Serranilla

Serranilla és un gènero líric-narratiu de poema breu escrit en vers d'art menor típic de la lliteratura espanyola que conta la trobada amorosa en una dòna de la serra o serrana. Entre els autors més destacats es troben Juan Ruiz, també conegut com l'arcipreste de Hita (Per la ruta serrana del Arcipreste), i Íñigo López de Mendoza, primer marqués de Santillana.

Orige i gènero lliterari

El seu equivalent en la lliteratura provençal seria una pastorela, si be en este cas el personage femení és una pastora. Seria en tot case un tipo de lírica rústica amorosa en metros curts d'orige popular.

Les serranes eren personages d'existència casi llegendària i habitaven en amagats ports o passos de montanya. Eren d'una gran rusticidad de costums i d'una tal simplicitat moral que escandalisaven a personages més cultivats que, extraviats per la durea del camí i el clima hostil, es veen obligats a demanar-los alberc, per la qual cosa elles demanaven una espècie de peage, ben sexual, be en forma d'algun regal. A algunes, inclús, se'ls atribuïen crims o desaparicions de viagers. Eixe és l'orige de la llegenda de La Serrana de la Vora, qui, segons pareix, embriagaba als viagers, els feya l'amor i quan es desmayaven de somi, els degollava i guardava els seus ossos en la seua cova. Este argument va donar orige a no pocs romançades i peces teatrals del Sigle d'Or, especialment la comèdia La serrana de la Vora de Luis Vélez de Guevara.

Com a gènero lliterari Ramón Menéndez Pidal va reconstruir l'eixemple més antic de serranilla que coneixem, anterior a 1420, en el seu treball "Serranilla de la Sarsuela" aparegut en la revista turinesa Studi Medievali, II, 1905, pp. 263-270:

En efecte, els eixemples més antics de serranilla que es poden trobar pertanyen a la lliteratura castellana, encara que també hi ha eixemples de les mateixes en gallec-portugués.

Evolució i autors

Pocs anys despuix trobem una série de serranillas d'autor conegut, moltes d'elles paródicas i còmiques, en el Llibre de Bon Amor de Juan Ruiz, arcipreste de Hita, que pertany a la primera mitat de el XIV. Ya en el XV, dò Íñigo López de Mendoza, Marqués de Santillana, va compondre unes célebres serranillas en les quals idealizó a les serranes, molt provablement a causa de l'influix de la refinada lírica provençal i les seues pastorelas. Els cançoners d'eixe mateix sigle i de el XVI contenen algunes cancioncillas que poden ser reformulación d'eixes cantigas o villancicos de serrana desapareguts. Es va distinguir particularment en el cultiu d'este gènero Carvajal, que va compondre una decena, i va haver poetes de lírica cancioneril que la varen cultivar ocasionalment, com Gonzalo de Montalbán, Gil Vicente (en gallec-portugués i castellà), Diego de Sant Pedro, Juan del Carrasca, Pedro de Escavias, Pero Ferruz, Alonso de Alcaudete, Mendo de Camp, Pedro de Escobar, Pedro González de Mendoza, Nicolás Guevara, Pablo Sánchez Silva i un tal Quesada.

En el XVI varen compondre dos Sebastián de Horozco i una Diego Hurtado de Mendoza, Pedro Padilla i Fernando de la Torre. En el XVII va compondre cinc Luis Vélez de Guevara, quatre Lope de Vega, dos José de Valdivielso i una Luis de Góngora. En el XX va compondre una José Agustín Goytisolo.

Són anònimes A on tens les mentes, Allà en Gola el Gorc, Allà em tens en tu, Amic Mingo Domínguez, Aquelles serres, mare, Ai, lluna, que relluïxes, En l'aire de la serra, Contar et vullc els meus mals, D'aquell pastor de la serra, Dona'm acollida en la teua hato, Digau, gentil aldeana,, ¿On són estes serranes?, Ell en els seus varons sobió a les montanyes, En tota la Trasmontana, Damunt del port, Crits donaven en aquella serra, Ha, Pelayo, que desmai, L'autrier al quint jorn d'April, La més graciosa serrana, La poncella de França, Menga, la del bustar, Mentre per una ribiera, Pastora dona serra, Per vós mal em ve, Posat ya el peu en l'estrebe, ¡Qué be ballen les serranes!, ¿Qué busqueu ací, serrana?, Serrana del bel mirar, Serrana, ¿on dormistes?, Serranes de Conca, Si d'esta escape, ¿Si em criden?, ¡A mi criden!, ¡Sí, guanyada és Antequera!, Soc serranica, Una montanya passant, I digau, serranicas, ¡eh! i provablement la més antiga, la ya citada Yo m'anava, la meua mare.

En gallec les varen escriure el rei don Denis, del que es conserven onze; Airas Nunes, Álvaro Afonso, Joan Airas, Pedro Amic de Sevilla, Francisco Bocanegra, Esteban Coelho, Vasc Gil, Juan Espinosa, Joan Pérez d'Aboim i Lourenço.