Diego de Almagro

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Diego de Almagro en "Historia General de los hechos de los castellanos en las islas y Tierra Firme del Mar Oceáno"

Diego de Almagro (Almagro, Espanya, 1475 - Cuzco, Perú, 1538) fon un conquistador espanyol. Va participar en la conquista del Perú i se'l considera oficialment com al descobridor de Chile.

Diego de Almagro naixqué en la ciutat que té el matiex nom que son llinage, sent fill illegítim de Juan de Montenegro i Elvira Gutiérrez. Sos pares s'havien donat la promesa de matrimoni, pero varen acabar el seu festeig sense realisar este compromís. Per al moment en que varen trencar la seua relació Elvira estava embarassada de Diego, raó per la qual els seus familiars la varen ocultar fins que naixquera el chiquet, que va vore la llum en l'any 1475.

Primers anys[editar]

Els orígens de Diego de Almagro queden foscs. Va nàixer en l'any 1475 en la vila manchega d'Almagro, en Ciudad Real, lloc del que va prendre el llinage per ser fill illegítim de Juan de Montenegro i Elvira Gutiérrez. Per a salvar l'honor de la mare, els seus familiars li varen llevar l'infant i ho varen traslladar a la pròxima aldea de Bales, per a despuix ser criat en Aldea del Rei, a càrrec de Sancha López del Peral. Quan va complir els quatre anys va tornar a Almagro, estant davall la tutela d'un tio seu que es deya Hernán Gutiérrez fins als quinze anys, quan per causa de la durea de son tio va fugir de casa. Se va dirigir a la casa de sa mare, que ara vivia en el seu nou home, per a avisar-la de lo que ocorre i que se n'aniria a recórrer món, demanant-li una miqueta de pa que li ajudara a viure en la seua misèria. Sa mare, angoixada, li va buscar un tros de pa i unes monedes i li va dir: "Agarra, fill, i no em dones més passió, i anat, i ajuda't de Deu en la teua ventura".

Més tart se li trobaria en Sevilla com criat del senyor Luis de Polanco, que era un dels alcaldes d'aquella ciutat. Mentres eixercia esta ocupació, Almagro apunyale a un atre criat per certes diferències, deixant-ho en ferides tan greus que no va voler enfrontar un juí, per lo qual cosa va fugir de Sevilla i va vagar per Andalusia fins que va decidir partir cap a Amèrica.

Era Diego de Almagro un home de mijana estatura i poc afavorit en apariència física, ya que fon afectat d'acné i pigotes mentres va estar a Espanya.

Arribada a Amèrica[editar]

Almagro va arribar al Nou món el 30 de juny de 1514 en l'expedició que Ferran el Catòlic enviava al comandament de Pedrarias Dávila. L'expedició va desembarcar en la ciutat de Santa Maria l'Antiga del Darién, on es trobaven molts atres destacats futurs conquistadores, entre ells Francisco Pizarro.

D'Almagro no es tenen moltes notícies en este periodo, pero se sap que va acompanyar diversos capitans que varen eixir de la ciutat de Darien entre 1514 i mijan de 1515, encara que es va mantindre principalment en la ciutat arribant a tindre una comanda, construint-se una casa i dedicant-se a l'agricultura.

Va desenrollar la seua primera acció conquistadora el 30 de novembre de 1515, quan va partir de Darién al comandament de 260 hòmens, per a fundar la vila de Acla, ubicada en el lloc del mateix nom, pero va haver de desistir de la seua empresa perquee va caure malalt i va haver de tornar a Darién, deixant la missió de completar el seu pla, al llicenciat Gaspar d'Espinosa.

Almagro va treballar per algun temps en Vasco Núñez de Balboa, en eixe temps encarregat d'Acla, que en els materials de l'expedició d'Espinosa volia construir un barco, desmontar-ho i reconstruir-ho en el Mar del Sur (el Pacífic). No obstant, segons les senyes obtingudes, no hi ha indicis que participara en l'expedició de Balboa i és més provable que tornara a Darién.

