Terremot de Lima i Callao de 1655

El Terremot de Lima i Callao de 1655 va ocórrer el 13 de novembre de 1655 i en una magnitut de 8,8va ocasionar gran destrucció en abdós ciutats. Governava llavors en el Perú el virrey Luis Enríquez de Guzmán, Comte d'Alba de Lliste.

La catàstrofe

Aproximadament a les dos i mija de la vesprada d'aquell dia els limeño varen sentir que la terra es movia en gran sacudimiento i molt soroll. Es varen desplomar moltes cases i edificis, entre ells el del Seminari Conciliar de Sant Toribio. Es varen obrir dos profunts clavills en la Plaça Major i en el Colege de La nostra Senyora de Guadalupe, de l'orde franciscana, i va quedar en enrunes l'Iglésia de la Companyia de Jesús del Callao, que era de calç i vora, perint un germà donado que feya en eixe moment la senyal de la pregària.

Es va notar que l'orige del seisme venia del costat de l'oceà, pels greus danys que va ocasionar en la illa Sant Lorenzo, front al Callao, sèu d'un presidi. Allí alts peñascos es varen desplomar en la mar en gran tamborinada. Es calcula que l'intensitat en Sant Lorenzo i Callao va ser de IX (MMI) i en Lima de VIII (MMI). La commoció es va sentir per 100 llegües de costa de nort a sur i per 50 d'est a oest.

Les rèpliques del sisme es varen succeir per varis dies i els habitants de Lima varen optar per pernoctar en les hortes, places i patis, per temor a que tornara a produir-se un atre gran sacudimiento que terminara per derrocar lo que quedava en peu.

Aprofitant la conjuntura, el célebre pare jesuïta Francisco del Castell va recórrer la ciutat, predicant la necessitat de fer penitència, en la finalitat d'aplacar l'ira de Deu. Es varen organisar processons i atres manifestacions de fe colectiva.