, juntament amb els desenvolupaments de les màquines necessàries per la mescla i generació electrònica d'altres fonts, permeteren un desenvolupament molt alt de la producció. A la dècada del 1970 s'implementaren les òptiques [[Zoom]] i es començaren a desenvolupar magnetoscopis més petits que permetien la gravació de les notícies en el lloc on es produïen, el naixement del periodisme electrònic o [[ENG]]. La implantació de successives millores com la [[televisió en color]] i la [[televisió digital]] es veu frenada no tant pel desenvolupament cientificotècnic, sinó per factors comercials i per la dispersió i el cost de substitució dels equips.<ref>Albert Abramson, The History of Television, 1942 to 2000, Jefferson, NC, i Londres, McFarland, 2003, ISBN 0-7864-1220-8; Albert Abramson: "Zworikin, Pioneer of Television", University of Illinois Press, Champaign, 1995; [http://www.lablaa.org/blaavirtual/ayudadetareas/periodismo/per77.htm Biblioteca Luis Arango].</ref>

=== Ordinadors ===
{{principal|Història de la informàtica}}
[[Archiu:Eniac.jpg|thumb|150px|ENIAC]]
El primer [[ordenador]] electrònic funcional del qual es té notícia fon l'alemany [[Z3]] de [[Konrad Zuse]], construït el [[1941]] i destruït en els bombardejos aliats del [[1943]]. La utilisació comercial d'este tipo d'aparells, que revolucionaren la gestió de la informació i tota la vida social, econòmica i científica, hagué d'esperar a la década del 1950, després del seu desenroll als Estats Units.

El britànic [[Colossus]] (dissenyat per [[Tommy Flowers]] a l'estació d'Investigació de l'Oficina Postal) i l'estatunidenc [[Harvard Mark I]] (construïda per [[Howard H. Aiken]] a la [[Universitat Harvard]] en subvenció d'[[IBM]] entre el [[1939]] i el [[1943]]), arribaren a temps ser utilisats a la fase final de la segona guerra mundial ([[1944]]-[[1945]]), el primer en el des[[sifrage]] de mensages alemanys i el segon pel càlcul de taules de balística.

Immediatament després de la guerra, l'''Electronic Numerical Integrator And Computer'' (Computador i Integrador Numèric Electrònic, [[ENIAC]])<ref>[http://sipan.inictel.gob.pe/users/hherrera/hcomputacion.htm Història de la computació] sipan.inictel.gob.pe [30-05-2008]</ref> utilisat pel Laboratori d'Investigació Balística de l'[[Exèrcit dels Estats Units]] fou construït el [[1946]] a la [[Universitat de Pennsylvania]] per [[John Presper Eckert]] i [[John William Mauchly]]. Consumia una potència elèctrica suficient per abastar una chicoteta ciutat, ocupava una superfície de 167 [[metre quadrat|m²]] i operava en un total de 17.468 vàlvules electròniques o [[vàlvula termoiònica|tubs de buit]], 7.200 diodos de vidre, 1.500 [[Relé|relés]], 70.000 resistències, 10.000 condensadors i 5 milions de soldadures. Pesava 27 tn, mesurava 2,4 m x 0,9 m x 30 m; utilisava 1.500 commutadors electromagnètics i relés; requeria l'operació manual d'uns 6.000 interruptors, i el seu programa o software, quan requeria modificacions, trigava setmanes d'instal·lació manual. L'ENIAC podia resoldre 5.000 sumes i 360 multiplicacions en 1 segon. Fou desactivat el [[1955]].

El substituí a la mateixa institució l'''Electronic Discrete Variable Automatic Computer'' ([[EDVAC]]),<ref>Rolón González, Oscarh[http://www.monografias.com/trabajos46/la-informatica/la-informatica3.shtml EDVAC Article tècnic] Monografías.com [31-05-2008]</ref> el [[1949]]. A diferència de l'ENIAC, no era [[decimal]], sinó [[binari]] i tingué el primer [[programari|programa]] dissenyat per ser emmagatzemat. Aquest disseny es convertí en l'estàndard d'arquitectura per la majoria dels ordinadors moderns i una fita en la [[història de la informàtica]]. Als dissenyadors anteriors se'ls havia unit el gran matemàtic [[John von Neumann]]. L'EDVAC rebé diverses actualizaciones, incloent-hi un dispositiu d'entrada/sortida de [[targetes perforades]] el [[1953]], memòria addicional en un tambor magnètic el [[1954]] i una unitat d'aritmètica de punt flotant el [[1958]]. Deixà d'estar en actiu el [[1961]].

L'[[UNIVAC I]] (''UNIVersal Automatic Computer I'', Ordinador Automàtic Universal I), també deguda a J. Presper Eckert i John William Mauchly, fou el primer ordinador comercial i el primer dissenyat des del principi pel seu ús en administració i negocis. El primer UNIVAC fou entregat a l'[[Oficina del Cens dels Estats Units]] el [[1951]] i fou posat en servei aquell mateix any. Competia directament amb les màquines de [[targeta perforada]] fetes principalment per [[IBM]]. Per facilitar la compatibilitat d'abdós tipos de màquina es construí un equip de processament de targetes fora de llínia, el convertidor UNIVAC de tarjeta a cinta i el convertidor UNIVAC de cinta a targeta, per la transferència de dades entre les targetes i les cintes magnètiques que amprava alternativament.

IBM anuncià el [[1953]] la primera producció a gran escala d'un ordenador, l'[[IBM 650]]: 2000 unitats des del [[1954]] fins al [[1962]]. Era un disseny orientat cap als usuaris de màquines contables anteriors, com les [[màquina tabuladora|tabuladores]] electromecàniques (en [[targeta perforada|targetes perforades]]) o el model [[IBM 604]]. Pesava al voltant de 900 kg, i la seua unitat d'alimentació uns 1350. Cada unitat estava en un armari separat, d'1,5 x 0,9 x 1,8 mitres. Costava 500.000 dólars, pero podia llogar-se per 3.500 al mes.

La tercera generació d'este tipo de màquines s'inicià en l'[[IBM 360]], la primera en la història en ser atacada en un [[virus informàtic]]. Comercialisada a partir del [[1964]], fou la primera que utilisava el terme [[byte]] per referir-se a 8 [[bit]]s (amb quatre bytes creava una paraula de 32-bits). La seua [[arquitectura d'ordinadors|arquitectura de computació]] fou la que a partir d'este model seguiren tots els ordinadors d'IBM. El sistema també féu popular la computación remota, amb terminals connectats a un servidor, per mitjà d'una línia telefònica. Fou un dels primers ordinadors comercials que utilitzaven circuits integrats, i podia realitzar tant anàlisis numèriques com administració o processament de fitxers.

L'[[Intel 4004]] (''i4004'', primer d'[[Intel]]), un [[CPU]] de 4[[bit]]s, fou llançat en un paquet de 16 pins [[Dual in-line package|CERDIP]] el [[1971]], sent el primer [[microprocessador]] en un simple [[Circuit integrat |xip]], així com el primer disponible comercialment. Donaria pas a la construcció dels [[ordinadors personals]]. El circuit 4004 fou construït amb 2.300 [[transistor]]s, i fou seguit l'any següent pel primer microprocessador de 8 [[bit]]s, el [[Intel 8008|8008]], que contenia 3.300 transistors, i el [[Intel 4040|4040]], versió revisada del 4004. El CPU que començà la revolució del [[Microordenador|microcomputador]], seria el [[Intel 8080|8080]], utilitzat en l'[[Altair 880]]. El microprocessador és un [[circuit integrat]] que conté tots els elements necessaris per conformar una "[[Unitat Central de Procés]]" (CPU, ''Central Process Unit''). Actualment aquest tipus de component electrònic es compon de milions de [[transistor]]s, integrats en una mateixa placa de silici.

=== Transistor, electrònica digital i superconductivitat ===
{{principal|Transistor|Circuit integrat}}
[[Archiu:InternalIntegratedCircuit2.JPG|310px|thumb|Detall d'un [[circuit integrat]] ]]
L'[[electrònica]], que estudia i ampre sistemes el funcionament dels quals es basa en la conducció i el control del fluix microscòpic dels [[electrons]] o atres partícules carregades elèctricament, començà en el [[díode]] de buit inventat per [[John Ambrose Fleming]] el [[1904]], dispositiu basat en l'[[efecte Edison]]. Amb el temps les [[vàlvula de buit|vàlvules de buit]] s'anaren perfeccionant i millorant, apareixent altres tipus i [[miniaturització|miniaturitzant-se]]. El pas essencial el donà el físic estatunidenc [[Walter Houser Brattain]] (1902-1987), incorporat en 1929 als [[laboratoris Bell]], on fou partícip juntament amb [[John Bardeen]] (1908-1991) -incorporat el 1945- i [[William Bradford Shockley]] de l'invent d'un chicotet dispositiu electrònic [[semiconductor]] que complia funcions d'[[Amplificador electrònic |amplificador]], [[oscil·lador]], [[Commutador elèctric|commutador]] o [[rectificador]]: el [[transistor]]. La paraula elegida per denominar-lo és la contracció anglesa de ''transfer resistor'' (resistència de transferència). Substitut de la [[vàlvula al buit|vàlvula termoiònica]] de tres elèctrodes o [[tríode]], el primer [[transistor]] de puntes de contacte funcionà al decembre del [[1947]]; s'anuncià per primera vegada el 1948 pero no s'acabà de fabricar fins al [[1952]], després de conseguir construir un dispositiu en [[germani]] el [[4 de juliol]] del [[1951]], culminant així el seu desenroll. El [[transistor d'unió bipolar]] aparegué una mica més tart, el [[1949]], i és el dispositiu utilisat actualment per la majoria de les aplicacions electròniques. Els seus aventages respecte a les vàlvules són entre atres menor mida i fragilitat, major rendiment energètic, menors tensions d'alimentació i consum d'energia. El transistor no funciona en buit com les vàlvules, sino en un estat sòlit semiconductor (silici), motiu pel qual no necessiten centenars de volts de tensió per funcionar. 

El transistor ha contribuït, com cap atra invenció, al gran desenroll actual de l'[[electrònica]] i la [[informàtica]], sent utilisat comercialment en tot tipo d'aparells electrònics, tant domèstics com industrials. La primera aplicació d'estos dispositius es féu en els [[audiòfon]]s. Pel seu treball en els semiconductors i pel descobriment del transistor, Walter Houser Brattain compartí en Shockley i Bardeen el [[1956]] el [[Premi Nobel de Física]].<ref>[http://nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/1956/brattain-bio.html Biografia de Walter Houser Brattain] (en inglés).nobelprize.org [21-05-2008]</ref>

La construcció de [[circuit electrònic|circuits electrònics]] permeté resoldre molts problemes pràctics (control, processament i distribució d'informació, conversió i distribució de l'energia elèctrica, etc.). El [[1958]] es desenrollà el primer [[circuit integrat]], que integrava sis transistors en un únic [[Circuit integrat |xip]], i el 1970 es desenrollà el primer [[microprocessador]] ([[Intel 4004]]).