Espinosa va decidir realisar una nova expedició, partint en decembre en 200 hòmens, entre els que estava un ya recuperat Almagro, i Francisco Pizarro, el qual per primera vegada tenia el títul de capità. En esta expedició, que va durar 14 mesos, es va trobar en el pare Hernando de Luque a qui ya coneixia anteriorment. Encara que la famosa societat entre els tres no estava encara realisada, ya es demostraven confiança i amistat. Va prendre part en les incursions, fundacions i conquistes desenrollades en el golf de Panamà, participant novament en una de les expedicions d'Espinosa, que es transportava en dos barcos de Balboa. De Almagro en esta expedició a soles se sap que va servir com a testic en llistes, que en cada acontenyiment relacionat en indígenes, feya alçar Espinosa. Va permanéixer en l'acabada de fundar ciutat Santa Maria l'Antiga del Darién, ajudant a poblar-la. Durant quatre anys no va participar de noves expedicions, ocupant el seu temps en l'administració dels seus bens i els de Pizarro.

Va nàixer en esta época el seu fill Diego de Almagro el Mosso, que va tindre en una índia de la regió nomenada Ana Martínez.

Allí té notícies d'un regne situat en el sur, cridat Pirú, que era el centre del Imperi inca. Francisco de Pizarro va propondre el reconeiximent d'estes terres i la conquista de les seues riquees. Les seues dos primeres expedicions per esta zona, realisades entre els anys 1524-1525 i 1526-1528, varen revelar les sorprenents riquees de l'Imperi inca en les terres acabades de descobrir.

En l'any 1529, despuix de la firma de la Capitulació de Toledo, la Corona espanyola va autorisar Pizarro la conquiste i governació de Perú, que va passar a denominar-se Nova Castella. Reunits Almagro i Pizarro en 1532, varen iniciar des de Cajamarca la conquiste del territori dels inques i, despuix d'eixecutar al sobirà Atahualpa, varen partir cap a Cuzco. Ocupada esta ciutat en l'any 1533, Almagro va anar a prendre possessió del litoral peruà i va fundar la ciutat de Trujillo, superant per mig de negociació, les aspiracions del conquistador Pedro d'Alvarado. En 1535 l'emperador Carlos V va recompensar a Almagro en la governació de Nova Toledo, al sur de Perú, i el títul de Adelantat de les terres més allà del llac Titicaca, en els territoris de l'actual Chile.

Conquista del Perú[editar]

Per a aquella época es va formalisar la societat entre Almagro, Pizarro i Luque, rebent a principis d'agost de l'any 1524 el permís esperat per a descobrir i conquistar per conte seua les terres ubicades en el llevant de Panamà, empresa que va culminar en la conquiste del imperi inca per part de Pizarro.

Almagro va permanéixer en Panamà per a reclutar hòmens i conseguir avituallament, mentres Pizarro capturava a l'Inca Atahualpa en Cajamarca. Els èxits de Pizarro li varen moure a solicitar el permís real per a mamprendre, per conte propi, la conquiste de nous territoris, este fet va clavillar les relacions d'amistat en els Pizarro encara que li fon denegat. No obstant, quan va arribar al Perú en l'any 1533, ho va fer en un títul de la mateixa importància que el de Pizarro, lo que va causar friccions entre abdós . Després de repartir-se el tesor de Atahualpa i eixecutar-ho, varen partir cap al Cuzco i varen prendre la ciutat. La intromissió de Pedro de Alvarado es va resoldre en el pagament d'una indemnisació a este i la seua retirada, en lo que es va evitar un conflicte. En juny de l'any 1535 es va produir un acostament entre Almagro i Pizarro que va incentivar a Almagro a realisar nous descobriments i es varen realisar els preparatius en el Cuzco.

En l'any 1535 l'emperador Carlos I va recompensar a Almagro en la governació de Nova Toledo, al sur de Perú, i el títul de Alvançat de les terres més allà del llac Titicaca, en els territoris de l'actual Chile.

