Surameryx

Surameryx és un gènero extint de mamífer herbívor pertanyent a la família dels paleomerícidos, del com solament es coneix una espècie, S. acrensis. Va viure durant el Mioceno superior (entre el Tortoniense al Messiniense, entre fa 11,6-5,3 millons d'anys) i els seus restants fòssilés es varen trobar en Suramérica. Va ser interpretat en principi com un dels pocs mamífers boreales que varen ingressar a Suramérica abans del Plioceno. No obstant, tant la seua edat del Mioceno com la seua identificació com un membre de la família Palaeomerycidae han segut qüestionats.

Descripció

Este animal és conegut a partir d'una mitat esquerra de la mandíbula casi completa, pero no és possible realisar una reconstrucció completa de l'animal. En tot cas, la mandíbula recorda a la dels paleomerícidos nortamericans, que són coneguts a partir de numerosos restants fòssils. Es deduïx que Surameryx seria un animal en un aspecte vagament similar a un cérvol, dotat de dos banyes situades sobre la zona de les conques oculars i provablement una proyecció òssea en la zona posterior.

La mandíbula de Surameryx és similar a la del gènero Barbouromeryx per tindre la fila de dents premolarés sense reduir en comparació a la fila dels molar; adicionalment, presentava el característic "plec de Palaeomeryx", una cresta típica dels molar #present en varis tipos de rumiants primitius, i una regata vertical sobre la superfície posterior i interna del quarto premolar. Surameryx, aixina i tot, diferia dels seus parents per la forma dels molar i els premolars, molt més amples, i un procés coronoide curt i a penes recurvado cap a lo alt; els estílidos eren també majors que en atres gèneros similars.

Taxonomia

Surameryx acrensis va ser descrit per primera volta en 2014, basant-se en la mandíbula fòssil descoberta en la Formació Mare de Deu que s'estén a lo llarc del ric Acre, en la zona entre Acarona (Bolívia) i Assis (Brasil). Surameryx és un representant dels paleomerícidos, una família d'artiodàctils del Mioceno afins als cérvidos i als jiráfidos, dotats de proteccions òssees en la part posterior del cràneu i de banyes sobre els ulls, que fins a llavors eren coneguts d'Europa, Àsia i Norteamérica. Surameryx era a la seua volta un membre dels dromomericinos, un grup de paleomerícidos típics de Norteamérica; dins d'estos, sembla tindre un parentesc estret en Barbouromeryx trigonocorneus, un dromomericino primitiu del Mioceno inferior a mig (fa 20 - 16 millons d'anys). El nom del gènero Surameryx deriva de la paraula espanyola sur, i el grec meryx, "remugant"; per la seua banda, el nom de l'espècie acrensis es referix al ric Acre.

Rellevància

El descobriment d'un dromomericino en Suramérica és excepcional; fins a 2014 només s'havien trobat restants esporàdics de mamífers placentarios que no pertanyen a xenartros o a meridiungulados en Amèrica del Sur en capes anteriors al Plioceno. Açò significa que el Gran Intercanvi Biòtic Americà, considerat tradicionalment com un event de finals del Plioceno (fa uns 3 millons d'anys), en realitat va succeir molt abans, remontant-se per lo manco fins al Mioceno tardà, fa uns 10 millons d'anys. La presència de Surameryx en la conca de l'Amazones és una prova d'este intercanvi en el Mioceno, que ya s'havia sugerit per la presència de #espècimen contemporàneus de proboscídeos gonfotéridos (Amahuacatherium), pecaríés (Sylvochoerus i Waldochoerus) i tapirés i la presència per la mateixa época de pereosos terrestres en Amèrica del Nort (Thinobadistes i Pliometanestes). Sembla ser que els paleomerícidos varen ser incapaços de colonisar en èxit Amèrica del Sur, mentres que atres grups es desenvolvieron millor allí com els proboscídeos (que varen sobreviure fins a temps històrics) i les espècies de pecaríes i tapires que permaneixen actualment en Amèrica del Sur. No obstant, la datació dels suposts jaciments fòssils del Mioceno en l'oest de l'Amazònia i l'identificació dels restants de gonfoterio com Amahuacatherium han segut criticats.

L'estudi realisat per Gasparini et al. (2021) revaluó el material fòssil de S. acrensis, i va propondre que les traces dentals usades per a assignar esta espècie als Dromomerycinae per Prothero et al. (2014) no són diagnòstics, ya que poden ser trobats en atres grups d'artiodàctils, incloent els cérvols suramericans. Els autors també varen senyalar que les dents de l'espècimen holotip de S. acrensis estan molt desgastats i eixe considerable desgast va tindre un rol important en confondre o ocultar algunes de les característiques dentals. Adicionalment, Gasparini et al. varen considerar que la procedència i edat del material fòssil conegut de S. acrensis són dubtosos. Els autors creuen que l'interpretació original de l'espècimen holotip de S. acrensis com un dromomericino va ser sumament influenciada per la seua suposta edat del Mioceno, ya que en eixa época encara no havien cérvidos en Amèrica del Nort. D'acort en Gasparini et al., si l'única informació a considerar és la morfologia preservada del fòssil holotip, la millor interpretació del mateix és que es tracta d'un cérvol d'identitat incerta, provablement un individu madur en una edat dental de més de sèt anys. Els autors varen considerar que provablement este espècimen data del Cuaternario en lloc del Mioceno.