Actualment, els camps de desenroll de l'electrònica són tan bastos que s'ha dividit en diverses ciències especialisades, partint de la distinció entre [[electrònica analògica]] i [[electrònica digital]]; i en els camps de l'[[ingenieria electrònica]], l'[[electromecànica]], la [[informàtica]] (disseny de [[programari]] pel seu control), l'[[electrònica de control]], les [[telecomunicacions]] i l'[[electrònica de potència]].<ref> González Gómez, Juan [http://www.iearobotics.com/personal/juan/docencia/apuntes-ssdd-0.3.7.pdf Circuits i sistemes digitals] Universitat Pontifícia de Salamanca Madrid. [24-05-2008]</ref>

El [[1951]] Bardeen, un dels dissenyadors del transistor, ingressà en la [[Universitat d'Illinois]], nomenant assistent personal el físic [[Nick Holonyak]], el qual posteriorment dissenyaria el primer [[diodo LED]] el [[1962]]. Treballà juntament en [[Leon N. Cooper]] i [[John Robert Schrieffer]] per crear la teoria estàndart de la [[superconductivitat]], és a dir, la desaparició de la resistència elèctrica en certs metals i aliatges a temperatures propenques al [[zero absolut]]. Per estos treballs compartí de nou, el [[1972]], el [[Premi Nobel de Física]] amb els físics estatunidencs [[Leon N. Cooper]] i [[John R. Schrieffer]]. Això féu que ell fos el primer científic que guanyà dos premis Nobel en la mateixa disciplina.<ref>Martinez Domínguez. Fernando[http://www.webcitation.org/query?id=1256589243614137&url=www.geocities.com/SiliconValley/Program/7735/ Biografia de Jonh Bardeen] Història de l'electricitat. [21-”5-2008]</ref> Les aplicacions de la superconductivitat estan encara en les primeres fases del seu desenroll, pero ya han permès els [[electroimants]] més poderosos (que s'utilitzen en el [[tren Maglev]], [[ressonància magnètica nuclear]] i [[acceleradors de partícules]]); [[circuit digital|circuits digitals]] i filtres de [[radiofreqüència]] i [[microones]] per estacions base de [[telefonia mòbil]]; o els [[magnetòmetre]]s més sensibles ([[efecte Josephson|unions Josephson]], dels [[SQUID]]s -dispositius superconductors d'interferència quàntica-).

=== El repte de la generació d'electricitat ===
==== Centrals nuclears ====
[[Archiu:Cofrentes nuclear power plant cooling towers.jpg|thumb|210px|[[Torre de refrigeració|Torres de refrigeració]] de la [[central nuclear]] de [[Cofrents]] ([[Espanya]])]]
{{principal|Energia nuclear}}
Una [[central nuclear]] és una instalació industrial amprada per la [[generació d'energia elèctrica]] a partir d'[[energia nuclear]], que es caracterisa per l'us de materials [[fissió nuclear|fissionables]] que per mig de [[reacció nuclear|reaccions nuclears]] proporcionen [[calor]]. Esta calor és amprada per un [[cicle termodinàmic]] convencional per moure un [[alternador]] i produir [[energia elèctrica]]. Les centrals nuclears consten d'un o diversos [[Reactor nuclear|reactors]]. 

Se nomena '''energia nuclear''' la que s'obté en aprofitar les [[processos nuclears|reaccions nuclears]] espontànees o provocades per l'home. Estes reaccions es donen en alguns [[isòtop]]s de certs elements químics, sent el més conegut d'este tipo d'energia la [[fissió nuclear]] de l'[[urani]] (<sup>235</sup>[[urani|U]]), en la que funcionen els [[reactor nuclear|reactors nuclears]]. Tanmateix, per produir este tipo d'energia aprofitant reaccions nuclears poden ser utilisats molts atres isòtops de diversos elements químics, com el [[tori]], el [[plutoni]], l'[[estronci]] o el [[poloni]]. Els dos sistemes en els que es pot obtindre energia nuclear de forma massiva són la [[fissió nuclear]] i la [[fusió nuclear]]. 

El [[2 de decembre]] del [[1942]], com a part del [[proyecte Manhattan]] dirigit per [[J. Robert Oppenheimer]], es construí el [[Chicago Pile-1]] (CP-1), primer [[reactor nuclear]] fet per l'home (existí un reactor natural a [[Oklo]]). El [[Departament de Defensa dels Estats Units]] proposà el disseny i construcció d'un reactor nuclear utilisable per la [[generació elèctrica]] i propulsió en els [[submarí nuclear|submarins]] a dos empreses diferents nord-americanes: [[General Electric]] i [[Westinghouse Electric]]. Estes empreses desenrollaren els reactors d'aigua llaugera tipo [[BWR]] i [[PWR]] respectivament. Els mateixos dissenys de reactors de fissió es traslladaren a dissenys comercials per la generació d'electricitat. Els únics canvis produïts en el disseny amb el transcurs del temps foren un aument de les mesures de seguritat, una major eficiència termodinàmica, un aument de potència i l'ús de les noves tecnologies que anaren apareixent.

El [[20 de decembre]] del [[1951]] fon el primer dia que se conseguí generar electricitat en un reactor nuclear (en el reactor americà [[EBR-I]], en una [[Potència física|potència]] d'uns 100 [[kW]]), pero no fon fins al [[1954]] quan es conectà a la xàrcia elèctrica una central nuclear (fon la central nuclear russa [[Obninsk]], generant 5 MW en només un 17% de [[rendiment tèrmic]]). La primera central nuclear en un rendiment comercial fon la britànica de [[Calder Hall]], a [[Sellafield]], oberta el [[1956]] en una capacitat de 50 MW (ampliada posteriorment a 200 MW).<ref name="bbc17oct">{{ref-web|url= http://news.bbc.co.uk/onthisday/hi/dates/stories/october/17/newsid_3147000/3147145.stm |títol=On This Day: 17 October |consulta=09-11-2006 |editor=BBC News}}</ref> El desenroll de l'energia nuclear arreu del món experimentà a partir d'aquell moment un gran creiximent, de forma molt particular a [[França]] i [[Japó]], on la [[crisis del petròleu del 1973]] hi influí definitivament, car la seua dependència del petroli per la generació elèctrica era molt marcada. El [[1986]] l'[[accident de Chernòbil]], en un reactor [[RBMK]] de disseny rus que no complia els requisits de seguritat que s'exigien a l'occident, posa fi radicalment a aquell creiximent. A partir d'aleshores, en la caiguda del bloc de l'est des del [[1989]], el [[moviment antinuclear]], que s'oposa per un costat a l'[[arma nuclear]] i d'altra banda a la utilització de l'energia nuclear, s'ha vist desplaçat de l'avantguarda del [[moviment ecologista]] per altres qüestions, com el [[canvi climàtic]]. 

