Anar al contingut

Segona guerra remensa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La segona guerra remensa va tindre lloc en el Principat de Catalunya entre 1484 i 1485. Els remensas rebels varen estar encapçalats per Pere Joan Sala, lloctinent durant la primera guerra remensa de Francesc de Verntallat, qui en esta ocasió no es va sumar al tumult i va dirigir als remensas moderats que buscaven una solució al conflicte per la mediació del rei Fernando II d'Aragó. La batalla de Llerona del 24 de març de 1485, en la que les forces de Sala varen ser derrotades i ell va ser fet presoner ―seria ajusticiado en Barcelona pocs dies despuix―, va posar fi a la guerra. El pleit remensa es va resoldre definitivament un any despuix gràcies a la Sentència arbitral de Guadalupe dictada pel rei Fernando II.

Antecedents

Fernando II d'Aragó va continuar la política filoremensa de la monarquia, en més motiu si cap per l'experiència vixcuda durant el sege de la Força Vella, quan contava en nou anys edat, en el que un centenar de remensas varen participar en el seu defensa front a les tropes de la Diputació del General de Catalunya comandadas pel comte de Pallars.[1][2] No obstant en les Corts de Barcelona de 1480-1481 per la pressió dels tres braços ―«impedint la conclusió de la Cort si aquella no féyem», en paraules del propi rei Fernando― es va vore obligat a aprovar la constitució Com per lo senyor, publicada el 8 d'octubre de 1481, que anulava la sentència interlocutoria d'Alfonso V de 1455 sobre la suspensió dels mals usos per lo que els senyors varen tornar a reclamar-los a «els seus» llauradors ―encara que el rei es va reservar un any i un dia per a reflexionar i propondre una solució definitiva a la qüestió remensa―. A canvi les Corts varen fer un donatiu al monarca de 300 000 lliures.[3][4][5][6][7]

Com ha destacat Jaume Vicens Vives, l'aplicació de la constitució Com per lo senyor «anava a encendre la foguera de la regirada llauradora en un determini inferior a tres anys, a pesar de la política de concòrdia i compromís preconisada per la cort real, puix facilitava la propaganda de l'ala radical dels remensas, forjada en la lluita del primer alçament en temps de Juan II».[8] Esta mateixa valoració és compartida per Santiago Sobrequés i Jaume Sobrequés: «L'aplicació d'esta funesta constitució en un camp ya prou agitat per la qüestió dels pagaments atrassats va ser com ploure sobre mullat».[9]

Vista de la vila d'Amer, la vall de la qual recorria el procurador de Girona Juan Desvern quan va ser assessinat en març de 1482.

Els llauradors remensas es varen resistir a complir la constitució Com per lo senyor. Resultat de la creixent tensió que es vivia en el camp ―per a evitar un possible alçament remensa el lloctinent de Catalunya Enrique d'Aragó va aplegar a prohibir que els llauradors tingueren cavalls que pogueren cavalcar― va ser l'incident que es va produir a principis de març de 1482. En eixa data va ser trobat mort en una flecha que li travessava l'esquena el ciutadà de Girona Juan Desvern en el terme de Sobrerroca, en la baronia de Sant Pau. Desvern estava recorrent la vall d'Amer reclamant censos i prestacions atrassades als payeses. A principis de juny varen ser detinguts i encarcerats en Girona per orde dels jurats de la ciutat ―que seguien les instruccions del Lloctinent General de Catalunya l'infant Enrique d'Aragó― Pere Joan Sala, lloctinent de Verntallat durant la primera guerra remensa, i Joan Serinyá, un atre llaurador remensa, com a autors de l'assessinat. Pero estos als pocs mesos varen ser posats en llibertat. Segons pareix les autoritats temien que la seua ajusticiamiento provocara un nou alçament remensa.[10][11][12][5][9]

