Trineu de Vent

Trineu de Vent

Trineu de Vent, en l'expedició a Groenlàndia de 2016.

El Trineu de Vent és un proyecte que té com a eix central un vehícul eòlic, únic en el món, per a moure's i transportar equipament per terres polars. Les expedicions en este mig han segut promogudes per l'explorador polar espanyol Ramón Hernando de Larramendi. El trineu de vent va ser construït i millorat per un equip tècnic en el que es troben Javier de la Pont, Juan Lupión, José Luis Romero i els germans Pedro i Esteban González.

El trineu aprofita els forts vents polars. La seua estructura bàsica es compon de vàries plataformes de fusta en travessers i rieles, com els trineus clàssics inuit, pero en cometes de diferents tamanys i tendes de campanya dissenyades com a espai d'habitabilitat i treball. Pot transportar 2500 kg.

Fins a 2019 ha realisat 10 expedicions i ha recorregut en èxit més de 20.000 km, mogut únicament pel vent

En 2005 va realisar la primera expedició a l'Antàrtida en un vehícul no contaminant, aplegant al pol sur d'inaccessibilitat. En 2012 va ser en la primera expedició al pol sur geogràfic en un vehícul eòlic. En 2014 va realisar en esta trineu un recorregut per l'interior de Groenlàndia sense vehículs motorisats ni assistència. En 2016 es va alcançar la màxima altitut en l'interior de Groenlàndia, el Summit Camp, a una altitut de 3.205 metros. En 2017 varen realisar en el trineu de vent una expedició internacional al Riu de Gèl de Groenlàndia. Entre 2018 i 2019 varen realisar en ell una expedició per l'interior de l'Antàrtida, ascendint a l'Domo Fuji, de 3810 metros d'altura.

Configuració

El trineu de vent està compost per quatre mòduls articulats, cada u d'ells realisat en rieles i travessers de fusta i en unes dimensions entre 3 i 4,5 m de llarc i 3,7 / 4 m d'ample. És la denominada ‘plataforma Larramendi’, el nom del seu inventor. Estos raïls i travessers van units per uns 2.000 nucs en cordes d'alta resistència, lo que li otorga flexibilitat per a adaptar-se a les irregularitats del terreny. En la part inferior, du unes plataformes de teflón per a facilitar l'esmonyida.

El primer dels mòduls du damunt una tenda de pilotage: és a on se situen els mandos de les cometes, pero ademés conta en un espai de treball. A continuació, van enganchats dos mòduls per a la càrrega, i és ahí a on va tot l'equipament. L'últim mòdul du una atra tenda de campanya de major tamany destinada al descans de la tripulació. Gràcies a esta configuració, pot dividir-se en dos vehículs quan les condicions del terreny ho precisen.

El trineu de vent funciona en cometes de diferents tamanys, les més grans de 80 m², segons les condicions del vent. En condicions normals, la seua velocitat mija perfecta és d'uns 40 km/h, si be ha aplegat a superar els 80 km/h en alguns moments.

Va equipat en plaques fotovoltaiques per al suministrament elèctric dels equips científics i de comunicacions que du a bordo.

No només no contamina, sino que totes les peces que ho componen poden ser reparades sense necessitat d'assistència externa, lo que aumenta la seua eficiència.

Història i evolució

El trineu de vent és un disseny de l'explorador Ramón H. de Larramendi, qui despuix de recórrer més de 14.000 km per l'Àrtic, en l'Expedició Circumpolar, entre 1990 i 1993, va deprendre la construcció i maneig dels trineus inuits i  va observar que la força dels vents en els territoris polars. Va ser el germen del proyecte.

Al començament del 2000, Larramendi va dissenyar els primers models del vehícul i despuix de realisar vàries proves en fibra de vidre i fusta, va comprovar que esta última, seguint la tradició inuit, era molt més eficaç que materials més moderns. Eixe mateix any, va realisar una primera travessia en Groenlàndia de 600 km en un incipient disseny que constava d'un sol mòdul en una tenda de campanya damunt. Pese a les dificultats, va anar un èxit.

Des de llavors el vehícul, que s'ha cridat “palometa polar”, “catamarà polar” i finalment trineu de vent, ha realisat un total de sis expedicions en Groenlàndia i dos en l'Antàrtida, en un recorregut total de 20.000 km, i totes elles terminades en èxit. Les primeres travessies en Groenlàndia, en els anys 2000, 2001, 2002 i 2003, varen ser afiançant les possibilitats de la plataforma mòvil sobre el terreny polar. La de l'any 2001 conseguiria el Premi ‘Viage de l'Any’ de 2001 de la Societat Geogràfica Espanyola.

Va ser a partir de l'Expedició Transantártica 2005-2006, quan el expedicionario va decidir destinar el seu vehícul a l'exploració científica polar, una volta provades les seues possibilitats per a navegar transportant una càrrega pesada. Ademés de servir per a l'exploració geogràfica, podien arreplegar-se senyes científiques en les travessies. En tal fi, en 2012, despuix de l'Expedició Acciona Windpowered Antàrtica en un prototip de dos mòduls, va ser presentat a la comunitat científica polar espanyola en l'Universitat Autònoma de Madrit. Aixina mateix , es va presentar a la comunitat científica en Gran Bretanya.

En les expedicions en Groenlàndia dels anys 2014 i 2016, el promotor del Trineu de Vent va desenrollar noves possibilitats tècniques en dos expedicions a l'Àrtic, aumentant les seues dimensions. En 2014, el vehícul va fer la Circumnavegació de Groenlàndia pel gèl, una ruta de 4.300 km en un prototip de tres mòduls en el que varen viajar quatre persones. En 2016, en l'expedició Cim de Gèl Groenlàndia 2016, es va convertir en un comboi de quatre mòduls, en un total de 12 m de llongitut i en un màxim de sis persones a bordo en un recorregut en el que va tindre que superar 2.000 m de desnivell en dos tonellades de pes. Varen recórrer 2.000 km i va ser la confirmació de que, encara en condicions extremes, el Trineu de Vent era un mig de transport sostenible i eficient. L'última expedició, Riu de Gèl Groenlàndia 2017, va tindre lloc en primavera d'eixe any, en cinc tripulants a bordo. Es varen recórrer 1.200 km en 28 dies i es varen desenrollar diferents proyectes científics, relacionats en el canvi climàtic, en colaboració en la base científica internacional EastGRIP, el proyecte Dark Snow i atres institucions científiques espanyoles.