A l'octubre del 2007 existien 439 [[central nuclear|centrals nuclears]] arreu del món que generaren 2,7 milions de [[MWh]] el [[2006]]. La potència instal·lada el [[2007]] era de 370.721 [[MW]]e. Tot i que només 30 països al món tenen centrals nuclears, aproximadament el 15% de l'energia elèctrica generada al món es produeix a partir d'energia nuclear, tot i que el percentatge està actualment en disminució.<ref>{{ref-llibre | autor = IAEA
| títol = ENERGY, ELECTRICITY AND NUCLEAR POWER: DEVELOPMENTS AND PROJECTIONS — 25 YEARS PAST AND FUTURE
| any = 2007
| editorial = IAEA
| isbn = 978-92-0-107407-2
| url = http://www-pub.iaea.org/MTCD/publications/PubDetails.asp?pubId=7791
| llengua = anglès
}}</ref> La majoria dels països amb centrals nuclears han suspès noves construccions a causa dels problemes de disposició final dels combustibles nuclears, l'activitat dels quals (i riscs per la vida humana) perdura durant molts milers d'anys. Alguns científics, com el guardonat físic [[Freeman Dyson]], sostenen que l'exageració dels beneficis de l'energia nuclear prové d'una combinació de factors econòmics i del sentit de culpa pels [[bombardejos atòmics sobre Hiroshima i Nagasaki]]. 

==== Combustibles fòssils i fonts renovables ====
El primer ús industrial de l'energia hidràulica per la generació d'electricitat alimentava mitjançant una [[turbina]] setze làmpades d'arc de la fàbrica Wolverine a [[Grand Rapids]] ([[Estats Units]], [[1880]]).<ref>[http://inventors.about.com/library/inventor Lester els Allan Pelton - Water Turbines and the Beginnings of Hydroelectricity] inventors,about.com [05-06-2008]</ref> La primera central hidroelèctrica entrà en funcionament aquell mateix any a [[Northumberland]], Gran Bretanya,<ref>Rafael Alejo García-Mauricio [http://thales.cica.es/rd/recurs ''Centrals hidroelèctriques''].thales.coca.es [05-06-2008]</ref> i la primera ciutat a tenir un subministrament elèctric fou [[Godalming]], a [[Surrey]] (Anglaterra), aquell mateix any, a corrent altern amb un alternador Siemens i una dinamo connectada a una roda hidràulica, que funcionà només tres anys.<ref>[http://www.exploringsurreyspast.org.uk/themes/places/surrey/waverley/godalming/godalming_electricity Godalming - Electricity] Transcripció de documents del museu de Goldaming. [05-06-2008]</ref> 

Dos anys més tard s'obrí la primera central hidràulica estatunidenca ([[riu Fox]], [[Appleton, Wisconsin]]). El mateix any ([[1882]]), Edison obria la primera central elèctrica urbana comercial. No utilitzava fonts renovables, sinó la [[central termoelèctrica|generació tèrmica]] a [[petroli]] (amb tres vegades major eficiència que els models anteriors, no comercials), a Pearl Street ([[Nova York]]), de 30 kW de potència a 220-110 V de corrent continu. El [[1895]], el seu competidor, Westinghouse, obre la primera central de corrent altern al [[Riu Niàgara|Niàgara]].<ref>[http://www.acenor.cl/acenor/pag.gral/documentos/Historia_Electricidad.htm ''Història de l'electricitat. pioners] a acenor.cl [05-06-2008]</ref> La desconfiança d'Edison envers el corrent altern es mantingué fins al 1892 i fins a finals del segle XIX s'utilitzava principalment corrent continu per la il·luminació.<ref>[http://www.lowermanhattan.info/about/history/did_you_know/did_you_know_92960.aspx Edison's Power Plant] lowermanhattan,info [05-06-2008]</ref> El desenvolupament del [[generador elèctric]] i el perfeccionament de la [[turbina hidràulica]] respongueren a l'augment de la demanda d'electricitat del segle XX, de manera que des del 1920 el percentatge de la hidroelectricitat en la producció total d'electricitat era ja molt significatiu. Des d'aleshores la tecnologia de les principals instal·lacions no ha variat substancialment. Una [[central hidroelèctrica]] és aquella que s'utilitza per la generació d'energia elèctrica mitjançant l'aprofitament de l'[[energia potencial]] de l'aigua embassada en una [[presa (hidràulica)|presa]] situada a més alt nivell que la central. L'aigua es porta per una canonada de descàrrega a la sala de màquines de la central, on mitjançant enormes [[turbina hidràulica|turbines hidràuliques]] es produeix la generació d'[[energia elèctrica]] en [[alternador]]s. 

Les dues característiques principals d'una central hidroeléctrica, des del punt de vista de la seva capacitat de generació d'electricitat són:
# La [[Potència física|potència]], que és funció del desnivell existent entre el nivell mitjà de l'embassament i el nivell mitjà de les aigües a sota de la central, i del cabal màxim turbinable, a més de les característiques de la turbina i del generador.
# L'[[energia]] garantitzada en un lapse de temps determinat, generalment un any, que està en funció del volumen útil de l'embassament, de la pluviometria anual i de la potència instal·lada.

Aquesta forma d'obtenir energia elèctrica no està lliure de problemes mediambientals en necessitar la construcció de grans [[embassament]]s en els quals acumular l'aigua, modificant el [[Paisatge (geografia)|paisatge]] i els anteriors usos, tant naturals com humans, de l'aigua i l'entorn afectat. Projectes gegantescs ([[presa d'Assuan]] a Egipte, de [[Represa d'Itaipú|Itaipú]] entre Brasil i Paraguai, o de les [[Tres Gorges]] a la Xina) tenen repercussions de tota mena, i fins i tot la seva viabilitat a llarg termini és qüestionada. Les ''minicentrals'' hidràuliques solen ser millor considerades des d'aquest punt de vista, tot i que la seva capacitat de generació és molt més limitada.