Descobriment de Chile[editar]

Artícul principal → Descobriment de Chile.
"Expedició de Almagro a Chile", pintura de Pedro Subercaseaux

Els Preparatius[editar]

Almagro va iniciar els preparatius de la seua expedició a Chile en bons auspicis. Li varen arribar notícies dels inques que la regió al sur del Cuzco estava poblada d'or, per lo que va ajuntar fàcilment 500 espanyols per a l'expedició, molts dels quals l'havien acompanyat al Perú. Anaven també en l'expedició uns 100 negres i uns 10.000 indis indis parcers per al transport de les armes, robes, quemenjars, etc.

Les notícies que els arribaven de Chile eren absolutament falses, puix els inques planejaven una rebelió contra els seus dominadors i desijaven que aquell grup tan numerós d'espanyols s'alluntara del Perú. Per a convéncer-los, ALmagro li va demanar a un alt senyor de l'imperi que els preparara el camí junt en tres soldats espanyols, l'Inca els entregà el més alt cap religiós de l'imperi, el Villac-Umu, al seu propi germà cridat Pablo Inca, i la seua pròpia companyia.

Va encomanar a Juan de Saavedra que s'avançara en un columna de cent soldats perque, a la distància d'unes cent trenta llegües, fundara un poble i ho esperara en els aliments i indis de relleu que poguera reunir en aquelles comarques.

Pel camí de l'Inca[editar]

Almagro va eixir del Cuzco el 3 de juliol de l'any 1535 en 50 hòmens i es va detindre en Moina fins al 20 d'eixe mes, detengut per l'inesperat arrest de l'Inca Manc Cápac II per Juan Pizarro, acció que li va portar problemes. Deixada arrere Moina, Emmangre es va encaminar pel camí de l'Inca, en els 50 hòmens que consistia la seua columna. Varen recórrer l'àrea occidental del llac Titicaca, varen creuar el riu Desagüero i es va trobar en Saavedra en un poblat nomenat Pària, on va conseguir reunir a 50 espanyols més, que pertanyien al grup del capità Gabriel de Rojas, i que varen decidir abandonar el seu cap i dirigir-se a Chile, es va reunir un total de 150 hòmens. Van permanéixer prop del llac Augallas tot agost, en espera del desgel de les neus de la Cordillera dels Andes.

Passat este contratemps, es varen dirigir a Tupiza, a on es varen trobar en Pablo Inca i el Villac-Umu, que tenien recolectat or dels tributs de la regió, i en els tres espanyols que els varen acompanyar. Estos tres espanyols, mentres esperaven a Almagro s'havien dedicat al pillage i varen assaltar una caravana que supostament provenia de Chile en or, el qual li fon mostrada a Almagro. Açò va renovar les espentes dels expedicionaris fent-los oblidar els patiments de la marcha. Ací Almagro va realisar una nova pausa de dos mesos en l'expedició, esperant que vingueren les tropes. No obstant li va inquietar una nova notícia; havia arribat al Perú el Bisbe de Panamà, fra Tomás de Berlanga, que portava poders per a dirimir el conflicte de llímits entre els conquistadors. Els amics de Almagro li varen solicitar que tornara per a defendre millor la seua causa, pero l'Alvançat volia anar per la riquea chilena, per lo que va seguir avant. Un atre contratemps es va presentar quan el Villac-Umu es va escapar de l'expedició en tots els portadors i va tornar al nort. Pero Alamgro i els seus hòmens varen seguir avant, ya que encara contaven en Pablo Inca. Els espanyols varen haver de prendre portadors a la força per a poder transportar els avituallaments, açò va causar més d'un conflicte en els naturals. Inclús el mateix Alamgro va estar a punt de perir en les mans d'un indígena que va llançar una flecha i va errar donant-li al cavall, que va caure damunt de Almagro i li va causar serioses ferides. En més dificultats, incloent la pèrdues de bagage en mans indígenes, els espanyols varen arribar finalment al nort de Bota, en Chicoana, l'últim pas abans de travessar els Andes. Ya els desgels havien començat i varen trobar creixcut al riu Guachipa i va haver de ser travessat en peu tot un dia en la pèrdua de llamas, i la deserció dels portadors els que varen aprofitar la conjuntura per a fugir.

