</noinclude>

Image de 1858 en la que es distinguix la Torre del Orejón entre les Torres de Santiago i Santa María.

La Torre del Orejón, Torre de la Vila o Torre del Relox va ser una torre proveïda de rellonge situada en Villena (Alacant) fins a 1888, any en que es va manar demolir ya que es donava per insegura. La denominació de Torre del Orejón prové d'un mecanisme del rellonge de la torre, per mig del qual, al mateix temps que sonaven les campanes, s'obria una finestra per la que apareixia un autómata en forma de grotesc cap d'enormes orelles, a modo de cuco.[1]

Història

 
«Vista Oriental de la Civdad de Villena». En esta obra de Juan Fernando Palomino, publicada en 1878, se senyala la Torre del Relox.

Encara que no se sap quàn es va construir, la denominació de Torre de la Vila permet situar la seua construcció abans del 25 de febrer de 1525, ya que en eixa data l'emperador Carlos V va concedir a Villena el títul de ciutat.[2] En el gravat de Palomino que apareix en el Atlante Espanyol de Bernardo Espinalt apareix com a Torre del Relox,[3] lo que demostra que la maquinària ya s'havia instalat en la torre. En la mateixa obra d'Espinalt s'explica la situació de la mateixa junt a una antiga porta de la ciutat:

[Villena] És Ciutat oberta; i encara que en lo antic ténia tres Portes, en el dia es pot entrar per moltes parts, per estár caigudes les Muralles; pero es conserva una, cridada de la Vila, sobre la que està colocada la Torre del Relox [...].[3]

Segons les notícies que nos han aplegat, eren moltes les persones que es reunien a les 12 del migdia en la Plaça Major per a admirar al Orejón. Ademés, va aplegar a ser un dels símbols de la ciutat, la fama de la qual es va equiparar a la del Beco de Còria i el Papamoscas de Burgos.[4]

La cridada Campanica de la Verge que actualment es troba en l'Iglésia de Santa María, procedix de la Torre del Orejón. Esta servia no només per a donar les hores, sino també per a avisar el toc de queda, a les 9 en hivern i a les 10 en estiu.[5]

Derribe

El procés de derribe de la Torre de va iniciar el 8 de novembre de 1885 a partir de la carta llegida en una sessió d'Ajuntament en la que Patrocini López, Antonio Ferrer i Francisco Navarro manifesten que:

[...] ya des d'algun temps vénen observant que de la torre es desprenen alguns péntols de terra que demostren en concepte dels exponents que l'edifici es troba en imminent i pròxima ruïna, i que per a evitar desgràcies personals ho posaven en coneiximent de la Municipalitat, per a que prenguera les mides de precaució que estimara oportunes.

S'emet un informe pero la situació queda parada fins a agost de 1887, en que s'instruïx informe sobre la ruïna que amenaça la Torre del Orejón. A principis de 1888 l'Arquitecte provincial visita la ciutat i aconsella l'immediat derrocament o l'apuntalament dels seus murs, pisos i cobertes interiors. El 15 de giner es decidix apuntalar la torre i alçar una nova a l'entrada de la plaça, mirant a la carretera d'Alacant a Ocaña.

 
Detall d'una vista de Villena, en la que es distinguix la Torre del Orejón just baix el cos del Castell de l'Atalaya.

El sentiment popular, majoritàriament en contra del derrocament, es pot observar en els següents fragments de la sarsuela La Torre del Orejón:[6]


No obstant els ànims es varen calmar argumentant que no es tractava de destruir, sino de recolocar, i que ademés, derribant la torre s'eixamplaria i hermosearía el carrer Major, una de les principals artèries de la ciutat en aquella época. No obstant, l'Arquitecte provincial determina que el nou lloc elegit per a la torre no reunix les condicions i que ademés les despeses serien massa elevats, en lo que aconsella traslladar el Orejón a la torre de Santa María. El 22 de juliol de 1888 es decidix quin serà la manera i el cost de derribar la torre, i se sap, per un acta de sessió de l'Ajuntament, que el 21 d'octubre la torre ya havia segut demolida.

