Anar al contingut

Torre Pellice

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Torre Pellice (antigament Torre de Luserna) és un municipi d'Itàlia de 4.573 habitants en la província de Turín, en la vall del Pellice.

És el centre principal de la Iglesia Valdense en Itàlia.

Geografía y topografía

Se situa en la vall del Pellice, immediatament aigües dalt de la confluència entre el torrent Pellice i el Angrogna.

El barri de Ruà, situat sobre un promontori des del qual es pot apreciar tot el panorama de la vall, ha segut habitat fins a la mitat de XIX, pero actualment està totalment deshabitat. El barri dels Coppieri, que va anar el llímit del gueto en el qual estaven confinats els valdenses, és hui una ciutadella completament reconstruïda.

Història

Les primeres notícies sobre l'existència del poble es remonten a l'any 1186, citat com a “Torre vaig donar Luserna”. El nom deriva de la torre construïda en el XI sobre el tossal, en la confluència dels torrents Pellice i Angrogna, i entorn a la qual varen ser alçades vàries fortificacions, que en els sigles següents seran destruïdes i reconstruïdes vàries voltes.

Com els atres pobles de la vall del Pellice, Torre estava baix la jurisdicció dels comtes de Luserna, i des del XIII es va convertir en un feu dels Rorenghi.

La vall va començar a ser poblat pels valdenses en l'inici del XIII.

En el 1536 la vall del Pellice, com totes les possessions piamontesas dels Saboya, va ser invadit per Francisco I de Francia, i va quedar baix el domini francés fins al 1556. El duc Emmanuel Filiberto ho va assignar en el 1565 al governador Sebastiano Grazioli. En el 1582 va tornar al domini dels Luserna.

Entre el XVI i el XVIII, la vall va ser fortament colpejat per la persecució als valdenses.

En el 1590 es varen iniciar les guerras de religión de Francia entre católicos i hugonotes. Carlos Emmanuel I de Saboya va intentar expandir els seus territoris, pero va ser contingut pel mariscal francés i hugonote Lesdiguières, qui en el 1592 va ocupar les valls Chisone i Pellice.

En el 1630 la pesta va matar a uns 900 habitants; en el 1635 hi havia 1200 habitants, en la seua majoria valdenses.

En el 1655 es va reiniciar la persecució als valdenses, per obra de María Cristina, regente, per conte del seu fill Carlos Emmanuel II: es va matar a 91 persones i 56 chiquets varen ser raptats i convertits a la força al catolicisme.

El 31 de giner de 1686 Victor Amadeo II va firmar l'Edicte de Fontainebleu, que obligava a tots els seguidors de “la “religió pretendidamente reformada” a evitar la pràctica de tal religió, demolir tots els temples, batejar i criar en la religió catòlica a tots els chiquets i manar a l'exili a tots els pastors, predicadores i mestres.

El 2 d'abril de 1686, en assamblea general, aproximadament dos terços de la població valdense, (entre ells partix dels habitants de Torre Pellice) es varen declarar disposts a partir, pero un terç es va declarar dispost a resistir a ultranza: com a conseqüència de les batalles entre partidaris dels Saboya i francesos d'una part, comandados pel general Catinat, i valdenses de l'atra, Victor Amadeo II va firmar un acort en els rebels, concedint-los expatriar-se a Suiza en les seues famílies, de les quals varen partir cap a Ginebra 150 des de la vall del Pellice i 260 des de la vall de Sant Martino.

Els valdenses varen tornar a la vall en el 1690, i varen obtindre del duc de Saboya la pau a canvi del compromís de lluitar en les seues tropes contra França.

En el XVIII les persecucions es varen atenuar, si ben els valdenses no podien encara ocupar càrrecs institucionals, destinats als pocs catòlics; tampoc podien celebrar el cult en públic. En la segona mitat del sigle es va iniciar el procés d'industrialisació de Torre (la primera hilandería de seda data del 1760).

El poble va ser anexionado a França durant la Revolución Francesa. En l'any 1808, va ser afectat per un terremot i reconstruït.

La discriminació als valdenses va cessar breument en el periodo napoleònic, per a reprendre's en Victor Emanuel I i Carlo Felice. Finalment en el 1848, el duc Carlos Alberto posa fi a la discriminació en “el “edicte de pacificació”.

Fábrica textil "Pralafera" en Torre Pellice, operó hasta la segunda mitad del XX.

En el XIX es va consolidar l'industrialisació: varen sorgir fàbriques textils, de pastes, de grafit i unes atres. Els habitants varen passar de 2300 en el 1819 a 6000 en l'inici del XX. En el 1882 es va construir el ferrocarril que unix Torre en la localitat de Pinerolo, la qual estava a la seua volta conectada Torí des de 1856.

En el 1920 va nàixer en Torre la primera secció del partit fasciste i en el 1926 el Consell comunal va ser obligat a dimitir. No obstant, la major part dels ciutadans de Torre era antifascista i va combatre durant la Segunda Guerra Mundial entre el 1943 i 1945.

Durant els XX Juegos Olímpicos de Invierno va ser sèu d'entrenament de yóquey sobre gèl.

Arte y cultura

Edificis i institucions de Torre Pellice donen testimoni de la seua realitat com a capital del món valdense.

Són destacables la Foresteria o casa d'hostes; el Museu, en una valiosa documentació històrica i etnogràfica, la Casa Valdense, que anualment és la sèu del Sínodo, el Temple, d'estil neorrománico, de l'any 1852, el Colege (hui transformat en Liceu Europeu) construït en el 1835, el Convitto valdense, llar d'estudiants, construït en memòria dels 500 valdenses caiguts en la Primera Guerra Mundial, la Casa Valdense de la Joventut i la Casa de les Diaconisas, sèu central de les germanes enfermeres que donen assistència als numerosos instituts d'assistència.

