Edició de «Complement directe»

Els predicats que duen complement directe es denominen '''transitius''', perque en ells l'acció passa del subjecte al complement. Quan en un mateix predicat coincidixen un complement directe i un complement indirecte, semànticament el directe representa l'element que rep de manera immediata l'acció verbal.

Eixemple: 
 
Els esclaus li construïren ''la casa'' a l'emperador

En este cas l'element que '''rep directament l'acció verbal''' és la casa, que és un objecte efectuat pel verp, sense l'acció del qual ni tan sols existiria, mentres que l'emperador rep l'acció verbal en la mida en que es veu beneficiat per ella, pero de manera manco directa, de manera que la seua existència és independent de la construcció de l'edifici.

Denominem '''complement directe personal''' aquell que '''fa referència a una persona o cosa personificada''' (Encara no he vist hui a Ana) o a una entitat composta per persones, com un club, una associació o una empresa. 

Eixemples:  

L'ajuntament multà '''al casal''' per excés de soroll; 

El Valéncia guanyà ahir '''al Real Madrit''';

No subvencionaren '''a l’associació''' per no haver presentat la documentació a temps;

Premiaren '''a l’empresa''' per les seues investigacions innovadores;

Convocaren '''a tota la junta''' per a prendre una decisió). 


El complement directe personal generalment va introduït per la preposició a, la qual permet diferenciar clarament el subjecte del complement directe de persona, inclús quan este ocupa la posició postverbal. Observem que el complement pot aparéixer davant del subjecte i llavors és la preposició l'únic índex que permet diferenciar-los:

Les fins de semana cuida Paula al nostre fill
 front a 

Les fins de semana cuida a Paula el nostre fill. 

Per tant, com a norma general resulta obligatori marcar l'objecte directe de persona per mig de la preposició a. 
Direm: He vist a Davit, i no *He vist Davit.

No obstant, '''en determinades condicions''' el complement directe personal '''pot aparéixer sense preposició'''. Normalment les excepcions, expostes a continuació, són més aparents que reals, puix els noms de persona designen en molts d'eixos casos càrrecs o classes de persones, més que individus:

En '''verps causatius''' com produir, originar i en verps de demanda com solicitar, demanar, exigir:

Els pares han demanat més professors per a cobrir les vacants.

El sistema econòmic actual és una màquina de produir desocupats.





== Bibliografia ==
[[http://www.llenguavalenciana.com/_media/documents/19.pdf]]