[[Archiu:Wind_2006andprediction_en.png|thumb|320px|Capacitat eòlica mundial total instal·lada i previsions 1997-2010.<ref>[http://www.wwindea.org/ WWEA e.V.]</ref> ]]

Actualment es troba en desenvolupament l'explotació comercial de la conversió en electricitat del potencial energètic que té el onatge del mar, en les anomenades [[Energia mareomotriu|centralus mareomotrius]]. Aquestes utilitzen el flux i reflux de les [[marea|marees]]. En general poden ser útils en zones costaneres on l'amplitud de la marea sigui àmplia, i les condicions morfològiques de la costa permetin la construcció d'una presa que talli l'entrada i sortida de la mar en una [[badia]]. Es genera energia tant en el moment de l'ompliment com en el moment del buidatge de la badia.

Altres energies renovables, com l'[[energia solar]];<ref>[http://www1.ceit.es/Asignaturas/Ecologia/Trabajos/esolar/historiafv.htm ''Història de la tecnologia fotovoltaica] ceit.es [05-06-2008]</ref> tenen una història molt anterior a la seva utilització com generadores d'electricitat, i fins i tot en aquest camp sorgiren tecnologies ja al segle XIX: solar amb [[Edmund Becquerel]] el [[1839]] i [[Augustin Mouchet]] el [[1861]]; eòlica des del 1881, tot i que el desenvolupament de rotors verticals eficaços arribà amb Klemin, Savoius i Darrieus, dissenyats el [[1925]], [[1929]] i [[1931]]).

L'impuls actual de les energies renovables prové de les necessitats energètiques de la [[crisi del petroli del 1973]] i, més recentement, del fet que no emetin gasos causants d'[[efecte hivernacle]], al contrari que els [[combustibles fòssils]] ([[carbó]], [[petroli]] o [[gas natural]]). La producció d'electricitat solar i, sobretot, eòlica està en fort creixement tot i que encara no ha desenvolupat tot el seu potencial.

Les tecnologies utilitzades en les [[central termoelèctrica|centrals termoelèctriques]] que utilitzen combustibles fòssils s'han perfeccionat, tant per obtenir una major eficiència energètica ([[cicle combinat]]) per reduir-ne l'impacte contaminant ([[pluja àcida]]), cosa que inclou les emissions de [[gasos d'efecte hivernacle]] ([[captura i emmagatzematge de carboni]]).

La [[pila de combustible]]<ref>[http://www.fecyt.es/especiales/hidrogeno/descripcion.htm Piles de combustible d'hidrogen] Article tècnic fecyt.es [30-05-2008]</ref> lligada a les [[tecnologies de l'hidrogen]] és un dels últims dissenys proposats per la substitució de les energies tradicionals.

=== Robòtica i màquines CNC ===
{{principal|Robot}} 
[[1952]] Una de les innovacions més importants i transcendentals en la producció de tota mena d'objectes a la segona meitat del segle XX ha sigut la incorporació de [[robot]]s, [[autòmat programable|autòmats programables]]<ref>[http://www.automatas.org/ Informació general sobre autòmats programables] Automátas.org [30-05-2008]</ref> i màquines guiades per [[control numèric amb ordinador]] (CNC) en les cadenes i màquines de producció, principalment en tasques relacionades amb la manipulació, trasbals d'objectes, processos de [[mecanització]] i [[soldadura]]. Aquestes innovacions tecnològiques han sigut viables entre altres coses pel disseny i construcció de noves generacions de [[motor elèctric|motors elèctrics]] de [[corrent continu]] controlats mitjançant senyals electrònics d'entrada i sortida, i el gir que poden tenir en ambdós sentits, així com la variació de la seva velocitat d'acord amb les instruccions contingudes en el programa d'ordinador que els controla. En aquestes màquines s'utilitzen tres tipus de motors elèctrics: [[Motor pas a pas|motors pas a pas]], [[Servomotor|servomotors]] o [[Motor encoder|motors encoder]] i [[Motor lineal|motors lineals]]. El primer desenvolupament en l'àrea del control numèric amb ordinador (CNC) el realitzà l'inventor nord-americà [[Jonh Parsons|John T. Parsons]] ([[Detroit]] [[1913]]-[[2007]])<ref>National Inventors Hall of Fame Foundation (2007), [http://www.invent.org/hall_of_fame/118.html John T. Parsons] (en anglès), a ''invent.org''. [19-04-2008]</ref> juntament en el seu empleat [[Frank L. Stulen]], a la dècada del 1940, realitzant la primera demostració pràctica d'eina en moviment programat el 1952.

La [[robòtica]] és una branca de la [[tecnologia]] (i que integra l'[[àlgebra]], els [[autòmat programable|autòmats programables]], les [[màquina d'estats|màquines d'estats]], la [[mecànica]], l'[[electrònica]] i la [[informàtica]]), que estudia el disseny i construcció de màquines capaces d'acomplir tasques repetitives, tasques en les quals cal una alta precisió, tasques perilloses per l'ésser humà o tasques no realitzables sense intervenció d'una màquina. Aquestes màquines, els ''robots'' mantenen la connexió de retroalimentació inteligent entre el sentit i l'acció directa sota el control d'un [[ordinador]] prèviament programat en les tasques que ha de realitzar. Les accions d'aquest tipus de robots són generalment dutes a terme per motors o actuadors que mouen extremitats o impulsen el robot. Cap al 1942, [[Isaac Asimov]]<ref>[http://www.biografiasyvidas.com/biografia/a/asimov.htm Biografia d'Isaac Asimov] biografíasyvidas.com [30-005-2008]</ref> dóna una versió humanitzada a través de la seva coneguda sèrie de relats, en els quals introdueix per primera vegada el terme ''robòtica'' en el sentit de disciplina científica encarregada de construir i programar robots. A més, aquest autor planteja que les accions que desenvolupa un robot han de ser dirigides per una sèrie de regles morals, anomenades les [[Tres lleis de la robòtica]].