La ciutat té dos importants biblioteques, una anexa al Museu, en més de vint mil volums, i l'atra en la Casa Valdense, que conserva més de cinquanta mil llibres, molts d'ells rars, com per eixemple la Bíblia de Olivetano, de 1535.[nota 1] En el Colege Valdense es conserva el Herbario Rostan, que arreplega la flora alpina de les valls piamonteses.

A l'eixida de la localitat es troba l'Hospital Valdense, el primer institut assistencial construït a favor de la població, en el XIX.

En 1989 va sorgir el Centre Cultural Valdense, en l'objectiu de conservar i promoure el patrimoni documental de les llengües minoritàries presents en la zona.

En 2017, Torre Pellice va ser nomenada, conjuntament en Venècia i Guàrdia Piamontese, en Calábria, com les tres ciutats italianes denominades "Ciutat Europea de la Reforma", per la Comunitat de les iglésies protestants en Europa.[2][3]

Idiomas

Els avatars de l'història han fet de Torre Pellice un centre internacional, definit per l'escritor Edmondo De Amicis, com La Ginebra italiana»; esta vocació internacional es reflectix en el multillingüisme.

Tota l'entanque del Pellice està caracterisada per la presència de quatre llengües contemporànees: l'italià, idioma oficial des de fins de 1560, el francés, idioma oficial de la Iglesia Valdense des de fa dos sigles, el occitano, llengua lliterària en l'Edat Mija, i el piamontés, llengua popular i comercial.

Evolució demogràfica

S'observa una tendència a la disminució de la població a partir del màxim alcançat en el cens del 1901. No obstant esta tendència és més accentuada en localitats situades a major cota en els Alpes (vore: Rorá).


Evolució demogràfica
Any 1861 1871 1881 1901 1911 1921 1931 1936 1951 1961 1971 1981 1991 2001
Població 4245 4987 4967 5898 5615 5522 4762 4912 5049 4642 4732 4661 4601 4570
fuente ISTAT - elaboración gráfica por Wikipedia

Font[4]

Economia

Hui l'economia de Torre Pellice se sustenta sobretot en el sector terciario. Hi ha no obstant també activitat industrial en el sector textil, farmacèutic, pasticeria, i confecció de roba.

Las industrias textiles

Des de 1850 l'àrea compresa entre Torre Pellice i Bibiana es va transformar, en un periodo de dos décades, en el principal districte industrial de la zona d'influència de Pinerolo, en el Piemont. En 1875 les manufactura textils de Pralafera que consistien en el hilado i teixit de teles varen ser adquirides per l'industrial Paolo Mazzonis de Turín, 5 anys més vesprada es va completar en el procés d'estampat de teles.[5]

En l'introducció de les fàbriques, més que canviar el paisage, estes varen aplegar a ser partix integrant d'ell. Els canvis que varen introduir varen ser més be aquells invisibles i llents, lligats als ritmes de la vida de les persones. La sirena regulava una miqueta la vida de la vall, sonava a les sis del matí per a despertar als agricultors que baixaven a treballar, despuix sonava al migdia, i finalment a la vespradeta quan tancava les activitats en la fàbrica; existien estes tres sirenes a hores fixes, que marcaven una miqueta els ritmes en el Valle, com abans, pel contrari, deuria escoltar-se les campanes de les iglésies.[5]

En els anys 1959, les dos fàbriques, de Luserna i Torre Pellice ocupaven més de 2000 dels 3700 obrers actius en les valls valdenses. Les raons de la crisis que es varen seguir varen ser múltiples: alguns relacionats en els problemes més generals de l'indústria textil en eixos anys (incapacitat per a fer front a la competència internacional, la diversificació de la producció i adequar-la cap a les variacions canviants dictats per la ràpida renovació de les penyores i les noves tendències de la moda per a grans grups de compradors; l'entrada en el mercat comú europeu que va conduir a la supressió de les barreres que havien protegit per un llarc periodo a l'indústria textil d'eixa regió), atres específiques de l'empresa (falta de previsió dels propietaris en l'eixecució de les inversions necessàries millorar les plantes: en canvi preferien fer front a la competència, centrant-se en una política de salaris baixos). Les activitats del complex textil es varen tancar definitivament en 1966.[5][6]

Referències

  1. ↑ (francés)[1] Dones actes de l'église, li christianisme en Suisse Romande, Jean-Marc Berthoud, Editor: l'Age d'Homme (Lausanne), 1993, 170 pages, ISBN  9782825103951<small Consultat el 21/05/2014}}
  2. ↑ CULTURA Il Comune vaig donar Torre Pellice ha ricevuto un important riconoscimento dalla Comunità delle chiese protestanti in Europa (Cpce) nell’anno del 500° anniversario della Riforma Cultura - El Municipi de Torre Pellice ha rebut un important reconeiximent de la Comunitat de les iglésies protestant en Europa. (CPCE) [2] Pag. 10 (italià) Consultat el 8 de giner de 2018
  3. ↑ http://reformation-cities.org/ (alemà)
  4. ↑ El Istituto Nazionale vaig donar Statistica (ISTAT) és l'orgue estadístic del gobierno italiano
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 DOSSIER - Indústria - Il punt vaig donar svolta per l’economia della val Pellice è stato la chiusura dello stabilimento Mazzonis che occupava migliaia vaig donar persone, per lo più manodopera femminile. Supplemento al n. 46 del 2 dicembre 2016 de Riforma - L’Eco delle Valli Valdesi.[3]
  6. ↑ Valter Careglio. Quan l'el teler crujir. Val Pellice i la crisis de la fàbrica de cotó Mazzonis. Editorial Alzani, Pinerolo, 1999.

Notas

Vore també

Enllaços externs


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>