Els remensas moderats varen buscar la mediació del monarca i varen enviar una embaixada a la cort integrada per dos síndico, Pedro Pi, de Sant Daniel (Girona), i Juan Serinyá, de Canet ―este últim no tenia res a vore en el Joan Serinyá acusat de la mort de Juan Desvern―[13]. Frut d'esta iniciativa va ser la missió encomanada a principis de 1483 al baró de Cruïlles pel lloctinent de Catalunya, l'infant Enrique d'Aragó, seguint les instruccions del rei. El seu objectiu era alcançar un acort entre els remensas i els senyors pero no ho va conseguir per l'intransigencia d'estos últims, especialment contraris a permetre les reunions dels remensas ―els ajusts―. La resposta del rei Fernando II va ser la salvaguardia expedida en Còrdova el 24 d'agost de 1483 en la que es permetia als remensas reunir-se en assamblees per a tractar de l'emancipació dels mals usos, elegir als seus síndico i establir la quota o tall que devia pagar cada família per a sufragar les despeses d'aquells i per a fer front al pagament de 60 000 florines que devien els remensas a la monarquia dels 100 000 pactats en Alfonso el Magnánimo en 1455. La salvaguardia va suscitar un enorme rebuig entre els senyors i molts no la varen acatar.[14][15][16][17]

La guerra

Davant l'intransigencia dels senyors, que ni tan sols estaven disposts a acatar la salvaguardia de 1483, i que estaven aplicant en totes les seues conseqüències la constitució Com per lo senyor, els remensas radicals encapçalats per la «encara enigmàtica figura» ―en paraules de Vicens Vives― de Pere Joan Sala varen optar per la rebelió. Sala havia naixcut en Granollers i durant la primera guerra remensa havia segut lloctinent del líder remensa Francesc de Verntallat. Segons Vicens Vives, «abandonant la política morigerada de Verntallat… Sala atizó quant va poder l'incendi de la discòrdia, en l'esperit fanàtic i demagògic dels revolucionaris nats. Ell va ser qui, en l'assessinat de Desvern, va donar la primera rèplica violenta a la llei de 1481; ell havia de ser qui, en atacar a l'oficial real Salbá en les montanyes de Mieres, provocaria el desencadenamiento de les passions populars, retingudes durant més de vint anys».[18][12][19]

Vista de Mieres (Girona) a on es va produir l'atac a l'hueste de l'oficial Gilabert Salbá que va donar inici a la segona guerra remensa.

En agost de 1484 varen aparéixer clavats en les portes de la catedral de Girona uns escrits amenazadores contra els senyors que exigien el pagament de censos i prestacions. Els nobles i els eclesiàstics de la zona varen demanar l'intervenció de la força pública al lloctinent don Enrique d'Aragó. Est va decidir enviar a mitan de setembre una hueste al mando de l'oficial Gilabert Salbá per a que perseguira als que havien distribuït per Girona i per l'Empordà uns albarans de desafiament (‘albaranes de desafiu’). Pero també els va conferir la missió de que recolzaren als senyors a obligar als seus llauradors a fer efectius els censos i drets que els devien, inclosos els mals usos. D'esta forma lo que devia ser una acció de policia contra Pere Joan Sala i els seus seguidors, als que es feyen responsables dels albarans de desafiament, es va convertir en una campanya antirremensa.[20][21][22]

En quant Salbà va aplegar a Girona es va ocupar sobretot de la segona part de la seua missió i va començar a embargar els bens dels llauradors morosos. Quan el 22 de setembre de 1484 es trobava en la vall de Mieres realisant esta tasca, en companyia del veguer de Girona, va ser atacat i derrotat per una hueste remensa composta per varis centenars de hòmens al mando de Pere Joan Sala ―Salbá va perdre un ull, el veguer de Girona va ser fet presoner i un soldat de l'hueste de Salbá va resultar mort―. Aixina va donar començ la segona guerra remensa.[23][24][12][22][19][17]

L'acció de Sala contra l'oficial Salbá i el veguer de Girona ho colocava fòra de la llei, lo que va fraccionar el moviment remensa perque el sector moderat, que continuava confiant en l'intervenció de la monarquia per a la solució del pleit agrari, no ho va secundar ―entre ells Francesc de Verntallat, líder dels remensas durant la primera guerra―.[25]

Dos dies despuix de l'atac remensa de Mieres, el lloctinent Enrique d'Aragó va eixir de Barcelona al front d'una hueste, a la que s'uniria el somatén que havia convocat el ball de Girona. En quant va aplegar a esta ciutat va comissionar a varis aguasils reals per a que demoliren les cases i refugis de «els que havien participat en l'atac a Salbá». No obstant, no va conseguir acabar en la rebelió per lo que va decidir retornar a Barcelona a a on va aplegar el 27 d'octubre.[26][27]