Els robots són utilitzats avui en dia (2008) per dur a terme tasques brutes, perilloses, difícils, repetitives o esmussades pels humans. Això usualment pren la forma d'un [[robot industrial]] utilitzat en les línies de producció. Altres aplicacions inclouen la neteja de [[residus tòxics]], [[exploració espacial]], [[mineria]], cerca i rescat de persones i localització de mines terrestres. La [[manufactura]] continua sent el principal mercat on els robots són utilitzats. En particular, robots articulats (similars en capacitat de moviment a un braç humà) són els més utilitzats comunament. Les aplicacions inclouen soldadura, pintat i càrrega de maquinària. La [[indústria automotriu]] ha aprofitat aquesta nova tecnologia on els robots han sigut programats per reemplaçar el treball dels humans en moltes tasques repetitives. Recentement, s'ha aconseguit un gran avenç en els robots dedicat a la [[medicina]] que utilitza robots d'última generació en procediments de [[cirurgia invasiva]] mínima. L'automatització de laboratoris també és una àrea en creixement. Els robots semblen estar abaratint-se i empetitint-se en mida, tot relacionat en la miniaturització dels components electrònics que s'utilitzen per controlar-los. També, molts robots són dissenyats en [[simulador]]s molt abans que siguin construïts i interaccionin en ambients físics reals.<ref>Pérez Cordero, Víctor Hugo[http://web.archive.org/20020209203455/www.geocities.com/Eureka/Office/4595/robotica.html La robòtica] Geocities.com [26-05-2008]</ref>

=== Làser ===
{{principal|Làser}}
El [[1960]] el físic nord-americà [[Charles Townes]] (1915 -) realitzà a la [[Universitat Colúmbia]] el descobriment que li proporcionaria el seu salt a la fama científica: fou descrit com ''Microwave Amplification by Stimulated Emission of Radiation'' ([[màser]]). Tanmateix fou el físic nord-americà [[Gordon Gould]] (1920-2005) qui patentà els primers làsers per usos industrials i militars, malgrat que hi hagué molts litigis perquè diversos científics estaven estudiant la possibilitat de tecnologies similars a partir de les teories desenvolupades per [[Albert Einstein|Einstein]] sobre l'[[làser|emissió estimulada de radiació]]. Fou així perquè Gould fou el científic que primer el fabricà i li posà el nom: ''Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation'' (amplificació de llum per emissió estimulada de radiació, [[Làser|LASER]])<ref>Alboites, Vicente[http://omega.ilce.edu.mx:3000/sites/ciencia/volumen2/ciencia3/105/htm/sec_5.htm. Article tècnic sobre el LASER] omega.ilce.edu.mex [30-05-2008]</ref> Tanmateix, fou Charles Townes a qui li fou concedit el [[premi Nobel de Física]] el [[1964]].

Un làser és un dispositiu que utilisa un efecte de la [[mecànica quàntica]], l'emissió induïda o estimulada, per generar un feix de [[llum coherent]] d'un medi adequat i en la mida, la forma i la puresa controlats. La mida dels làsers varia àmpliament, des de [[díode]]s làser microscòpics en nombroses aplicacions, al làser de cristales dopats en [[neodimi]] en una mida similar al d'un camp de futbol, utilitzat per la [[confinament inercial|fusió de confinament inercial]], la investigació sobre [[arma nuclear|armament nuclear]] o altres experiments físics en els que es presentin altes densitats d'energia. Des de la seva invenció el 1960 s'han tornat omnipresents i es poden trobar en milers de variades aplicacions en qualsevol sector de la societat actual, incloent-hi camps tan dispars com l'electrònica de consum i les tecnologies de la informació (sistemes de lectura digital dels [[disc dur|discos durs]], els [[CD (disc)|CD]] i els [[DVD]] i del [[codi de barres]]), fins a anàlisis científiques i mètodes de diagnòstic en medicina, així com la mecanització, soldadura o sistemes de tall en sectors industrials i militars.<ref>[http://nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/1964/townes-bio.html Biografia de Charles Hard Townes] anglès nobelprize.org[22-05-2008]</ref>

=== Electrificació dels ferrocarrils ===
{{principal|Locomotora}}
[[Archiu:TGVReBéziers.jpg|thumb|200px|Tren de Gran Velocitat francès ]]

Una de les aplicacions més significatives de l'electricitat fou la gairebé total electrificació dels [[ferrocarril]]s en els països més industrialitzats. La primera fase d'aquest procés, més generalitzada que la segona, fou la substitució de les [[Locomotora|locomotores]] que utilitzaven [[carbó]], per les locomotores anomenades dièsel que utilitzen combustible obtingut del [[petroli]]. Les locomotores dièsel-elèctriques consisteixen bàsicament en dos components: un [[motor dièsel]] que mou un [[generador elèctric]] i diversos [[motor elèctric|motors elèctrics]] (coneguts com a motors de tracció) que comuniquen a les roda (parelles) la força de tracció que mou la locomotora. Generalment hi ha un motor de tracció per cada eix, sent generalment 4 o 6 en una locomotora típica. Els motors de tracció s'alimenten en corrent elèctric i després, per mitjà d'[[engranatge]]s, mouen les [[roda|rodes]]. En el cas de les locomotores dièsel no cal que les vies estiguin electrificades, i ja s'utilitzen a gairebé totes les vies del món estiguin les vies electrificades o no.

