Edició de «Américo Castro»

'''Américo Castro Quesada''' (Cantagalo, [[Riu de Janeiro]], [[Brasil]], [[4 de maig]] de [[1885]] - [[Lloret de Mar]], [[Girona]], [[25 de juliol]] de [[1972]]) fon  un filòlec, cervantiste i historiador cultural [[Espanya|espanyol]] pertanyent a la generació del 14 o Noucentisme. 

== Biografia ==

Américo Castro naixqué Cantagalo (Brasil), a on els seus pares posseïen un negoci, i el futur filòlec allí va passar els seus primers cinc anys, despuix dels quals varen tornar els seus pares a Espanya en [[1890]], i varen comprar unes terres en el municipi granadí de [[Huétor-Tájar]].

Es va graduar en Lletres i Dret en l'[[Universitat de Granada]] en [[1904]], i va fer el doctorat en [[Madrit]], a on va conéixer i va ser discípul de [[Ramón Menéndez Pidal]]; despuix va passar a [[França]] per a estudiar en [[Universitat de La Sorbona|La Sorbona]] ([[1905]]-[[1907]]) i, en quedar orfe, va tindre que sustentar-se donant classes d'espanyol en [[París]]. Estudià també en [[Alemània]], pero va tornar a Madrit per a fer el [[servici militar]], i llavors va començar a colaborar en Ramón Menéndez Pidal en el Centre d'Estudis Històrics, aixina com en l'Institució Lliure d'Ensenyança, en el grup de la qual estava relacionat.

En l'any [[1910]] va ajudar a organisar el Centre d'Estudis Històrics en Madrit, servint com a cap del departament de lexicografia; despuix seguiria vinculat ad esta institució inclús en acabant de que es convertira en catedràtic d'Història de la [[Llengua espanyola]] en l'universitat madrilenya en [[1915]]. Dos anys abans s'havia adherit al manifest publicat en [[1913]] per [[Ortega y Gasset]] en defensa d'una eixida ''«superadora del pesimismo noventaiochista»'' per a Espanya, lo que el va vincular definitivament al Noucentisme. També va seguir estretint els seus llaços en Ramón Menéndez Pidal, aixina com en Francisco Giner de los Ríos, acostant-se a les idees krausistes. Freqüentava també a José María de Cossío, al noveliste Benjamín Jarnés, al poeta [[Juan Ramón Jiménez]], i al pintor [[Sorolla]]. Estava casat en Carmen Madinaveitia, filla del mege guipuscoà Juan Madinaveitia, molt vinculat al krausisme. 

Castro va viajar conferenciant per [[Europa]] i [[Amèrica]], i va participar en la fundació de la Revista de Filologia Espanyola, a on va publicar alguns dels seus estudis més importants. Dins d'este periodo va traduir a [[Wilhelm Meyer-Lübke]], va realisar una edició —junt en Federico de Onís— dels Furs lleonesos (1916), i va escriure una important introducció per al burlador de Sevilla de [[Tirso de Molina]] (1922). El seu interés pel Erasmisme es va traduir en un dels seus estudis més importants, ''El pensamiento de Cervantes'' (1925), a on analisa la relació de l'autor del [[El Quixot|Quixot]] en la [[Renaixença]] i esta branca de l'[[Humanisme]] eclèctic; també d'estos estudis es varen derivar atres dos treballs, [[Santa Teresa de Jesús|Santa Teresa]] i atres ensajos (Madrit, 1929; reeditat en 1972 en el títul ''Teresa la Santa i atres ensajos'') i ''Lo hispànic i l'erasmisme'' (1940-1942). 

En [[1923]] es va traslladar a [[Buenos Aires]], contractat per l'Universitat de Buenos Aires per a dirigir el recent creat Institut de Filologia de la Facultat de Filosofia i Lletres; com a primer director, li va donar una impronta filològica general, centrant-se en l'estudi de texts lliteraris, en oposició al proyecte original del decà Ricardo Rojas de destinar l'Institut a l'investigació llingüística descriptiva i normativa. També va donar classes en la Facultat i en l'Universitat Nacional de La Plata i va escriure en el diari ''La Nación''. 

Américo Castro fon professor honorari de les universitats de La Plata, [[Santiago de Chile]], i [[Mèxic]], aixina com de l'Universitat de Columbia en [[Nova York]]. El varen distinguir com a oficial de la Legió d'Honor, i fon acadèmic corresponent de la de Bones Lletres de Barcelona.

Lliberal en política, fon nomenat embaixador en [[Berlín]] en [[1931]], a penes declarada la [[II República espanyola|República]]. Quan va esclatar la [[Guerra Civil espanyola|Guerra Civil]], va marchar a [[Sant Sebastià]], a on estava la seua família. Sent republicà, fon nomenat cònsul en [[Hendaya]], i des d'allí va poder salvar a bona part del cos diplomàtic mentres bombardejaven Sant Sebastià; i per fi es va marchar ell mateixa en un automòvil en [[Azorín]].

En [[1938]] es va exiliar en els [[Estats Units]]; allí va ensenyar lliteratura en l'Universitat de Wisconsin (1937-1939), Texas (1939-1940) i Princeton (1940-1953), a on va ocupar la càtedra de llengua i lliteratura espanyola que du el nom de Emory L. Ford, i creà una escola d'importants discípuls en l'[[Hispanisme]] que varen proseguir les seues idees, com per eixemple Russell P. Sebold o Stephen Gilman.

Va publicar en les principals revistes de l'exili cultural hispànic: ''Realidad. Revista de Ideas'', ''Las Españas'', ''Los Sesenta'', ''Cabalgata'', ''Cuadernos del Congreso por la Libertad de la Cultura''... 

En [[1953]] fon nomenat professor emèrit de l'Universitat de Princeton, i va passar els seus últims anys en l'Universitat de Califòrnia, Sant Diego, en la costa oest, abans de tornar a Espanya per raons familiars en [[1970]].

== Obra ==

== Enllaços externs ==

* [https://es.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9rico_Castro Américo Castro en Wikipedia]