Pocs dies abans el lloctinent havia rebut una carta del rei Fernando, datada el 13 d'octubre, en la que este mostrava la seua preocupació per lo succeït i li ordenava actuar: «Per ser cas de tant lleig exemplo és molt necessari vós deys forma com en això es faga hun exemplar castiguo; i, per tant, si partit no sereys para al Ampurdan, vós preguem i encarreguem després partays i trabajeys en hauer a les vostres mans al Joan Sala de Granollers».[28][29]


Per la seua banda Sala i els seus seguidors despuix de l'atac de Mieres varen marchar a la comarca d'Osona para despuix d'amenaçar Vic dirigir-se a la comarca de La Selva. Al seu pas varen ser provocant l'alçament de més llauradors als que Sala prometia l'exenció completa de qualsevol pagament o prestació als senyors, per lo que quedarien com a amos absoluts de les seues terres, i ademés els dia que la seua causa estava recolzada pel rei Fernando II ―l'entrada en els pobles es feya al crit de «visca el rei», ‘vixca el rei’―. Ademés en cada localitat que conseguia sublevar nomenava un lloctinent seu a qui elllogarencs devien jurar fidelitat i homenage. Sublevades la Montanya, Osona i La Selva va passar al Empordà per a estendre la sublevació a tot el nordest de Catalunya. Aixina el 10 de novembre es trobava en Canet de Adri al front d'un grup d'uns 400 remensas para des d'allí dirigir-se a Torroella de Montgrí, pero l'intent de prendre esta vila, la més important del Baix Empordà, va fracassar, al no trobar el respal dels remensas ampurdaneses.[30][31][32][22][19]

Fernando II d'Aragó

Despuix de no conseguir sublevar l'Empordà, Sala es va dirigir de nou cap a Vic, apoderant-se a principis de decembre de l'estratègic castell d'Anglés, lo que li va permetre tindre el camí lliure per a intentar conquistar Girona, lo que de conseguir-ho constituiria un gran colp militar que, segons Vicens Vives, «proporcionaria el triumfo a la seua causa». L'assalt a Girona va començar el 14 de decembre pero els defensors de la ciutat, advertits dels propòsits de Sala pel lloctinent Enrique d'Aragó, varen conseguir rebujar-ho. Llavors Sala va establir el seu campament a tres quilómetros al nort de la ciutat para des d'allí dirigir el sege.[33][34][32][22][19]

Per la seua banda el lloctinent Enrique d'Aragó va preparar una hueste composta de 50 soldats a cavall al mando del governador de Catalunya Galcerán de Requesens i Joan de Soldre per a socórrer a Girona i acabar en el moviment de Sala, qui «anava seduint als pobles, prenent viles i castells, posant capitans i fent atres coses indegudes en gran deservicio del rei, i provocant gran revolució en el referit Principat» ―«potser és la primera volta que apareix en els texts la paraula revolució en el sentit modern», postilla Vicens Vives―. Aixina mateix va escriure al comte de Cardona, que es trobava en terres pirenaiques combatent al comte de Pallars, per a que s'unira a Requesens. Est, que duya instruccions directes del lloctinent per a que eixecutara en l'horca als cabecilla de la rebelió, va aplegar a Girona el 17 de decembre, tres dies despuix del fracassat assalt de la ciutat per les forces de Sala. Pero en principi no va atacar a Sala acampat al nort de la ciutat sino que es va llimitar a reforçar el seu defensa.[35][36]

Per eixes mateixes dates de mitan de decembre de 1484 va esclatar en Vic un segon alçament remensa encapçalat per Bartolomé Sala, de Montornés del Vallés, nebot de Pere Joan Sala. Despuix de sublevar la zona de Vic Bartolomé Sala es va dirigir a la comarca del Vallés a on va intentar apoderar-se de Granollers i despuix de fracassar en el seu propòsit merodeó per Montmeló i Montornés, localitats pròximes a Barcelona. A continuació va passar a Llinás, a on va amenaçar al seu senyor per a que no cobrara ni censos ni prestacions als seus llauradors, per a despuix dirigir-se a Terrassa.[37][38][32]

Vista de Montornés del Vallés a on les forces de Bartolomé Sala varen derrotar a les forces del veguer Antonio Pedro de Rocacrespa. Al fondo Granollers i el massiç del Montseny.