El següent avenç tecnològic fou la posada en servei de locomotores elèctriques directes, les que utilitzen com font d'energia l'[[energia elèctrica]] provinent d'una font externa, per aplicar-la directament a motors de tracció elèctrics. Les locomotores elèctriques requereixen la instal·lació de cables elèctrics d'alimentació al llarc de tot el recorregut, que se situen a una alçada per sobre dels trens per tal d'evitar accidents. Aquesta instal·lació es coneix com [[Catenària (ferrocarril)|catenària]]. Les locomotores prenen l'electricitat per un tròlei, que la majoria de les vegades té forma de [[pantògraf]] i se'l coneix com a tal. El cost de la instal·lació d'alimentació fa que la tracció elèctrica tan sols sigui rendible en línies de gran trànsit, o bé en vies en gran part del recorregut en [[túnel]] sota muntanyes o per sota del mar, en dificultats per la presa d'aire per la combustió dels altres tipus de motor. A la [[dècada del 1980]] s'integraren com propulsors de vehicles elèctrics ferroviaris els [[motor asíncron|motors asíncrons]], i aparegueren els sistemes electrònics de regulació de potència que donaren l'impuls definitiu a l'elecció d'aquest tipus de tracció per les companyies ferroviàries. Les dificultats d'aplicar la tracció elèctrica en zones en climatologia extrema fan que en aquests casos, se segueixi utilitzant la tracció dièsel, car la neu intensa i la seva filtració per ventiladors a les cambres d'alta tensió originen derivacions de circuits elèctrics que deixen inservibles aquestes locomotores mentre duri el temporal. Les baixes temperatures també afecten de diferent manera al cable de contacte de la catenària que perd la conductivitat durant intervals de temps. La fita dels trens elèctrics el constitueixen els anomenats trens d'alta velocitat en el desenvolupament següent: 

[[1964]] El ''[[Shinkansen]]'' o tren bala japonès fou el primer tren d'alta velocitat en utilitzar un traçat propi, i s'inaugurà pels [[Jocs Olímpics de Tòquio 1964]]. [[1979]] Un [[tren de levitació magnètica]] s'instal·là per primera vegada a [[Hamburg (estat)|Hamburg]] per l'[[Exhibició Internacional del Transport]] (IVA 79), desenvolupant patents anteriors. Hi hagué proves posteriors de trens similars a [[Anglaterra]] i actualment operen comercialment línies al Japó i la Xina. Es combinen en el sistema de [[monocarril]]. [[1981]] El '''Tren de Gran velocitat''' (en francès: ''[[Train à Grande Vitesse]]''), conegut com a [[TGV]], és un tipus de tren elèctric d'alta velocitat desenvolupat per l'empresa francesa [[Alstom]] per fer inicialment el recorregut entre [[París]] i [[Lió]]. El TGV és un dels trens més veloços del món, operant en alguns trams a velocitats de fins a 320 km/h tenint el rècord de major velocitat mitjana en un servei de passatgers i el de major velocitat en condicions especials de prova. El 1990 assolí la velocitat de 515,3 km/h, i el 2007 superà el seu propi registre en arribar als 574,8 km/h a la línia París-Estrasburg.<ref>[http://gitel.unizar.es/contenidos/cursos/FTE/Web_Ferrocarriles/INTRODUCCION_HISTORICA(Traccion_electrica).html Història de la tracció elèctrica] gitel unizar.es [01-06-2008]</ref>

=== Electromedicina ===
{{principal|Electromedicina|ressonància magnètica|electroteràpia|neurologia|rajos X|Radiologia}}
[[Archiu:3D SSD.gif|thumb|150px|Imatge radiològica en 3D]]
Els [[rajos X]] foren descoberts el [[1895]] pel físic alemany [[Wilhelm Röntgen]], que descobrí que el bombardeig d'àtoms metàlics en [[electrons]] d'alta velocitat produeix l'emissió de radiacions de gran energia. Combinats en les tecnologies de la [[fotografia]], els rajos X permeteren obtenir imatges de parts interiors del cos humà abans inaccessibles sense [[cirurgia]]. A partir d'aquell moment es convertiren en imprescindibles mitjans de [[diagnòstic]], formant part essencial del camp denominat [[electromedicina]].

El seu ús principal en diagnòstic mèdic, per ser les més fàcils de visualitzar, fou l'observació de les [[os|estructures òssies]]. A partir de la generalització d'aquesta pràctica es desenvolupà la [[radiologia]] com especialitat mèdica que empra la [[radiologia]] com mitjà de diagnòstic, que continua sent l'ús més estès dels rajos X. En desenvolupaments posteriors s'hi afegiren la [[tomografia axial computada]] (TAC, el 1967, per un equip dirigit pels enginyers [[Godfrey Newbold Hounsfield]] i [[Allan M. Cormack]], premis Nobel de medicina el [[1979]]), la [[ressonància magnètica]] (descoberta com principi el [[1938]] i aplicada a la imatge de diagnòstic per [[Paul Lauterbur]] i [[Peter Mansfield]], premis Nobel del 2003) i l'[[angiografia]] (utilitzada des del [[1927]] pel portuguès [[Egas Moniz]], guanyador del premi Nobel el 1949, i desenvolupada de forma més segura per la ''tècnica Seldinger'' des del [[1953]]); així com la utilització terapèutica de la [[radioteràpia]].

Els [[ultrasons]]s foren utilitzats per primera vegada en medicina per l'estatunidenc [[George Ludwig]], a finals de la dècada del 1940, mentre que l'[[ecografia]] fou desenvolupada a Suècia pels cardiòlegs [[Inge Edler]] i [[Carl Hellmuth Hertz]] (fill i nebot nét dels famosos físics), i al Regne Unit per [[Ian Donald]] i l'equip de ginecologia de l'hospital de [[Glasgow]]. 

S'apliquen altres tecnologies electromèdiques en la [[cardiologia]], tant en diagnòstic ([[electrocardiograma]], utilitzat des del [[1911]], que li valgué el premi Nobel del 1924 a [[Augustus Waller]]) com en tractament ([[desfibril·lador]]) i [[pròtesis]]: (els [[marcapassos]] i el [[cor artificial]]). També en àrees com els problemes d'audició (mitjançant els [[audiòfon]]s) o el diagnòstic i tractament de problemes [[neurologia|neurològics]] i [[neurofisiologia|neurofisiològics]]. 

