Teraterpeton

Teraterpeton

Teraterpeton és un gènero extint d'arcosauromorfo trilofosáurido descrit en 2003. Es coneix a partir d'un esquelet parcial de la Formació Wolfville del Triásico Superior de Nova Escòcia en Amèrica del Nort. Posseïx vàries característiques úniques absents en formes relacionada, incloent un hocico allargat i sense dents; i grans obertures per a les fosses nassals. Per açò, Teraterpeton es va colocar originalment en la seua pròpia família, Teraterpetidae, relacionada en Trilophosaurus; actualment es tendix a interpretar com un membre derivat de Trilophosauridae.

Descripció

Cràneu

El cràneu de Teraterpeton presentava una forma estranya en comparació a atres arcosauromorfos primerencs. Els membres del gènero posseïen un cràneu llarc sense dents al final del maxilar i la mandíbula. Sobre cada conca de l'ull hi ha una proyecció òssea formada pels ossos lagrimal i prefrontal. En la part posterior de les mandíbules hi ha un conjunt de dents menudes, esmolats i a penes separats, que continuen per baix del nivell de l'ull, una traça inusual entre els primers arcosauromorfos. La fila de dents superior no corre a lo llarc de la vora del maxilar, sino que s'inserta més profundament. Una fila de dents adicional en el paladar existix junt a la fila de dents maxilars de la mandíbula superior. Les dents superiors s'encaixen estretament en els de la mandíbula i presenten cims esmolats en muescas davant d'ells, mentres que els de la mandíbula tenen cims en muescas darrere d'ells. Els cims de les dents superiors encaixen en els clavills de les dents inferiors, mentres que els cims de les dents inferiors encaixen en els clavills de les dents superiors.

Teraterpeton té una característica poc comuna en comparació a la majoria dels arcosauromorfos: un cràneu euriápsido. Els euriápsidos solament posseïxen un orifici en la part posterior del cràneu, la fenestra supratemporal, que es troba cap a la part superior del cap. Teraterpeton va evolucionar de reptils diápsidos, en dos forats en la part posterior del seu cràneu, la fenestra supratemporal i baix d'ella la fenestra infratemporal. Pese a l'absència d'esta segona fenestra, Teraterpeton pertany a Diapsida perque és descendent de diápsidos verdaders. La majoria dels atres euriápsidos, com els plesiosaurios marins i els ictiosaurios, no estan estretament relacionats en Teraterpeton. No obstant, el arcosauromorfo Trilophosaurus ha segut identificat com un parent propenc.

Una de les principals característica distinctivas de Teraterpeton és la gran talla de les seues fosses nassals, presents directament en frente de els ulls i estenent-se fins a la part desdentada del hocico. Es posicionen a on normalment estaria la fenestra anteorbital. Hans-Dieter Sues, el descriptor original, va interpretar que el forat era dita fenestra abans de revisar la seua hipòtesis. Les fosses nassals de Teraterpeton eren aproximadament 1,5 voltes més llargues que les conques dels ulls.

Esquelet postcraneal

L'holotip conserva una série de huit vèrtebres cervicals (del coll). Posseïxen grans espines neurales, i de la segona a la quarta vèrtebra presenten estructures adicionals en forma de cuchilla directament darrere de les espines neurales. En general, el coll és similar al del rincosaurio primitiu Mesosuchus. També es conserven vèrtebres aïllades dorsals (de l'esquena), sacras (cadera) i cabals (coa). Les vèrtebres cabals d'un espècimen referit tenien processos travessers molt llarcs (facetes de les costelles) i els centres conservats tenen un tamany extremadament reduït, lo que sugerix una coa molt curta com la dels rincosaurios. l'escàpula és llarga i estreta. Les garres, tant de les mans com dels peus, són grosses i en forma de cuchilla, una morfologia descrita com "incisives".

El procés preacetabular (és dir, el full frontal de l'os ilion de la cadera) era gran, prim i tenia una vora superior convexo. Açò contrasta en el procés preacetabular chicotet i semblat a un bulto de Trilophosaurus, i és de nou similar a la condició rincosauria, en este cas similar als processos de Hyperodapedon. Els ossos del pubis i ísquion de la cadera estaven orientats verticalment i separats per una brecha alta i rectangular, provablement homòloga a la fenestra tiroidea dels lepidosauromorfos i tanistrofeidos, en lloc de la falta de separació present en atres arcosauromorfos primitius. De la mateixa manera que els segons, el quint metatarsiano del peu era gros, curt i recte.

El fèmur simple i la cadera compacta respalen l'interpretació de que Teraterpeton tenia una marcha estesa. No obstant, el ilion modificat i expandit sugerix que la musculatura de les pates atrasseres de Teraterpeton estava ben adaptada per a estirar-se i retraure's durant formes de locomoció més empinades, com ocorre en alguns rincosaurios derivats. Alguns paleontòlecs han argumentat que la musculatura expandida de les cames en els rincosaurios era una adaptació per a excavar en lloc de recolzar una postura empinada. Si ben açò pot aplicar-se als rincosaurios en les seues pates grosses, excavar era poc provable per a Teraterpeton, les pates atrasseres del qual eren considerablement primes en comparació.

Descobriment i denominació

Teraterpeton es coneix principalment a partir d'un sol esquelet parcial, el holotip denominat NSM 999GF041. L'esquelet es va trobar en un penya-segat marí en Burntcoat Head, Nova Escòcia. El depòsit en el que es va trobar és part de la Formació Wolfville del Carniense, que comprén una secció del major Supergrupo Newark del Triásico de Canadà i l'est dels Estats Units. La formació representa una de les diverses conques que es varen obrir en l'àrea en la separació de Pangea al final del Triásico. Pritchard i Sues varen descriure restants poscraneales adicionals pertanyents a un espècimen referit, NSM 018GF010.002, aixina com una vèrtebra cervical aïllada (NSM 018GF010.001) en 2019.

El nom genèric Teraterpeton ve del grec antic i significa "cosa maravellosa que s'arrastra" en grec. El nom específic hrynewichorum deriva del nom de George P. Hrynewich i el seu fill Sandy Hrynewich, coleccionistes de fòssils que varen descobrir els ossos en Burntcoat Head en 1999.