La rodalia d'este segon grup rebel remensa a Barcelona i l'amenaça que suponia per als «carrers» de la ciutat ―les localitats considerades com a barris de Barcelona i que per tant estaven baix la seua protecció― va fer que les seues autoritats es aprestaran a intervindre «i, des de després, ―segons Vicens Vives― Barcelona tenia passió, voluntat, gent i diners per a acabar en els revolucionaris remensas». Pero el primer intent de detindre a Bartolomé Sala va fracassar puix el 4 de giner de 1485 les seues forces varen derrotar a les comandadas pel veguer Antonio Pedro de Rocacrespa en les rodalies de Montornés del Vallés. Pocs dies despuix aplegava a Barcelona una carta del rei Fernando, decidit a acabar en el tumult dels dos Sala, en la que anulava la salvaguardia de 1483 que permetia les reunions dels remensas. L'edicte real va ser immediatament publicat per orde del lloctinent general de Catalunya i se li va fer aplegar als rebels. Quan Pere Joan Sala va insistir a pesar de tot de que contava en el respal del rei, els consellers li varen contestar que «creïen que açò era contra veritat, ya que sabien be que S. M. era tan just i virtuós, que tals usos eren apartats de la voluntat de la seua gran Excelència».[39][40][32][29]

Despuix de la seua victòria en Montornés Bartolomé Sala es va fer forta en Caldas de Montbuy, a on va esperar la vinguda des del nort de Pere Joan Sala. Est va aplegar cap al 16 de giner, reunint entre els dos caudillos remensas uns mil hòmens. Mentrestant el lloctinent de Catalunya Enrique d'Aragó estava reunint un eixèrcit per a fer-los front, del que formaria part la Bandera de Barcelona, convocada pel Consell de Cent.[41][42] Aixina va descriure este organisme en una carta enviada al rei la tensió que es vivia en Catalunya aquell giner de 1485:[43]

Tota negociació cessa, la gent no gosa anar pel país; els que desigen viure be, per a alluntar-se de la congregació dels remensas, s'arrepleguen en els seus bens en esta ciutat… Els que amen les novetats i fan gala de mal viure, s'adherixen a ells… Estos concitan i commouen als pobles, proferixen amenaces, destruïxen la terra, gasten els víveres, no pensen en cultivar ni arreglar el camp, obliden tot benefici i només procuren la commoció i perdició del país.


El 31 de giner de 1485 varen aplegar a Barcelona unes cartes del rei Fernando datades en Sevilla en les que donava conte d'una concòrdia que havia firmat el 12 de giner per a posar fi al pleit remensa i que havia segut rubricada per nou síndico remensas que el sector moderat del moviment havia enviat a la cort. Pero cap de les dos parts en conflicte va acceptar els térmens de la concòrdia per lo que varen continuar en els seus preparatius per a solucionar-ho per la via de les armes. Els ‘’consellers’’ de Barcelona varen declarar que veen «tals actes [del monarca] tendir a la total destrucció de les lleis i llibertats del país i desolació dels pobladors en dita ciutat i Principat» i varen escriure a continuació al rei que «en tot el país havia causat gran admiració i dolor tals cartes i delliberació». Per la seua banda Pere Joan Sala també va manifestar la seua posició contrària a la concòrdia quan es va entrevistar en Llisá en els síndico remensas que el havien negociat en la cort. «Davant el futur ―afirma Vicens Vives― s'obrien per a Sala dos camins: o acceptar els punts de vista del sobirà i, favorint el compromís, envainar l'espasa i acollir-se a la justícia o a la magnanimidad del monarca, o be proseguir el tumult fins al triumfo i la derrota. I va acceptar lliurement este últim. ¿Per qué? Potser per fidelitat a la seua estrela o per creure que una victòria sobre l'eixèrcit real li faria amo indiscutible de la situació i en circumstància d'impondre “el seu” compromís als nobles i al monarca». De fet al sendemà de la reunió, que va tindre lloc el 2 de febrer, Sala, aprofitant que era un dia de mercat i les portes estaven obertes, va ocupar i va saquejar Granollers, matant a vàries persones i obligant als seus habitants a pagar una important cantitat de diners per a sufragar les despeses de la guerra.[44][45][32][22]