L'encreuament dels Andes[editar]

Els espanyols més alguns indis parcers varen escomençar a sortejar les primeres altures de la cordillera dels Andes. En el seu alvanç per la cordillera, els expedicionaris varen patir moltes penalitats, ya que caminaven esgotats pel fret i la congelació de les seues mans i peus, i per la dificultat d'un sol ple de cudols chicotets, de borts esmolats, que els destruïen les soles de les sabates i les ferradures als cavalls. El gèlit clima de la cordillera va matar a gran part dels indis indis parcers que varen escomençar a deixar en la ruta com un senda de mort, puix no tenien la roba adequada i caminaven a peu nu, i a alguns dels espanyols, quan es llevaven les botes, se'ls caurien els congelats dits dels peus. La tradició diu que fon pel cridat hui Pas de San Francisco per a on Almagro va realisar la seua trist travessia. Les penúries varen aumentar a l'internar-se per eixe païsage gelat, inhòspit i silenciós, arribant inclús a detindre l'alvanç per falta d'ànims.

El conquistador, preocupat per la sort dels seus hòmens, va encapçalar junt en atres vint ginets un grup d'avançada, que va travessar la cordillera i despuix de cavalcar tres dies sancers, varen arribar a la vall de Copiapó (en eixe llavors Copayapu), arreplegant els quemejars que li varen suministrar els indígenes que va enviar immediatament per a socors dels seus hòmens.

Reconeiximent del territori[editar]

Per fi el restant de la columna va arribar a Copayapu (Vall del Copiapó) en 240 espanyols, 1500 indis parcers, 150 negres i 112 cavalls. Entre els negres venia una dona lleal a Almagro crida Malgarida. Van quedar per a past dels còndors 10 espanyols, 170 cavalls i centenars d'indis auxiliars.

Després de la natural recuperació d'energies, es va donar l'orde de reiniciar la marcha cap a la vall de Copiapó; no obstant li varen desertar una multitut d'indis parcers que varen deixar pràcticament sense servents als espanyols. Almagro va endurir la mà i va fer cremar diversos indis culpables d'haver matat espanyols. Estos indis havien assessinat els tres soldats enviats a la vanguarda que havien arribat a Chile. Per al seu escarment, Almagro va decidir donar-los un cruel castic, reunint tots els cacics importants de la regió, tirant-les el seu crim en cara i condenant-los a morir en la foguera. Durant la realisació del seu castic li varen arribar notícies dels cacics de la regió del Aconcagua, que desijaven realisar amistat en els blancs, lo que es va deure a un parell d'espanyols renegats de Pizarro que estaven en la regió des d'abans. Es tractava de Gonzalo Calvo de Barrientos i a Anton Tancada, els que en realitat varen ser els primers espanyols a descobrir i Chafar territori Chilé. Gonzalo Calvo de Barrientos havia segut afrontat per Pizarro qui li va fer tallar les orelles, i per a no exhibir el seu afront es va internar cap al sur de la vall de Zama, internant-se posteriorment més cap al sur. Seria el més lleal colaborador de Almagro.

Durant la seua marcha a eixa regió, l'Alvançat va tindre notícies d'un barco, el Sant Pere que havia recalat en la regió, (Los Vilos) dirigit per Ruy Díaz i que venia ple de robes, armes i quemenjars per a l'expedició. A l'arribar al riu Conchalí, en los Vilos, es va trobar en l'atre espanyol ya mencionat nomenat Antón Tancada qui ya havia influenciat als aborígens a donar una Benvinguda pacífica a la columna de Almagro.