Característiques

Media uns 3,5 metros quadrats de base per 20 d'altura, i estava situada junt a la casa de Patrocini López Balaguer. Des de la torre fins al cantó del carrer del Rellonge, hi havia un arc d'uns 4 metros de llum. Per la part del carrer Major, la torre tenia una chicoteta entrada en porta de fusta plana que donava a les escals que, en forma rectangular, pujaven a diferents pisos. En el primer es trobava el Orejón, i en els restants, el rellonge i les campanes.[5] L'estil constructiu era eclèctic, predominant els elements barrocs.[1]

Al principi, dins de la vivenda de la citada Patrocini es trobava la cridada Casa del Pregoner, a on este guardava els utensilis propis de càrrec. En sonar les hores, el mecanisme feya que s'obrira la caixa de dos portes que contenia el grotesc cap del Orejón.[5]

Es tractava d'una torre campanar de caràcter llaic i exenta, característiques curioses per a l'época, igual que ocorre en la Torre de Rellonge de Monóvar. [7]

El Orejón

El Orejón es tractava d'una talla de fusta d'uns 50 cm d'altura que formava part del rellonge públic. S'ignora quí varen ser els seus constructors. Se sap que este tipo de maquinàries es realisaven en Grenoble (França) a finals de l'Edat Mija, pero no es pot descartar que els autors anaren villenenses, ya que tenien reconeguda fama com a constructors de rellonges. La talla representava un cap de pícaro i jangló somriure, cara ampla i enormes orelles.[5]

La talla despuix del derribe

En derribar-se la torre, es va realisar un nou Orejón per a la torre de Santa María, que pronte va caure en desús i es va eliminar, per l'altura en que es va situar i a que el nou mecanisme s'averiava en freqüència. El Orejón original va passar a poder de Pedro Ritas García, regidor de l'Ajuntament, encara que per a 1909 havia passat a mans de Manuel Ritas García, germà de l'anterior i alcalde de la ciutat. Este va obsequiar el Orejón al Sr. Gómez Tortosa, que va ser juge de Villena i últim posseïdor conegut de la talla, que en l'actualitat es troba en parador desconegut, si és que no ha segut destruïda.[5]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Teodoro Llorente (1889-1900). «XX. Villena i Alacant», Valéncia (vol. II), Barcelona: Establiment tipogràfic-editorial de Daniel Cortezo i C.ª, p. 926.
  2. ↑ Soler García, José María (2006). Fundació Municipal José María Soler (ed.): «Història de Villena: des de la Prehistòria fins al sigle XVIII» (en espanyol) (pdf) pàg. 229. Villena: Digitalisat per la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 12 d'agost de 2009.
  3. ↑ 3,0 3,1 Espinalt i García, Bernardo (1778). «Ciutat de Villena», El Atlante espanyol o Descripció general Geogràfica, Cronològica, i Històrica d'Espanya, per Reynos, i Províncies: De les seues ciutats, Viles, i Llocs més famosos: de la seua Població, Rios, Montes, &c. Adornat d'estampes fines, que demostren les Vistes perspectives de totes les Ciutats: Trages propis de que usa cada Reyno, i Blasones que els són peculiars (vol. Reyno de Múrcia) (en espanyol), Madrit: en l'Imprenta de Pantaleón Aznar, pp. 150-158.
  4. ↑ Teodoro Llorente (1889-1900). «XX. Villena i Alacant», Valéncia (vol. II), Barcelona: Establiment tipogràfic-editorial de Daniel Cortezo i C.ª, p. 917.
    [...] i gràcies també al Orejón, que la seua nombradía corre parelles en la del Beco de Còria i el Papamoscas de Burgos.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Prats Esquembre, Vicente(1973).«La Torre del Orejón».Revista Villena.Ajuntament de Villena.Villena:(23)
  6. ↑ Juan Ocaña, Aquilino (1888). La Torre del Orejón, Villena: Imprenta de José Muñoz Ferriz.
  7. ↑ Vidal Bernabé, Inamculada(Setembre 1995).«La Torre del Rellonge».Monóvar: Festes en honor a la seua Patrona la Santíssima Verge del Remei. Setembre 1995.