Volta de barandat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca


Les rajoles d'estes voltes es coloquen com les rajoles del barandat a on descansen.

La volta de barandat (en castellà bóveda tabicada), és un tipo de volta caracterisada per construir-se normalment sense cíndria, en rajoles llaugeres i algeps ràpit, pegant les rajoles per les seues vores, seguint una curvatura predeterminada fins obtindre una superfície envoltonada, autoportant i llaugera.[1]

El nom de volta de barandat se deu a que tant el aspecte, els materials que les conformen, com el seu procés de construcció, són pareguts als dels barandats de rajola. En Catalunya i atres regions del món també se li atribuïxen atres denominacions localistes, encara que estes no són adequades des d'un punt de vista tècnic.[2] [3]

Història[editar | editar còdic]

L'orige d'este tipo de voltes se troba en l'arquitectura islàmica, havent-se trobat clars precedents en la Mesquita del Divendres d'Isfahán i la Mesquita de la Casba i la Qubba Barudiyyin de Marrakech. [4] [5] Ademés, els eixemples más antics de voltes de barandat d'Europa se troben en la zauiya d'Aznalcóllar (del sigle XIII), en Múrcia (Siyasa) i en la Comunitat Valenciana; és dir, en zones que tingueren una important població mudéixar. [6]

Durant els sigles XIV i XV la tècnica es difongué des de Valéncia cap a Aragó i Catalunya. En el sigle XVII Lorenzo de San Nicolás escrigué el primer tractat en castellà sobre la construcció de voltes de barandat, i un sigle més tart Domingo de Petrés difongué estes voltes pel Virregnat de Nova Granada, actual Colombia. [7]

El Comte d'Espie i Jacques-François Blondel contribuiren a la seua difusió en França baix en nom de voûtes plâtes. [8] [9]

En el sigle XIX es publicaren manuals com el de Manuel Fornés i Gurrea, i Rafael Guastavino exportà la tècnica a Amèrica del Nort. [10] [11] [12]

Posteriorment fon una tècnica molt usada pels arquitectes modernistes, en especial per Gaudí. Aixina i tot, la popularisació del formigó armat i el progressiu encariment de la mà d'obra necessària per a construir-les, feu que deixaren de ser econòmicament competitives i que durant el sigle XX se fora abandonant progressivament l'ús d'estes voltes, encara que arquitectes com Luis Moya, Eladio Dieste o Le Corbusier, entre atres, seguiren usant-les. [7]

Durant les últimes dècades, s'ha renovat l'interés per esta forma de construir. [13] Per eixemple, Norman Foster disenyà un aeroport per a drons en Ruanda fet en voltes de barandat, que presentà en la Bienal d'Arquitectura de Venecia en l'any 2016 i que s'esperava terminar en l'any 2020.[14]

Referències[editar | editar còdic]

  1. La alucinante vida de la bóveda tabicada durante ocho siglos y a través de dos continentes, J.A. Aunión, El País, 1 de diciembre de 2018
  2. Conejo, Antoni (2012). «Volta de rajola», «volta de maó pla» o «volta catalana»: reflexiones en torno a las bóvedas tabicadas en Cataluña durante los siglos del gótico., p. 110. «En la documentación histórica aparece referida bajo un amplio paraguas de nombres: en ocasiones —las que más—, tan sólo se menta el material (volta de rajol, guix i rajola, algeps, terracuita), pero otras veces se alude a sus rasgos formales (barandat, rajola de pla, maó de pla) o incluso al grosor (rajola plana doblada, doble, de dos gruixos, de tres dobles, tres rajols). En cambio, hay acepciones que se amparan en criterios más dudosos, fruto de una historiografía ansiosa por circunscribir sus orígenes o centro de irradiación a una geografía concreta; es el caso de vôute à la Roussillon y de volta catalana
  3. Gómez-Ferrer, Mercedes (2012). Las bóvedas tabicadas en la arquitectura valenciana., pp. 72 i 73. «La expresión “bóveda catalana” creemos que tampoco es una expresión adecuada. Se utilizó en el Congreso de Arquitectura de Madrid de 1904 pero es por tanto una expresión reciente, que no se refiere ni a su técnica, ni a su material, ni presumiblemente a sus orígenes.»
  4. Almagro, Antonio (2022). «Bóvedas tabicadas en Al-Ándalus y el Magreb.», Construyendo Bóvedas Tabicadas II., Valéncia: Universitat Politècnica de Valéncia. ISBN 978-84-904-8827-0.
  5. Vitti, Paolo. «Tile vaulting and its oriental pedigree.», Construyendo Bóvedas Tabicadas II., Valencia: Universitat Politècnica de Valéncia. ISBN 978-84-904-8827-0.
  6. AA. VV. (2014). Bóvedas sin cimbra: La construcción tabicada..
  7. 7,0 7,1 Zaragozá, Arturo (2010). Hacia una historia de las bóvedas tabicadas..
  8. De Sotomayor, Joaquín (1776). Modo de hacer incombustibles los edificios, sin aumentar el costo de su construcción..
  9. Blondel, Jacques-François (1777). Cours d'architecture, ou Traité de la Décoration, Distribution et Construction des Bâtiments. Volume 6..
  10. Vegas, Fernando (2001). Los orígenes valencianos de Guastavino..
  11. Guastavino, Rafael (1893). Essay On the Theory and History of Cohesive Construction, Applied Especially to the Timbrel Vault..
  12. Luis Fernández (29 de junio de 2016). Radio Valencia (ed.): «Encontrando a Guastavino». Consultat el 25 de julio de 2016.
  13. AA. VV.. Tile vaulted systems for low-cost construction in Africa..
  14. Jan Doroteo (2016). «Norman Foster explica com els drons podrien obrir el camí per a noves ciutats». Consultat el 8 de abril de 2017.

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • (2012) Construyendo Bóvedas Tabicadas : Actas Del Simposio Internacional sobre Bóvedas Tabicadas, Valéncia: Universitat Politècnica de Valéncia. ISBN 978-8483638729.

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons