Edició de «Llatí vulgar»

'''Llatí vulgar''' (en [[llatí]], ''sermo vulgaris'') és un terme que s'utilisa per a referir-se als dialectes vernàculs del llatí parlat en les províncies del [[Antiga Roma|Imperi Romà]]. En particular, el terme es referix al periodo tardà, que abarca fins que eixos dialectes es diferenciaren els uns dels atres lo massa com per a que se'ls considerara el periodo sojorn de les llengües romances. La diferenciació que se sol assignar al [[sigle IX]] aproximadament.

Ya en el àmbit de la gramàtica, hauria que destacar els següents fenòmens: en el sistema verbal, la creació de formes compostes (normalment per mig de la combinació de habere en el participi passat d'atre verp) paraleles al paradigma sintètic ya existent; i la construcció de la passiva en el auxiliar ser i el participi del verp que es conjuga (el [[francés]] i el [[italià]] també s'utilisen ser com a auxiliar en els temps composts de verps de "estat" i "moviment").

Els sis casos de la declinació llatina es varen reduir i posteriorment es remplaçaren en frases prepositives (el rumà modern manté un sistema de tres casos, a lo millor per influència eslava; fins al [[sigle XVIII]] també algunes variants romances de [[Suïssa]] tenien cas). Si en llatí no n'hi hava artículs, els romanços els desenrollaren a partir dels determinants; són sempre proclítics, manco en rumà, llengua en la que van posposts al substantiu.

En quant als demostratius, la majoria de les llengües romàniques conta en tres deíctics que expressen "cercania" (este), "distància mija" (eixe) i "llunt" (aquell). En tot ia ixò, el francés, el [[català]] i el [[rumà]] distinguixen sols dos térmens (u per a "proximitat" i atre per a "llunt"). El gènero neutre desaparegué en totes parts manco en [[Romania]] i [[Galícia]]. El orde sintàctic respon a la lliure disposició dels elements en la oració pròpia del llatí. Encara aixina domina ordenació sintagmàtica de subjecte + verp + objecte (encara que les llengües del surest permeten major flexibilitat en l'ubicació del subjecte).

== Canvis fonètics ==
El llatí tardà o llatí vulgar canvià molts dels sons del [[llatí]] cult o clàssic.

Els més importants processos fonològics que afectaren al consonantisme foren: la lenició de consonants intervocàliques (les sordes es sonorisen i els sonores desapareixen) i la palatisació de consonants velars i dentals, a sovint en una africació posterior (lactuca, gallec > leituga, espanyol > lechuga, català > lletuga). Abdós processos tingueren major incidència en el oest (de les llengües occidentals, el sart sigué la única que no patalisà). Atra característica es la reducció de les geminades llatines, que solament preservà el italià.

* Els fonemes /k/ i /t/ es palatisen si els precedix una yod:
** Si a <c, qu> /k/ seguix una /e/ o /i/ muta a /tʃ/ en la Romania oriental i /ts/ en la occidental (i segons la evolució de cada llengua romanç, posteriorment a /s/ o /θ/).
** Si a /t/ li seguix una /i/ en diptonc muta a /ts/.

*Palatalisació del fonema /g/ cara a una [ʤ] ante e, i que despuix molt pronte se fricativisà en la Romania occidental resultant en una [ʒ] excepte en valencià i occità; este últim so sigué el que conservà el [[Francés]], [[Català]] i [[Portugués]], mentres que en castellà primer es va ensordir donant una [ʃ] que encara conserven gallec, asturià i lleonés, que terminà velarisant-se en el so modern de la jota castellana /x/ durant els sigles XVI i XVII.

* Els diftoncs ae i oe passaren a ser /ε/ (e oberta, com les es de "dèneu") i /e/ (e tancà, com la e de jardin'''e'''r) i el diptonc au, donà pas a ou i finalment /o/ excepte en el valencià (segons el dialecte).

* El sistema de 10 fonemes vocàlics, 5 llarcs i 5 breus, sen anà perguent, passant a ser 7, patint despuix més canvis en les llengües romances- Aixina en valencià tenim les vocals: /a, e, ε, i, o, ɔ, u/.

* Totes les oclusives finals (t, d, k, p, b) i la nasal /m/ es pergueren per lenició.

== Canvis morfosintàctics ==
El llatí de ser una marcà llengua sintètica passà a ser poc a poc una llengua analítica, en la que el orde de les paraules és l'element de sintaxis necessari. Ya en el llatí arcaic començà a constatar-se'n la desestima d'este model i s'advertix el seu reemplaçament per un sistema de preposicions. Este sistema no se propicià de forma definitiva fins que varen ocorrer els canvis fonètics del llatí vulgar. Açò provocà que el sistema de casos fora difícil de mantindre, perguen-los paulatinament en un lapsus relativament veloç.

Alguns dialectes conservaren una part d'este tipo de flexió: el francés antic conseguí mantindre un sistema de casos en un nominatiu i un oblicu fins entrat el [[sigle XII]]. El occità antic també conservà un sistema paregut, aixina com el retrorromànic, que el va perdre fa uns 100 anys. El [[rumà]] encara preserva un separat genitiu-datiu en vestigis d'un vocatiu en les veus femenines.

La distinció entre el singular i el plural es marcava en dos formes diferents en les llengües romances. En el nort i en el oest de la llínea Spezia-Rimini, al nort d'[[Itàlia]], el singular usualment es distiguix del plural per una /s/ final, que es presenta en el antic plural acusatiu. Al sur i a l'est d'esta mateixa llínea, es produïx una ternància vocàlica final, provinent del nominatiu plural de la primera i de la segon declinacio.

[[Categoria:Llingüística]]