Com havia segut atacat un dels «carrers» de Barcelona el Consell de Cent va activar el reclutament d'un eixèrcit i va posar a la ciutat en estat de defensa per si hi havia disturbis interns en apoyo dels insurrectos. Casi al mateix temps el lloctinent Enrique d'Aragó va reunir als tres braços del Principat i a la Diputació del General de Catalunya per a fer front a la situació. Al sendemà, 8 de febrer, entrabar en Barcelona les huestes del comte de Cardona i del seu fill el condestable d'Aragó per a unir-se a l'eixèrcit real.[46]

Iglésia de Santa María de Llerona, en les rodalies de la qual es va produir la batalla de Llerona que va posar fi a la segona guerra remensa.

Per la seua banda els Sala varen continuar la seua campanya sobre la comarca del Vallés i es varen apoderar de Sabadell i de Terrassa i a continuació varen passar al Baix Llobregat atacant Esparraguera i Martorell. Poc despuix, mentres Pere Joan Sala es trobava en les comarques de Girona, els seus subordinats varen atacar l'estratègic castell propenc a Terrassa de Jofre de Sentmenat, ciutadà de Barcelona. Este atac va provocar que el lloctinent convocara el Consell Real en el que es va decidir l'eixida de Barcelona d'un eixèrcit compost per 200 ginets i 700 peons al mando del condestable d'Aragó, fill del comte de Cardona. Des de Barcelona, d'a on va partir l'1 de març, es va dirigir a Sabadell. Esta localitat va ser presa el dia 2 pero al sendemà l'eixèrcit real va fracassar en el seu intent de recuperar Terrassa, replegant-se a continuació a Sabadell. Des d'allí es va dirigir a Granollers que va conseguir ocupar el dia 4 o 5 de març. Quan les forces de Sala varen intentar recuperar-la dies despuix varen ser estrepitosament derrotades el 9 o el 10 de març per les huestes reals ―«era la primera victòria que en camp obert s'apuntaven els reals, lo que els tornava la moral de que per tant temps havien carit», comenta Vicens Vives―.[47][48][32][49]

Despuix de la derrota de Granollers Pere Joan Sala va conseguir refer les seues forces i el 22 de març va atacar Mataró, que com Granollers era un «carrer» de Barcelona. En auxili de Mataró va acodir des de Badalona l'eixèrcit real al mando del condestable d'Aragó, al que s'havia sumat la Bandera de Barcelona comandada per el ‘’conseller en cap’’ Jaime Destorrent, pero quan varen aplegar les forces de Sala, despuix de saquejar la vila, ya havien marchat de regrés a la comarca del Vallés ―el seu propòsit era alçar el sege de Terrassa que els seus remensas encara resistien el sege de les tropes realistes―. El 24 de març el condestable va tindre notícies de que Sala estava atacant Llerona, un poble situat al nort de Granollers, per lo que va decidir dirigir-se cap a allí a marches forçades. Va aplegar per la vesprada d'eixe mateix dia i immediatament es va produir un combat encarniçat entre els dos eixèrcits. La victòria va ser per a l'eixèrcit real. L'eixèrcit remensa va sofrir numeroses baixes ―més de doscents morts― i centenars dels seus hòmens varen ser fets presoners. Entre ells el mateix Pere Joan Sala. Est va ser eixecutat ―degollat i desmembrado― en Barcelona quatre dies despuix, el 28 de març de 1485 ―el seu cap va ser penjat en el Portal Nou de la ciutat― . «Aixina va terminar la suprema aventura de la seua vida que durant mig any, li havia fet, al mateix temps, l'ídol i el terror de part de Catalunya», comenta Vicens Vives.[50][51][32][52]