S'han equipat les [[sala d'operacions|sales d'operacions]] i [[unitat de cures intensives|unitats de rehabilitació i cures intensives]] (UVI) o (UCI) en equips electrònics i informàtics d'alta tecnologia. S'han millorat els equipaments que realitzen [[anàlisis clíniques]] i s'han desenvolupat [[microscopi electrònic|microscopis electrònics]] de gran resolució.

=== Telecomunicacions i Internet ===
{{principal|Telecomunicació|Internet}}
[[Archiu:ACRIMSat Animation.gif|thumb|310px|Satèl·lit de comunicacions]]
[[1969]] L'auge de les telecomunicacions comença quan se situen en l'[[espai exterior]] els primers [[comunicacions per satèlit|satèlits de comunicacions]], [[satèlit artificial|satèlits artificials]] situats en [[òrbita]] al voltant de la [[Terra]] que transmeten [[ona electromagnètica|ones electromagnètiques]]; però este punt culminant tingué la sua prehistòria: El terme telecomunicació fou definit oficialment per primera vegada el [[1932]] durant una conferència internacional que tingué lloc en Madrit ("tota [[transmissió]], [[emissió]] o [[recepció]], de [[signe lingüístic|signes]], senyals, [[escrit]]s, imagens, [[so]]ns o [[informació|informacions]] de qualsevol naturalea per fil, radioelectricitat, mitjans òptics o altres sistemes electromagnètics").<ref>Reunió conjunta en Madrit de la XIII Conferència de l'UTI ([[Unió Telegràfica Internacional]]) i la III de l'URI ([[Unión Radiotelegràfica Internacional]]) que a partir de entonces es fusionaren en l'[[Unió Internacional de Telecomunicacions]] (ITU), 3 de setembre del 1932.</ref> La base matemàtica sobre la qual es desenrrollen les telecomunicacions dependents de l'electricitat és molt anterior: fou desenrrollada per Maxwell, que ya predigué que era possible propagar ones per l'espai lliure utilisant descàrregues elèctriques (prefaci de ''Treatise on Electricity and Magnetism'', [[1873]]), fet que corroborà [[Heinrich Hertz]] en el primer transmissor de ràdio generant radiofreqüències entre 31 MHz i 1.25 GHz ([[1887]]). Aixina mateix, l'inici de l'era de la comunicació ràpida a distància ya havia començat en la primera mitat del [[segle XIX]] en el [[telègraf elèctric]], al qual s'afegiren més tart el [[telèfon]] i la revolució de la comunicació sense fil en les ones de [[ràdio]]. A principis del [[segle XX]] aparegué el [[teletip]] que, utilitzant el [[codi Baudot]], permetia enviar i rebre text en a una [[màquina d'escriure]]. En [[1921]] la ''[[wirephoto]]'' o [[telefoto]] permeté transmetre images per teléfon (ya s'havia fet telegràficament des de l'Exposició Universal de Londres de l'any [[1851]] i comercialment des de l'any [[1863]]), i a partir de llavors es comercialisà el [[fax]] per [[AT&T]]. Esta mateixa companyia nort-americana desenrrollà des de l'any [[1958]] diferents tipos d'aparells digitals precedents del [[mòdem]] per les comunicacions telefòniques, que més tart s'aplicaren a la transmissió de dades entre [[ordenador]]s i atres dispositius. En la dècada 1960 comença a ser utilisada la telecomunicació en el camp de la [[informàtica]] en l'us de [[satèlit de comunicacions|satèlits]] de comunicació i les rets de [[commutació de paquets]].

Un satèlit actua bàsicament com un repetidor situat en l'espai: rep els senyals enviats des de l'estació terrestre i les reemet a un altre satèlit o de tornada als receptors terrestres. Els satèlits són posats en òrbita mitjançant coets espacials que els situen circumdant la Terra a distàncies relativament properes fora de l'atmosfera. Les antenes utilitzades preferentement en les comunicacions via satèlit són les [[antena parabòlica|antenes parabòliques]], cada vegada més freqüents en les terrasses i teulades de les ciutats. Tenen forma de paràbola i la particularitat que les senyals que incideixen sobre la seua superfície es reflecteixen i incideixen sobre el foco de la paràbola, a on es troba l'element receptor.

En la posada en marxa dels satèlits de comunicacions ha segut possible disposar de molts canals de [[televisió]], l'impressionant desenrrollament de la [[telèfon mòbil|telefonia mòbil]] i d'[[Internet]]. '''Internet''' és un mètodo d'interconnexió descentralisada de [[xarxa d'ordinadors|xarxes d'ordinadors]] implementat en un conjunt de [[protocol de xarxa|protocols]] denominat [[TCP/IP]] i garanteix que xarxes físiques [[heterogeneitat|heterogènies]] funcionin com una xarxa lògica única, d'abast mundial. Els seus orígens es remunten al [[1969]], quan s'establí la primera connexió d'ordenadors, coneguda com a [[ARPANET]], entre tres universitats en [[Califòrnia]] i una en [[Utah]] ([[Estats Units]]).

El [[segle XXI]] està vivint els començaments de la interconnexió total a la que convergeixen les telecomunicacions, a través de tota mena de dispositius cada vegada més ràpids, més compactes, més poderosos i multifuncionals. Ya no és necessari establir enllaços físics entre dos punts per transmetre la informació d'un punt a un atre. A causa de la gran [[velocitat de la llum|velocitat de propagació]] de les ones electromagnètiques, els mensages enviats des de qualsevol punt de la superfície terrestre o de la seua atmosfera es reben simultàniament a qualsevol atre.

== Vore també ==
* [[Charles Proteus Steinmetz]]
* [[Peter Peregrinus de Maricourt]]

== Referències ==
{{referències|2}}
{{ORDENA:Historia De L'Electricitat}}

[[Categoria:Electricitat]]
[[Categoria:Història de la física|Electricitat]]

{{Enllaç AD|es}}