A l'arribar a la vall de l'Aconcagua els espanyols varen ser ben rebuts pels naturals, pels consells que els havia donat Gonzalo Calvo, espanyol radicat des de feya anys en Chile. No obstant, els mateixos naturals varen ser mal influenciats per l'indi Felipillo, interprete dels conquistadors, de les males intencions d'estos i de la seua recomanació d'atacar-los o fugir d'ells. Els naturals li varen fer cas, no es varen atrevir a atacar-los i varen escapar durant la nit, realisant el mateix intent l'indi Felipillo i diversos indis parcers, prenent el camí del nort, pero este últim intent no va fructificar. Felipillo fon atrapat i desquarterat en cavalls enfront del Curaca de la regió com a escarment.

El territori que l'Alvançat esperava trobar ple de riquees no complia ni les seues més mínimes expectatives, lo que li va causar una gran desilusió, per lo que cosa va decidir enviar una columna de 70 ginets i 20 infants dirigida per Gómez d'Alvarado pera que explorara el sur del territori. Quan la columna va arribar al riu Itata, va tindre lloc en Reynogüelén el primer enfrontament entre els espanyols i els maputes, en el que la superioritat de les armes i la sorpresa pels cavalls va permetre una fàcil victòria espanyola enfront d'indis molt guerrers, que es varen espantar al vore l'home montat a cavall com si foren abdós un sol ser. Açò no seria més que una mera escaramussa en la futura i llarga Guerra d'Arauco que iniciaria Pedro de Valdivia. Almagro al tindre estes notícies, va sospesar la situació i va decidir no proseguir cap al sur.

Sense or i en tan belicosos naturals, almagro a soles va pensar a tornar al Perú. Entre l'alternativa de tornar a travessar la cordillera, o dirigir-se pel desert, es va decidir per la segona opció. En un acte de reconeiximent al sacrifici fet pels seus hòmens en l'expedició, i que no varen ser recompensats en l'ilusori or d'esta regió, va decidir perdonar els deutes que els seus soldats havien contret en ell, destruint totes les escritures que els comprometien.

El camí pel desert de Atacama fon tan terrible com la travessia per la cordillera: dies cremants i nits gelades, l'hostilitat dels indígenes, sense contar en l'escassea d'aigua i aliment, pero de totes maneres se li va considerar millor que la travessia pels Andes. Van eixir en grups chicotets de no més de 10 hòmens fent jornades de 20 km cada dia. Durant el dia es refugiaven devall l'ombra dels tamarucs, en la Pampa del Tamarugal i de nit, caminaven.

Per a posar-se a cobert d'una sorpresa ya que el Perú cremava en una rebelió general contra Pizarro, Francisco Noguerol d'Ulloa es va fer a la mar i va desembarcar en el "caserio" com a protecció alvançada dels expedicionaris permaneixent 18 dies i despuix tornant per terra a Arequipa al febrer de 1537, en la pèrdua consignada d'un home, Francisco de Valdés que va morir ofegat en un riu. Tal fon l'estat físic en que varen arribar Alamgro i els seus seguidors que des de llavors se'ls va cridar els "trencats de Chile" als que vingueren d'eixes terres. Només s'atreviria a anar a conquistar eixes terres 4 anys més tart, Pedro de Valdivia.

Guerra Civil i Mort[editar]

En l'any 1535, l'emperador Carlos V ho va recompensar en la governació de Nova Toledo, governació que comprenia des del llímit de la governació de Pizarro i 200 llegues al sur, i el títul d'Alvançat en les terres més allà del llac Titicaca.

A la seua tornada al Perú, en l'any 1537, Almagro va ocupar la ciutat del Cuzco, i en la batalla d'Abancay, el 12 de juny de 1537, fent presoners a Hernando i Gonzalo Pizarro, per considerar que pertanyia a la seua governació. Francisco Pizarro va negociar en Alamagro el bandeig dels seus germans, pero en realitat Pizarro a soles buscava guanyar temps i d'alguna manera impondre-se davant de la voluntat del rei que ordenava que el Cuzco era propietat de Almagro. Pizarro sentint-se refermat, llunt de complir en l'acort li va donar el comandament de les tropes als seus germans. alamgro es trobava malalt al moment de la traïció de l'acort i va donar el comandament a Rodrigo Orgóñoz i els almagristes varen ser derrotats en l'abril de 1538 en la batalla de les Salinas, en esta mateixa batalla va morir el lleal Gonzalo Calvo de Barrientos, el desorellat de Pizarro. Fet presoner, Alamgro fon humiliat per Hernando Pizarro i li va denegar la seua apelació al rei. alamgro sentint-se perdut llavors va suplicar per la seua vida, a lo que va respondre Hernando Pizarro dient:

Sou cavaller i teniu un nom ilustre; no mostreu flaquea; em maravelle que un home del vostre ànim tema tant a la mort. Confesseu-vos perque la vostra mort no té remei.

Fon eixecutat el 8 de juliol d'eixe mateix any, en la presó per estrangulació de torniquet i el seu cadàver decapitat en la Plaça Major de Cuzco. Malgarida, el seu fidel serventa de color, va prendre el cadàver del seu amo i ho va soterrar en l'Iglésia de la Mercé en el Cuzco.

El seu fill Diego de Almagro el Mosso va intentar venjar son pare; no obstant, Francisco Pizarro va morir en el palau de Llima en 1541 a les mans de Juan de Rada, Hernando Pizarro va anar a Espanya a justificar la seua conducta davant del rei i fon empresonat per més de 20 anys en la fortalesa de Medina del Camp, Gonzalo Pizarro va morir decapitat despuix de patir la derrota a les mans del Llicenciat. Pedro de la Gasca el 9 d'abril de 1548, capitanejat per Pedro de Valdivia en contra de l'almagrista Francisco de Carvajal en la Batalla de Jaquijahuara.

El més total descrèdit va sumir a les terres de Chile (Chili o Chilli), associant-se el seu nom al fracàs, aixina seria fins a l'any 1540 que Pedro de Valdivia revisant algunes notes de Almagro, li va donar un gran valor agronòmic a Chile i va decidir realisar la seua conquiste.


Vore també[editar]

Referències[editar]

Bibliografia[editar]

  • "Michimalonco, Pedro de Valdivia y el Nacimiento del Pueblo Chileno" por Carlos Keller Rueff, consultado por última vez el 14 de febrero de 2005.
  • "La consolidación del dominio español en Chile" por Carlos Keller, consultado por última vez el 14 de febrero de 2005.
  • "Diego de Almagro" de Gerardo Larraín Valdés. Editorial Luxemburgo (2001), ISBN 956-272-488-3
  • Estudio sobre Diego de Almagro escrito por Miguel Luis Amunátegui en su libro (p. 37-179) "Descubrimiento i Conquista de Chile" (1862), consultado por última vez el 13 de febrero de 2005.
  • "Vida del mariscal y adelantado Don Diego de Almagro el viejo y de su hijo Don Diego de Almagro" escrita por Fernando Pizarro (594-1640), consultado por última vez el 13 de febrero de 2005.
  • "Diego de Almagro" de Manuel Ballesteros Gaibrois (1911-2002). Editorial: Historia 16. Quorum. 1987. Colección: Protagonistas de América
  • "Vida y obra de Diego de Almagro", trabajo realizado por Lucas Pucci (1998), consultado por última vez el 13 de febrero de 2005.
  • "La expedición de Diego de Almagro a Chile", artículo de Pedro Dermit (DMS, N° 6, 1998, pp. 55-79), el autor afirma que no fueron dos sino un solo barco que vino a Chile en la expedición descubridora de Diego de Almagro, y que éste fue el San Pedro o Sanpedrillo, da cuenta de las otras naves que surcaban las costas de Perú en la época y de los marinos que participaron en la navegación, se reproduce una probanza de los méritos de Diego García de Alfaro fecha en Lima en abril de 1536, que da cuenta de los movimientos de la Santiago por aquel entonces.

Atres fonts[editar]