Referències

  1. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 119-120.
  2. ↑ Belenguer, 1999, p. 153.
  3. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 126-128. ”Sobre don Fernando, ni va vendre la causa dels remensas ni va acceptar per motius pecuniarios una proposició contrària a l'esperit [conciliador] que animava la comissió Ferrer de 1480. Si el monarca transigió en la petició de les Corts i li va donar valor efectiu, va anar per raons d'una atra índole: restauració de Catalunya, devolució general de bens, armada contra els turcs, i, sobretot, per la pressió inaudita dels elements de les Corts…”
  4. ↑ Alcalà, 2010, p. 59.
  5. ↑ 5,0 5,1 Rotger, Casals y Gual, 2011, p. 31.
  6. ↑ Belenguer, 1999, p. 127; 153.
  7. ↑ Sobrequés i Vidal y Sobrequés i Callicó, 1973, p. 349-350.
  8. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 129.
  9. ↑ 9,0 9,1 Sobrequés i Vidal y Sobrequés i Callicó, 1973, p. 349.
  10. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 130-132.
  11. ↑ Alcalà, 2010, p. 60-61.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Hernández Cardona, 2003, p. 40.
  13. ↑ Alcalà, 2010, p. 62.
  14. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 132-140.
  15. ↑ Alcalà, 2010, p. 63-65.
  16. ↑ Belenguer, 1999, p. 154.
  17. ↑ 17,0 17,1 Sobrequés i Vidal y Sobrequés i Callicó, 1973, p. 350.
  18. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 141-143.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 Belenguer, 1999, p. 155.
  20. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 144-145.
  21. ↑ Alcalà, 2010, p. 67.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 Rotger, Casals y Gual, 2011, p. 32.
  23. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 145.
  24. ↑ Alcalà, 2010, p. 68.
  25. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 145-146.
  26. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 147-148.
  27. ↑ Alcalà, 2010, p. 68-69.
  28. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 154.
  29. ↑ 29,0 29,1 Belenguer, 1999, p. 156.
  30. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 150-151.
  31. ↑ Alcalà, 2010, p. 69.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 32,5 32,6 Hernández Cardona, 2003, p. 41.
  33. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 152-153.
  34. ↑ Alcalà, 2010, p. 69-70.
  35. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 156-159.
  36. ↑ Alcalà, 2010, p. 71.
  37. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 160.
  38. ↑ Alcalà, 2010, p. 73.
  39. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 161-166; 172.
  40. ↑ Alcalà, 2010, p. 73; 75-78.
  41. ↑ Alcalà, 2010, p. 80.
  42. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 178-179.
  43. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 179-180.
  44. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 187-188; 191-192. ”Granollers era una base estratègica imprescindible: la clau del Vallés i lloc de reunió dels camins cap a Vic, Girona i el Maresme, o siga, cap als focs més importants de l'insurrecció remensa”
  45. ↑ Alcalà, 2010, p. 81-83.
  46. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 192-193.
  47. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 203-205.
  48. ↑ Alcalà, 2010, p. 83-84.
  49. ↑ Rotger, Casals y Gual, 2011, p. 30; 32.
  50. ↑ Vicens Vives, 1978, p. 206-208.
  51. ↑ Alcalà, 2010, p. 84-86.
  52. ↑ Rotger, Casals y Gual, 2011, p. 30; 32-33.

Bibliografia

  • (2010) Els guerres remences (en català), Barcelona: UOC. ISBN 978-84-9788-926-1.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBelenguer1999">Belenguer (1999). Ferran el Catòlic. Un monarca decisiu davant la cruïlla de la seva época (en català), Barcelona: Edicions 62. ISBN 84-297-4446-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHernández Cardona2003">Hernández Cardona (2003). Història militar de Catalunya. Vol. III La defensa de la Terra (en català), Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. ISBN 84-232-0664-5.
  • (2011).«Pagesos contra nobles».Sàpiens.(103)
26-33.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSobrequés i Vidal1973">Sobrequés i Vidal (1973). La guerra civil catalana del segle XV. Estudis sobre la crisi social i econòmica de la Baixa Edat Mitjana (en Català), Barcelona: Edicions 62. ISBN 84-297-0838-3.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVicens Vives1978">Vicens Vives (1978). Història dels Remensas (en el sigle XV), Barcelona: Edicions Vicens-Vius. ISBN 84-316-1666-0.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Segona_guerra_remensa&oldid=1485322»